Quan dos actors rivals es posen d’acord sempre emergeixen dues qüestions que en realitat en són una. Quin interès tenen en la coincidència? I qui ha enganyat l’altre? O, si ho voleu dir d’una altra manera, qui ha caigut en la trampa de l’adversari? Feijóo, des que lidera el PP, s’ha mantingut en el soroll i la desqualificació permanent de l'adversari, personalitzada en el dimoni Sánchez, malgrat haver tocat sostre a les urnes sense treure’n profit. De cop ha decidit saltar la barrera i entrar en el camí d’allò que emfàticament se’n diu pactes d’Estat. Amb una primera concreció en l’acord per a la renovació del CGPJ, frenada per l’incompliment sistemàtic de la llei per part del seu partit, que portava sis anys negant-se a renovar-lo per la senzilla raó que hi tenia una majoria ideològica clara. Hem d’entendre que estem davant d’un canvi de cicle? I que PSOE i PP –independentment que les agressions verbals de la dreta per donar satisfacció al seu públic segueixin– entraran en un cicle d'alternar la baralla i el pacte?

Pedro Sánchez ha proposat sis debats cara a cara amb Alberto Núñez Feijóo, un per setmana fins a les eleccions del 23-J. “De la confrontació al debat”, va fer el líder socialista per resumir el seu vaitot amb el pretext d’afrontar una campanya centrada en clarificar “els projectes per al futur d’Espanya”. Coneixent Sánchez, situat sempre entre l’audàcia i la temeritat, no sabem si es tracta d’una nova ocurrència dels spin doctors que van decidir l’avançament electoral, que pel que sembla va camí d’esdevenir una jugada mestra aplaudida per tothom, o si va ser que el mateix dia de l’anunci el president s’havia reunit amb el seu homòleg suec, que el va suggestionar, ja que l’home va haver d’afrontar no sis sinó set debats al seu país.

1. Males pràctiques. Tots sabem que la política està plena de dreceres que desafien la més elemental decència i el mínim de bon sentit que seria exigible. I és irritant que hi hagi moments que, prenent en fals l’interès col·lectiu, es facin amb tota impunitat coses que desprestigien els protagonistes, alimenten la desconfiança de la ciutadania i denigren les institucions. Després d’una patètica comèdia orquestrada pel Partit Popular, que no vol perdre pes en institucions decisives en la governança de l’Estat per vetllar per la protecció dels seus interessos (enmig d'un considerable carrusel judicial), s’han començat a fer les renovacions pendents de determinades institucions, carregades de mandats caducats. I així hem arribat al cas de la renovació de quatre magistrats del Tribunal Constitucional. Una vegada més, ha quedat clar que el PP i el PSOE, per tal de mantenir la conxorxa bipartidista, no tenen vergonya.  

Segons el discurs oficial, Espanya és una democràcia plena, madura, irreprotxable. Bé, la conducta del rei emèrit sí que mereix alguns retrets, però es tracta de comportaments personals que no afecten per res la salut de les institucions. Una democràcia pletòrica, doncs, en la perifèria de la qual va aparèixer fa alguns anys un tumor maligne, l’independentisme català, que està essent extirpat a base de cirurgia cruenta i ha de ser cauteritzat amb ferro roent. Entretant, i per culpa òbviament de l’independentisme, Catalunya és –cito alguns dels corifeus locals del discurs oficial– un fangar aclaparat per la decadència econòmica, cultural i moral, malgovernat pel victimisme permanent i, a sobre, abocat al despoblament. Sí, perquè –segons un d’aquests corifeus– d’aquí “en fugirà tothom que pugui” (sic).

Dos mesos després que les eleccions del 26-M repartissin noves cartes a 12 parlaments autonòmics, el mapa dels nous governs a l’Estat ja està gairebé complet. Amb els acords a Navarra i Madrid -i a l’espera del que passi a la Rioja-, un cop d’ull a l’escenari evidencia una Espanya dividida en dos blocs. Tot i que la fragmentació electoral amb la irrupció de Podem i Ciutadans a gairebé tots els parlaments autonòmics obria el ventall de possibilitats a l’hora de configurar governs, la realitat és que els pactes postelectorals han consolidat una divisió principal: les esquerres contra les dretes. Espanya ha passat del bipartidisme al que ja s’ha començat a anomenar bibloquisme.

El segon avanç de participació a les eleccions d'aquest 20 de desembre indica un augment tant al conjunt de l'Estat com, especialment, a Catalunya. A les 18 hores havien votat un 58,38% dels electors, 0,73 punts més que en el mateix avançament del 2011 (57,65%). A Catalunya, l'augment ha estat superior; a la mateixa hora havia votat un 56,63% del cens, cosa que suposa 3,42 punts més que fa quatre anys (53,21%). Les dades fan preveure, doncs, que la mobilització en aquests comicis és més alta que la dels comicis anteriors. Si la tendència continua en la recta final de la jornada, es confirmaria la percepció per part dels votants d'unes eleccions excepcionals, que podrien representar un autèntic canvi de cicle polític a Espanya.

Les eleccions espanyoles del 20 de desembre –encara per convocar– arriben plenes d'incògnites. Resistirà el bipartidisme? Depèn de com es miri. Si per resistir entenem seguir com a primeres forces, segons les enquestes publicades fins ara als mitjans, sí. Amb matisos, però. Malgrat que pràcticament tots els sondejos donen per guanyador el PP, el partit al govern espanyol també pateix una forta davallada –perd, pel capbaix uns 50 diputats–. També el PSOE, que baixaria dels 110 actuals –el pitjor resultat en 30 anys–, un escenari que obliga a pactar.

L'assessor de Mariano Rajoy en temes electorals, Pedro Arriola, ha traslladat al cap de l'executiu espanyol i a la cúpula del PP que amb gairebé un 35% dels vots el Partit Popular tindria una majoria còmoda per governar una segona legislatura, segons han informat a Europa Press fonts populars.

Ni congrés extraordinari ni renovació interna del PP. La secretària general dels populars, María Dolores de Cospedal, ha volgut silenciar aquest dilluns les veus crítiques dins del partit que reclamen canvis després del degoteig d'escàndols de corrupció. En roda de premsa després de la reunió del comitè de direcció a Gènova, la líder popular ha defensat que el seu partit ja ha depurat totes les responsabilitats i s'ha escudat en el treball dels jutges per no fer cap altre pas. "Nosaltres no podem posar la gent, els militants, a la presó", ha dit. "El PP ha fet tot el que podia fer", ha afegit.

El PP guanyaria les eleccions europees amb el 33,7% d'estimació de vot (20-21 escons) per davant del PSOE, que obtindria un 31% dels vots (18-19 eurodiputats), segons l'última enquesta publicada aquest dijous pel CIS. El bipartidisme, doncs, resisteix el nou embat electoral. Izquierda Unida es quedaria amb un 9,3% (5 escons), mentre que la llista d'UPyD s'hauria de conformar amb el 5,3% (3 eurodiputats).