1. El relat. Trump bombardeja l'Iran i imposa un relat, en consonància amb la seva aparició en escena. De la tragèdia a la comèdia. Després del vibrant relat dels bombardejos americans sobre l'Iran, amb la presumpta destrucció de la força atòmica iraniana que no sembla que les informacions confirmin amb tanta contundència, dona la feina per feta, amb apel·lacions a la fi de les hostilitats en totes direccions. La seva aparició en l’escena bèl·lica, després d’uns quants dies coquetejant amb l’ambigüitat, hauria obert una nova etapa. Israel es consagra definitivament com a principal potència de la zona, sense marge per a la rèplica per als seus adversaris, l'Iran s’avindria a fer bondat i de passada Gaza i tota l’estela d’accions criminals d’un Netanyahu en mode nihilista entren en l’oblit, amb els palestins acorralats i desapareguts literalment de l’escena.

Més guerra. Ara Israel-Iran. Fins on arribarà aquesta espiral bèl·lica mundial? Ho va escriure Mercè Rodoreda al pròleg de la seva novel·la Quanta, quanta guerra, la darrera que va escriure: "Una guerra serveix perquè la perdi tothom". I perquè després, tard o d’hora, en vingui una altra per venjar els morts. Més perdedors. I així sense fi. La violència genera odi i violència. És l’espiral tràgica de la història de la humanitat. També hi ha una espiral feliç, col·laborativa, on vida i mort s’entrellacen per seguir generant vida, com passa a la natura. La guerra és un fracàs de la vida natural humana. La condició humana, la consciència d’estar vius i de buscar un sentit a l’existència, és una arma de doble tall: ens fa déus i dimonis, ens dona un poder alhora fabulós i terrible. L’amor i la guerra. Eros i Tànatos. Com sublimar l’instint autodestructiu? La política, l’esport, l’art, els diners, la religió... Quantes coses hem inventat i sovint se’ns han tornat a girar en contra, recuperant els instints bastards?

La guerra de Rússia contra Ucraïna i l'extermini o genocidi dels palestins en mans d'Israel ens han omplert de notícies –de relats– sobre crims comesos per militars contra la població civil, sota la sempre vaga excusa de la necessitat de defensar la pàtria. 

Els guionistes del PP han decidit que si Feijóo no té gràcia li escriuran acudits dolents. I així, del “conclave del papa al conclave del PP” han passat a dir que la preocupació de Sánchez “no és qui canta a Eurovisió sinó qui canta al PSOE”.

Matar quatre-cents civils en un atac militar sense previ avís (persones desvalgudes que no es podien defensar; la majoria no podien ni tan sols intentar fugir, bé perquè no tenien on anar o bé perquè físicament no els queden forces per anar enlloc) no és tan sols una ruptura il·legal de l'alto el foc. També un crim de guerra, o un crim contra la humanitat: això hauria d'escatir-ho el Tribunal Penal Internacional de la Haia, on es dirimeixen aquestes qüestions i davant del qual hauria de comparèixer Benjamin Bibi Netanyahu, així com una bona part del seu govern i dels alts comandaments de l'exèrcit israelià. El que ells anomenen la seva resposta als atacs de Hamàs, o l'acompliment dels seus objectius, en realitat és un seguit de crims que entren de ple dins la definició i els supòsits que les Nacions Unides van establir per definir el genocidi (ho van fer l'any 1948, el mateix any de la creació de l'Estat d'Israel, que naixia precisament com a resposta a un genocidi: el de l'Holocaust, que els actuals governants israelians utilitzen ara cínicament per justificar les atrocitats a Gaza).

Dimecres va produir-se finalment el relleu a la cúpula militar d'Israel. El general Herzi Halevi va abandonar el càrrec després de només 26 mesos i el general Eyal Zamir el va substituir. Va ser una cerimònia tensa, en la qual el nou cap de l’estat major va apel·lar sovint a Déu i en la qual Benjamin Netanyahu va parlar d’acord amb els seus interessos polítics i personals.

El primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, es reunirà aquest dimarts amb Donald Trump a la Casa Blanca, una trobada que serà clau per al futur del fràgil alto el foc a Gaza, que va entrar en vigor el 19 de gener. La primera part de l'acord ha funcionat relativament bé, però la clau és què passarà d'aquí a dues setmanes, quan hauria de començar una fase de consolidació de la treva, amb la retirada de les tropes israelianes de la Franja i l'alliberament dels últims ostatges. La visita de Netanyahu coincideix precisament amb l'inici de les negociacions per a aquesta segona fase.

Mentre la treva ha donat un respir a la població de Gaza, on continuen arribant camions amb ajuda humanitària, l'exèrcit israelià ha posat ara el focus a Cisjordània. Totes les localitats palestines han quedat tancades per controls militars i s'han produït centenars de detencions. Una ofensiva sobre el camp de refugiats de Jenin, un dels feus de la resistència, ha deixat almenys 9 morts i 35 ferits. Amb una elevada densitat de població i els índexs de pobresa, hi han sorgit grups armats formats per joves. El govern israelià ha anunciat que l'operació durarà setmanes. Juntament amb les accions militars, grups de colons han atacat localitats palestines, sota la protecció de l'exèrcit i la policia. Hamàs i també al Fatah, els dos principals partits a Palestina han cridat la gent de Cisjordània a resistir contra l'ofensiva israeliana i el secretari general de l'ONU Antonio Guterres ha instat les forces israelianes a la "contenció" i a "recórrer a la força letal només quan sigui estrictament inevitable per a protegir vides" .

Després de 24 hores d'incertesa, l'oficina del primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, ha confirmat aquest divendres que l'intercanvi d'ostatges israelians per presos palestins començarà "segons el pla previst", diumenge. El primer dia s'alliberaran tres ostatges d'un total de 33 que han de ser posats en llibertat en una primera fase de l'acord, que dura sis setmanes. Aquest divendres s'ha fet pública la llista d'aquests 33 segrestats, que inclouen dues criatures, deu dones i tres octogenaris.

Des que Israel va llançar l’ofensiva militar a Gaza, una de les principals controvèrsies que han acompanyat el conflicte ha estat el nombre de morts. D’una banda, les autoritats israelianes han qüestionat l’exactitud i fiabilitat de les xifres del ministeri de Salut de la Franja i les han tendit a considerar –sovint sense proves– una exageració o, almenys, una tergiversació de la realitat, per no distingir civils de combatents. Per contra, molts alerten que les xifres de les autoritats gazatines són, en canvi, una subestimació de la magnitud de la tragèdia.

Amb el final de la guerra amb Hezbollah, Israel ha aconseguit aïllar Hamàs completament. Debilitada després de catorze mesos de guerra continuada i desigual, els islamistes palestins albiren un futur incert per a tota la Franja de Gaza. En aquest context, no és estrany que Benjamin Netanyahu permeti que els seus ministres parlin obertament de la repoblació jueva del territori.

Winnie Byanyima (Mbara, Uganda, 1959) porta una vida dedicada a la lluita per la justícia, i és que coneix de primera mà què significa afrontar dificultats. Va fugir d'Uganda amb 17 anys per culpa d'una dictadura terrible, va ser refugiada al Regne Unit i el seu marit, l'opositor ugandès Kizza Besigye, ha estat detingut en diverses ocasions. Byanyima ha estat al capdavant d'Intermón Oxfam entre el 2013 i el 2019 i avui és secretària general adjunta de l’ONU i directora executiva d'ONU Sida. L'ARA l'entrevista a Barcelona, on ha vingut a inaugurar el curs a la Universitat Pompeu Fabra (UPF).

La desaparició de Yahya Sinwar incidirà directament en el context immediat de la guerra de Gaza i també en la conjuntura futura de Hamàs, però això no significa que estiguem davant la derrota definitiva de la resistència islamista, i, per consegüent, davant del final del conflicte entre els palestins i Israel. Sembla més aviat que s'està produint un canvi de cicle, i no un canvi d'època.

L’ofensiva militar d’Israel sobre Gaza fa més d'un any que devasta el territori i castiga la població civil de forma incessant per terra, mar i aire. Però l’extens assalt llançat a principis d'aquest octubre al nord de la Franja fa témer que Israel hagi encetat ara una nova fase del conflicte que impliqui escanyar totalment la zona per tal de forçar-ne l’expulsió de civils cap al sud i la rendició de Hamàs i altres faccions armades. Cercles polítics i militars d’alt nivell del país fa setmanes que flirtegen amb aquesta idea, impulsada per un grup extremista de generals retirats.

"És l’aniversari més trist de la meva vida", diu Hen Avigori, guionista de comèdia de 54 anys, vestit amb la samarreta dels familiars dels ostatges segrestats per Hamàs el 7 d’octubre als voltants de Gaza. La seva dona, Sharon, i la seva filla ,Noam, van ser capturades al quibuts Beeri i alliberades en l’alto el foc de novembre, després de cinquanta dies a la Franja. Però no pot oblidar-se dels que han quedat enrere. L’aniversari el remou: "No només em venen al cap els tres membres de la meva família que van ser assassinats en l’atac i els records del que va passar aquell dia. També sento frustració, angoixa i ràbia pels 101 ostatges que encara estan a Gaza", diu.

Que ens anem acostumant a l'horror és una catàstrofe moral i a mesura que els atacs d'Israel contra els habitants de la Franja de Gaza es van perpetuant en el temps, nosaltres, els espectadors que ens ho mirem de lluny, amb incredulitat i indignació al principi, sense voler-ho ens anem anestesiant davant de les matances i la violència injustificada d'un estat que es vantava de ser l'única democràcia del Pròxim Orient. Em fa por aquest procés pel qual la compassió davant de l'horror va minvant i és substituïda per espatlles que s'arronsen i un «Què hi farem!» Si repetir una mentida molts cops pot arribar a fer que sembli veritat, veure'ns inundats pel mal en la seva màxima expressió de manera sostinguda en el temps pot fer que ens hi acostumem i ens acabi semblant normal. Però no, no és normal que un estat poderós dugui a terme un veritable extermini en nom de l'autodefensa. No hi ha democràcies genocides, encara que Netanyahu repeteixi milions de vegades que el seu país és una democràcia. Si el psicòpata aconsegueix la nostra indiferència, haurà guanyat molt més que una guerra, haurà guanyat en les nostres consciències i vençut en tots nosaltres els mecanismes que fan que ens revoltem contra la barbàrie.

Tres mesos després que el govern espanyol reconegués oficialment l'estat palestí, Pedro Sánchez ha anunciat la primera cimera bilateral entre Espanya i Palestina. El president espanyol ha explicat que es produirà "abans que acabi l'any" i que hi esperen signar "diversos acords de col·laboració" entre tots dos països. Sánchez ha deixat clar que continuarà treballant per estrènyer les relacions amb Palestina, ara que Espanya ja és un dels 146 països que reconeixen l'estat palestí: "Seguirem donant suport al poble de Gaza, sostenint l'UNRWA [l'Agència de les Nacions Unides per a la població refugiada de Palestina] i pressionant Netanyahu al Tribunal Penal Internacional".