El 10 de març del 1908 es van enderrocar moltes cases dels barris barcelonins de la Catedral, la Ribera, Sant Pere, Santa Caterina i Sant Cugat del Rec per fer-hi la Via Laietana. Molts veïns van ser desplaçats lluny del centre de la ciutat, i d’altres, com Francesc Cambó, van fer molts diners amb la construcció d’aquesta nova via urbana. Es van veure afectades 595 finques, de les quals van ser completament enderrocades 270 (amb uns 2.200 habitatges en total) entre els anys 1908 i 1913. Es calcula que les obres van afectar 10.000 persones. Hi ha fotografies dels últims dies abans de les obres que van canviar totalment el paisatge urbà però no gaire documentació. L’arqueologia pot ajudar a bastir un altre relat, perquè el Servei d'Arqueologia de Barcelona ha desenterrat cinc d’aquelles cases.

El número 16 de la Via Laietana ha tingut com a mínim quatre vides que el converteixen en un dels edificis que millor explica la lluita de classes a Barcelona, i que ha fet un gir de 180 graus: de banc burgès a convertir-se en la seu de CCOO de Catalunya, que aquesta setmana ha complert seixanta anys.

No és possible baixar al soterrani on hi havia els calabossos de la comissaria de Via Laietana. Aquest diari ho ha intentat en diverses ocasions i sempre se li ha denegat l'accés. És un lloc de record funest per a molts homes i dones que durant la dictadura i els primers anys de la democràcia van lluitar contra el feixisme o tenien un perfil que no encaixava amb el que el règim considerava un bon súbdit.

És una promesa antiga, però mai s'ha complert. El ministre de Política Territorial i Memòria Democràtica, Ángel Víctor Torres, ha assegurat aquest dimecres que el govern espanyol designarà l'edifici on s'ubica la prefectura de la Policia Nacional a la Via Laietana com a "lloc de memòria". Torres ho ha dit després de reunir-se a Barcelona amb l'alcalde, Jaume Collboni. Quan es va aprovar la llei de memòria democràtica del govern espanyol, la tardor del 2022, es va establir que s'hauria de crear un catàleg de llocs de memòria. Un catàleg que, de moment, és força exigu: 16 en total, repartits per tot el territori espanyol. Ara bé, què vol dir lloc de memòria? Pot ser simplement formar part del catàleg o exhibir-hi una placa. En cap moment, Torres no ha parlat de resignificació, com fa anys que demanen les entitats, ni tampoc ha dit que la Policia Nacional marxarà. A més, ha remarcat que qualsevol actuació s'hauria de fer amb el consens i el diàleg de totes les administracions implicades. I entre aquestes administracions, hi ha el ministeri de l'Interior, que sempre ha deixat clar que no vol deixar aquest espai, unes instal·lacions on durant la dictadura i part de la Transició s'hi va practicar la tortura.

Potser vaig tenir la mala sort de coincidir en el que només van ser uns assajos escadussers, però el cas és que ahir vaig veure una escena que fins ara no havia contemplat a Barcelona, d’aquestes que feien exclamar al gran Luis Arribas Castro, Don Pollo, “la ciutat és un milió de coses”: un parell de joves adults feien servir la base del monument a Cambó, a la Via Laietana, com a rampa d’acrobàcies amb el seu monopatí.

Les víctimes del franquisme han tornat a topar per enèsima vegada contra el mur de la justícia. La jutgessa del jutjat d'instrucció número 18 de Barcelona, Carmen García Martínez, ha decidit no admetre a tràmit la querella per tortures a Via Laietana interposada per Carles Vallejo. Tot plegat té lloc malgrat les peticions de la Fiscalia. El 21 de setembre, la Fiscalia de Barcelona, juntament amb Memòria Democràtica del govern espanyol i la Fiscalia General de l'Estat, havien demanat l'admissió de la querella.

Hi ha carrers estrets on juguen els nens. Dones aplegades a l’entorn d’una font pública. Veïns que treuen el cap per finestres on pràcticament no arriba la llum. Comerços d’importació, de flors, de vestits fets a mida, de queviures on es venen tomàquets canaris. Carros a la porta, obradors i tallers, patis d’antics palaus, terrats amb colomars i cadires solitàries. Tot plegat va desaparèixer fa més d’un segle, es va esborrar amb pic i pala per obrir la Via Laietana de Barcelona. L’enderroc va començar el 10 de març del 1908, però pocs dies abans un grup de fotògrafs van documentar els últims dies de la vida als barris de la Catedral, la Ribera, Sant Pere, Santa Caterina i Sant Cugat del Rec. La majoria d’aquestes fotografies no havien sortit de la cambra fosca des del 1913 però ara tornen a veure la llum en l’exposició La ciutat dels passatges. Abans de la Via Laietana, que es pot visitar fins al 31 d’octubre a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona.

“Et pegaven a la sala d’interrogatori fins que defallies, durant una hora i mitja o més; després et baixaven a la cel·la i quan et recuperaves una mica, al cap d’una hora més o menys, et portaven a dalt un altre cop i tot tornava a començar”. El Pep Martínez, de 71 anys, recorda perfectament que quan el portaven detingut a la comissaria de Via Laietana el feien entrar pel carreró del costat, per l’entrada lateral. Després de la primera detenció, a principis dels 70, ja no va tenir cap mena de dubte que el que es feia allà dins “eren tortures”. “Durant la Transició, quan jo rondava la trentena, em van detenir fins a quatre vegades”, explica. El motiu? Ser d’esquerres i participar en els moviments d’associacionisme popular del seu barri. “Sovint et lligaven les mans a una barra de ferro, al sostre, i allà et maltractaven fins que et desmaiaves”, recorda Martínez. La seva història és el testimoni viu que el que va passar en aquesta comissaria fins a finals dels 70 va ser una “repressió brutal”. De fet, el seu cas va ser tan flagrant que va ser la primera vegada que -un cop davant el jutge- el magistrat va decidir acusar els policies en lloc del detingut.