Estic trista. Ja s’ha acabat el Mundial que durant un mes m’ha tingut enganxada als mitjans de comunicació per saber 24/7 què passava en els diferents equips que hi participaven. M’agradaria fer-ne una valoració, potser no tant futbolística com de coses que m’han cridat l’atenció durant aquests dies.

Del Mundial de França 2019 se n'esperava molt. S'esperava tot –com vam escriure fa un mes– i ha anat avançant, dia rere dia i partit rere partit, amb una barreja d'emoció i exigència que no sempre han permès agafar perspectiva i fer balanç. El directe sempre absorbeix una atenció focalitzada que complica l'exercici de distància que cal per fer-se una composició més general. Només 24 hores després que els Estats Units es tornessin a coronar com a campiones, es poden revisar si els deures marcats s'han fet o no, però segueix sent massa d'hora per concloure si aquest serà el punt d'inflexió definitiu que es volia que fos. La pilota és ara a la teulada de federacions, redaccions periodístiques i equips tècnics, que són qui tindrà la responsabilitat de convertir França 2019 en el punt de partida d'una era absolutament professional del futbol femení. L'audiència s'ha mogut. Ara són ells els que han d'aprofitar l'embranzida.

El consol serà per a Suècia. El partit pel tercer lloc ha acabat amb victòria de l'equip de Peter Gerhardsson per 2-1 davant d'Anglaterra, gràcies a un inici enèrgic i a l'instint de tombar el rival quan el tenia contra les cordes. Els gols d'Asllani i Jakobsson han encarrilat el matx abans del minut 20, però ha acabat sent l'esforç col·lectiu en defensa el que ha conservat la victòria quan les lleones trobaven la reacció. Al final, de res li ha servit al combinat de Phil Neville que Fran Kirby retallés diferències abans del descans, perquè la remuntada no s'ha completat.

El 1971 es va jugar a Mèxic la segona edició d’un Mundial femení, una edició que no ha sigut reconeguda per la FIFA fins al 2019. Aquell torneig va obrir camí, molts anys abans que es jugués el primer Mundial reconegut per tots els estaments oficials, el de la Xina (1991). Va ser una aventura curta però va demostrar, en uns anys d’agitació política, que un torneig de futbol de dones podia tenir èxit.

Fa dos anys van volar. Literalment. Holanda era molt i molt ràpida, podia córrer i ningú podia aturar-la. Van de Sanden s’escapava per la banda a una velocitat endimoniada, Lieke Martens deixava enrere totes les rivals i carregava la cama per fer el seu xut preferit al pal més allunyat, i Miedema arribava abans que qualsevol defensa a les accions dins de l’àrea. Tot en l’equip oranje anava una marxa més ràpida que en el de les rivals. Per si això no fos prou artilleria, Van de Donk empenyia i empenyia endavant i Spitse posava cada falta i cada córner amb una precisió quirúrgica. Tot plegat convertia la selecció de Sarina Wiegman en imparable. Efectivament, ho va ser durant un mes, animada per un públic que va anar emocionant-se amb el pas dels partits, fins a proclamar-se campiona d’Europa el 2017.

Quan era petita, Riem Hussein acabava cada festa jugant a futbol amb els cosins. I com que hi tenia traça els seus pares la van deixar apuntar-se a una escola. Els Hussein havien arribat a Alemanya des de Palestina als anys 60 perquè volien una nova vida, cansats de violència i problemes. Treballant fort van aconseguir que els seus fills tinguessin estudis, tot i que segurament no esperaven que una de les seves filles fos futbolista. “Malgrat que jo només pensava en la pilota, ells no van deixar d’insistir que calia estudiar. De fet, aquest era el tracte: si no estudiava, no jugava; si suspenia, no jugava. Els estaré sempre agraïda”, recordava Hussein fa uns mesos. Els seus pares estan orgullosos quan la veuen per televisió al Mundial, tot i que hi ha arribat fent una marrada: com que no va poder ser internacional amb Alemanya s’ha convertit en una de les millors àrbitres del món.

“Part del que faré és fer que aquest viatge sigui incòmode per a tu, perquè el millor professor és l’adversitat”. Això és el que Jill Ellis va dir a les seves jugadores quan va entrar per primer cop al vestidor de la selecció dels Estats Units. Ho explica ella mateixa en un article a The Coaches’ Voice. D’això fa cinc anys però segurament ahir va haver de repetir el missatge davant les mateixes jugadores: no he vingut aquí a fer-vos fàcil el camí perquè vull que creixeu en les dificultats. S’havia guardat una sorpresa en l’alineació de la semifinal: va deixar fora Megan Rapinoe, el gran nom dels últims dies en el combinat nord-americà i doble golejadora en els últims dos partits, i va incloure Christen Press com a titular. Li va funcionar: la 23 va marcar el primer gol i va participar en el segon. Al final, els Estats Units van derrotar Anglaterra per 1-2 a l’estadi de Lió i tornaran a jugar una final del Mundial per defensar la corona. Serà la tercera final consecutiva, la cinquena de la seva història. I dues les ha viscut Jill Ellis a la banqueta.

L’11 de setembre del 2007 la selecció de Corea del Nord va ser capaç d’empatar 2-2 contra els EUA en el primer partit del Mundial d’aquell any a la Xina. Va ser una sorpresa. El 1999 i el 2003 Corea del Nord ja havia arribat al Mundial, però no havia superat la primera fase. En canvi, aquell 2007 les coreanes van arribar a quarts de final, en què van caure contra la futura campiona del món, Alemanya. Físicament intenses i disciplinades, van començar a provocar problemes a seleccions teòricament més fortes.

Estats Units, vigent campiona del Mundial i màxima favorita, ha hagut de suar de valent per superar una combativa Anglaterra, però ha aconseguit imposar-se (1-2) i plantar-se a la seva cinquena final d'una Copa del Món. El conjunt anglès que entrena Phill Neville, que ha acabat el partit amb una jugadora menys per l'expulsió per doble groga de la futbolista del Chelsea Millie Bright, ha vist com Stephanie Houghton fallava un penal a menys de deu minuts per al final i, abans, com el VAR anul·lava un gol de la davantera del Birmingham, Ellen White.

Continua fent falta fer un gol més que el rival per guanyar, sí, però la realitat de molts equips ja ha canviat. Ara molts saben que, si no són capaços de marcar, al menys poden tenir l’empat garantit. Perquè no encaixaran. Sembla molt obvi, això, però fa no tant hauria sigut un plantejament massa arriscat. Una mena de tret al peu.

El 1971 es va jugar a Mèxic la segona i última edició del primer Mundial femení, un torneig no reconegut llavors per la FIFA que va tirar endavant gràcies a la iniciativa de diferents associacions i empreses com Martini & Rossi. Aquell Mundial el va guanyar Dinamarca a l’estadi Azteca, davant una xifra d’espectadors que balla entre els 70.000 i els 110.000 segons les fonts. Les daneses van golejar per 3-0 les mexicanes amb tres gols de Susanne Augustesen, una noia de 15 anys. Aquell torneig va canviar la vida d’Augustesen, que va haver de demanar permís per escrit als seus pares per fer el viatge a Mèxic.

Alexandra Popp, de 28 anys, fa temps que és una de les millors jugadores d’Alemanya. Popp ja ha jugat més de 100 partits amb la mannschaft, però, a diferència d’altres jugadores, no ha deixat mai d’estudiar. El seu cas és ben peculiar, ja que no és d’aquelles que estudia perquè sap que el futbol no durarà tota la vida i s’haurà de buscar recursos. Ella explica que, malgrat que gaudeix del futbol, en part té ganes d’acabar la carrera professional com a jugadora per poder treballar en una feina de la qual ja ha fet pràctiques i en què col·labora amb un contracte de jornada reduïda: treballadora d’un zoo.

No s’ho esperaven. Segurament ni tan sols havien considerat que pogués ser possible. Quan van veure que la pilota tocava la xarxa, que sí, que havia creuat la línia i que era gol, es van tapar la cara amb les mans. Potser si no ho miro, no existeix. Mai funciona: va existir. A més, era un gol que les eliminava perquè no quedava temps. Alguns van trencar a plorar. La majoria van aixecar-se de la terrassa, indignats, i van marxar. No volien seguir mirant. La decepció era massa gran per resistir ni un minut més. Haver de fer les maletes abans d’hora en un Mundial sempre fa ràbia, però quan a sobre ets al teu Mundial, a casa, amb la teva gent, amb totes les expectatives del món, la desesperació es multiplica.

Malgrat que el primer Mundial femení organitzat per la FIFA va ser el de la Xina el 1991, l’organisme que controla el futbol mundial va anunciar que reconeix una Copa del Món jugada el 1971 a Mèxic com a primer Mundial de la història. Una decisió curiosa, perquè aquella cita era la continuació d’una primera edició jugada a Itàlia el 1970 amb el patrocini de la beguda Martini & Rossi. Però la FIFA, que als anys 70 va manifestar-se en contra dels tornejos del 1970 i el 1971, ha decidit validar la segona edició dècades més tard.

“Ino juga Ada Hegeberg, que se suposa que és la millor”. Segurament ho deveu haver sentit dir -o fins i tot ho podeu haver dit- en algun dels partits de Noruega. Cadascuna de les actuacions de l’equip de Martin Sjogren és revisada des de l’absència de la davantera de l’Olympique de Lió, que fa dos anys va decidir que no jugaria més amb la selecció perquè la Federació no apostava prou per l’equip femení. Passen els partits i continua sent difícil no imaginar com seria aquesta Noruega si hi jugués la flamant Pilota d’Or. Avui s’enfronta a Anglaterra (21 h, Gol) i tornarà a plantejar-se la mateixa qüestió: no hi és Ada Hegerberg; com seria l’equip amb ella?

El president nord-americà, Donald Trump, ha carregat contra la capitana de la selecció nacional de futbol, Megan Rapinoe, per haver rebutjat anar a la Casa Blanca en cas de guanyar el Mundial de França. "La jugadora de futbol femení Megan Rapinoe ha dit que no anirà a la p... Casa Blanca si guanyen. A part de la NBA, (...) totes les lligues i els equips adoren venir. Soc un gran fanàtic de l'equip nord-americà i del futbol femení, però la Megan hauria de GUANYAR abans de PARLAR! Acaba la feina!", ha publicat Trump en un missatge a Twitter, un dels seus canals preferits de comunicació.

Austràlia i Noruega van servir un homenatge als vuitens de final del Mundial amb un duel apassionant que es va decidir als penals (4-1) a favor de les noruegues després d’acabar el partit i la pròrroga amb empat (1-1).

Fa anys que en les reunions de seleccionadors a Las Rozas Jorge Vilda recordava que els grans tornejos s’estaven decidint des de la pilota aturada. Les primeres dades que aportava el llavors tècnic del combinat sub-19 apuntaven que entre el 20% i el 25% dels gols venien d’accions de córner, falta o servei de banda. És una tendència que s’ha escampat també per les grans competicions de clubs i que ha fet que els entrenadors agafin consciència de com les accions d’estratègia poden decantar un partit que, en el pla jugat, està igualat. Es dedica més temps a aquest treball, s’afina més el xut de la llançadora, s’entén millor el timing d’entrada en el remat, es tenen més recursos per batre diferents plantejaments defensius. En definitiva, que les seleccions no només s’estan deixant portar per la inèrcia de la competició sinó que l’estan potenciant.

Heu vist mai com cacen els lleons? Planifiquen el seu atac de manera metòdica. Diferents lleones ocupen diferents posicions, estudiant el vent, per evitar ser delatades per l’olor, avançant amagades metre a metre, pas a pas. I quan arriba el moment, ataquen. Unes espanten la víctima, d’altres li barren el pas i una li salta al coll. I un cop han mort l’animal, l’obren. I el lleó? El lleó no fa res. S’ho mira, mig adormit, de lluny. I quan arriba el moment, s’acosta per menjar. De vegades, si hi ha gana, pot ajudar, però són les lleones les que fan tota la feina. I són fascinants.

La selecció d’Alemanya, sempre candidata al títol, ha encetat els partits de vuitens de final del Mundial de França. El combinat alemany s’enfrontava a Nigèria, que s’havia classificat com una de les millors terceres, i no ha deixat lloc a la sorpresa amb una victòria solvent contra les nigerianes (3-0). La selecció germana segueix sense encaixar cap gol en la cita mundialista.