Ja s'havia posicionat com una de les propostes més estimulants de la 77a edició del Festival de Locarno i, finalment, Toxic, l'opera prima de la lituana Saule Bliuvaite, ha guanyat el Lleopard d'Or per la seva "sorprenent visió del cos adolescent femení com a camp de batalla". La cineasta incideix en els comportaments tòxics que adopten dues amigues per assolir el pes exigit en una escola de models, en una pel·lícula sobre la pressió dels cànons de bellesa i l'explotació del propi cos com a únic horitzó de futur de les adolescents que esdevé, a més, un sensible retrat de la realitat marginal postsoviètica. Toxic s'ha endut també el premi a la millor opera prima, al qual concursen els llargmetratges de cineastes debutants programats a totes les seccions del certamen, que al festival suís no són pocs. La pel·lícula lituana apunta a convertir-se en un dels èxits del cinema d'autor de la temporada.

El títol del film francolibanès Green line (Línia verda) correspon a com es va batejar la frontera urbana que separava els dos Beiruts en guerra entre 1975 i 1990, una fila de carrers abandonats a causa dels enfrontaments on va acabar florint tota mena de fullatge. Elfida Fida Bizri va créixer al sector musulmà de la ciutat en ple conflicte bèl·lic i encara recorda el dia que, tot sortint de l'escola, un soldat va apuntar l'arma contra ella. Fida torna al seu país d'origen en aquest film de la mà de la directora Sylvie Ballyot per intentar trobar respostes a la pregunta que turmentava aquella nena petita al Beirut banyat en sang: per què tants homes estan disposats a matar.

"Si no tens drets, quin sentit tenen els diners?", reflexiona un dels múltiples protagonistes de Youth (Hard times), l'extensa (gairebé quatre hores) segona part de la trilogia que Wang Bing ha dedicat a registrar les repercussions de l'explotació laboral en els joves xinesos, la primera entrega de la qual, Youth (Spring) es va estrenar al Festival de Canes 2023, mentre que la tercera, Youth (Homecoming) es podrà veure en la propera edició de la Biennale de Venècia.

Mar Coll (Barcelona, 1981), la directora que va posar la primera pedra de la nova onada del cinema català amb la fundacional Tres dies amb la família (2009), presenta la seva tercera pel·lícula aquest dijous al prestigiós Festival de Locarno en competició oficial. Salve Maria és la història d'una escriptora superada per la seva recent maternitat i obsessionada pel cas d'una dona que va ofegar els seus bessons. Lliurement inspirada en la novel·la de Katixa Agirre Les mares no (Amsterdam, 2020), la pel·lícula transmet la desesperació d'una dona (la debutant Laura Weissmahr, magnífica) atrapada en una espiral de culpa i alienació a la qual no gosa posar nom.

Ali Ahmadzadeh no ha pogut anar a Locarno a rebre el Lleopard d'Or per Critical Zone, la seva hipnòtica road movie per un Teheran ocult. Al cineasta no se li permet abandonar l'Iran, ja que està acusat no només de filmar la pel·lícula sense autorització, sinó també d'enviar-la al festival d'amagat. Ha recollit el premi el seu productor, Sina Ataeian Dena, també iranià però que es va establir a Berlín el 2015, després de presentar com a director al certamen suís un altre film dissident, Paradise. És innegable, doncs, la càrrega política que adquireix aquest Lleopard d'Or concedit pel jurat que presidia l'actor Lambert Wilson i del qual també formava part l'actriu iraniana Zar Amir Ebrahimi (Holy Spider), que va fugir del seu país el 2008 per instal·lar-se a França.

Amb prou feines sabem res de la protagonista de Negu Hurbilak, el primer llargmetratge del Col·lectiu Negu, format pels bascos Ekain Albite i Mikel Ibarguren, i els catalans Nicolau Mallofré i Adrià Roca, que s'ha presentat aquest dimecres a la secció Cineastes del Present del Festival de Locarno. És una noia jove que arriba d'incògnit, de nit, a Zubieta, un poble navarrès a prop de la frontera amb l'estat francès. Alguns veïns l'amaguen a les golfes de casa seva, a l'espera del moment oportú per passar-la a l'altre cantó. Dues notícies a la ràdio ens situen en el context. Som al 2011, i ETA anuncia el final de "l'activitat armada". Mentrestant, continua la repressió i detenció de militants de Segi, l'organització juvenil abertzale il·legalitzada des de 2002. Les dues informacions radiofòniques ressones sobre el silenci en què segueixen efectuant les seves tasques quotidianes els habitants de Zubieta, mentre alguns es conjuren, amb certa reticència, per ajudar la nouvinguda.

Cinc anys després de triomfar a la Setmana de la Crítica de Canes amb el curt Los desheredados, Laura Ferrés (Barcelona, 1989) torna a fer història del cinema català. La directora estrena aquest diumenge la seva opera prima, La imatge permanent, al prestigiós Festival de Locarno, on serà l'única pel·lícula catalana o espanyola en la competició d'un certamen que ha coronat herois de la cinefília com Hong Sang-soo, Pedro Costa o Albert Serra. El primer llarg de Ferrés viatja d'una Andalusia atàvica de cançons cruels i desitjos prohibits als carrers, bars i places del Prat del Llobregat, on una directora de càsting busca persones “autèntiques” per a una campanya política.

Més de 600 tombes jalonen la carretera que mena a la ciutat romanesa de Buzău, un recordatori luctuós de l'alta sinistralitat en aquesta via del país. A Do not expect too much from the end of the world el director Radu Jude insereix un muntatge amb una mostra de les moltes creus al cantó de l'asfalt que recorden aquests morts per accident de trànsit, mentre que la protagonista del film, l'Angela (tremendíssima Ilinca Manolache), li explica la situació a la seva cap austríaca, Doris Goethe (Nina Hoss), mentre la condueix a l'hotel. El trànsit a Bucarest és un infern en què s'endinsa cada dia l'Angela, assistent de producció i conductora d'Uber, per treballar des de primera hora del matí a última de la nit. En aquesta intensa road movie urbana amb el ritme hiperestimulat d'una múltiple jornada de feina que no s'acaba mai, Radu Jude confirma i amplia moltes de les inquietuds temàtiques i estètiques ja presents a la magnífica Un clau desafortunat o porno boig, guanyadora de l'Ós d'Or a Berlín fa un parell d'anys.

Fa set anys se'n va anar a França per tirar endavant la seva carrera com a cineasta. I aquest dissabte, Blanca Camell ha presentat el seu cinquè curt, Castells, a la competició del Festival de Locarno. La Lara, protagonista del film, és una jove que, com la directora, viu a França i torna a Catalunya. Es retroba amb les amigues de sempre, mentre rumia si manté la relació amb la seva parella, en Boris. També visita el poble del pare, on la pràctica castellera és ben viva...

Competeix pel Lleopard d'Or i també pel premi a la millor opera prima, però Espíritu sagrado no és la primera pel·lícula de Chema García Ibarra. Aquest cineasta d'Elx porta més de 10 anys dirigint curtmetratges com El ataque de los robots de Nebulosa-5 (2008), Protopartículas (2010), Misterio (2013) o La disco resplandece (2015) que l'han convertit en un director amb identitat pròpia i prestigi internacional sense moure's de la seva ciutat d'origen, i comptant sempre amb la complicitat de la directora d'art Leonor Díaz. Ara debuta en el llarg amb aquest títol que s'ha estrenat aquest dimecres a Locarno, que recull i expandeix les inquietuds i els imaginaris dels films anteriors. Un cop més, a Espíritu sagrado, García Ibarra explora la dimensió sobrenatural que emana dels entorns costumistes més típics de l'Espanya del gotelé, la moda animal print i els quadres kitsch a les parets. En aquest cas, a través de José Manuel (Nacho Fernández), un propietari de bar afeccionat a la ufologia i a l'Egipte dels faraons, i de la seva germana, que pateix la desaparició d'una de les seves filles bessones.

"Vortex és el meu primer film per a tots els públics. També és el més dur", afirma Gaspar Noé (Buenos Aires, 1963) a propòsit de la seva nova pel·lícula, en què es distancia de la voluntat de provocació que travessa la seva filmografia per firmar una peça de cambra sensible, al voltant d'una parella d'octogenaris al caire de la mort. Vortex es va presentar fora de concurs diumenge a la Piazza Grande de Locarno, aquesta immensa sala de cinema a l'aire lliure que acull fins a 8.000 espectadors, i que s'ha tornat a omplir de pel·lícules aquest estiu després que el festival de cinema suís es veiés obligat a suspendre l'edició del 2020 a causa del coronavirus.

Si a La plaga es fixava en un territori mig invisible per als mitjans i les institucions com el poble de Gallecs, Neus Ballús (Mollet del Vallès, 1980) posa ara el focus en una professió a priori tan poc cinematogràfica com la de lampista. Ho són els tres protagonistes de Sis dies corrents, el Valero, el Pep i l'últim a incorporar-se a la feina, el Moha, que haurà de superar els recels i els prejudicis del Valero per superar la setmana de prova. Com un thriller pausat i còmic, els conflictes i afectes dels personatges es van desplegant entre canonades, cables i quadres elèctrics, explorant amb empatia i humor les seves imperfeccions. Serà una de les pel·lícules catalanes d'any, com dona testimoni la seva presència en la competició oficial del prestigiós Festival de Locarno, en què Sis dies corrents es presenta aquest dissabte.

“He esperat 25 anys que m’arribés el bitllet d’avió per a Portugal”, lamenta Vitalina Varela. La dona acaba d’aterrar a Lisboa des de Cap Verd per assistir al funeral del seu marit, el Joachim. Hi arriba tres dies tard. No ha pogut retrobar-se amb l’home que la va deixar amb la promesa que es veurien de nou a Lisboa per emprendre una vida millor. Ara només li queda una casa mai acabada del tot que el Joachim va construir al barri Cova da Moura i els fantasmes de tants somnis trencats que s’arrosseguen per la zona. Pedro Costa ja havia explicat al seu film anterior, Caballo dinero, la història de la Vitalina, aleshores un personatge secundari en una obra centrada el Ventura, un altre dels habitants de l’univers fílmic del portuguès. Ara li atorga tot el protagonisme en una obra mestra que ens endinsa en un procés de dol per una vida que mai va ser.

El millor cinema a l’aire lliure del món, la Piazza Grande de Locarno, acull cada vespre uns vuit mil espectadors davant d’una pantalla gegant que presenta des d’estrenes mundials fins a reposicions de clàssics. Les pel·lícules de la Piazza s’adrecen a una audiència més generalista que les de la competició internacional i, de fet, concursen només per al premi del públic. És un bon espai per trobar-hi films amables i lluminosos com el ja comentat Notre Dame de Valérie Donzelli o Days of the Bagnold summer, l’ opera prima com a director de l’actor britànic Simon Bird, que s’hi va estrenar mundialment dimecres a la nit. Bird parteix de la novel·la gràfica homònima de Joff Winterhart, que gira al voltant de la complicada relació entre el Daniel, un adolescent fan del heavy metal, i la seva mare, la Sue, durant un estiu en què el jove es veu obligat a quedar-se a casa a Anglaterra després que el seu pare, que viu amb una nova parella a Florida, cancel·li les vacances que tenien previst passar plegats perquè espera un altre fill.

A The last black man in San Francisco, una de les pel·lícules més destacables en la competició pel Lleopard d’Or a Locarno, el Jimmie baixa en monopatí pels carrers costeruts de la ciutat californiana fins al centre històric per retocar la pintura de les motllures d’una casa victoriana de l’avinguda Golden Gate. Fins que arriben els propietaris i el fan fora. Per què el noi es dedica a tenir cura d’un edifici on no viu? El Jimmie està convençut que el seu avi va construir aquella casa i, de fet, la seva família hi habitava fins que la situació econòmica els va portar lluny d’allà. El protagonista va acabar creixent entre residències i cases d’acollida. Ara viu a casa del seu millor amic, el Montgomery, un dramaturg que admira Proust i Stanislavski, i que es guanya la vida fent de peixater. Però el Jimmie està obsessionat amb recuperar una casa que creu legítimament seva, i on va viure, com explica en referència al seu avi, “el primer negre de San Francisco”.

No era a la quiniela de favorites, però el Lleopard d'Or a 'A land imagined' de Yeo Siew Hua corona una edició del Festival de Locarno que havia posat els drets humans en el punt de mira sense renunciar a la reivindicació d'un cinema que explora camins nous. 'A land imagined' parteix de les convencions del 'thriller' policíac per denunciar l'explotació dels treballadors estrangers en un estat tan pròsper com Singapur. Dos policies investiguen la desaparició d'un parell d'obrers d'un gran projecte de construcció en terres guanyades al mar. El film no triga a endinsar-se en un territori més oníric i misteriós, en consonància en part amb l'estat d'insomni i paranoia en què està un dels dos treballadors abans de la seva desaparició.

“I què més m’expliques?”, repeteix una de les protagonistes de La flor a la seva millor amiga mentre recorden els detalls d’una història d’amor turmentosa. La passió insaciable pel relat que mostra el personatge defineix també el cinema de Mariano Llinás, el director argentí que presenta al Festival de Locarno aquesta obra de més de 13 hores. Una pel·lícula tan llarga que encara no l’hem acabat de veure.

Si el Festival de Cinema de Locarno fos un torneig esportiu internacional, els equips de l’Argentina i Portugal s’haurien situat ja entre els preferits d’aficionats i premsa especialitzada. Dos films per cadascun d’aquests països són per ara el més destacat del certamen suís. A O ornitólogo, João Pedro Rodrigues rellegeix des del fantàstic i l’imaginari queer la trajectòria de sant Antoni de Pàdua, nascut a Lisboa i molt popular entre els portuguesos. Així construeix un relat de transfiguració d’un ornitòleg perdut als boscos de Trás-os-Montes que es troba en el seu itinerari des d’unes peculiars pelegrines xineses fins als practicants de rituals folklòrics d’aroma pagana, en un film tan màgic com bell i ple de sensualitat. Fa més d’una dècada que Rodrigues s’ha convertit en un dels noms més destacats del cinema europeu contemporani gràcies a films com Morrer com un homem o A última vez que vi Macau, però per ara encara no s’ha pogut veure mai a les cartelleres comercials del nostre país.

El prestigiós Festival de Locarno ha anunciat aquest dimecres la seva programació completa en roda de premsa. Alguns dels autors més destacats que competiran en la seva secció oficial seran Chantal Akerman amb 'No home movie', Ben Rivers amb 'The sky trembles and the earth is afraid and the two eyes are not brothers' i Sergio Oksman (l'autor del premiat curt 'Una historia para los Modlin') amb 'O futebol'. Altres directors que competiran en la secció oficial seran l'holandès Alex van Warmerdam, la grega Athina Rachel Tsangari i la francesa Pascale Breton.