Tots els que són prou grans per recordar on eren el 21 de juliol del 1969 a la matinada en parlen amb un somriure d’orgull i nostàlgia. El 1969 Espanya està a punt d’assolir la seva pròpia nova frontera: els mil dòlars per càpita, i precisament el 23 de juliol el príncep Joan Carles de Borbó jurarà com a successor de Franco davant les Corts. És la primera vegada en 33 anys que el règim admet oficialment que Franco també es morirà.

Quan el president dels Estats Units va donar la benvinguda a la tripulació de l’Apol·lo 11 a bord del portaavions Hornet, Aldrin, Collins i Armstrong ja eren dins el mòdul de quarantena en què s’estarien aïllats 18 dies. Mentre els astronautes el miraven a través de la finestreta, Nixon va proclamar que aquella havia sigut la setmana més gran de la història del món des de la Creació. La primera vegada que un ésser humà posava un peu fora del nostre planeta havia de ser per força un moment històric.

És molt possible que si us demanem que penseu algun invent derivat del programa lunar digueu el tefló o el velcro. Doncs no. Cap dels dos són productes d’origen espacial. El tefló va ser el resultat accidental d’un estudi que buscava refrigeradors frigorífics el 1938, 20 anys abans del primer satèl·lit artificial. I el velcro és un invent suís dels anys 40, conseqüència de l’observació d’unes llavors que s’adherien a la roba i al pèl dels gossos. Fem un repàs als invents reals derivats de la cursa espacial.

L’èxit de l’Apol·lo 11 no va arribar sense cost. En el camí cap a la Lluna hi va haver errors fatals que es van emportar vides valuoses i van evidenciar ben aviat l’alt risc associat a la recerca espacial.

La veu de l’Apol·lo, Jack King -el relacions públiques de la NASA-, era l’encarregat de cantar el compte enrere de les missions espacials i va saltar a la fama quan va narrar l’enlairament de l’Apol·lo11. King va morir el 2015, i bona part dels principals responsables tècnics i operatius de les missions Apol·lo també han desaparegut. Des de Wernher von Braun, l’enginyer que va dissenyar el Saturn V, fins a George Mueller, el cap de l’oficina de vols espacials tripulats de la NASA que coordinava tots els centres, passant per George Low, l’administrador del programa des del centre de control de Houston. La llista seria llarga, perquè milers de persones van fer possible el llançament de l’Apol·lo 11 el 16 de juliol del 1969, a les 13.32 hores, a Cap Canaveral.

El programa Apol·lo va obligar a inventar i construir enormes infraestructures que mai havien estat imaginades: no només coets i naus lunars; també centres de control, estacions de seguiment, xarxes globals de comunicació, estructures per assajar els motors i plataformes des d’on enlairar-se. De totes aquestes infraestructures, una de les més revolucionàries va ser l’edifici de muntatge vertical del Centre Kennedy, VAB en les seves sigles en anglès.

Sputnik 1

Un any abans i tot de la creació de la NASA, l’URSS va sorprendre el món, el 4 d’octubre del 1957, posant en òrbita el primer satèl·lit artificial de la història, l’Sputnik 1. Pesava 86 quilos, i aquella era precisament la rellevància de la notícia per als EUA: provava que els russos ja tenien un míssil intercontinental capaç d’arribar a l’altra punta del globus. Una amenaça militar i alhora una mà per la cara als EUA que va encetar la cursa espacial.

]]>

Eduardo García Llama és físic i enginyer especialitzat en operacions espacials. Treballa al Johnson Space Center de la NASA, a Houston, on participa en el desenvolupament de la nova nau tripulada amb què l’agència nord-americana planeja tornar a la Lluna i arribar per primer cop a Mart. És autor del llibre Apolo 11 (Crítica, 2019), que desgrana les vicissituds que van viure els primers astronautes que van trepitjar el nostre satèl·lit.

]]>

Veurem una dona trepitjar la Lluna el 2024? Això és el que es proposa la NASA, seguint ordres de Donald Trump. “La primera dona i el pròxim home que arribin a la Lluna seran astronautes nord-americans, enviats per coets nord-americans des de sòl nord-americà”, va voler deixar clar el vicepresident Mike Pence el març passat. Just quan es compleixen 50 anys d’aquella primera petjada humana a la Lluna, la del nord-americà Neil Armstrong, Pence disparava així el tret de sortida a una nova cursa espacial. Una en què els Estats Units ja no competeix amb Rússia, sinó amb la Xina.

]]>

El disc de Nebra és un cercle de coure de 32 centímetres de diàmetre que pesa 2 quilos. Té incrustat un disc que representa el sol, una lluna creixent, tres arcs i 30 estrelles. Es va trobar fa 20 anys a l’est d’Alemanya. Atribuït a la cultura Unetice i datat del 1.600 abans de Crist, és la representació del cel més antiga que es coneix. És probable que hi hagi representacions anteriors, encara desconegudes. El que és segur, però, és que feia centenars de milers d’anys que els humans (i potser altres homínids abans) es miraven el cel amb curiositat. Aquesta mirada ha passat de materialitzar-se en un disc de coure amb incrustacions que té l’aspecte d’una peça d’artesania a plasmar-se en el catàleg de 1.700 milions d’estrelles de la nostra galàxia que va confegir la missió europea Gaia durant 22 mesos de funcionament, o en el mapa tridimensional de la distribució de matèria fosca al cosmos que es va dibuixar a partir de les observacions del satèl·lit Planck, també europeu, que va rastrejar el passat de l’Univers fins a 13.000 milions d’anys enrere.

]]>

Ha transcorregut mig segle i no hem tornat a la Lluna. És una queixa freqüent, però no del tot justificada. En els tres anys següents a l’aventura de l’Apol·lo 11, cinc naus similars, amb un total de deu astronautes més, van aterrar en diferents llocs de la Lluna. I una més -l’Apol·lo 13- també ho hauria fet si no hagués sigut per una catastròfica explosió a bord que va desencadenar l’operació de rescat més desesperada de la història. I va tenir èxit. Molts pensen que el “13” marca l’hora més gloriosa de la NASA.

]]>

El motor que impulsa el primer allunatge va ser el compromís adquirit per Kennedy el maig del 1961: “Enviar un home a la Lluna i tornar abans no s’acabi la dècada”.

]]>

Durant la Segona Guerra Mundial, Wernher von Braun havia sigut un dels cervells responsables del disseny de la V-2. Encara que la seva efectivitat bèl·lica era limitada, l’anomenada Vergeltungswaffe 2 -‘arma de venjança’ - va obrir l’era dels míssils balístics. Difícil de detectar, impossible d’interceptar, la V-2 arribava a més de cent quilòmetres d’altura idesprés queia sobre el seu objectiu a velocitats supersòniques. Londres en va patir les conseqüències, però també altres ciutats, especialment Anvers, que va rebre més impactes que la capital britànica.

]]>