Quan et penses que ja has vist tots els colors del verd, encara queden les illes Fèroe. Als pocs minuts d’aterrar al petit aeroport de l’illa de Vágar, quan estàs circulant per una carretera mig esborrada per la boira, el verd ja ha aparegut amb totes les seves varietats. És un verd nou, esplèndid, lluminós, que sorprèn perquè encatifa el país de dalt a baix, des de la vora del mar fins al cim de les muntanyes. En alguns casos, fins i tot les teulades de les cases tenen gespa, com si s’haguessin fos amb el paisatge.

T otes les illes, en contraposició amb les àrees continentals, tenen alguna cosa en comú independentment d’on siguin: una immensa massa d’aigua en marca les fronteres de manera inequívoca i estableix uns límits espacials infranquejables, les aïlla geogràficament. A les regions insulars de petita escala, aquest fenomen s’accentua, tots els seus habitants perceben el desproporcionat contrast entre la terra i el mar, i això genera una sensació de pertànyer a un univers limitat, desconnectat de la resta del món.