Tret de sortida a la 65a edició del Festival de Pollença amb el Claustre de Sant Domingo ple de gom a gom i alguna cadira més. Els responsables d’aquesta situació venien amb nom i llinatges de contrastat prestigi, Daniel Harding dirigint la Mahler Chamber Orchestra i Daniil Trifonov al piano. Però per contrastos els que ens oferiren en la primera peça del programa, el Concert per a piano i orquestra núm. 1 en re menor op. 15. Un monumental i acurat combat musical entre el solista i la formació d’una subtilesa majúscula i una lectura pudorosa, com volent transmetre amb absoluta fidelitat tot el que passava pel cap i el cor del compositor. No va ser espectacular, per la senzilla raó que no era aquest el propòsit ni la intenció de l’autor –va estar cinc anys per acabar-la–, però hi va haver la continguda tensió per fer arribar tot un seguit de subtils sensacions que el piano de Trifonov va destil·lar amb tan profund i gegantesc Maestoso. Un primer moviment que inicia l’orquestra amb noranta enèrgics compassos, fins a la solemne entrada del solista. Comunió permanent, immarcescible, entre els protagonistes d’un concert més simfònic que una altra cosa, però que d’alguna manera beu de les fonts de la música cambrística i amb una durada que supera la de l’Emperador de Beethoven. Exemplar fou la concertació entre Trifonov i els Harding, que assolí el cim a l’emocionant i trasbalsador Adagio que tant va agradar a qui anava dirigit, Clara Schumann. Un introspectiu Trifonov va fer gala d’una sensibilitat majúscula, acurada, on cada pulsació, cada frase, cada silenci, obrien tot un ventall d’emocions i nombroses lectures. Tampoc el tercer moviment, Allegro non troppo, va augmentar la dosi de vehemència, i el Rondó va sonar amb un to més assossegat que de costum. És una elecció que d’alguna manera donava encara més solidesa al conjunt. Estrany el bis, luctuós, tètric, pot ser una mica massa per a una nit d’estiu. To Thee we sing, de Pàvel Txesnokov.

Ningú que assistís al concert que dia 23 de maig de 2019 oferí a l’Auditòrium de Ciutat l’Orquestra Simfònica Illes Balears oblidarà la veu de la soprano noruega que havia vingut a substituir la nord-americana Lise Lindstrom. El nom de Lise Davidsen començava a sonar de valent, en fulgurant ascensió, mentre anava bocabadant a tothom, sense excepció. Fins i tot als responsables de l’oracle wagnerià, on aquest mateix any, dos mesos després, debutà amb el paper d’Elisabeth de Tannhäuser amb un èxit fora mida. A partir d’aquí, la possibilitat d’un retorn no era ni tan sols remota. Un altre cop les prediccions que no pocs endevins havíem fet es varen esmicolar quan el Festival Cap Rocat va anunciar que tindríem la possibilitat de tornar a gaudir de l’incommensurable talent de Lise Davidsen, a més en el seu debut a Espanya com a Floria Tosca. Tan sols aquesta circumstància convertia la versió semiescenificada de l’òpera de Puccini en un esdeveniment del màxim de quirats possibles. 

La pel·lícula Lionel, de Carlos Saiz, ha estat la gran guanyadora de la 16a edició de l'Atlàntida Mallorca Film Fest, que aquest diumenge ha abaixat el teló després de registrar la seva edició més multitudinària. El festival també ha homenatjat el compositor francès Alexandre Desplat, guanyador de dos Oscar i distingit amb el premi Master of Cinema per una trajectòria que inclou bandes sonores com El gran hotel Budapest i La forma de l'aigua.

Javier Bardem ha defensat aquest diumenge a Palma que les persones amb projecció pública expressin la seva opinió sobre els grans debats d'actualitat. “Qui té un altaveu, que ho faci. No ho exigesc a ningú, però si pots, està bé fer-ho”, ha afirmat durant la presentació d'El ser querido a l'Atlàntida Mallorca Film Fest. L'actor ha justificat aquesta posició a més d'assegurar que “el silenci sempre anima els que perpetren crims”.

Després de cinc anys d'aturada, el festival de poesia PoésArt tornarà aquest octubre a Artà amb una nova etapa impulsada per la recent constituïda associació PoésArt. El projecte reprèn l'activitat amb la voluntat de consolidar-se com un espai de referència per a la poesia contemporània i, en aquesta desena edició, posarà el focus en els poetes mallorquins.

Veure com l’entorn que sentim nostre es degrada sense haver-ne partit pot provocar una forma particular d’enyorança: el dol per una llar que encara habitam, però que ja no reconeixem. És el que es coneix com a solastàlgia i és el punt de partida de l’obra amb què l’artista egípcia francesa Chirine El Ansary ha guanyat la segona beca internacional de creació i residència artística del Laboratori Llull.

Després d’explorar el repertori tradicional des d’una mirada contemporània als seus primers treballs, Tarta Relena se submergí en el pensament tràgic, els oracles i la relació de la humanitat amb la incertesa del futur per escriure i fer sonar És pregunta (2024), un disc produït íntegrament pel duet que formen Helena Ros i Marta Torrella. Amb la màxima ‘menys és més’ per bandera, Tarta Relena ofereix un conjunt de cançons que narren la impermanència i en converteixen el directe en un ritual. Les veus en són l’instrument protagonista, i les diferents llengües en què canten aporten diferents “cosmovisions” al disc. El presentaran dia 31 de juliol al jardí de la Casa Llorenç Villalonga de Binissalem en el marc del festival La Lluna en Vers. N’hem parlat amb una d’elles, Marta Torrella.

Quart i darrer concert del Festival Bellver amb l’Orquestra Simfònica Illes Balears com a protagonista del ja consolidat esdeveniment. Com un bis de la temporada, tot i que és un altre públic, aquesta circumstància que esdevé segons el lloc on es desenvolupen les activitats. En qualsevol cas, els quatre concerts de la formació a l’emblemàtic castell ja són tradició i l’emplaçament s’omple dia sí i dia també. El darrer no en va ser una excepció i, si fins ara els solistes n'havien estat els protagonistes, per a l’ocasió va ser el director britànic Michael Francis l’encarregat de posar segell al concert. Segell britànic, com també el del programa, format per tres compositors de la mateixa nacionalitat i gairebé de la mateixa generació, com són Edward Elgar, Benjamin Britten i Ralph Vaughan Williams. Les peces elegides es varen interpretar per ordre cronològic, de manera que es podia esbrinar una petita evolució de la música clàssica a l’antic imperi en un curt estadi temporal.

La Nit de l'Art celebrarà aquest any el trentè aniversari convertida en una de les grans cites culturals de Mallorca. L'esdeveniment, que obrirà la temporada expositiva el pròxim 19 de setembre, commemorarà tres dècades d'història després d'haver-se consolidat com un punt de trobada per a artistes, galeristes, col·leccionistes i professionals del sector, a més de ser una de les principals plataformes de difusió de l'art contemporani a les Balears.

Varen ser escenaris d’intensa activitat cultural i actualment resten tancats, sense fer-se servir. Mentre s’anuncien projectes faraònics com la transformació de l’edifici de Gesa en una gran infraestructura cultural, espais com l’Assistència Palmesana, la Protectora, el teatre Catalina Valls, el teatre Balear o l’antic Centre de Sa Nostra, tots ells, a Palma; la Sala Augusta, a Maó; i el Museu Arqueològic de Dalt Vila, entre d’altres, dormen el somni dels justos, a l’espera de la recuperació.

Quaranta edicions i a teatre ple des de fa molts anys és un bon motiu d’alegria i, per descomptat, rubricar la temporada amb un Rigoletto una de les millors maneres de fer justícia a l’esdeveniment. També té un cert risc. Per aconseguir un bon resultat es necessiten veus de gran nivell. Damiano Salerno com a Rigoletto i Génesis Moreno com a Gilda varen ser els encarregats de fer-ho i solemnitzar l’efemèride. Sens dubte, varen brillar molt per sobre de la resta d’un repartiment que tampoc no va estar gens malament. Però els moments cabdals de la funció es varen generar quan ells dos eren els grans protagonistes. Els seus duets foren antològics. Començaren el seu recital amb l’emotiu i delicat Figlia! Mio padre! Continuaren amb el descomunal Mio padre!…Tutte la feste al tempio. Encimbellaren la tragèdia amb el duet final, V’ho ingannato, colpevole fui i Lassú in cielo. Tan sols aquests tres moments serien suficients per satisfer una parròquia que va acomiadar els protagonistes dempeus rere el desesperat gemec de Rigoletto, ‘La maledizione’. Aquest era el títol que volia Giuseppe Verdi. Un detall sense importància per a una peça impecable i implacable. Estructuralment perfecta, la qual cosa obliga a tots dos protagonistes a una metamorfosi existencial detallada, minuciosa i, és clar, molt exigent. Tant Rigoletto com Gilda, el geperut i la filla, evolucionen, tant vocalment com dramàticament, a mesura que sorgeixen i varien les circumstàncies. Salerno i Moreno varen complir amb escreix i alguna cosa més la seva comesa. Génesis Moreno, fa dues temporades, ja havia mostrat al Teatre Principal no poques de les seves virtuts, interpretant la Julieta de Gounot. Per tant, la seva elecció per protagonitzar Gilda no podia ser més encertada. Si tota l’actuació va ser memorable, una tremenda i descomunal exhibició de calidesa, expressivitat, coloratura, fiato… va deixar qui més qui menys bocabadat amb un Caro nome inoblidable. Res a dir, sinó tot al contrari, amb les intervencions d’un Damiano Salerno, de veu rotunda i rodona, que amb una emotiva i poderosa Cortigiani, vil razza dannata, rica en matisos i farcida de dificultats, no ens va fer enyorar cap dels grans que han interpretat el personatge més alambinat i complex de la producció verdiana. En destaquen la projecció, el complicat aliatge de virulència i subtilesa i una dicció i vocalització sense màcula.

L’Estudi General Lul·lià ha obert una nova convocatòria d’una beca de creació artística dotada amb 4.000 euros per impulsar projectes vinculats a la cultura popular de les Balears. La iniciativa s’adreça a artistes majors de 18 anys, sense restriccions de disciplina, amb la voluntat de fomentar noves mirades creatives a partir del patrimoni cultural de les Illes.

L’Aljub d'Es Baluard ha reunit aquest dilluns més de 300 persones per celebrar la tretzena edició dels premis ARA Balears, una cita que, any rere any, reconeix iniciatives, entitats i trajectòries que contribueixen a una societat més cohesionada, compromesa amb la cultura i arrelada al territori. A l’acte han comparegut representants institucionals, polítics, econòmics, socials i culturals, a més d’amics i col·laboradors del diari, encapçalats pel vicepresident del Govern, Antoni Costa, i el president de l’ARA, Ferran Rodés.

La companyia Mariantònia Oliver ha estat distingida amb el premi Toni Catany de Cultura dels Premis ARA Balears, un reconeixement a una trajectòria de més de trenta-cinc anys que ha contribuït de manera decisiva a fer créixer, entendre i compartir la dansa contemporània a les Illes.

El grup mallorquí de música urbana Fades inaugurà aquest divendres la 44a edició de la Fira del Llibre de Palma amb un pregó marcadament reivindicatiu en defensa de la llengua catalana, la cultura local i el paper dels creadors joves. El trio, format per Àngel Exojo, Ferran Pi i Vicenç Calafell, aprofità l'acte inaugural per reclamar més suport institucional a la cultura feta en català i per denunciar les polítiques que, a parer seu, contribueixen a afeblir-ne la presència pública.

Els supermercats Eroski de Mallorca s'afegiran aquest divendres, 29 de maig, a la gran cantada simultània de La Balanguera impulsada per l'Obra Cultural Balear (OCB). La cadena farà sonar per megafonia l'himne de Mallorca a les 12 h i a les 20 h a tots els establiments de l'illa, amb l'objectiu de contribuir a la commemoració del centenari de l'estrena musicada del poema de Joan Alcover amb música d'Amadeu Vives.

Diu el programa de mà de Calidoscopi, la darrera criatura d’Estudi Zero, que “els personatges es mouen per situacions absurdes, violentes o profundament humanes”. Cert, però encara ho seria molt més si la conjunció fos copulativa en lloc de disjuntiva. Si les situacions són absurdes i violentes queda clar que són indiscutiblement molt humanes. La caricatura no desvirtua la realitat sinó que l’accentua, de tal manera que aquest punt tan agosarat, irracional i estrambòtic fa que el metafòric dibuix de la condició humana arribi amb més eficàcia. Que la funció estigui composta per diferents petites històries aporta segell Sans, de tal manera que ens transporta a aquell viatge que a aquesta mateixa sala pilotava Karl Valentin. Per a l’ocasió són diversos els autors que figuren a la nòmina de Calidoscopi –Esteve Soler, Juan Mayorga i Joël Pommerat–, que fa que el tarannà dels diferents esquetxos apugin una mica molt l’escalfor de cadascun. No hi ha humor blanc. Tots contenen una elevada dosi de verí, en la mateixa proporció que de causticitat i sarcasme i sense por de traspassar línies vermelles.

Nascuda a Sant Joan l’any 1998, Júlia Febrer Bausà forma part d’aquesta nova generació de veus que arriben a la poesia amb una mirada pròpia, feta de paraula, imatge i matèria. El seu nom ha començat a ressonar amb força dins el panorama literari després d’obtenir el premi Ciutat de Manacor de Poesia Miquel Àngel Riera 2025 amb Arrel inoïda, una obra que confirma la solidesa d’una autora encara jove, però amb un univers poètic ja ben definit. A aquest reconeixement s’ha sumat enguany el premi Martí Dot de Poesia, convocat per l’Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat, pel poemari Llum de cendra, que es publicarà a la tardor.