Quaranta edicions i a teatre ple des de fa molts anys és un bon motiu d’alegria i, per descomptat, rubricar la temporada amb un Rigoletto una de les millors maneres de fer justícia a l’esdeveniment. També té un cert risc. Per aconseguir un bon resultat es necessiten veus de gran nivell. Damiano Salerno com a Rigoletto i Génesis Moreno com a Gilda varen ser els encarregats de fer-ho i solemnitzar l’efemèride. Sens dubte, varen brillar molt per sobre de la resta d’un repartiment que tampoc no va estar gens malament. Però els moments cabdals de la funció es varen generar quan ells dos eren els grans protagonistes. Els seus duets foren antològics. Començaren el seu recital amb l’emotiu i delicat Figlia! Mio padre! Continuaren amb el descomunal Mio padre!…Tutte la feste al tempio. Encimbellaren la tragèdia amb el duet final, V’ho ingannato, colpevole fui i Lassú in cielo. Tan sols aquests tres moments serien suficients per satisfer una parròquia que va acomiadar els protagonistes dempeus rere el desesperat gemec de Rigoletto, ‘La maledizione’. Aquest era el títol que volia Giuseppe Verdi. Un detall sense importància per a una peça impecable i implacable. Estructuralment perfecta, la qual cosa obliga a tots dos protagonistes a una metamorfosi existencial detallada, minuciosa i, és clar, molt exigent. Tant Rigoletto com Gilda, el geperut i la filla, evolucionen, tant vocalment com dramàticament, a mesura que sorgeixen i varien les circumstàncies. Salerno i Moreno varen complir amb escreix i alguna cosa més la seva comesa. Génesis Moreno, fa dues temporades, ja havia mostrat al Teatre Principal no poques de les seves virtuts, interpretant la Julieta de Gounot. Per tant, la seva elecció per protagonitzar Gilda no podia ser més encertada. Si tota l’actuació va ser memorable, una tremenda i descomunal exhibició de calidesa, expressivitat, coloratura, fiato… va deixar qui més qui menys bocabadat amb un Caro nome inoblidable. Res a dir, sinó tot al contrari, amb les intervencions d’un Damiano Salerno, de veu rotunda i rodona, que amb una emotiva i poderosa Cortigiani, vil razza dannata, rica en matisos i farcida de dificultats, no ens va fer enyorar cap dels grans que han interpretat el personatge més alambinat i complex de la producció verdiana. En destaquen la projecció, el complicat aliatge de virulència i subtilesa i una dicció i vocalització sense màcula.

Els Orbitans continuen amb el seu alternatiu camí teatral. Si el seu cau habitual han estat i són les barres de bar de no pocs carrers de Ciutat, fa poc exploraren un altre territori per a un altre tipus de dramatúrgies i, sens dubte, per al seu públic, ja consolidat. La primera prova va tenir lloc a l’habitació d’un hotel, l’Ars Magna, amb el títol de Píccolo. Un èxit. Per això un segon assaig, al mateix indret i amb no poques garanties, que amb el títol Estranyes visites ha escrit i dirigeix Javier Gato Matesanz, protagonitzada per Mariona Hauf i Joan Manel Vadell. 

Tot i que ja són quinze anys des que va partir Alexandre Ballester, sempre estarà present a la memòria dels que vàrem gaudir de la seva traça, gràcia i perspicàcia. Que el teatre Principal Palma decideixi posar-lo a l’abast de tots els que no varen tenir la nostra ventura és, sens dubte, no tan sols un encert, sinó també un merescut homenatge. La producció, per una altra banda, és de les de pinyol vermell, una escenografia grandiosa, amb l’inconvenient de la mobilitat perquè pugui anar a altres escenaris de l’illa, i un repartiment de luxe, encapçalat per Miquel Àngel Torrens, juntament amb Luca Bonadei, Mariona Hauf, Sofía Muñiz, Maria Rosselló Josep Orfila i Patxi Arostegui. L’obra, Un baül groc per a Nofre Taylor, que en el seu dia Joan Lluís Bozzo va posar damunt els escenaris alternatius catalans, una mica abans de la creació de Dagoll Dagom, havia quedat al cul del baül de les peces oblidades. Marga López ha estat l’encarregada d’aquest rescat, d’aquest hiperrealista retrat de la condició humana, perquè això és, i no una altra cosa, la peça de Ballester. Tots els trets del ric i poderós no han canviat ni poc ni gens, perquè ja eren així des que el temps és temps. Aquesta seria una lectura acurada, però senzilla, perquè els súbdits dels emperadors/empresaris també juguen el mateix rol de sempre, el de la submissió. Encara més, a tots i cadascun dels personatges que van apareixent els podríem posar nom i llinatges de qualque conegut, tan conegut que per ventura són els nostres. El pinzell de Ballester no deixava mai cap racó sense pintar.

Mentre el Teatre i l’Auditori de Manacor s’enfronten a un important canvi d’etapa amb el canvi de gerent, després de quasi 40 anys amb Tomeu Amengual al capdavant, el teatre Principal d’Inca consolida un públic que, d’ençà de la inauguració l’any 2021, no ha deixat d’augmentar. Si la temporada 2022-2023 es va tancar amb 28.000 assistents, la del 2024 - 2025 va acabar amb més de 34.000. Molts d’ells, a més, inquers. “De cada vegada hi ha més gent d’Inca que ve al teatre, que confia en les propostes que hi feim, però com que també creix el públic de la resta de l’illa, els percentatges fan que l’augment de públic local, que era un dels principals objectius a aconseguir, quedi desdibuixat”, exposa Miquel Àngel Raió, director del centre des de setembre del 2022. “És clar que voldríem aconseguir un model com el de Manacor, amb més del 50% del públic local, però ara ens movem en uns altres percentatges. Tenim un 30% de gent d’Inca i un 70% de gent de la resta de Mallorca”, concreta.

Encara avui, el festival que recorda Alexandre Ballester a sa Pobla, del qual tot just s’ha duit a terme la sisena edició, es diu Albopàs, el nom de la vila al revés: un terme que ell va encunyar, com una mena de recreació màgica poblera, i un país on va ambientar un bon grapat de les seves obres. Recordam aquest creador escènic precisament quan el teatre Principal de Palma és a punt d’estrenar una nova versió d’Un baül groc per a Nofre Taylor, una de les seves obres més destacades.

L'actriu menorquina Laura Pons ha estat guardonada amb el premi ATAPIB 2025 a millor intèrpret femenina pel seu paper a l'obra Laura, a la vintena edició de la gala dels premis de l'Associació de Teatres i Auditoris Públics de les Illes Balears (ATAPIB), que s'ha fet al Teatre Principal d'Inca.

Agafar els clàssics i a partir d’aquí contar el que vols contar ha estat la mangarrufa argumental amb la qual Miquel Mas Fiol ha muntat aquesta Trilogia de la Condició 'Millennial'. L’autor i director no s’hi ha posat per poc. La primera víctima va ser Voltaire; la segona, Goethe, i la tercera, Victor Hugo. Càndid o l’optimisme, Les penes del jove Werther i aquesta darrera, Els miserables, han estat el MacGuffin per a l’autor llançar el seu discurs, basat a passar-ho bé sense deixar ni un cap sobre les espatles de ningú. Ni una canya dreta, sense excepcions. La primera, la seva, des d’abans de començar la funció, amb dos dels protagonistes llançant invectives contra l’autor. des d’abusador fins a explotador… mentre la gent entrava al recinte. Aquesta és la seva llicència, el salconduit que li permet bastonejar sense pietat, a tort i a dret, fora línies vermelles.

Que les sessions plenàries de l’Ajuntament de Manacor són una altra cosa és un fet demostrable amb els vídeos que el mateix Consistori penja cada mes al seu canal de Youtube. És clar que com tot bon ‘espectacle’, el ple té moments políticament avorrits i de tràmit administratiu; però en té d’altres, sobretot en arribar el torn de precs i preguntes, que l’emoció es dispara (i moltes vegades al peu).

El festival d’estiu La Lluna en Vers torna aquest 2026 a Mallorca amb una programació de 14 nits de cultura a l’aire lliure repartides entre diferents punts de l'illa i una imatge marcada per l’eclipsi del 12 d’agost, que enguany inspira el relat visual i simbòlic del projecte.

Abans es va dir Casa de les Comèdies i l’edifici actual es va construir al segle XIX. Però el teatre Principal de Palma és al mateix emplaçament on ja es representaven espectacles al s. XVII. Ja són 359 anys de fer comèdia a un mateix lloc, al costat d’on abans passava la Riera, que dona nom al carrer on s’ubica. Quan estam a punt de celebrar el Dia mundial del teatre, com cada 27 de març, recorrem la història d’aquest escenari.

Torna al Gran Teatre del Liceu Manon Lescaut, de Puccini, i ho fa amb un cap de cartell segurament insuperable, com és el fet que la protagonista sigui una Asmik Grigorian esplendorosa, amb un muntatge que signa Àlex Ollé i dirigeix des del fossat Josep Pons. La segona versió musical de la novel·la d’Antoine François Prévost, que amb el títol de La història del cavaller des Grieux i Manon Lescaut, el mestre de Lucca va aconseguir el primer gran èxit de públic. Un èxit que la cúpula de Ricordi, menys el seu cappare i l’amo, no veia clar per tractar-se de la mateixa història que deu anys abans havia pujat als escenaris Jules Massenet amb no poca acceptació. Tot i que encara hi ha qui diu que Manon només n’hi ha una i no es refereixen a la que ens ocupa, indubtablement aquesta ja té el seu lloc entre les que no han quedat fora dels grans circuits. Que Manon sigui la Grigorian és un valor afegit, tant pel que fa a la part dramàtica, en aquest cas imprescindible, com per la vocal, amb una interpretació, excelsa, impecable. 

Podríem posar molts exemples que constaten la certesa del títol, però tan sols amb les tres darreres òperes que he pogut veure aquests dies qualsevol dubte s’esvaeix de seguida. Primer va ser el Gotterdämerung de Wagner, on queda clar que la tràgica i cabdal protagonista és ella, Brünhilde. No ho és més ni menys que Senta, qui encapçala el repartiment de L’holandès errant, que vàrem poder gaudir al teatre Principal de Ciutat. Per arrodonir la setmana, al Gran Teatre del Liceu, qui duu l’estendard és qui dona títol a l’obra, La Gioconda. Una composició, l’única coneguda d’Amilcare Ponchielli, però, així i tot, una indiscutible obra mestra que necessita sis veus de primer nivell per arribar a port sana i estàlvia, com així va ser pel que fa a la producció entre el Liceu i el Teatro di San Carlo di Nàpols, dirigida escenogràficament per Romain Gilbert. Basada en un drama de Victor Hugo, Angélo, tyran de Padoue, a la qual Arrigo Boito, autor dels llibrets de les darreres i entre les millors valorades òperes de Verdi, sota el pseudònim de Tobia Gorrio, va traslladar a Venècia. Un aspecte que Gilbert ha configurat amb total i absoluta fidelitat, afegint unes pinzellades de la commedia dell’arte, amb la inclusió de l’Arlequí, Pantaleó i Colombina, a més d’alguna llicència argumental, com és ara i entre d’altres, l’aparició final de La Cieca, a càrrec d’una Violeta Urmana que encara conserva no poques de les seves qualitats i sobretot l’eficàcia per dibuixar amb precisió les indispensables característiques del personatge.

Vint-i-vuit edicions contemplen les barres dels diferents bars de Ciutat que al llarg dels anys s’han convertit en caus teatrals, on dijous rere dijous es van omplint per gaudir d’aquestes petites grans històries amb una cervesa a la mà i una tapa a la boca. El tema per a l’ocasió dona per a molt, el turisme, del qual ni un dels autors ha fet apologia ni res que se li assembli. Per una altra banda, recomanar-ne alguna en detriment d’una altra es fa més difícil que mai.

Animula, vagula, blandula/ Hospes comesque corporis/ Quae nunc abibis in loca/ Pallidula, rigida, nudula, Nec, ut soles, dabis iocos… Així comença el poema fúnebre que va escriure l’emperador Adrià i que va inspirar Marguerite Yourcenar per a les seves Memòries, com una hipotètica carta de comiat que escriu al seu jove successor, Marc Aureli. Una peça que en el seu moment fou d’obligada i deliciosa lectura. Anys després, ni més ni menys que Maurizio Scaparro es va encarregar de portar-les a sobre d’un escenari amb una adaptació de Jean Launay, protagonitzada per Giorgio Albertazzi, la qual vàrem poder veure al madrileny Teatro Albéniz. El mateix director la va recuperar en castellà, protagonitzada per José Sancho, amb qui va recórrer bona part de la península Ibèrica.

Llogatera és la darrera cucavela teatral de la calòrica Júlia Truyol. Ella sempre tria bé, des de la companyia amb la qual s’han convertit en referent canònic fins a d’altres. El seu llistó és molt amunt i en aquesta ocasió, de bell nou, l’ha tornat a franquejar amb aquesta naturalitat interpretativa que és marca de la casa. Tot i això, Llogatera és un repte amb alguns tirabuixons afegits, en el qual es necessiten molts elements a l’entorn de la història perquè el projecte arribi a bon port. En primer lloc, un bon text, a partir d’una situació a l’ordre del dia, com és el fet que un llogater faci fora la inquilina fruit de la desmesura, per dir-ho d’alguna manera, en la qual vivim i a la qual fins i tot ens hem acostumat com si res, encongint les espatlles i un què hi farem. Posar aquesta quotidiana circumstància a sobre d’un escenari té el risc de convertir-la en una peça costumista. No és el cas. Per una altra banda, un monòleg necessita molts al·licients per no endormiscar el respectable, que obliga la protagonista a fer tota una sèrie de salts mortals que tan sols es poden superar amb tot un assortiment de registres a un ritme, si no frenètic, amb moltes revolucions, canviant el to, anant des de la desesperació fins al conformisme, des de l’humor fins a la tragèdia, sense que la protagonista perdi el seu tarannà.

El Teatre del Mar ha presentat la seva temporada d’hivern 2026 amb una programació que consolida el seu model cultural singular, basat en la combinació de creació contemporània, teatre social, educació i residències artístiques. La proposta reivindica l’escena com un espai de pensament crític, cohesió comunitària i risc artístic, amb una mirada arrelada al territori i oberta a la transformació social.

Si em donassin a triar una obra de teatre, només una, ben segur que seria Cyrano de Bergerac, d’Edmond Rostand, com també estic quasi segur que és l’obra de la qual més versions he vist en la meva vida. Veure-la anunciada al Teatre Principal de Ciutat, amb l’adaptació de Salvador Oliva i a càrrec de la companyia La impaciència —de Rodo Gener, de Salvador Oliva i de Xavi Núñez, dirigits per Luis Venegas—, desperta, almanco, dues sensacions antagòniques. Per una banda, el gaudi de poder veure i sentir les paraules, aventures i desventures d’algú a qui resulta impossible no admirar, envejar i mai no arribar-li a la sola de les sabates. Per una altra, ho confesso, el dubte de fins on pot arribar aquesta agosarada tribu amb només tres actors i quatre caixes de fusta com a escenografia en tan sols hora i mitja de representació.

El Teatre Principal de Palma ha tancat el primer tram de la temporada 2025-2026 amb un augment del 7,1% de públic en comparació amb el mateix període de l’any anterior. Entre els mesos de setembre i desembre, l’equipament cultural ha registrat un total de 22.473 espectadors, davant els 20.976 del 2024.

L'Ajuntament de Sant Joan i el Bisbat de Mallorca han arribat a un acord històric: la compra per part de l'administració municipal de l'antiga sala de cinema i teatre de l'edifici del Centre Catòlic, conegut popularment com 'Es Centro'. L'espai va quedar en desús i tancat des que un incendi el destruí l'any 1978.

De bell nou, L’elisir va tornar a fer l'efecte que predica el giocoso Doctor Dulcamara, que per a l'ocasió la interpreta el gran Ambrogio Maestri, en un rol que ha cantat tants cops al llarg de la seva carrera que l'ha convertit en paradigmàtic cànon i, independentment que la seva veu hagi abaixat prestacions, ell encara és el llenguerut venedor del beuratge que ho cura tot per excel·lència. Per una altra banda, Javier Camarena/Nemorino, qui fa tretze temporades va debutar al Liceu amb aquest paper, continuava indisposat i el testimoni l'agafà Michael Spyres, qui, cal no oblidar, l'havia interpretat el dia anterior. No hi va haver aplaudiments al final de gairebé cap de les més famoses i reconegudes àries, fins que va cantar l'arxifamosa Una furtiva lagrima, amb què va despertar el públic com si li haguessin pitjat l'endoll. Una mica injustos, després varen compensar i la festa va acabar com sempre, amb el públic enfervorit, acompanyant Dulcamara quan feia el bis de rigor, el de sempre, Udite, Udite Oh! Rustici.