Quan era petita, els meus companys d'escola em deien marimacho perquè jugava a futbol, potser millor que molts d'ells. Segurament era la resposta d'un grup de nens que es veia amenaçat per les ganes i el talent d'una persona que no volia acceptar unes normes socials que no tenien res de naturals i que bàsicament qüestionava el seu monopoli. No és cap sorpresa que acabés a Anglaterra, via una beca Fulbright als Estats Units, on he trobat bones oportunitats laborals i on he pogut jugar a futbol durant 25 anys. Anglaterra s'ha beneficiat dels milers de lliures que he pagat en impostos tots aquests anys; Espanya, no.

Quan el Barça femení va aixecar la seva primera Champions, l’aleshores capitana Vicky Losada va afirmar que mai havia somiat viure aquell moment. “Pensava que la Champions era només per als homes”, va dir. És una bretxa diferent, la dels somnis, que és difícil mesurar amb precisió científica però que impacta, sens dubte, en el desenvolupament de les nenes d’arreu del món a l’hora de confiar en el que poden fer i ser. 

Luis Rubiales va cometre una agressió i tothom l'ha vist perquè ho va fer davant de les càmeres de televisió. Jenni Hermoso ja ha dit que no li va agradar i això hauria de ser suficient, però el fet que no fos consentit és el que converteix el petó en una agressió, perquè a ell li va ser igual si a ella li agradaria o no. Ell, a més, com a president de la Federació Espanyola de Futbol (RFEF), és el seu cap, té el poder i l'exerceix. Que encara avui haguem d'explicar el que és obvi és un senyal de com està d'incrustat i normalitzat el masclisme. Que al mateix Rubiales tot plegat li sembli una estupidesa, una "gilipollez", i que pensi que som ximples del cul i desgraciats que no sabem apreciar el fet positiu és, senzillament, una vergonya. La dimissió és l'única sortida que hauria de quedar-li.

La selecció espanyola va disputar el seu primer Mundial de futbol el 2015 i, en tot just la seva tercera participació en el torneig, només vuit anys després, ja ha aixecat el trofeu gràcies a una generació de jugadores de somni que no ha pogut gaudir al complet d'aquesta gesta pel fet d'haver reclamat unes millors condicions per fer la seva feina que durant l'últim any no han estat ben rebudes per part de la Federació Espanyola de Futbol (RFEF). Aquest campionat de les blaugranes Aitana Bonmatí, Alexia Putellas, Salma Paralluelo, Irene Paredes, Cata Coll, Mariona Caldentey, Laia Codina, Ona Batlle i Maria Pérez (l'única que no va disputar la final) també hauria d'haver estat el de Mapi León, Patri Guijarro i Clàudia Pina, les quals van avantposar els seus valors a la possibilitat de l'èxit rotund.

Algunes l'han somiat i el miraran per la televisió. D'altres han preferit no ser-hi per dignitat. I un altre grup podrà sortir a jugar la final del Mundial a Sydney (12 h / La 1), el partit que tota futbolista somia jugar. Per a aquesta generació d'esportistes, però, ser a la final d'un Mundial és especialment significatiu. Quan bona part d'aquesta fornada de jugadores va començar a marcar gols, semblava impossible veure Espanya en una fase final. La selecció estatal, de fet, no va debutar en un Mundial fins fa ben poc, el 2015, i va caure a la fase de grups. El 2019 va arribar als vuitens de final i ara és a un pas de ser campiona del món. Un sol partit, una final d'on sortirà una nova campiona, ja que les angleses tampoc han guanyat mai la copa.

Un total de 30 jugadores han estat convocades pel seleccionador espanyol Jorge Vilda en una esperada prellista per a la preparació del Mundial femení d'aquest estiu. El conflicte de les 15 jugadores que al setembre van enviar un correu electrònic per rebutjar ser convocades fins que no milloressin les condicions de la selecció espanyola s'ha resolt, finalment, només a mitges. "És una llista continuista quant al bloc. Hi ha jugadores compromeses", ha dit Vilda per començar el seu discurs per explicar la convocatòria. "Ens hem de focalitzar en el que és realment important, que és el grup, i no en tot allò de què s'ha estat parlant en els darrers mesos". El 30 de juny el tècnic donarà la llista definitiva de les 23 escollides per anar al Mundial que es disputarà a Austràlia i Nova Zelanda a partir del 20 de juliol.

Si l’any 2022 s’ha tancat amb el Mundial de futbol, el 2023 toca també Mundial, però femení, amb un escenari i un format que genera més consens, del 20 de juliol al 20 d’agost a Austràlia i Nova Zelanda. Serà un any sense Jocs Olímpics, però amb moltes competicions que ja serveixen per escalfar motors pensant en París, com els Mundials de natació i d'atletisme. I un any en què caldrà estar atents per si toca acomiadar-se de Rafa Nadal a les pistes de tenis. El Barça femení intentarà guanyar la Champions, el rugbi serà protagonista amb el Mundial i Badalona tornarà a ser la capital del bàsquet amb la final de la Copa del Rei.

La selecció holandesa, campiona d’Europa, i el Canadà, ja són als vuitens de final del Mundial. Les seleccions favorites al grup E no van fallar i el proper dijous es veuran les cares per decidir qui és primer de grup.

El futbol femení segueix creixent i la FIFA ha anunciat que ha rebut un nombre rècord de peticions de diversos països per ser la seu la Copa del Món femenina del 2023. Aquest estiu la cita serà a França.