Friends, Girls, Cómo conocí a vuestra madre, The big bang theory i New girl són només alguns dels títols que venen al cap quan es parla de comèdies centrades en grups d'amics en entorns urbans, un gènere en elles mateixes. La llista s'amplia aquest dimecres amb l'estrena a Disney+ d'Adults, una aproximació al món de l'amistat des de l'òptica de la generació Z.

Probablement, el Don Pasquale de Gaetano Donizetti és la comèdia bufa que va més enllà del gènere. El llibret de Giovanni Ruffini no estalvia cap dels seus elements típics, però s’endinsa una mica molt en el retrat de la condició humana i, per tant, les lectures que propicia són poca broma. Tothom queda retratat. Ningú no és innocent. Davant els doblers ningú no es doblega. De fet, el més important de la història no és que la parella de joves enamorats finalment es casi i sigui feliç i tota la mandanga, sinó que, a més, no perdin l’herència de qui tan sols ha pecat de ser vell i d’estar enamorat d’una joveneta. 

Tenia tots els números per ser un fracàs –era l'adaptació d'una comèdia britànica de culte de Ricky Gervais– però, finalment, la sort i el talent van estar de la seva banda. Aquesta setmana The office ha celebrat vint anys de la seva estrena amb l'orgull de continuar sent una de les sèries més influents de la història de la televisió i seguir present a la vida dels espectadors gràcies a les plataformes d'estríming, que la consideren un dels seus continguts estrella (a l'estat espanyol es pot veure a Netflix, SkyShowtime i Amazon Prime Video). La celebració dels vint anys de la versió americana de The office no beu només de nostàlgia, sinó que també mira al futur: bona part de l'equip de la sèrie està treballant en una sèrie esqueix que es dirà The paper i que als Estats Units s'estrenarà a la plataforma Peacock, de la cadena NBC que va emetre la ficció original.

Si contemplem Bodegón con fantasmas des de les coordenades d’alguns films recents del cinema espanyol independent, com ara Espíritu sagrado o Destello bravío, podríem tenir la impressió superficial de trobar-nos davant d’una obra que replica una certa tendència a l’hora d’acostar-se a entorns rurals amb una mirada esotèrica. Però això seria injust, ja que l’opera prima d’Enrique Buleo no és una pel·lícula derivativa, sinó que es tracta de la progressió natural dels humors que el director havia exhibit en curtmetratges com Decorosa i El infierno y tal, d’una excentricitat més implosiva que autoconscient.

“Les coses del cap són un misteri de l’hòstia”, diu Santi, personatge interpretat per Luis Tosar, en un moment d’Amanece en Samaná. Ho diu a Ale (María Luisa Mayol), qui aprofita un viatge a la República Dominicana amb el seu marit i una altra parella, els seus millors amics, per confessar-los un secret: si bé quan es van conèixer tot apuntava que ella se n’aniria amb Mario (Luis Zahera) i la seva amiga Natalia (Bárbara Santa-Cruz), amb Santi, ella es va encarregar de reconduir la situació i ajuntar Natalia amb Mario per acabar ella amb Santi. L’endemà de la seva confessió, però, la protagonista de la cinta es desperta en una realitat alternativa on les parelles s’han intercanviat i Ale sembla ser l’única capaç de recordar aquell altre escenari on la vida havia seguit el curs que ella havia marcat.

Per Nadal, als anys 80 i 90 hi havia un ritual indefugible per a molts mallorquins: anar al teatre Rialto de Palma a veure la darrera estrena de l’humorista Xesc Forteza. El veterà actor Joan Bibiloni, un habitual a les seves comèdies, explica les claus de l’èxit d’un dels grans mestres del teatre costumista illenc que, en un any, podia congregar prop de 10.000 espectadors: “En Xesc tenia un gran carisma. Sabia què volia el públic i l’hi donava. Feia riure els mallorquins d’ells mateixos i de coses del seu dia a dia. Coneixia molt bé el nostre caràcter. La seva figura recorda una mica la de Lina Morgan a la Península”.

La Sara García (Penny Jay a les xarxes i a l'escenari) és incapaç de recordar el primer cop que va pujar a un escenari: “Estava dissociant, no recordo ni el monòleg que vaig fer”. Tampoc és capaç de recordar amb claredat els últims cinc anys, des que va fundar Riot Comedy, un xou d’humor fet només per dones. “És el que té la depressió i la dissociació, que et crea uns buits mentals dignes d’haver sortit de festa a Razzmatazz”.

Considerada una sèrie que “no tractava de res” però que alhora tractava de tot, Seinfeld, juntament amb Friends, va ser una de les dues sitcoms que més van entretenir els espectadors durant els anys noranta. La comèdia se centrava en el dia a dia del còmic Jerry Seinfeld, una versió ficcionada de l'actor que l'interpretava, i els seus tres amics –el George, l'Elaine i el Kramer– a la ciutat de Nova York.

Contràriament al que podríem imaginar, Judit Martín no té un talent innat per imitar: s’hi va anar trobant i, a base d’insistir, ha aconseguit l’excel·lència. Era molt bona dibuixant però no va ser mai la graciosa de la classe, ni és especialment extravertida. Es defineix com a més aviat seriosa i observadora. Diu que basa la seva feina en la capacitat de descobrir aquells detalls que singularitzen les persones (o les situacions) i n’incrementen la comicitat. Així és com s’acosta i prepara els personatges que imita: buscant aquella escletxa que sovint volen amagar, intentant detectar el seu esperit per després exagerar-lo. A vegades li ve a la primera, a vegades li costa moltes hores de provar i mirar vídeos. I fins i tot n’hi ha alguns que confessa que se li han resistit.

Contràriament al que podríem imaginar, Judit Martín no té un talent innat per imitar: s’hi va anar trobant i, a base d’insistir, ha aconseguit l’excel·lència. Era molt bona dibuixant però no va ser mai la graciosa de la classe, ni és especialment extravertida. Es defineix com a més aviat seriosa i observadora. Diu que basa la seva feina en la capacitat de descobrir aquells detalls que singularitzen les persones (o les situacions) i n’incrementen la comicitat. Així és com s’acosta i prepara els personatges que imita: buscant aquella escletxa que sovint volen amagar, intentant detectar el seu esperit per després exagerar-lo. A vegades li ve a la primera, a vegades li costa moltes hores de provar i mirar vídeos. I fins i tot n’hi ha alguns que confessa que se li han resistit.

Tot incendi comença amb una espurna. Espontània i simbòlica, o tot el contrari, però buscar-la respon a la necessitat de posar una data d’inici: el dia que tot va començar. El nou humor català fa temps que ha anat traient el cap i sumant jornades simbòliques: des del primer El soterrani, l’octubre del 2017, al famós monòleg de Marc Sarrats al FAQS, o l’infaust matí que el director de Betevé va trucar als nois de La sotana per anunciar-los que estaven despatxats. S’havia creat una atmosfera favorable per als comediants en català, i llavors va arribar el Cruïlla, l’esdeveniment que els apuja de divisió. “És un acte molt significatiu”, recorda Charlie Pee, participant en una de les dues jornades que el festival musical va programar amb espectacles de stand-up comedy. Si feia falta una data emblemàtica, era aquesta: un recinte amb capacitat per a 300 persones, amb els millors comediants del país i fet a imatge de festivals com el de Reading, al Regne Unit, on als anys 90 tant podies veure un concert de Nirvana o Pavement com escoltar un xou de Frank Skinner o Sean Hughes.

Netflix programa demà l’especial de comèdia Right now, protagonitzat pel còmic Aziz Ansari i dirigit per Spike Jonze. Es tracta del primer producte televisiu d’aquest comediant des que, fa un any i mig, va protagonitzar una denúncia de caràcter sexual que va dividir l’opinió pública.

"El Singlot és un festival modest però orgullós", diu any rere any –gairebé com un 'leitmotiv'– el seu director, Andreu Buenafuente, just abans d'anunciar el cartell amb alguns dels noms dels comediants més populars del moment. Berto Romero, Carlos Latre, David Broncano, Ricardo Castella, Jorge Ponce, Grison, Quim Masferrer, Brays Efe, La Bendita Compañía, Bob Pop, Quico Cadaval i el mateix Buenafuente actuaran en la 5a edició del Singlot, que tindrà lloc del 4 al 7 de juliol a Sant Feliu de Guíxols, en el marc del festival de la Porta Ferrada.

L'actor i director Paco León comença el proper dilluns 10 d'agost el rodatge del seu tercer llargmetratge, 'Kiki, el amor se hace'. A diferencia de les altres dos pel·lícules dirigides per l'actor, la nova comèdia no parteix d'una idea de León sinó que és un encàrrec, tot i que comptarà amb "tota la llibertat i confiança" per fer la pel·lícula a la seva manera. La cinta serà produïda per Vértigo Films i Telecinco Cinema, companyia del grup Mediaset.