Agafar els clàssics i a partir d’aquí contar el que vols contar ha estat la mangarrufa argumental amb la qual Miquel Mas Fiol ha muntat aquesta Trilogia de la Condició 'Millennial'. L’autor i director no s’hi ha posat per poc. La primera víctima va ser Voltaire; la segona, Goethe, i la tercera, Victor Hugo. Càndid o l’optimisme, Les penes del jove Werther i aquesta darrera, Els miserables, han estat el MacGuffin per a l’autor llançar el seu discurs, basat a passar-ho bé sense deixar ni un cap sobre les espatles de ningú. Ni una canya dreta, sense excepcions. La primera, la seva, des d’abans de començar la funció, amb dos dels protagonistes llançant invectives contra l’autor. des d’abusador fins a explotador… mentre la gent entrava al recinte. Aquesta és la seva llicència, el salconduit que li permet bastonejar sense pietat, a tort i a dret, fora línies vermelles.

Que les sessions plenàries de l’Ajuntament de Manacor són una altra cosa és un fet demostrable amb els vídeos que el mateix Consistori penja cada mes al seu canal de Youtube. És clar que com tot bon ‘espectacle’, el ple té moments políticament avorrits i de tràmit administratiu; però en té d’altres, sobretot en arribar el torn de precs i preguntes, que l’emoció es dispara (i moltes vegades al peu).

El festival d’estiu La Lluna en Vers torna aquest 2026 a Mallorca amb una programació de 14 nits de cultura a l’aire lliure repartides entre diferents punts de l'illa i una imatge marcada per l’eclipsi del 12 d’agost, que enguany inspira el relat visual i simbòlic del projecte.

Abans es va dir Casa de les Comèdies i l’edifici actual es va construir al segle XIX. Però el teatre Principal de Palma és al mateix emplaçament on ja es representaven espectacles al s. XVII. Ja són 359 anys de fer comèdia a un mateix lloc, al costat d’on abans passava la Riera, que dona nom al carrer on s’ubica. Quan estam a punt de celebrar el Dia mundial del teatre, com cada 27 de març, recorrem la història d’aquest escenari.

Torna al Gran Teatre del Liceu Manon Lescaut, de Puccini, i ho fa amb un cap de cartell segurament insuperable, com és el fet que la protagonista sigui una Asmik Grigorian esplendorosa, amb un muntatge que signa Àlex Ollé i dirigeix des del fossat Josep Pons. La segona versió musical de la novel·la d’Antoine François Prévost, que amb el títol de La història del cavaller des Grieux i Manon Lescaut, el mestre de Lucca va aconseguir el primer gran èxit de públic. Un èxit que la cúpula de Ricordi, menys el seu cappare i l’amo, no veia clar per tractar-se de la mateixa història que deu anys abans havia pujat als escenaris Jules Massenet amb no poca acceptació. Tot i que encara hi ha qui diu que Manon només n’hi ha una i no es refereixen a la que ens ocupa, indubtablement aquesta ja té el seu lloc entre les que no han quedat fora dels grans circuits. Que Manon sigui la Grigorian és un valor afegit, tant pel que fa a la part dramàtica, en aquest cas imprescindible, com per la vocal, amb una interpretació, excelsa, impecable. 

Podríem posar molts exemples que constaten la certesa del títol, però tan sols amb les tres darreres òperes que he pogut veure aquests dies qualsevol dubte s’esvaeix de seguida. Primer va ser el Gotterdämerung de Wagner, on queda clar que la tràgica i cabdal protagonista és ella, Brünhilde. No ho és més ni menys que Senta, qui encapçala el repartiment de L’holandès errant, que vàrem poder gaudir al teatre Principal de Ciutat. Per arrodonir la setmana, al Gran Teatre del Liceu, qui duu l’estendard és qui dona títol a l’obra, La Gioconda. Una composició, l’única coneguda d’Amilcare Ponchielli, però, així i tot, una indiscutible obra mestra que necessita sis veus de primer nivell per arribar a port sana i estàlvia, com així va ser pel que fa a la producció entre el Liceu i el Teatro di San Carlo di Nàpols, dirigida escenogràficament per Romain Gilbert. Basada en un drama de Victor Hugo, Angélo, tyran de Padoue, a la qual Arrigo Boito, autor dels llibrets de les darreres i entre les millors valorades òperes de Verdi, sota el pseudònim de Tobia Gorrio, va traslladar a Venècia. Un aspecte que Gilbert ha configurat amb total i absoluta fidelitat, afegint unes pinzellades de la commedia dell’arte, amb la inclusió de l’Arlequí, Pantaleó i Colombina, a més d’alguna llicència argumental, com és ara i entre d’altres, l’aparició final de La Cieca, a càrrec d’una Violeta Urmana que encara conserva no poques de les seves qualitats i sobretot l’eficàcia per dibuixar amb precisió les indispensables característiques del personatge.

Vint-i-vuit edicions contemplen les barres dels diferents bars de Ciutat que al llarg dels anys s’han convertit en caus teatrals, on dijous rere dijous es van omplint per gaudir d’aquestes petites grans històries amb una cervesa a la mà i una tapa a la boca. El tema per a l’ocasió dona per a molt, el turisme, del qual ni un dels autors ha fet apologia ni res que se li assembli. Per una altra banda, recomanar-ne alguna en detriment d’una altra es fa més difícil que mai.

Animula, vagula, blandula/ Hospes comesque corporis/ Quae nunc abibis in loca/ Pallidula, rigida, nudula, Nec, ut soles, dabis iocos… Així comença el poema fúnebre que va escriure l’emperador Adrià i que va inspirar Marguerite Yourcenar per a les seves Memòries, com una hipotètica carta de comiat que escriu al seu jove successor, Marc Aureli. Una peça que en el seu moment fou d’obligada i deliciosa lectura. Anys després, ni més ni menys que Maurizio Scaparro es va encarregar de portar-les a sobre d’un escenari amb una adaptació de Jean Launay, protagonitzada per Giorgio Albertazzi, la qual vàrem poder veure al madrileny Teatro Albéniz. El mateix director la va recuperar en castellà, protagonitzada per José Sancho, amb qui va recórrer bona part de la península Ibèrica.

Llogatera és la darrera cucavela teatral de la calòrica Júlia Truyol. Ella sempre tria bé, des de la companyia amb la qual s’han convertit en referent canònic fins a d’altres. El seu llistó és molt amunt i en aquesta ocasió, de bell nou, l’ha tornat a franquejar amb aquesta naturalitat interpretativa que és marca de la casa. Tot i això, Llogatera és un repte amb alguns tirabuixons afegits, en el qual es necessiten molts elements a l’entorn de la història perquè el projecte arribi a bon port. En primer lloc, un bon text, a partir d’una situació a l’ordre del dia, com és el fet que un llogater faci fora la inquilina fruit de la desmesura, per dir-ho d’alguna manera, en la qual vivim i a la qual fins i tot ens hem acostumat com si res, encongint les espatlles i un què hi farem. Posar aquesta quotidiana circumstància a sobre d’un escenari té el risc de convertir-la en una peça costumista. No és el cas. Per una altra banda, un monòleg necessita molts al·licients per no endormiscar el respectable, que obliga la protagonista a fer tota una sèrie de salts mortals que tan sols es poden superar amb tot un assortiment de registres a un ritme, si no frenètic, amb moltes revolucions, canviant el to, anant des de la desesperació fins al conformisme, des de l’humor fins a la tragèdia, sense que la protagonista perdi el seu tarannà.

El Teatre del Mar ha presentat la seva temporada d’hivern 2026 amb una programació que consolida el seu model cultural singular, basat en la combinació de creació contemporània, teatre social, educació i residències artístiques. La proposta reivindica l’escena com un espai de pensament crític, cohesió comunitària i risc artístic, amb una mirada arrelada al territori i oberta a la transformació social.

Si em donassin a triar una obra de teatre, només una, ben segur que seria Cyrano de Bergerac, d’Edmond Rostand, com també estic quasi segur que és l’obra de la qual més versions he vist en la meva vida. Veure-la anunciada al Teatre Principal de Ciutat, amb l’adaptació de Salvador Oliva i a càrrec de la companyia La impaciència —de Rodo Gener, de Salvador Oliva i de Xavi Núñez, dirigits per Luis Venegas—, desperta, almanco, dues sensacions antagòniques. Per una banda, el gaudi de poder veure i sentir les paraules, aventures i desventures d’algú a qui resulta impossible no admirar, envejar i mai no arribar-li a la sola de les sabates. Per una altra, ho confesso, el dubte de fins on pot arribar aquesta agosarada tribu amb només tres actors i quatre caixes de fusta com a escenografia en tan sols hora i mitja de representació.

El Teatre Principal de Palma ha tancat el primer tram de la temporada 2025-2026 amb un augment del 7,1% de públic en comparació amb el mateix període de l’any anterior. Entre els mesos de setembre i desembre, l’equipament cultural ha registrat un total de 22.473 espectadors, davant els 20.976 del 2024.

L'Ajuntament de Sant Joan i el Bisbat de Mallorca han arribat a un acord històric: la compra per part de l'administració municipal de l'antiga sala de cinema i teatre de l'edifici del Centre Catòlic, conegut popularment com 'Es Centro'. L'espai va quedar en desús i tancat des que un incendi el destruí l'any 1978.

De bell nou, L’elisir va tornar a fer l'efecte que predica el giocoso Doctor Dulcamara, que per a l'ocasió la interpreta el gran Ambrogio Maestri, en un rol que ha cantat tants cops al llarg de la seva carrera que l'ha convertit en paradigmàtic cànon i, independentment que la seva veu hagi abaixat prestacions, ell encara és el llenguerut venedor del beuratge que ho cura tot per excel·lència. Per una altra banda, Javier Camarena/Nemorino, qui fa tretze temporades va debutar al Liceu amb aquest paper, continuava indisposat i el testimoni l'agafà Michael Spyres, qui, cal no oblidar, l'havia interpretat el dia anterior. No hi va haver aplaudiments al final de gairebé cap de les més famoses i reconegudes àries, fins que va cantar l'arxifamosa Una furtiva lagrima, amb què va despertar el públic com si li haguessin pitjat l'endoll. Una mica injustos, després varen compensar i la festa va acabar com sempre, amb el públic enfervorit, acompanyant Dulcamara quan feia el bis de rigor, el de sempre, Udite, Udite Oh! Rustici.

Són dos dels noms més importants per entendre la fesomia de la Palma actual i tenen moltes coses en comú: una important formació, estades a l’estranger i un coneixement molt ampli del context que els envoltava quan, a mitjan segle XX, varen posar les bases d’aquesta ciutat tal com la coneixem ara. Així i tot, però, també hi hagué notables diferències entre l’arquitecte Josep Ferragut i l’urbanista Gabriel Alomar. Han estat precisament aquestes, les posicions contraposades entre un i altre, tot i la seva amistat, les que han convidat el dramaturg Josep Ramon Cerdà a posar paraules a una improbable trobada entre ambdós el vespre abans de la mort de Ferragut. Aquest diàleg imaginari és el bessó de l’obra L’arquitecte, que s’estrena el 7 de novembre al Teatre del Mar amb el segell de Produccions de Ferro i amb Xisco Segura i Miquel Àngel Torrens d’intèrprets.

Era la primera meitat dels anys vuitanta. Eren joves, molt joves, i tot semblava possible. Bé, tot... manco guanyar-se la vida a Mallorca fent teatre. Però això també ho aconseguiren. Iguana Teatre, una formació que ha estat clau per a l’escena mallorquina, va fer la seva presentació el novembre del 1985, amb una festa al taller a Palma del pintor Horacio Sapere. D’això es compleixen, ara, quaranta anys.

Quan Iguana Teatre pràcticament iniciava la seva trajectòria, un informe d’un economista els va assegurar que una empresa de teatre a Mallorca era inviable. Això els va fer pensar, explica Carles Molinet, que “no tan sols s’havia de crear una companyia sinó un sector”: una professió, amb tota la infraestructura corresponent. Fou així com Iguana i Molinet, amb molta més gent de l’escena mallorquina, foren creant un teatre –el Teatre del Mar– i unes associacions professionals –la d’empreses, Illescena, i la d’intèrprets, l’Associació d’Actors i Actrius Professionals de les Illes Balears, AAAPIB– i un circuit dels territoris de parla catalana, el Projecte Alcover. Molinet va redactar també el projecte per a la creació de l’Escola Superior d’Art Dramàtic de les Illes Balears i va participar en la constitució d’entitats d’àmbit encara més ampli, com Gescènic per als estudis i la formació, la Federació Estatal d’Associacions d’Empreses de Teatre i Dansa (Faeteda) i la federació Insulars, comuna a les Canàries i les Balears.

Laura és un comiat i també, de qualque manera, un homenatge a Laura Pons. Però, quedi clar, que no es tracta d’un reportatge farcit de records en blanc i negre i olor de naftalina per fer palesa una trajectòria. Ans al contrari, Laura és la millor manera de dir: "Adeu, he fet tot el que havia de fer i una miqueta més. Ara us deix un petit tast de la meva tasca. Una tasca que va començar sobre els escenaris pràcticament des que vaig néixer, o fins i tot des d’una mica abans, com ha de ser, amb un personatge, com un de tants els que he interpretat, que es diu Laura, com jo, que ha estat actriu, com jo, i diu adeu, com jo”. Els encarregats d’aquesta divertida elucubració –eixelebrada i moltes coses més–, Rafel Gallego i David Mataró, no han espellucat dins el bagul de les nostàlgies, tampoc de l’historial, resum antològic, ni res que se li assembli, que, per una altra banda, hauria estat el més senzill i convencional. El que han fet ha estat un vestit a mida per a una gran dama, on han brodat tota una sèrie de característiques, i alguns molt subtils esments autobiogràfics, amb les quals l’actriu demostra incommensurable talent i mostra bona part de tota la seva existència damunt dels escenaris. Aquest personatge, que també es diu Laura, té una filla i una neta, amb les quals, de cop i volta, es troben en una situació estranya, de la qual no farem espòiler, però que serveix per fer un repàs, aquí sí, tot i que d’una altra casta, de tot el que havien fet i, per descomptat, s’havien guardat de contar-ho, en pany i clau.   

La solitud dels cossos celestes, del gironí Ferran Joanmiquel Pla (1975), s’ha enduit aquest dissabte vespre l’estatueta de la cinquantena edició del premi Born de teatre, el guardó de creació teatral d’iniciativa privada més prestigiós de l’Estat. L’obra, que narra un drama familiar d’alta intensitat emocional i amb tocs autobiogràfics, s’ha imposat a les 115 peces restants presentades al certamen i que provenien de fins a deu països diferents.

L'edifici de la Riera acull aquest dijous la II Jornada d'Intercanvi sobre teatre i literatura per a la transformació social amb l'objectiu de visibilitzar els lligams entre recerca, literatura i teatre per abordar la violència masclista, el trauma, la salut emocional i l'edatisme, i d'afavorir la creació de vincles afectius i espais de canvi. La UIB ha reunit investigadors i experts en literatura, teatre, salut mental i acció social en una jornada d'anàlisi i debat sobre el potencial transformador de l'escriptura i el teatre, entesos com a eines per a la construcció de comunitats més resilients, sensibles i compromeses amb el canvi social. El projecte de recerca Remlicat (Règims emocionals de la contemporaneïtat en la literatura catalana) i el grup associat a l'Institut de Recerques i Innovació Educativa (IRIE) La forma dels somnis són els impulsors d'aquesta iniciativa.