Barrejant dins una coctelera Shakespeare, Lecoq, Mayorga, Brook i una situació personal, remoure amb intensitat i cura, apareix Casting Lear, d’Andrea Jiménez, Premi Max al millor espectacle i a la millor adaptació. No és una peça gens convencional i per això l’autora, directora i intèrpret es cura en salut a la primera frase: “Com va dir Peter Brook, perquè hi hagi teatre tan sols cal un actor caminant per sobre d’un escenari i un espectador que ho miri”. Casting Lear és original fins a dir prou i per diferents raons. La primera, per exemple, és que a cada funció, i aquesta era la que feia cent quaranta-una, comparteix escenari amb un actor diferent, que no té ni idea del que ha de fer, de manera que va seguint les instruccions i dient el text que li va dictant, des de sobre l’escenari, a la vista de tothom, Pablo Gallego, l’apuntador. Per una altra banda, tampoc no es tracta d’una adaptació a l’ús del Rei Lear, però no per això Shakespeare sempre és present i en cap moment perd pel camí ni un dels seus ingredients, res que no sigui fonamental a la història del rei rebutjador i rebutjat, que es va entrecreuant i fusionant amb l’experiència de la protagonista, sigui veritat o no ho sigui, que cadascú pensi el que vulgui, encara que qui més qui manco pensarà el mateix, perquè, en qualsevol cas, és no tan sols probable sinó constant i universal, ja que tothom coneix algú amb una circumstància molt semblant, si no calcada. També hi ha una anàlisi de l’obra, del personatge i del punt de vista de qui la va escriure des del de la protagonista i del personatge femení, Cordèlia, com també un crit de denúncia contra els progenitors/dictadors que volen dirigir la vida dels seus fills, a més d’una carta d’amor al teatre. A tot això, hi podem afegir tota una sobreabundància de material per debatre que li dona pes i consistència a la història, que com totes, sempre es repeteix.

El dramaturg i actor valencià Carles Alberola ha guanyat el premi Born de teatre 2026 amb l’obra Llàgrimes de marbre. El guardó, convocat pel Cercle Artístic de Ciutadella, està dotat amb 14.000 euros i inclou l’edició de l’obra en les llengües oficials de l’Estat.

Literal, de Xavier Uriz, dirigida per Sergio Baos i protagonitzada pel mateix Baos, Marga López i Laura Morónez, amb la col·laboració musical de Miquel Femenias a la bateria, és una comèdia paròdica amb rerefons metafísic. Qualificar d’interessant el context és poc. Va des dels problemes d’un professor de Filosofia al primer quart del segle XXI enfront dels seus adolescents alumnes, fins a les conseqüències d’aquesta bretxa generacional. Entre elles, que crec que no en deixa cap per espipellar, hi ha la del seu matrimoni, amb el qual esbrina el conflicte de parella, la lluita universal i intemporal entre pares i fills, pare i filla en aquest cas, el feminisme amb tots els seus ramals i vessants, l’art contemporani, que no queda gaire ben parat, l’inexistent respecte intergeneracional, l’exponencial increment de l’extrema dreta entre les generacions joves i la d’algun boomer nostàlgic i que vol un reconeixement incondicional als seus hipotètics valors, que, per una altra banda, no sap ni qui és ni què és, o, fins i tot, i els problemes intestinals del protagonista com a nexe d’unió, com a fil conductor, entre tots ells, amb Nietzsche o Kant com a MacGuffin per a la ressolució de tots ells.

Vint-i-nou edicions del Teatre de Barra són moltes, gairebé moltíssimes. Per tant, es mereix que el número d’ordre vagi amb majúscules, però és que a més es dona la circumstància que dia rere dia omplen de gom a gom les cadires que envolten els taulells dels diferents locals on es desenvolupen les diferents històries. Històries que per a l’ocasió parlen dels anys vuitanta, i val a dir que un elevat percentatge d’espectadors habituals de l’esdeveniment ja hi érem. Cinc obres cinc.

Marta Ferré Freitas-Morna (Lisboa, 1978) ja exerceix com a nova gerent del Teatre i Auditori de Manacor. Un relleu que arriba després de quatre dècades de Tomeu Amengual al capdavant i que obre un nou període d'il·lusions i reptes per ampliar la repercussió i les propostes que van més enllà del teatre de text.

La taquilla del teatre Principal, tant la física al mateix teatre com la virtual a www.teatreprincipal.com, es reobrirà aquest dimecres amb la posada a la venda dels abonaments per a la temporada 2026/2027. A partir del dissabte 5 també es posaran a la venda les entrades generals. Els abonats disposaran d’uns dies d’avantatge per poder triar els seus seients preferits; a més, els primers 50 abonats que comprin el seu abonament a la taquilla del teatre rebran un obsequi.

El teatre Principal d’Inca tanca la temporada 2025-2026 amb 36.232 assistents, la xifra més alta dels darrers quatre anys i un 30% més que la temporada 2022-2023. Durant aquest període, l’equipament ha acollit 117 esdeveniments i 103 projeccions cinematogràfiques, un total de 220 activitats. 

Ningú que assistís al concert que dia 23 de maig de 2019 oferí a l’Auditòrium de Ciutat l’Orquestra Simfònica Illes Balears oblidarà la veu de la soprano noruega que havia vingut a substituir la nord-americana Lise Lindstrom. El nom de Lise Davidsen començava a sonar de valent, en fulgurant ascensió, mentre anava bocabadant a tothom, sense excepció. Fins i tot als responsables de l’oracle wagnerià, on aquest mateix any, dos mesos després, debutà amb el paper d’Elisabeth de Tannhäuser amb un èxit fora mida. A partir d’aquí, la possibilitat d’un retorn no era ni tan sols remota. Un altre cop les prediccions que no pocs endevins havíem fet es varen esmicolar quan el Festival Cap Rocat va anunciar que tindríem la possibilitat de tornar a gaudir de l’incommensurable talent de Lise Davidsen, a més en el seu debut a Espanya com a Floria Tosca. Tan sols aquesta circumstància convertia la versió semiescenificada de l’òpera de Puccini en un esdeveniment del màxim de quirats possibles. 

“Crec que puc ser la veu de la meva generació… O almenys una veu d’una generació” és la frase més icònica del personatge de Hannah Horvath a Girls, la sèrie escrita i protagonitzada per Lena Dunham i que ja és un dels millors relats generacionals de principis del segle XXI. En el cas de Mallorca, en plena dècada dels 2020, tot un cor d’artistes joves posen veu a la seva generació. Anna Picornell, Miquel Mas, Lluïsa Febrer, Josep Alorda i Mariona Jaume en són cinc. Amb la música, el teatre, el dibuix, el cinema i la dansa, respectivament, capturen el seu Zeitgeist (l’esperit d’una època, en alemany). El moment que els ha tocat viure –com a Hannah– els atorga aquesta dosi justa d’entusiasme, marcada per un realisme que no arriba a ser pessimista, i una necessitat de definir-se marcada per les xarxes socials.

Fi de festa, festa major, amb un Falstaff d’autèntic luxe, que, a més, segurament mai no oblidarem, perquè és la darrera òpera que dirigeix Josep Pons com a director artístic del Gran Teatre del Liceu. Per tant, un comiat entranyable per a qui durant 14 temporades ens ha regalat molts vespres memorables. Un d’ells, sens dubte, aquesta tercera funció, la segona del primer repartiment de la darrera òpera de Giuseppe Verdi. Ell deia que l’escrivia tan sols per divertir-se. El seu llibretista, l’imprescindible Arrigo Boito, deia que “volia sucar la taronja shakespeariana sense deixar que els inútils pinyols caiguessin dins el tassó… Això és molt difícil, però ha de semblar fàcil”. Els que en saben diuen que és la millor de les seves creacions, juntament amb el Rèquiem i l’òpera anterior, Otel·lo. Ara no entrarem dins la diatriba dels rànquings, que van contra l’essència de l’art, però no és menys cert que no té la tirada de moltes altres del mestre de Busseto a la memòria de tots. En qualsevol cas, més o menys comercial, del que no hi ha dubte és que es tracta d’una indiscutible obra mestra. Una bona prova és la producció del Teatro Real, de la Monnaie de Brusel·les, de l’Opera National de Bordeaux i de la Tokyo Nikkita Opera Foundationm dirigida per Laurent Pelly, que vàrem poder veure a Madrid ara fa sis temporades.

Quaranta edicions i a teatre ple des de fa molts anys és un bon motiu d’alegria i, per descomptat, rubricar la temporada amb un Rigoletto una de les millors maneres de fer justícia a l’esdeveniment. També té un cert risc. Per aconseguir un bon resultat es necessiten veus de gran nivell. Damiano Salerno com a Rigoletto i Génesis Moreno com a Gilda varen ser els encarregats de fer-ho i solemnitzar l’efemèride. Sens dubte, varen brillar molt per sobre de la resta d’un repartiment que tampoc no va estar gens malament. Però els moments cabdals de la funció es varen generar quan ells dos eren els grans protagonistes. Els seus duets foren antològics. Començaren el seu recital amb l’emotiu i delicat Figlia! Mio padre! Continuaren amb el descomunal Mio padre!…Tutte la feste al tempio. Encimbellaren la tragèdia amb el duet final, V’ho ingannato, colpevole fui i Lassú in cielo. Tan sols aquests tres moments serien suficients per satisfer una parròquia que va acomiadar els protagonistes dempeus rere el desesperat gemec de Rigoletto, ‘La maledizione’. Aquest era el títol que volia Giuseppe Verdi. Un detall sense importància per a una peça impecable i implacable. Estructuralment perfecta, la qual cosa obliga a tots dos protagonistes a una metamorfosi existencial detallada, minuciosa i, és clar, molt exigent. Tant Rigoletto com Gilda, el geperut i la filla, evolucionen, tant vocalment com dramàticament, a mesura que sorgeixen i varien les circumstàncies. Salerno i Moreno varen complir amb escreix i alguna cosa més la seva comesa. Génesis Moreno, fa dues temporades, ja havia mostrat al Teatre Principal no poques de les seves virtuts, interpretant la Julieta de Gounot. Per tant, la seva elecció per protagonitzar Gilda no podia ser més encertada. Si tota l’actuació va ser memorable, una tremenda i descomunal exhibició de calidesa, expressivitat, coloratura, fiato… va deixar qui més qui menys bocabadat amb un Caro nome inoblidable. Res a dir, sinó tot al contrari, amb les intervencions d’un Damiano Salerno, de veu rotunda i rodona, que amb una emotiva i poderosa Cortigiani, vil razza dannata, rica en matisos i farcida de dificultats, no ens va fer enyorar cap dels grans que han interpretat el personatge més alambinat i complex de la producció verdiana. En destaquen la projecció, el complicat aliatge de virulència i subtilesa i una dicció i vocalització sense màcula.

Els Orbitans continuen amb el seu alternatiu camí teatral. Si el seu cau habitual han estat i són les barres de bar de no pocs carrers de Ciutat, fa poc exploraren un altre territori per a un altre tipus de dramatúrgies i, sens dubte, per al seu públic, ja consolidat. La primera prova va tenir lloc a l’habitació d’un hotel, l’Ars Magna, amb el títol de Píccolo. Un èxit. Per això un segon assaig, al mateix indret i amb no poques garanties, que amb el títol Estranyes visites ha escrit i dirigeix Javier Gato Matesanz, protagonitzada per Mariona Hauf i Joan Manel Vadell. 

Tot i que ja són quinze anys des que va partir Alexandre Ballester, sempre estarà present a la memòria dels que vàrem gaudir de la seva traça, gràcia i perspicàcia. Que el teatre Principal Palma decideixi posar-lo a l’abast de tots els que no varen tenir la nostra ventura és, sens dubte, no tan sols un encert, sinó també un merescut homenatge. La producció, per una altra banda, és de les de pinyol vermell, una escenografia grandiosa, amb l’inconvenient de la mobilitat perquè pugui anar a altres escenaris de l’illa, i un repartiment de luxe, encapçalat per Miquel Àngel Torrens, juntament amb Luca Bonadei, Mariona Hauf, Sofía Muñiz, Maria Rosselló Josep Orfila i Patxi Arostegui. L’obra, Un baül groc per a Nofre Taylor, que en el seu dia Joan Lluís Bozzo va posar damunt els escenaris alternatius catalans, una mica abans de la creació de Dagoll Dagom, havia quedat al cul del baül de les peces oblidades. Marga López ha estat l’encarregada d’aquest rescat, d’aquest hiperrealista retrat de la condició humana, perquè això és, i no una altra cosa, la peça de Ballester. Tots els trets del ric i poderós no han canviat ni poc ni gens, perquè ja eren així des que el temps és temps. Aquesta seria una lectura acurada, però senzilla, perquè els súbdits dels emperadors/empresaris també juguen el mateix rol de sempre, el de la submissió. Encara més, a tots i cadascun dels personatges que van apareixent els podríem posar nom i llinatges de qualque conegut, tan conegut que per ventura són els nostres. El pinzell de Ballester no deixava mai cap racó sense pintar.

Mentre el Teatre i l’Auditori de Manacor s’enfronten a un important canvi d’etapa amb el canvi de gerent, després de quasi 40 anys amb Tomeu Amengual al capdavant, el teatre Principal d’Inca consolida un públic que, d’ençà de la inauguració l’any 2021, no ha deixat d’augmentar. Si la temporada 2022-2023 es va tancar amb 28.000 assistents, la del 2024 - 2025 va acabar amb més de 34.000. Molts d’ells, a més, inquers. “De cada vegada hi ha més gent d’Inca que ve al teatre, que confia en les propostes que hi feim, però com que també creix el públic de la resta de l’illa, els percentatges fan que l’augment de públic local, que era un dels principals objectius a aconseguir, quedi desdibuixat”, exposa Miquel Àngel Raió, director del centre des de setembre del 2022. “És clar que voldríem aconseguir un model com el de Manacor, amb més del 50% del públic local, però ara ens movem en uns altres percentatges. Tenim un 30% de gent d’Inca i un 70% de gent de la resta de Mallorca”, concreta.

Encara avui, el festival que recorda Alexandre Ballester a sa Pobla, del qual tot just s’ha duit a terme la sisena edició, es diu Albopàs, el nom de la vila al revés: un terme que ell va encunyar, com una mena de recreació màgica poblera, i un país on va ambientar un bon grapat de les seves obres. Recordam aquest creador escènic precisament quan el teatre Principal de Palma és a punt d’estrenar una nova versió d’Un baül groc per a Nofre Taylor, una de les seves obres més destacades.

L'actriu menorquina Laura Pons ha estat guardonada amb el premi ATAPIB 2025 a millor intèrpret femenina pel seu paper a l'obra Laura, a la vintena edició de la gala dels premis de l'Associació de Teatres i Auditoris Públics de les Illes Balears (ATAPIB), que s'ha fet al Teatre Principal d'Inca.

Agafar els clàssics i a partir d’aquí contar el que vols contar ha estat la mangarrufa argumental amb la qual Miquel Mas Fiol ha muntat aquesta Trilogia de la Condició 'Millennial'. L’autor i director no s’hi ha posat per poc. La primera víctima va ser Voltaire; la segona, Goethe, i la tercera, Victor Hugo. Càndid o l’optimisme, Les penes del jove Werther i aquesta darrera, Els miserables, han estat el MacGuffin per a l’autor llançar el seu discurs, basat a passar-ho bé sense deixar ni un cap sobre les espatles de ningú. Ni una canya dreta, sense excepcions. La primera, la seva, des d’abans de començar la funció, amb dos dels protagonistes llançant invectives contra l’autor. des d’abusador fins a explotador… mentre la gent entrava al recinte. Aquesta és la seva llicència, el salconduit que li permet bastonejar sense pietat, a tort i a dret, fora línies vermelles.

Que les sessions plenàries de l’Ajuntament de Manacor són una altra cosa és un fet demostrable amb els vídeos que el mateix Consistori penja cada mes al seu canal de Youtube. És clar que com tot bon ‘espectacle’, el ple té moments políticament avorrits i de tràmit administratiu; però en té d’altres, sobretot en arribar el torn de precs i preguntes, que l’emoció es dispara (i moltes vegades al peu).

El festival d’estiu La Lluna en Vers torna aquest 2026 a Mallorca amb una programació de 14 nits de cultura a l’aire lliure repartides entre diferents punts de l'illa i una imatge marcada per l’eclipsi del 12 d’agost, que enguany inspira el relat visual i simbòlic del projecte.

Abans es va dir Casa de les Comèdies i l’edifici actual es va construir al segle XIX. Però el teatre Principal de Palma és al mateix emplaçament on ja es representaven espectacles al s. XVII. Ja són 359 anys de fer comèdia a un mateix lloc, al costat d’on abans passava la Riera, que dona nom al carrer on s’ubica. Quan estam a punt de celebrar el Dia mundial del teatre, com cada 27 de març, recorrem la història d’aquest escenari.