És una de les poques certeses de la política catalana: Alejandro Fernández és molt simpàtic. Encara diré més: és bon orador, sap combinar la fermesa amb el sentit de l’humor, i ha gosat discrepar dels seus mentors madrilenys, cosa que en el seu partit és un esport de risc. Per tot això, Fernández està ben valorat a la premsa catalana, i no diré que no s’ho hagi guanyat a pols.

En un partit, una guerra pot lliurar-se en diversos capítols, amb treves i armisticis inclosos. Això és el que ha passat amb la batalla entre el líder del PP català, Alejandro Fernández, i el PP estatal comandat per Alberto Núñez Feijóo, que ara ha tornat a emergir amb un llibre del dirigent català que ha sortit a la venda aquest dimecres, A calzón quitao (La Esfera de los Libros, 2025). El missatge és clar: planta cara a Feijóo, reclama la fi de les "tuteles" de Madrid i denuncia una "trituradora humana de líders" catalans. Fins i tot assegura que el seu entorn més proper ha patit guerra bruta i cita dues denúncies per maltractaments i agressió sexual que van afectar dirigents propers: el cas d'Albert Fernández Saltiveri i el de Daniel Serrano respectivament.

Al debat de candidats de TV3 i Catalunya Ràdio hi va haver un bloc dedicat a la llengua i la cultura, una novetat que cal aplaudir perquè eren temes que una i altra vegada es tractaven de forma marginal, si era que arribaven a tractar-se. Això sí, ara que existeix el bloc, seria òptim que els candidats, i les persones que els ajuden a preparar els debats, procuressin dur-hi alguna aportació. Es va constatar l'existència d'un consens bastant ampli a donar per bo que el percentatge dels pressupostos de la Generalitat dedicats a Cultura ha d'assolir el 2%: novament un fet que celebrem, tot i que faltaria el detall que els pressupostos siguin aprovats. Els que tenia preparats el govern de Pere Aragonès no arribaven encara al 2% en Cultura, però s'hi anaven acostant. Els mateixos grups que estan d'acord que això està molt bé van fer impossible l'aprovació dels pressupostos sense necessitat de fer-ho, i a continuació el mateix president Aragonès va convocar eleccions sense que tampoc calgués realment convocar-les. Tot molt bé.

El PP s'ha receptat en el primer cap de setmana de campanya contundència contra Pedro Sánchez i el seu anunci de possible renúncia a la presidència. I els arguments han anat des de la comparació amb l'independentisme fins al dictador Francisco Franco, passant per patologies psicològiques com el narcisisme. En l'estrena del líder popular estatal, Alberto Núñez Feijóo, en la campanya catalana ha anat a buscar el cos a cos contra el PSOE i Carles Puigdemont. Des de les Terres de l'Ebre –primer Tortosa i després Ulldecona–, ha lamentat que el partit de govern "insulti els jutges" i "ataqui els mitjans de comunicació": "Estem davant un tic autoritari que des de Franco mai havíem vist", ha deixat anar, per afegir que "quan s'ataca els jutges i tribunals, quan s'ataca els periodistes i mitjans de comunicació, s'està dimitint de la democràcia".

El PP es vol convertir en aquestes eleccions en el "vot útil" constitucionalista. Aquest ha estat el missatge principal de l'acte d'aquest dimecres per ratificar Alejandro Fernández com a candidat a la Generalitat, en què tant el presidenciable com el dirigent estatal, Alberto Núñez Feijóo, i la presidenta del comitè de campanya, Dolors Montserrat, han fet pinya per aglutinar el vot unionista i deixar enrere els retrets interns de les darreres setmanes. La junta directiva autonòmica, reunida a l'Hotel Grand Marina, ha sigut el tret de sortida de la precampanya catalana: l'objectiu, segons Feijóo, és "concentrar el vot en el PP" per garantir que "la unió de Catalunya [amb Espanya] seguirà segles i segles com els darrers 500 anys".

El final de Ciutadans ha acabat sent un espectacle deixatat i lamentable, coherent —això sí— amb la profunda indecència que ha marcat la trajectòria del partit, des de la seva presentació en societat al Palau de la Música, l'any 2006, fins a aquest mateix dimecres, en què la seva portaveu al Parlament, Anna Grau, ha anunciat amb un tuit que deixa el partit i la política. Uns dies abans havia sortit també per la porta del darrere el secretari general, Adrián Vázquez. Un personatge tan irrisori com ells, Carlos Carrizosa, ha aconseguit mantenir-se dempeus dins les ruïnes de la formació, guanyant un torcebraç contra els abans esmentats. Naturalment, tot plegat no té cap interès, cap rellevància. Vividors, paraicaigudistes, personatges a la recerca d'una forma de vida més o menys regalada. Les darreres i decadents fites en la història d'una organització que va fer de la demagògia, el victimisme, la mentida i la fractura social les seves banderes, a la recerca d'una confrontació que tenia una llengua (una llengua, i tot el que un discurs crispat i intoxicador va ser capaç d'associar-hi) com a detonant i a la vegada com a víctima. El seu mèrit en aquests divuit anys haurà estat accelerar la caiguda de la política espanyola, i la catalana, en la polarització i l'empobriment del debat polític, un fenomen que és general arreu d'Occident, però que té expressions particulars a cada país. I més en concret, forçar (tampoc no costa gaire) la deriva del PP cap al seu costat més proper a l'extrema dreta, i a la vegada facilitar l'aparició de l'extrema dreta de Vox, que combina elements dels seus referents europeus i americans amb d'altres que procedeixen del franquisme i el falangisme, i en general, de la llarga tradició autoritària espanyola. Tots aquests ingredients ja formaven part de la recepta de Ciutadans, per molt que el partit es presentés (segons el moment) com a liberal, socialdemòcrata, de centreesquerra reformista o el que vostès vulguin.

Alberto Núñez Feijóo va arribar a la presidència del PP per aclamació i amb l'aura de ser l'únic líder fort que podia reunificar el partit després de la guerra entre Pablo Casado i Isabel Díaz Ayuso. Però, amb el pas del temps, Feijóo ha anat construint la imatge contrària, la d'un líder dubitatiu, sense principis clars i amb al·lèrgia a prendre decisions que li puguin suposar problemes interns. D'exemples, abans d'entrar en el cas particular d'Alejandro Fernández, n'hi ha a cabassos. L'octubre del 2022 Feijóo es va fer enrere d'un pacte que ja tenia tancat amb el PSOE per renovar el CGPJ. El motiu? La pressió de l'ala més dretana del partit (el binomi Ayuso-Aznar) a través d'una portada al diari El Mundo. Amb aquell gest s'enterrava el pretès gir moderat que Feijóo volia imprimir al seu mandat. I, des de llavors, cada vegada que s'ha apartat, encara fos un mil·límetre, de la línia dura, s'ha vist obligat a rectificar.

Malgrat el ball de noms dels últims dies i els aires de canvi que es respiraven a la direcció estatal del PP, hi ha hagut un gir d'última hora. El líder del partit, Alberto Núñez Feijóo, ha acabat apostant per Alejandro Fernández, el president del PP català, com a candidat a la Generalitat tot i les diferències que hi té. I això que la formació havia sondejat diversos noms per rellevar-lo, entre els quals el de l'eurodiputada Dolors Montserrat. La decisió arriba després que aquest dilluns a la tarda Fernández mantingués una reunió amb Feijóo en què van abordar el procés per a les eleccions al Parlament i el català va mostrar predisposició per liderar la candidatura.

Alberto Núñez Feijóo ha de decidir qui proposarà per a la candidatura del PP a les eleccions catalanes, però encara té diversos escenaris sobre la taula malgrat el compte enrere. El temps apressa i la decisió segurament serà pública abans de Setmana Santa, segons fonts de la direcció estatal del partit. L'avançament electoral ha impedit que internament es resolgués el conflicte latent que fa mesos que dura entre Feijóo i el líder del partit a Catalunya. Alejandro Fernández, de fet, manté el pols i ha fet un pas endavant per tornar a liderar la candidatura, esperonat pels suports els últims dies de diversos càrrecs interns del PP català i de la societat civil espanyolista. Tot i això, a la seu del madrileny carrer Génova preferirien un canvi i ja han sondejat diversos perfils, entre els quals destaca l'eurodiputada Dolors Montserrat, atrafegada els últims dies en la seva croada des de l'Eurocambra contra la immersió lingüística.

Ha tingut un cert ressò a les xarxes un discurs del líder del PP català, Alejandro Fernández, en el torn de preguntes al president de la Generalitat. Fernández s’hi queixa de la falta de definició del govern respecte de tres “projectes clau” (que curiosament són les grans apostes del PSC en la negociació dels pressupostos): el Quart Cinturó, l’ampliació de l’aeroport del Prat i el macroparc del Hard Rock. I conclou que, per culpa de la maligna influència de la CUP, l’actual govern és presoner de la cultura del “no a todo”. No a la indústria, no al turisme, no a les infraestructures, no als transvasaments, no a l’energia eòlica o solar... És un discurs simplificador, però Fernández el formula amb habilitat i cert sentit de l’humor, perquè és un bon orador. Tant és així que fins i tot destacats puigdemontistes, especialment els que enyoren CiU, l’han elogiat amb fervor.

Alejandro Fernández va ser elegit president del PP a Catalunya el 2018. El càrrec s'ha de renovar cada quatre anys i, per tant, el PP va tard. Fa un any, el congrés ja es va ajornar per evitar obrir una guerra interna i ara Catalunya és l'únic territori de l'Estat que queda per convocar un conclave que ha de servir per revalidar Alejandro Fernández com a líder o triar-ne el successor. De moment, diverses fonts consultades donen per fet que l'actual president del PP es mantindrà en la cursa per tornar a ser president, tot i que ell evita confirmar-ho. En les properes setmanes, la direcció estatal haurà de valorar si deixa fer a l'actual líder conservador, sobretot després del xoc amb Alberto Núñez Feijóo a l'estiu, o promou un candidat alternatiu.

Són prou coneguts els dos articles antològics que l’advocat i periodista Santiago Nadal Gaya va dedicar a la "burguesía del alma huera" (volia dir, el gruix de les classes mitjanes catalanistes amb l’afegit, aquesta era la "seva" burgesia, del món regionalista de la Lliga). En el primer, de setembre de 1938, alertava del domini aclaparador del "catalanismo de derecha y de izquierda", que "controlaba todos los centros de la actividad y quien no quería someterse fracasaba". Una conjura de "Consejos de Administración, [...] grandes comerciantes e industriales, [...] los periódicos", que ofegaven "los que siempre se llamaron españoles". A la fi, "agrupados bajo la bandera española y tomando como base y símbolo de sus lealtades la lealtad a la encarnación suprema del Estado antes de la República", "los jóvenes catalanes que se sentían y confesaban en alta voz españoles, fueron casi los únicos en recordar que Cataluña también era española". Alejandro Fernández, aquest jove dirigent d’oratòria gairebé clàssica del Partit Popular a Catalunya, ben segur que ho pensava, que era un "joven catalán que se sentía y confesaba en alta voz español", el passat 15 de setembre de 2023.

Aquesta setmana que s'acaba ha estat horribilis per a Alberto Núñez Feijóo. Entre José María Aznar i Alejandro Fernández li han rebentat l'estratègia, que consistia a allargar al màxim el relat que podia ser investit president del govern. Però quan dimarts Aznar va cridar a sometent contra l'amnistia, tot el castell de cartes es va ensorrar i va obligar a posar el partit en mode oposició quan falten dues setmanes per al debat d'investidura. I, esclar, Feijóo ja sap que els dies 26 i 27 no es podrà presentar com a presidenciable, sinó com a cap de l'oposició, amb un discurs que ja li han escrit des de la Faes: Espanya es trenca i Sánchez és un traïdor.

Fa setmanes que el líder del PP a Catalunya, Alejandro Fernández, s'ha convertit en un mal de queixal per a la direcció estatal del partit, però aquest dijous ha volgut oficialitzar des de Barcelona el seu pols amb el president dels populars, Alberto Núñez Feijóo, i ha demostrat que està disposat a arribar fins al final en aquesta batalla. Davant d'un auditori en el qual destacava l'absència dels principals dirigents del partit a Catalunya, s'ha reivindicat com un home "sense tuteles" i ha qüestionat l'estratègia del dirigent gallec d'intentar acostar-se de nou a sectors del nacionalisme moderat català. "No pot ser la solució donar més prebendes a la insaciable burgesia nacionalista i que ho paguem els constitucionalistes catalans. A sobre ens diuen que hem de callar perquè crispem. No callarem", ha etzibat.

No és habitual veure un líder del PP a Catalunya esmenant públicament l’estratègia del partit a l’Estat. Per això aquests dies ha sorprès la contundència amb què l’actual president dels populars a Catalunya, Alejandro Fernández, està esmenant l’aposta d’Alberto Núñez Feijóo i la cúpula conservadora per incloure Junts entre els partits amb els quals el PP ha de conversar de cara a una hipotètica –i certament improbable– investidura del dirigent gallec.

Els nomenaments i els cessaments sempre l’han agafat per sorpresa. També el d’aquesta setmana. Alejandro Fernández, líder del PP a Catalunya, ha triat María de los Llanos de Luna (Sevilla, 1960) com a coordinadora d’acció política. L’actual diputada al Congrés haurà de tornar a fer territori per recosir el partit després de la patacada del 14-F. Ho farà cinc anys després de convertir-se en el malson dels ajuntaments independentistes quan era delegada del govern espanyol a Catalunya (2012-2016), des d’on va denunciar els que no penjaven la bandera espanyola o aprovaven resolucions independentistes. I també va protagonitzar alguna polèmica, com participar en un homenatge als excombatents de la División Azul. Tampoc no s’esperava la seva destitució “fulminant”, recorda, i en pro de l’operació diàleg que llavors havia de conduir Enric Millo.

Lluny d'intentar aixecar el cap després de la debacle de l'any 2017 i dels últims comicis electorals, el 14-F el PP es va tornar a enfonsar en l'últim lloc de la cambra catalana. Va perdre un diputat dels quatre que tenia fins ara al Parlament i va escriure el pitjor resultat de la història del partit. Aquest dimecres la formació ha celebrat el primer comitè executiu des de diumenge i les crítiques per l'estratègia seguida en la campanya i també per la gestió del partit per part de la cúpula durant els últims mesos han retronat més que mai. Ara bé, ningú ha qüestionat la figura d'Alejandro Fernández com a candidat perquè se'l continua veient com el millor que podria tenir el partit.

L'estancament en les enquestes ha fet que els últims dies el PP hagi intensificat els seus dards contra Vox per intentar evitar un probable sorpasso de la candidatura d'Ignacio Garriga, però també que hagi augmentat les crítiques contra els socialistes. En la recta final de la campanya, Alejandro Fernández ha deixat d'obviar l'extrema dreta com havia fet a l'inici i ara ja el presenta obertament com un partit "populista" que busca el "conflicte" per pescar entre la bossa d'indecisos. El cas Bárcenas ha estroncat les expectatives a l'alça dels populars, tal com ha admès el mateix Pablo Casado, i les últimes enquestes ja no els són tan favorables com les de fa unes setmanes. Tot el contrari, els conservadors tornarien a quedar-se a l'últim lloc de l'arc parlamentari amb els mateixos quatre diputats. Per això, aquest divendres han tornat a culpar el PSOE d'estar al darrere d'una operació per desprestigiar el partit.