A Morella, a la comarca dels Ports, poso punt final a la ruta que he fet per cinquanta castells, en què m’han acompanyat un munt d’experts, i també familiars i amics diversos. En cada castell he trobat un aliat, un entusiasta que l’ha estudiat a fons i en força casos n’ha impulsat la rehabilitació. Aquestes persones són la clau perquè aquest extraordinari patrimoni cultural que tenim continuï sent valorat i preservat.

Com ahir al castell de Miravet, tinc la sensació que controlo el riu des d’aquí dalt on soc, el punt més alt de la torre del castell de la Suda, de Tortosa, situat una cinquantena de metres per sobre de l’Ebre. Fa anys que no hi ha gaire trànsit al riu. S’ha traslladat a altres llocs. Segles enrere era la carretera principal, un continu anar i venir de llaguts i altres embarcacions diverses. La major part eren de mercaderies, però també n’hi havia alguna de passatgers, com el Vapor Anita, que va connectar el Delta i Tortosa fins a finals dels anys 20 del segle XX.

“Aquesta és una de les capelles castrals més grans que hi ha a Catalunya.És el meu espai predilecte de tot el castell”, em diu l’historiador medievalista Ramon Sarobe. Som a la capella romànica del castell de Miravet. Està molt despullada. “A l’època medieval és probable que tingués calzes, encensers, patenes, canelobres, ciris, llibres litúrgics... i pintures a l’absis, probablement amb una imatge de la Mare de Déu”, imagina Ramon Sarobe, que coneix tots els racons d’aquesta fortalesa, que Ramon Berenguer IV va conquerir als sarraïns i tot seguit va donar als templers.

En diuen el castell. I té pràcticament tots els elements d’un castell: una torre, merlets, pas de ronda, els murs amb escasses obertures, sageteres... Però no és un castell. És un hospital, en el sentit originari de la paraula: casa d’acollida de pobres i pelegrins per un temps determinat.

“És romana”, penso quan veig una construcció antiga feta de pedres grans. Els romans són els reis de les pedres grans. Devien tenir bones maneres de traslladar-les des de les pedreres i aixecar-les per anar-les col·locant.

El Gaià és una zona de Catalunya que no forma part dels circuits habituals del turisme. Per a molts, visitar-lo és una cosa que sempre queda pendent, com escombrar la terrassa de casa el dia que ens proposem fer dissabte. També ho era per a mi. Fins avui.

“La veus, la Giralda?”, em diu en Raimon Colomer quan som dalt de tot de la torre de l’homenatge del castell de Castellet, tot assenyalant una població veïna. “Què dius ara!”, faig. “Sí, sí. No la veus, la Giralda de Sevilla, en aquest poble del costat?” Curiosament, la direcció cap on assenyala amb el braç dret és la correcta: Andalusia. I sí que es veu perfectament una torre que sembla tenir la mateixa silueta. En Raimon me n’explica la història: “Joan Roquer, fill del farmacèutic de l’Arboç, va fer el viatge de noces a Andalusia. A la seva dona i a ell els va entusiasmar l’arquitectura àrab. Vivien a Barcelona però van decidir fer-se una residència d’estiu a l’Arboç, on van voler reproduir mimèticament alguns dels elements que més els havien captivat en la seva lluna de mel, d’acord amb les fotografies que havien fet”, m’explica en Raimon. “Tant els elements decoratius com els materials d’aquesta rèplica de la Giralda segueixen fidelment l’original”, subratlla. De mida més petita que la real, però deunidó l’alçada que assoleix, va ser un regal de Joan Roquer a la seva esposa.

“Fem vins suaus com els relleus de la Conca de Barberà, frescos com la marinada que hi bufa i amb la força d’una generació de joves enòlegs que els fan revifar”, em diu Marta Pedra, responsable de l’empresa Vins de Pedra, que es dedica a l’elaboració i comercialització de vins de qualitat amb DO Conca de Barberà. “D’alguna manera, podem dir que ens dediquem a recollir l’essència del nostre territori per posar-la dins una ampolla”, detalla. La seva empresa té la seu en una de les nombroses torres de la muralla de Montblanc. En aquesta torre medieval, Torre de Tastos, hi fan, esclar, tastos de vins.

“Voltàvem amb la bicicleta i ens divertíem pispant cireres o pastanagues dels horts. I sovint pujàvem aquí dalt, al castell, on ens amagàvem darrere algun tros de runa a jugar al que en dèiem el Ta (si et veien i deien «Ta», el teu nom i on estaves amagat, quedaves eliminat) -m’explica l’Òscar Martínez-. Mentre jugàvem, de tant en tant venia algú amb furgoneta i la carregava de pedres... Aquí les tenia ben tallades! «Marxeu! Marxeu del castell -ens deia-. Encara prendreu mal... Aneu a jugar a baix al poble!»”.

“Lo castell”, com coneixen els lleidatans el turó de la Seu Vella, ha estat cobejat per molts exèrcits. Des del segle XVII ha tingut molt protagonisme en grans guerres, una per segle: la dels Segadors, al segle XVII, la de Successió, al segle XVIII, la del Francès, al XIX, i la Guerra Civil, al XX. El turó i Lleida han estat un punt estratègic. “Si perdem Lleida, perdem Espanya”, va dir el duc de Berwick, comandant de les tropes borbòniques a la Guerra de Successió. La lluita, ara, i ben diferent, és per la seva candidatura a Patrimoni de la Humanitat de la Unesco.

Continuo al Pallars Jussà, la mateixa comarca on era ahir, però em situo una generació més endavant (poca cosa, tractant-se de tants segles enrere). La protagonista d’avui és Valença, filla d’Arsenda i Arnau Mir de Tost, residents al castell de Llordà.

El castell de Llordà és un dels conjunts més reeixits de l’arquitectura civil romànica catalana. Se’n conserva una part important de l’església (romànica, dedicada a sant Sadurní) i una part del recinte jussà (un fragment de la muralla i una torre). Però l’element principal que es manté en peu, després d’una important restauració, és la part més enlairada, el recinte sobirà, un impressionant edifici de tres plantes que havia sigut la residència d’Arnau Mir de Tost i la seva dona Arsenda.

“Fa 35 anys, pràcticament l’únic castell de Catalunya que es visitava era el de Montjuïc; de fet, l’objectiu era més el museu militar de Montjuïc”, diu Ramon Orpinell, gerent de la Fundació Castells Culturals de Catalunya, que organitza i promou un munt d’activitats en molts castells del país. El Ramon és un dels artífexs de la “petita revolució” als castells -privats i públics-, que han guanyat protagonisme.

La forma del castell de Montclar em fa pensar en un pagès que es protegeix del sol amb un mocador al cap que té nusos a les puntes. Vist des de fora, el castell és ben auster. Els pocs elements rellevants són tres petites torres defensives (els nusos del mocador) en tres cantonades i, sobre la porta principal, un escut i un número que pot despistar: 1635. “Què deu dir aquest número?”, em pregunto. Naturalment no és l’any de construcció: el castell és molt més antic. “Aquest castell està edificat sobre les restes d’una antiga torre romana, del segle II després de Crist. Està documentat l’any 981. L’any 1635 és quan es va enllestir la remodelació que va convertir-lo en palau residència”, m’explica Manuel de Miguel, que n’és el propietari. “Abans de ser de la nostra família, al llarg de la història aquest castell ha sigut dels Cabrera, dels Ribelles, dels Ponts i dels Despujol”, subratlla.

Els amants dels castells l’identifiquen de seguida pel gran arc gòtic que té a la façana. Però el castell de les Pallargues té molts altres elements que formen part del seu ADN. Com ara el griu -ésser mitològic, meitat ocell, meitat lleó- de pedra situat en una de les portes, també gòtica, de la gran sala del castell.

Fa molts anys que no vaig al barber, i crec que vaig raonablement polit, també pel que fa als cabells. No freqüento el barber no pas perquè el temi sinó perquè la meva dona té traça per tallar els cabells. ¿En altres èpoques anar al barber podia ser temut? Potser sí. Ho posa de manifest el magnífic musical Sweeny Todd, el barber diabòlic del carrer Fleet. A Catalunya, concretament a Concabella (Segarra), també va passar -diuen- una història terrible en què un barber va anar més enllà de les seves funcions. Me l’explica la concabellenca Dolors Pont: “El barber de Concabella va enfurismar-se amb el senyor feudal, el del castell, per haver fet ús del dret de cuixa o dret de la primera nit: la dona del barber va haver de passar per la pedra. Doncs bé, el barber va esperar el moment d’afaitar el noble per venjar-se’n i el va degollar. La senyora del castell, en veure’s viuda i desconsolada, va manar capturar el barber, empresonar-lo i decapitar-lo. El seu cap va ser col·locat dins d’aquesta gàbia que veus aquí dalt, que havia fet penjar en aquesta torre del castell. Aquesta història ha anat passant de generació en generació”. “Però és real?”, li pregunto. “Cal situar-la en l’època de la Guerra dels Remences, la revolta pagesa que va sacsejar el sistema senyorial i que va enfrontar pagesos contra senyors”, em respon.

A Catalunya no hi ha gaires castells de fades i princeses, dels que surten als contes o a les pel·lis de Walt Disney. La major part de castells que tenim van ser construïts per defensar el territori. Són castells guerrers. El de les Sitges n’és una de les millors mostres. El va descriure amb precisió Josep Pla: “A Florejacs trobem el castell de les Sitges, gros, quadrat, d’impressionant presència, amb escasses obertures, d’una crispació guerrera que no s’ha pas esbravat amb el pas dels segles”.

Podria fer-ne els plànols sense equivocar-se en cap habitació ni passadís. Recorda els espais més calorosos i els més frescos, i tots els seus racons preferits per jugar... amb molt poques joguines. Fa anys que no hi va, la María del Carmen Llabrés de Bofarull, al castell de Ribelles. Hi va passar un munt d’estius, amb la família, que n’és la propietària (el castell l’havia comprat el seu besavi l’any 1871).

“Les torres cilíndriques - de més difícil accés - són una aportació dels àrabs; abans que arribessin els àrabs eren de planta quadrada”, subratlla Xavier Andreu, professor de secundària, apassionat del patrimoni cultural i natural del país. El Xavier en sap un niu de la història de la torre de Vallferosa, perquè va estudiar-la a fons per escriure la novel·la Terra de pioners (pendent de publicació). A la torre de Vallferosa hi va situar el dolent de la trama. Fa uns quants estius em va dur a conèixer-la. Em va fascinar, per les seves grans dimensions, per la seva forma i pel lloc on s’alça. Però no vam pujar-hi. Avui l’Associació del Patrimoni Artístic i Cultural de Torà organitza una visita guiada -que inclou pujar fins a dalt de tot- i ens hi hem apuntat.

“Sembla a punt de caure, aquesta teulada”, penso. I potser fa temps que resisteix en el mateix estat, sempre a punt d’ensorrar-se. Teulades velles, envernissades de verdet, cobreixen cases deshabitades formant un bonic puzle que l’Elisabet, la meva dona, va fotografiant amb delit des de diferents punts (després, a casa, en farà belles pintures amb aquarel·la). És un puzle tan sols visible per a les aus i per als qui, com nosaltres, han pujat al capdamunt de l’església.