El meu embaràs va ser, en general, molt bo. Vaig tenir la sort de sentir-me físicament bé, així que els nou mesos van passar gairebé sense que me n'adonés.

Encara ens resulta incòmode parlar amb els fills de sexe perquè a la meva generació ens van educar en el tabú i el silenci. Som mares, pares, xares —nom per descriure persones no binàries que tenen criatures— nascudes en l’etapa prèvia o en plena Transició i la nostra motxilla està carregada de la moralitat cristiana que va alimentar la sexualitat en aquells temps.

Et seré franca. Vaig idealitzar el concepte de maternitat i el fet de ser mare. Ha sigut un sotrac gran. M'he adonat que ser una bona mare vol dir fer moltes concessions. Molts sacrificis. També és cert que tenir un fill és de les millors coses que m’han passat a la vida. No la millor, però sí de les millors.

Sempre he cregut que ja menteixo prou a la meva feina per haver de mentir també a les meves filles. A casa no hem sigut mai políticament correctes si, per ser-ho, volia dir anar contra els nostres sentiments. Jo sovint he preferit callar abans que dir-los una mentida.

Al llarg de la vida, l'aprenentatge és tant conscient com inconscient. De petites som esponges sense filtres i anem adquirint aprenentatges de tot el que ens envolta i això pot ser molt variat. Adquirim molt de les persones adultes que tenim al voltant, de com gestionen el dia a dia, però també hi ha un munt d’aprenentatges que provenen del fet cultural, de les estructures invisibles que ens travessen.

Quan em vaig quedar embarassada el primer cop tenia molta il·lusió i gens de por, em sentia connectada amb mi mateixa i amb el meu nadó. Sentia molta confiança en mi mateixa i volia genuïnament passar molt de temps amb el meu nadó quan nasqués. Quan parlava del que sentia, la gent en general em mirava de manera estranya, com si estigués boja. Veia algunes dones del meu entorn que actuaven d’una manera que no ressonava en mi, amb distància, amb fatiga. No m’imaginava sent aquest tipus de mare. 

El llibre va sobre un gos que està a les últimes i que es dedica a recordar i reflexionar sobre la vida. Intento posar en valor dos elements: el valor d’allò que hem viscut com a patrimoni vital i també les coses menudes, la pluja fina del dia a dia, que sovint passen desapercebudes, però que acaben sent l’essència de les nostres vides.

Tenir un fill et transforma i canvia el món que coneixes. La manera d’explicar aquesta metamorfosi va ser convertir els personatges d’El futur és una petita flama en animals. Vaig fer que la família protagonista fossin eriçons. Em va semblar una bona metàfora de com em sentia. M’havia construït una cuirassa de punxes, però no per fer mal a ningú, sinó per protegir-me'n.

Amb els anys i l’experiència se m’ha anat fent més fàcil gestionar la meva gran família. Comparant la meva manera d’educar amb la d'altres pares, crec que dono menys importància a les coses.

M’agrada el contacte amb adolescents perquè són vitals, curiosos i crítics, perquè es plantegen dubtes, perquè han d’afrontar nous reptes i tenen tota la vida al davant. M’agrada compartir amb aquests adolescents la meva passió per la lectura i la literatura. M’agrada pensar que les veus i els relats que descobreixen els poden ajudar a entendre’s, a explicar-se millor a ells mateixos i al món que els envolta.

Crec que s’està embolcallant nens i nenes d'avui, protegint-los excessivament: res d'exàmens, res de proves, res que els pugui suposar un mal de cap o una incomoditat. Això pot generar adults sobreprotegits. A mi tampoc m'agraden els exàmens, però en faig cada dia. Tots en fem cada dia.

Tinc cinc germans i soc la petita. Cada cap de setmana el passàvem en una casa de pagès, al Montnegre, una masia que encara ara és punt de trobada de germans i cosins. Sortíem de casa al matí i voltàvem al nostre aire, sense que els pares ens estiguessin gaire a sobre. Recordo anar pel bosc, per la riera, i no tornar fins que sentíem la campana, que indicava que el dinar estava a punt. El llibre és una reivindicació del joc a l’aire lliure i del dret de l’infant a sentir-se lliure.

La Rosa és un dels personatges que interpreto a Cacophony i el primer cop que la veiem està en una situació límit, embarassadíssima, amb contraccions, esperant un autobús per anar a l’hospital i sense bateria al mòbil.

Reconèixer les nostres emocions fosques és molt valuós, per nosaltres i pels fills. Durant la pandèmia, quan m'enfadava amb ells, em sentia un monstre. De fet, ja des dels filòsofs grecs, que considerem que les passions són una mostra de feblesa. Plató va deixar escrit que les emocions fortes són com un cavall negre i boig. Però malgrat tot allò negatiu que sentia, vaig entendre que tot aquell emprenyament només intentava dir-me alguna cosa. Em deia que estava fent massa feina jo sola, que necessitava ajuda. Jo no era un monstre, només era algú que té límits.

Un mestre ha d'evitar cometre l'error de voler ocupar el lloc del pare. Un pare adoptiu pot exercir més o menys influència, però de pare només n'hi ha un. Això va ser una cosa que vaig tenir molt clara amb el fill de la meva parella. I durant els anys de docència sempre vaig considerar que havia d'honrar el pare i la mare de cada alumne, independentment de les seves limitacions, inclús d'errors o irresponsabilitats que poguessin cometre, per grossos que fossin.

A casa som cinc i una gossa, i vivim amb cinc tempos diferents. Cadascú va al seu ritme i, tot i estar cada fill en un moment vital diferent, ja són tots autònoms. En general, la vida quotidiana ha deixat de ser tan estressant com quan eren petits i això m’ha permès tornar a escriure. Això sí, he d’anar a la biblioteca, perquè a casa sempre hi ha força rebombori.

M'emociono molt en diferents moments d'El fil invisible, especialment al final, quan faig d'àvia. Hi ha moltes escenes en què canto i interpreto que, si no hagués estat mare, no podria interpretar amb la intensitat que ho faig. Tot el que canto o interpreto em neix amb molta veritat. Hi ha diàlegs que jo he pogut tenir amb els meus fills.

Recordo un viatge en avió que vaig fer amb la Gina, un vol amb turbulències i cada cop que l’avió queia, mentre la majoria del passatge es moria de por, ella esclatava a riure i se m’encomanava. Encara somio amb ella i quan soc al somni no vull tornar. La trobo a faltar, m’agradaria tant que fos aquí, i quan veig una noia de la seva edat de vegades sento una punxada de tristesa.

Llegint la teva novel·la he pensat que totes les històries de pares i fills s'assemblen. De fet, totes són la mateixa: un pare veu com un fill s'allunya, punt final. Potser la paternitat consisteix en inventar vincles malgrat l'allunyament.

Preparant l'obra he recordat moments de l'embaràs i del part. L'autor i director, en Jordi Casanovas, va interrogar-nos, a les actrius i a altres dones de l'equip que érem mares. Hi ha coses a l'obra que estan tretes de la meva experiència.