Després de sis anys de silenci narratiu, la tornada a la novel·la de l’escriptor japonès Haruki Murakami (Kyoto, 1949) amb La ciutat i les seves muralles incertes és un motiu de celebració. El protagonista i narrador d’aquest llibre poc s’imagina que la noia de la qual s’ha enamorat està a punt de desaparèixer de la seva vida, no sense abans enviar-li una carta de comiat en plena tardor. Amb el temps i una canya, ell mirarà de buscar-la però quan la trobarà res no serà com ell pensava. Entre la realitat més palpable, la fantasia que s’escapa de tota lògica i tocs de literatura de misteri, La ciutat i les seves muralles incertes parla dels trastorns emocionals que afecten la construcció d’una identitat, dels papers invertits entre la persona i la seva ombra (el subconscient, l’alter ego), d’autoconfinament i de les possibilitats infinites de la ficció, dels llibres i de les biblioteques que els acullen, de la melancolia de la llibertat i de la filosofia oriental basada en el canvi permanent.

La vida i la literatura són dues realitats inseparables per a l'escriptora argentina Camila Sosa (Córdoba, 1982). A la seva primera novel·la, Las malas (Tusquets, 2019), ja va demostrar que les seves creacions no es poden deslligar d'allò que li passa, i que lectors i crítica ho celebren. Amb aquell llibre Sosa va aconseguir una vintena de traduccions i va rebre premis com el Sor Juana Inés de la Cruz de la Fira del Llibre de Guadalajara i el Finestres a la millor novel·la en llengua castellana. Després de publicar el 2022 el recull de contes Soy una tonta por quererte (Tusquets), Sosa torna a la novel·la amb Tesis de una domesticación (Tusquets), la història d'una actriu travesti en el seu moment de glòria però engabiada en un matrimoni convencional.

"La màgia de la narrativa" i "el domini de la concisió a l'hora d'explicar històries que es nodreixen de la literatura fantàstica" són els dos motius principals que el ministeri de Cultura i Esports ha donat aquest migdia per concedir el Premi Nacional de les Lletres Espanyoles, dotat amb 50.000 euros, a Cristina Fernández Cubas. Nascuda a Arenys de Mar el 1945 i instal·lada a Barcelona des de fa dècades, Fernández Cubas ha estat una de les pioneres a l'hora d'incloure elements sobrenaturals i inexplicables al seu món literari, que es va començar a desplegar a partir de 1980, amb la publicació del recull de relats Mi hermana Elba.

Tres anys després de triomfar amb Las malas (Tusquets, 2019), novel·la autobiogràfica sobre la vida d'una jove prostituta travesti a l'Argentina de fa vint anys, Camila Sosa Villada (Córdoba, 1982) publica el recull de contes Soy una tonta por quererte (Tusquets), en què torna a posar al centre de la seva literatura –escrita amb una prosa dúctil, entre inclement i tendra– una colla de personatges patidors, maltractats, addictes i inconformistes. L'autora ha volgut deixar enrere el to confessional del llibre anterior, que va rebre premis com el Sor Juana Inés de la Cruz de la Fira del Llibre de Guadalajara i el Finestres a la millor novel·la en llengua castellana.

Després de Terra Alta i Independencia, l’escriptor tanca aquesta saga amb El castillo de Barbazul. En aquesta novel·la, el bibliotecari i expolicia Melchor Marín s’enfronta a la desaparició de la seva filla, que no ha tornat del seu viatge a Mallorca 

Quan encara no era un escriptor reconegut i vivia a Alemanya, el xilè Luis Sepúlveda era un habitual de la Fira de Frankfurt per cobrir-la com a periodista i es va acostumar a sovintejar l'estand de l'editorial Tusquets. "Allà és on hi havia fuet i formatge a dojo", recorda, divertit. Un dia va entrar-hi triomfal Beatriz de Moura, fundadora i ànima de l'històric segell, i va anunciar que havia comprat un llibre boníssim d'un escriptor xilè, 'El viejo que leía novelas de amor'. No sabia que l'autor era aquell "xilè simpàtic" que tenia al davant, que la feia petar amb el seu segon marit i durant anys un altre puntal de l'editorial (Toni López Lamadrid) i que Sepúlveda es convertiria en un dels autors de referència del segell, catapultat per l'èxit d'aquesta història (publicada el 1988).

L'editorial Tusquets, fundada per Beatriz de Moura, donarà el seu arxiu editorial a la Biblioteca Nacional d'Espanya (BNE) en el marc d'un acord que encara s'està tancant. La Biblioteca Nacional acull ja dos centenars de caixes amb la documentació del segell barceloní, un dels més emblemàtics de l'edició espanyola, que es veuran representats en les seves diferents etapes i canvis tecnològics.

“El que he fet a L’amic de la Finca Roja és el mateix de sempre”, reconeix Mercè Ibarz. Si La terra retirada (Quaderns Crema, 1993) i La palmera de blat (1995) partien d’observar “com evolucionava el documentalisme en altres contextos culturals” per explicar els canvis en l’entorn on va créixer -Saidí, al Baix Cinca-, l’exercici que s’ha proposat al nou llibre, que acaba de publicar Tusquets, és la reescriptura i ampliació d’articles i assajos sobre temes culturals que l’han preocupat en els últims 25 anys de feina.

“No soc intel·ligent ni arrogant. Soc com la gent que llegeix els meus llibres -deia Haruki Murakami l’any 2004 en una extensa entrevista a la prestigiosa Paris Review -. Mai vaig pretendre ser escriptor. Va passar i punt. És una espècie de regal caigut del cel”. L’escriptor japonès, nascut a Kyoto el 1949, començava tot just a enlairar-se internacionalment en mercats com l’anglès, l’alemany, el francès o l’italià. El 2005 arribarien les traduccions catalanes i castellanes de Tòquio blues, signades respectivament per Albert Nolla i Lourdes Porta i publicades per Empúries i Tusquets: aquest va ser el llibre que va popularitzar Murakami a Espanya. Des de llavors, les dues editorials -actualment segells de Planeta- han anat donant a conèixer les noves novel·les i llibres de contes de l’autor -com la trilogia 1Q84 (2009-2010) i el recull Homes sense dones (2014)- i han anat recuperant la resta d’obres del japonès, entres les quals destaquen l’ambiciosa Crònica de l’ocell que dóna corda al món (1995), El salze cec i la dona adormida (1996) i Underground (1997).

La tardor vital que travessava Henning Mankell mentre escrivia 'Botes d'aigua sueques' és també l'estació de l'any en què arrenca el reflexiu relat sobre l'existència i l'amor que el narrador suec va deixar acabat abans de morir l'octubre del 2015 i que arriba a les llibreries en català el dia 6 de setembre.

John Irving dedica entre tres i quatre anys a escriure una novel·la, i un cop l’ha publicat en podria parlar durant hores. El novel·lista, que continua en plena forma als 74 anys, contesta les preguntes mentre devora un entrepà vegetarià al bar del CCCB unes hores abans de protagonitzar-hi un diàleg amb Enric González. L’acció de L’Avinguda dels Misteris (Edicions 62 / Tusquets) arrenca el 2010, durant el viatge d’un escriptor, Juan Diego Torres, a les illes Filipines. L’home té 54 anys i es medica pel cor, i la interrupció momentània del tractament li provoca una sèrie de visions que l’envien fins al 1970. En aquells moments era un nen que vivia en un abocador de Mèxic amb la seva germana, la visionària Lupe, observats pels jesuïtes i protegits -tot i que per poc temps- per la mare, la prostituta Esperanza.

L'estiu del 1914, amb 19 anys, Ernst Jünger es va allistar voluntari tan aviat com va saber que havia esclatat el conflicte que, temps després, havia de rebre el nom de Primera Guerra Mundial. El mateix van fer milions de joves a tot Europa. Llavors, ni Jünger ni ningú podien preveure que la guerra duraria quatre anys i seria la més sagnant, brutal i destructiva que havia conegut el món. Com l'autor mateix reconeix, el seu cor aventurer no es va apuntar a la carnisseria per patriotisme o sentit del deure (tot i que aquestes consideracions hi devien pesar), sinó per viure noves experiències i contar-les. Al capdavall, la guerra era l'aventura més gran que Europa podia oferir a un jovenet fastiguejat de la rutina d'una educació i un entorn massa rígids. La guerra no va ser el que s'esperava, però s'hi va adaptar, i el va transformar. El jove aspirant a escriptor va sobreviure a aquesta estranya escola amb vuit ferides greus i les més altes condecoracions, i amb una mirada durament disciplinada en la fredor. Quasi tots els seus companys hi van morir.

John Irving ha passat per Barcelona per presentar 'En una sola persona', la seva catorzena novel·la. L'autor d''Una dona difícil', 'El món segons Garp' i 'Fins que et trobi' ha recordat que, en la seva obra, sempre s'ha interessat pels "'outsiders'", i que Billy Abbott, protagonista del seu nou llibre, s'endinsa "en les minories sexuals", tenint en compte que és bisexual i que la seva primera relació és amb una transsexual.

El jurat, presidit per Juan Marsé i integrat per Fernando Aramburu, Juan Gabriel Vásquez, Almudena Grandes i Beatriz de Moura, ha valorat "la destresa amb què l'autora teixeix una trama que combina gèneres i elements diversos, la recreació poc complaent del despertar sexual de l'adolescència i la seva actitud desafiant davant l'herència dels adults, així com l'atmosfera d'una escola religiosa que acaba esdevenint un reflex subtil d'un país que surt de la dictadura, tot això explicat amb una escriptura envoltant i original, d'altíssima qualitat literària".

Haruki Murakami va descobrir la seva vocació literària en un camp de beisbol de Tòquio, quan tenia 29 anys. Aquells anys, el futur autor de 'Kafka a la platja', '1Q84' i 'Crònica de l’ocell que dóna corda al món' tenia un bar de jazz amb la seva dona Yoko, el Peter Cat. Des de ben petit, Murakami s’havia sentit atret per la cultura nord-americana, que li era una “realitat virtual”, tal com va explicaria l’any 1996 a Ian Buruma, que escriuria un dels reportatges més extensos i acurats sobre l’imaginari de l’escriptor, 'Becoming japanese', publicat a la revista 'The New Yorker'.