Uns mesos abans que l’ARA destapés l’atac de falsa bandera d’ERC contra els germans Maragall, a la seu republicana del carrer Calàbria de Barcelona ja es temien els efectes d’una possible sortida a la llum de l’escàndol. Els dirigents de comunicació del partit i del Govern, a més del gerent, van dissenyar una estratègia per desactivar el procediment judicial que havia iniciat Ernest Maragall –que va acabar retirant la demanda– amb l’objectiu que mai transcendís la implicació del partit en el cas dels cartells i que ningú conegués l’existència d’una estructura paral·lela de contracampanya. En una nova entrega de la investigació periodística, aquest diari ha pogut acreditar que en aquella època també es va prendre una altra decisió rellevant pel que fa a la B: no només no es va tancar, sinó que, per evitar que se li pogués seguir la pista, es va canviar l’empresa a través de la qual es pagava a les persones implicades.

L'artista Joan-Pere Viladecans (Barcelona, 1948) afirmava el 1971 que treballava per fer un "modestíssim servei a la gent" que l'envolta. Han passat més de cinquanta anys des d'aleshores, i Viladecans no ha perdut l'afany solidari, com es pot veure a Viladecans Cartells, una exposició del Museu d'Història de Catalunya comissariada per Julià Guillamon que estarà oberta fins a 15 de setembre. La mostra inclou exemples d'aquest tarannà, com ara una escultura pública que va fer al Col·legi de Metges el 2022 per homenatjar la tasca dels sanitaris durant la pandèmia de la covid i els més de 90 cartells que ha fet al llarg de la seva trajectòria. "El compromís ve del barri. Sempre he tingut la preocupació que l'art fos una cosa que arribés al màxim de gent possible i que pogués ajudar les persones. I els cartells no són una obra i estan plantats al carrer, encara que siguin efímers", explica Joan-Pere Viladecans.

Els que fa patir dels atacs de falsa bandera d'Esquerra Republicana és que fan pensar que tot el Procés podria ser un gran atac de falsa bandera, com si els partits catalans haguessin enarborat l'estendard independentista per desprestigiar la independència en comptes d'aconseguir-la i, en realitat, el rumb que duia el vaixell era autonomista de dalt a baix. L'expressió fa gràcia perquè té un origen naval: en conflictes marítims aquesta pràctica és considerada acceptable, i es permet que els vaixells hissin la bandera nacional pròpia just abans del combat per confondre l'enemic. 

Quina és la raó principal de la profunda crisi de confiança en la política? Des del meu punt de vista, la manca de veritat. O si es vol, l’abús del recurs a la mentida. Fins i tot més que una suposada mala gestió de l’interès públic. Hi ha massa càlcul en el discurs polític, tant si és benintencionat com si és cínic. I si sempre ja s’havia dit que abans s’atrapa a un mentider que a un coix, amb el paper de les Xarxes Socials, es pot dir que ja no cal atrapar-les, les mentides, sinó que ens venen a l’encontre totes soles. 

Els cartells contra els germans Maragall es van penjar la nit del 8 de març del 2023, però no va ser fins a principis d’aquest 2024 que ERC va tenir la sensació que l’escàndol de l’atac de falsa bandera li podia esclatar a les mans. La investigació judicial ja apuntava a una operació política originada dins del partit i, amb Ernest Maragall indignat pels indicis de la policia, la direcció de comunicació del partit va traçar un pla. Segons ha pogut contrastar l’ARA, va ser en una reunió a quatre bandes el passat 8 de febrer quan l’exviceconseller del Govern, Sergi Sabrià, el vicesecretari de comunicació del partit, Oriol Duran, es van reunir amb l'exdirector de comunicació, Tolo Moya, i el gerent del partit, Jordi Roig. L'ARA ha accedit als àudios d'aquella reunió, en què es va acabar definint qui seria el "tallafoc" en cas que tot acabés sortint a la llum: només apuntarien fins on hagués arribat la policia.

Oriol Junqueras ha optat per no parlar del cas dels cartells contra els Maragall –destapat per l'ARA– ni respondre els atacs frontals que va rebre del també republicà Sergi Sabrià en l'anunci de la seva dimissió, encomanant-se encara a la prudència i per acabar de pair les informacions. I això que tenia una ocasió d'or per fer-ho: un acte aquest dissabte al migdia amb militants i simpatitzants a Montcada i Reixac, amb una passejada i una conversa en una cafeteria inclosa, promogut per l'exdiputat Joan Josep Nuet –en el si de l'aposta de visitar tots els racons del país i de la militància del seu partit–. Malgrat la presència de nombrosos periodistes, Junqueras ha declinat parlar de l'assumpte ara per ara.

La revelació de l’existència d’una estructura B d’ERC que es dedicava a fer accions de contracampanya com la col·locació dels cartells contra Ernest Maragall ha agreujat la pugna entre els partidaris de l’actual secretària general, Marta Rovira, que vol un nou lideratge al partit, i els partidaris d’Oriol Junqueras, que vol tornar a ocupar la presidència amb el congrés del novembre. El motiu principal de la disputa ara mateix és qui ha d’assumir responsabilitats per l’escàndol, tenint en compte que més enllà del director de comunicació del partit en aquell moment –Tolo Moya–, el viceconseller del Govern d’Estratègia i Comunicació, Sergi Sabrià, va conèixer l’autoria dels cartells poc després de l’atac i va decidir tapar-ho, d’acord amb la investigació de l’ARA, a més d’ostentar una posició preeminent en la maquinària de contracampanya d’Esquerra.

Els candidats de les Illes Balears al Congrés han començat aquest dijous a Palma la campanya de les eleccions generals del 23 de juliol. Els representants polítics del PSIB, el PP, Sumar MÉS i Vox han fet una crida als votants perquè els donin suport amb vista a una legislatura que tots consideren decisiva per al futur de l'Estat.

Els partits han donat el sus a la campanya electoral per als comicis del pròxim 28 de maig, després d'unes setmanes de precampanya que ha deixat ben clar que l'habitatge i la massificació turística seran temes cabdals la propera legislatura. Mentre que els partits del Pacte fan esforços per minimitzar l'abstenció dels votants d'esquerres, el PP ho aposta tot a tenir un matalàs suficient que l'ajudi a no haver de dependre de l'extrema dreta en cas que guanyi les eleccions.

En un ja molt llunyà 1980 vaig publicar un informe sobre la situació del català. Tot just estrenàvem la democràcia i teníem mil coses per canviar, per refer, per redefinir, per retrobar. La llengua era una de les més importants, bandejada i maltractada com havia estat. Però quina era la seva situació real? És el que, molt modestament, tractava d’esbrinar llavors. 

El món del vi i el cava tenen des del Modernisme uns vincles extraordinaris amb l'art i el disseny. Codorníu va encarregar el seu celler a l'arquitecte Josep Puig i Cadafalch i el 1898 va organitzar un concurs pioner de cartells en el qual van participar artistes destacats com Ramon Casas, Miquel Utrillo, Julio Tubilla i Oleguer Junyent. Aquell concurs de cartells va tenir una "transcendència històrica", afirmen des de Codorníu, i ara volen repetir aquella fita al segle XXI amb un nou concurs anomenat Concurs Codorníu Ars Collecta, obert a artistes, dissenyadors, publicistes, il·lustradors i qualsevol persona creativa més gran de 18 d'anys d'arreu del món.

Francesc Vila Rufas, per sempre Cesc (1927-2006), segurament el ninotaire català més popular, reconegut i estimat de la segona meitat del segle XX. Un mite de l’humor gràfic, a l’altura de precursors tan històrics com Apel·les Mestres, Joan Junceda, Ricard Opisso, Valentí Castanys i Joaquim Muntanyola. Va publicar durant dècades els seus acudits diaris en publicacions com Diari de Barcelona, El Correo Catalán i l’Avui. És la seva faceta més notòria, més universal. Però Cesc va excel·lir també en un altre ram, va treballar en paral·lel una faceta bastant més desconeguda pel gran públic que admira els seus acudits. El cartellisme, la publicitat, els encàrrecs d’empresa, el van ocupar també durant tota la seva trajectòria professional. Va posar la seva particular i inconfusible inventiva visual al servei de les marques i institucions que, assíduament, el requerien per crear la seva imatge corporativa, el reclam publicitari o la felicitació de Nadal anual. Jordi Duró, gran admirador i coneixedor de l’obra polièdrica de Cesc, publica la setmana entrant Cesc, cartellista (Univers), un llibre que recorre exhaustivament, rigorosament i amb gran profusió d’imatges els territoris creatius i expressius pels quals el dibuixant va transitar per donar forma a aquest vessant de dissenyador i publicista. “En Cesc, que essencialment era dibuixant, les fronteres es difuminen: dissenyador, publicista, il·lustrador, ninotaire... una capacitat creativa al·lucinant, un artista complet i integral”, així el defineix Duró, dissenyador gràfic, artista visual, present a les pàgines de l’ARA des de la seva fundació.

“Tot va començar per casualitat un dia del 2014, camí de la feina. Em vaig fixar en un cartell en una façana de fusta que estava molt deteriorada i li vaig fer una foto amb el mòbil”. Així explica Alberto Álvaro com va començar el seu projecte Reliquias de Madrid, una recopilació d’imatges de cartells de botigues i establiments comercials antics que penja i compila a Instagram. Un retrat col·lectiu del que ell resumeix com “el Madrid de sempre vist a través dels seus comerços de tota la vida”. Álvaro, que no es dedica al disseny –treballa en un despatx d’advocats–, sí que es reconeix com a “fotògraf aficionat” i “molt observador” i per això en els seus passejos pel centre de Madrid va començar a fixar-se en els rètols de les botigues antigues “de tota la vida”, diu, “des dels clàssics centenaris fins a les merceries de barri més modestes”, explica. A Álvaro li agraden els cartells “artesans”, però també fotografia i penja els que estan més vells, fets malbé o deteriorats “perquè ensenyen el pas del temps i la decadència del comerç de proximitat, que també és la nostra”, diu.

Cotorres domesticades. El notable artista eqüestre Mr. Felix. El clown elèctric Aldow. El primer cartell teatral que es conserva és un anunci del Círculo Ecuestre del 1890. Com a espectacle popular, però amb un elenc internacional, necessitava atreure el públic d’una ciutat moderna i cada vegada més accelerada. Per això apareixen imatges i colors als cartells de circ, que 125 anys després continuen mantenint un format semblant. Cartells catalans. Òpera, teatre i espectacles (1890-2015) permet resseguir 125 anys d’història del teatre català a través de 171 cartells “que han salvat la seva caducitat intrínseca i són icones que s’han sobreposat al pas del temps”, explica Roser Pintó, directora de la unitat gràfica de la Biblioteca de Catalunya i coautora, juntament amb l’historiador de l’art Santi Barjau, de l’exquisit llibre de bibliòfil que edita Enciclopèdia Catalana (i que costa 595 euros).

Els cartells que pengen al carrer s’han arribat a trobar a la venda per 100 euros a Wallapop. És la febre del cartell a Leganés. Cada setmana hi ha tota una litúrgia pels carrers de la ciutat i l’encarregat de penjar la papereria promocional de cada partit -una rutina de barri que des del club no es vol deixar de fer-, sempre comenta que quan tanca la ronda ja només queden la meitat dels cartells que acaba de penjar. No els retiren per vandalisme, sinó per moda. El col·leccionisme futbolístic ha trobat en el CD Leganés, i en el seu art per fer cartells de prèvia de partit, un nou entreteniment.