Alcúdia es torna convertir aquest cap de setmana en un gran escenari de circ i ja en són 11, d'edicions. A partir d'aquest divendres i fins diumenge, el municipi concentra una intensa programació dels millors espectacles d'aquesta disciplina en la seva versió contemporània i a l'aire lliure.

L’Ajuntament de Santa Maria del Camí va nomenar aquest diumenge Fill Il·lustre el cantant Llorenç Santamaria en el transcurs d’un ple extraordinari fet a Ses Cases des Mestres, coincidint amb el dia de la Fira del municipi. L’acord es va aprovar per unanimitat de tots els grups municipals.

Neix l’any 1979 a Palma. Té arrels de Felanitx (per part de mare) i de Santa Margalida (per part de pare). Fa anys que viu a Madrid, però, als ulls dels altres, té el poder de l’omnipresència, perquè pot fer la sensació que és pertot. El seu lloc preferit al món és Portocolom. És el del mig de tres germans i si una cosa el caracteritza és que té “una energia inesgotable”. És estrany que algú no sàpiga qui és, perquè cada dos per tres entra als menjadors de tothom, i no és que ho faci silenciosament: parlam del presentador de televisió David Ordinas (Jo en sé + que tu, La millor festa…), que també és cantant, compositor i actor. Ens l’apropa Xisco Pericàs, amb qui es coneixen des que tenien quatre anys.

Tercera entrega d’una nova temporada al teatre Principal d’Inca, cau de l’Orquestra de Cambra de Mallorca, que vàrem poder sentir de bell nou a l'església de Llubí. Un programa que per a ell mateix ja era prou llaminer, amb un grau de dificultat que el convertia en valor afegit i amb una figura indiscutible, Eduardo Ríos, violinista de la Berliner Philharmoniker, com a solista encarregat per a l’ocasió de donar vida al Concert per a violí i orquestra en Re major, op. 6. Un dels concerts més alambinats i l’únic que va compondre Ludwig van Beethoven per a l'instrument. Una composició que, com tantes altres, duu acoblada la seva llegenda. Estrenada per Franz Clement, va rebre la partitura molt poc temps abans del concert, i la va interpretar com si fos gairebé una primera lectura, però, a més, afegí una sonata seva com a cadenza tocada sobre una sola corda i amb el violí a l’inrevés. Tan difícil era l’execució del concert que els virtuosos de l’època decidiren que era intocable, fins que, trenta-sis anys després de l’estrena, a l’edat de tretze anys, i amb Felix Mendelssohn a la batuta, Josef Joachim la va col·locar a la peanya que li correspon i d’on ja no ha tornat a baixar. 

Vilafranca de Bonany donarà el sus a la Setmana del Llibre al municipi amb la celebració de la II Marató Poètica, que tindrà lloc divendres 17 i dissabte, 18 d’abril, al restaurant d’Eliss (Ctra. Palma, 29).

Ha estat una de les preguntes que s’ha fet el sector d’ençà que l’Ajuntament de Palma va comunicar la seva intenció d’optar al títol de Capital Europea de la Cultura: en què beneficiarà al teixit cultural un títol pensat per atreure més visitants a una ciutat tan turística com Palma? I ara els experts internacionals que han valorat el projecte l’han resposta: “Queda clar que Palma no cerca augmentar el volum de programació cultural ni atreure més visitants, ja que en tenen prou en ambdós casos [...] i tot i entendre les circumstàncies i necessitats locals, el jurat es demana si el títol de Capital Europea de la Cultura és la millor plataforma per avançar en les aspiracions de la ciutat”. Així acaba l’informe fet públic aquest dilluns amb què el comitè, presidit per Tanja Mlaker, argumenta la decisió de descartar Palma de les candidates a obtenir el títol per a l’any 2031.

Cada dijous vespre, sa Pobla s’aturava davant la televisió. A la pantalla hi sortien les festes, les notícies, els veïns, les cares conegudes. Era el poble mirant-se a si mateix.

Els cinemes de Palma no sempre s’han promocionat amb pòsters impresos digitalment ni amb pantalles lluminoses. Durant dècades, a les façanes de moltes sales hi regnaven grans cartells pintats a mà que anunciaven les estrenes de la setmana. Darrere bona part d’aquelles imatges monumentals hi havia un mateix nom: Rafael Ruiz. Ara, la seva feina torna a la memòria amb l’exposició Palma, ciutat de cinemes, que es pot veure al centre cultural de la Misericòrdia. Entre altres documents històrics, la mostra inclou material original del cartellista i el documental El somni efímer, dirigit per Toni Bestard.

Entre les ciutats espanyoles que encara opten a Capital Europea de la Cultura 2031 –Càceres, Las Palmas, Oviedo i Granada– i el projecte impulsat per l’Ajuntament de Palma, sota el lema Mediterranean in motion, que ha quedat descartat, hi ha nombroses diferències. El regidor de Cultura de Cort, Javier Bonet, en va assenyalar dues a la roda de premsa que va oferir el 18 de març passat, cinc dies després de saber que Palma 2031 no passava a la següent fase. La primera tenia a veure amb l’experiència i el temps. “Totes quatre havien optat en anteriors ocasions al títol”, va exposar el tinent de batle, “i això vol dir que fa 10 i 15 anys que hi fan feina”. L’altra gran diferència, segons Bonet, és el pressupost que s’hi ha destinat fins ara.

Abans es va dir Casa de les Comèdies i l’edifici actual es va construir al segle XIX. Però el teatre Principal de Palma és al mateix emplaçament on ja es representaven espectacles al s. XVII. Ja són 359 anys de fer comèdia a un mateix lloc, al costat d’on abans passava la Riera, que dona nom al carrer on s’ubica. Quan estam a punt de celebrar el Dia mundial del teatre, com cada 27 de març, recorrem la història d’aquest escenari.

Torna al Gran Teatre del Liceu Manon Lescaut, de Puccini, i ho fa amb un cap de cartell segurament insuperable, com és el fet que la protagonista sigui una Asmik Grigorian esplendorosa, amb un muntatge que signa Àlex Ollé i dirigeix des del fossat Josep Pons. La segona versió musical de la novel·la d’Antoine François Prévost, que amb el títol de La història del cavaller des Grieux i Manon Lescaut, el mestre de Lucca va aconseguir el primer gran èxit de públic. Un èxit que la cúpula de Ricordi, menys el seu cappare i l’amo, no veia clar per tractar-se de la mateixa història que deu anys abans havia pujat als escenaris Jules Massenet amb no poca acceptació. Tot i que encara hi ha qui diu que Manon només n’hi ha una i no es refereixen a la que ens ocupa, indubtablement aquesta ja té el seu lloc entre les que no han quedat fora dels grans circuits. Que Manon sigui la Grigorian és un valor afegit, tant pel que fa a la part dramàtica, en aquest cas imprescindible, com per la vocal, amb una interpretació, excelsa, impecable. 

L’inesgotable, el trencador, l’irreductible, el sempre heterogeni i, per damunt de tot, l’apassionat i apassionant Biel Mesquida (Castelló de la Plana, 1947) ha estat reconegut amb el 58è premi d’Honor de les Lletres Catalanes. “Les obres de Biel Mesquida són monuments barrocs que encomanen passió i diuen les lliçons mesquidianes al seu apogeu: "La bona literatura genera llegiguera i escriguera", ha valorat el jurat, que el considera "un autor lliure, actiu i defensor dels valors que ens fan humans apassionats en temps de tenebres". "És un explorador de la llengua, un català apassionat, convuls, profund i connectat amb la vida i el moment històric", ha dit Xavier Antich, president d'Òmnium Cultural, en l'anunci que s'ha fet a la Nau Bostik de Barcelona. L'entrega serà el 8 de juny al Palau de la Música Catalana i rebrà 20.000 euros.

“Un mètode per reconciliar la ciutat amb el turisme a través de la cultura”. Aquest és el resum del projecte amb què Palma optava al títol de Capital Europea de la Cultura 2031 fins el passat divendres, quan des del ministeri de Cultura es varen anunciar les quatre ciutats que passaven a la següent fase, entre les quals no es troba Ciutat. Entre els arguments que segons Bonet poden haver determinat la decisió del jurat s’hi troben la “inversió continguda” de Palma en comparació amb les finalistes –82.800 euros entre 2025 i 2026, a diferència dels 750.000 de Càceres o els quasi dos milions de Las Palmas– i el fet que fos la primera vegada que Palma s’hi presentava –les finalistes ja hi havien optat en anteriors ocasions. 

Palma no serà Capital Europea de la Cultura el 2031. Les ciutats seleccionades pel comitè d’experts internacional són Càceres, Granada, Las Palmas de Gran Canaria i Oviedo, segons ha anunciat aquest divendres Tanja Mlaker, presidenta del comitè. Palma n'ha quedat exclosa.

Hi va haver un temps en què una de les crítiques més habituals al sector cultural era que n’hi havia molts que “vivien de subvencions”. Superat aquell debat i una vegada entès i acceptat que l’àmbit de la cultura, com el de la pagesia o el de la indústria, ha de menester inversions públiques, al llarg de la darrera dècada a les Balears s’han consolidat nombrosos ajuts de diverses institucions. I si bé amb ells s’ha contribuït a la professionalització del sector, els debats que es generen al voltant del seu funcionament i del teixit cultural que se n’ha derivat són molt diversos: des de la transformació de molts creadors en gestors, fins al disseny de programacions i accions culturals en funció dels requisits de les subvencions, entre d’altres.

Un huracà musical fa moure els menorquins des de fa 50 anys a les festes i revetles. Com una intensa tramuntana, la petita orquestra nascuda a mitjans dels 70 al poble més menut de l’illa, es Migjorn Gran, encara continua fent-se present a places, sales i camps de futbol. Amb més de 5.000 concerts a les espatlles, l’Orquesta Huracán (el teclista Miquel Pascual, el seu inseparable Pere Sales i els vocalistes Rudy Velasco i Antoni Rodrigo Popi) ha crescut en paral·lel al turisme, llavors encara incipient, i a una població que s’ha duplicat en mig segle. Són el testimoni cultural viu de la Menorca autèntica i no massificada que encara avui molts enyoren.

Podríem posar molts exemples que constaten la certesa del títol, però tan sols amb les tres darreres òperes que he pogut veure aquests dies qualsevol dubte s’esvaeix de seguida. Primer va ser el Gotterdämerung de Wagner, on queda clar que la tràgica i cabdal protagonista és ella, Brünhilde. No ho és més ni menys que Senta, qui encapçala el repartiment de L’holandès errant, que vàrem poder gaudir al teatre Principal de Ciutat. Per arrodonir la setmana, al Gran Teatre del Liceu, qui duu l’estendard és qui dona títol a l’obra, La Gioconda. Una composició, l’única coneguda d’Amilcare Ponchielli, però, així i tot, una indiscutible obra mestra que necessita sis veus de primer nivell per arribar a port sana i estàlvia, com així va ser pel que fa a la producció entre el Liceu i el Teatro di San Carlo di Nàpols, dirigida escenogràficament per Romain Gilbert. Basada en un drama de Victor Hugo, Angélo, tyran de Padoue, a la qual Arrigo Boito, autor dels llibrets de les darreres i entre les millors valorades òperes de Verdi, sota el pseudònim de Tobia Gorrio, va traslladar a Venècia. Un aspecte que Gilbert ha configurat amb total i absoluta fidelitat, afegint unes pinzellades de la commedia dell’arte, amb la inclusió de l’Arlequí, Pantaleó i Colombina, a més d’alguna llicència argumental, com és ara i entre d’altres, l’aparició final de La Cieca, a càrrec d’una Violeta Urmana que encara conserva no poques de les seves qualitats i sobretot l’eficàcia per dibuixar amb precisió les indispensables característiques del personatge.