Jennifer Hudson va tenir temps de sobres per reflexionar sobre com encarnaria Aretha Franklin a la gran pantalla. El 2007, poc després que Hudson guanyés l’Oscar a la millor actriu secundària per la seva interpretació d’una cantant d’un grup femení a Dreamgirls, Franklin li va expressar el seu desig que la interpretés a ella en una pel·lícula biogràfica. Així va començar una amistat plena de converses setmanals que duraria una dècada.

No hi deu haver gaire gent amb un coneixement tan profund de la cultura musical afroamericana com el de Questlove (Amir Thompson), bateria i líder de la banda de hip hop The Roots i divulgador de música negra. Però ni tan sols ell havia sentit a parlar d'un festival gratuït celebrat a Harlem a finals dels 60 amb els millors artistes de música negra de l'època. Quan dos productors hi van contactar per dir-li que tenien 40 hores d'imatges dels concerts, Questlove es va mostrar escèptic, sobretot perquè una cerca ràpida a Internet no va revelar informació sobre aquella mena de Woodstock negre. I, tanmateix, era veritat: el material contenia actuacions increïbles de Stevie Wonder, Nina Simone i Sly & the Family Stone. Una pàgina capital de la història de la música que portava 50 anys oblidada en un soterrani sense que a ningú li importés. Questlove va sentir com si hagués trobat l'arca perduda del soul.

“Digue-ho fort: soc negre i n'estic orgullós”, cantava James Brown amb l'orgull de qui ja no es vol agenollar més. L'esperit del concert d'aquest dijous al cicle Sala BCN, al castell de Montjuïc, es podria resumir en un “soc dona, tinc soul i n'estic orgullosa”. I'm a soul woman és una celebració de les grans veus femenines de la música negra, un espectacle que porta des del 2018 fent vibrar el públic amb un “viatge del gòspel al soul passant pel blues”, explica la cantant Koko-Jean Davis, que fa de mestra de cerimònies del xou, però el seu ideòleg i impulsor és l'incansable Lalo López, guitarrista de Fundación Tony Manero i un dels principals motors de l'escena catalana de música negra.

Mary Wilson, fundadora i cantant de The Supremes, i la component que va formar part del grup de soul més temps, va morir ahir a Las Vegas als 76 anys. El grup, format a Detroit el 1959 a partir d'un quartet de joves de 15 anys anomenat The Primettes, va convertir-se en una icona de la discogràfica especialitzada en música negra The Motown i va aconseguir dotze números 1 al top de Billboard.

“Tenia ganes de fer un disc alegre, que en escoltar-lo hi hagués una sensació de divertiment, d’optimisme”, diu Eduard Gener (Solsona, 1985) a propòsit de Vitamina D (RGB, 2019). També volia que emergís amb més força la seva passió per la música negra i que alhora quedés ben palès el seu amor per la música clàssica. I així il·lumina una cançó com Divertimento, que és com d’uns Jackson 5 del Barroc, soul amb orgue. “Nina Simone també té un punt molt Bach. I trobo que les harmonies del gòspel són molt clàssiques, de música clàssica. Al cap i a la fi, la cultura europea va travessar l’Atlàntic i es va mesclar amb ritmes negres. M’agraden molt els ritmes i les harmonies de la música negra, i també m’agrada molt la música clàssica. I intento trobar un nexe d’unió entre aquests dos mons”, explica Gener, un pianista i cantant que admet que el pop l’avorreix.

El periodisme musical també és això: explicar les històries que fan que una música sigui com és, i fer-ho amb la més rigorosa de les passions. I aquí tenim Miquel Jurado (Barcelona, 1951), periodista musical d’ El País, viatjant per la conca del Mississipí a les fonts del blues, el jazz, el rock-and-roll i el soul, de Nashville i Memphis a Nova Orleans, documentant el present i explicant com era viure al cantó equivocat de les vies, sobretot en un temps en què als estats de Tennessee, Mississipí i Louisiana pràcticament no existia un cantó de les vies que no fos l’equivocat, i encara menys per a la població afroamericana. Aquest és el full de ruta d’El río de la música (Redbook-Ma Non Troppo), un llibre musical com el mateix riu i ple d’històries alegres, tristes i commovedores recollides en una mena de quadern de viatge dividit en quinze dies. Cada dia comença igual: bevent un got d’“alguna cosa semblant al cafè” en un motel. I cada dia és un relat en què ressonen moltes històries amb personatges com Robert Johnson, Charley Patton, Bessie Smith, B.B. King, Elvis Presley, Johnny Cash, Louis Armstrong, Muddy Waters i Fats Domino.

"Vull seguretat i la vull a qualsevol cost", cantava Otis Redding en un dels seus 'hits'. No és el que va versionar Aretha Franklin. El que ella va demanar, parafrasejant el considerat rei del soul i convertint-se en emblema de la lluita pels drets civils, va ser 'respecte', però ho podria haver fet perfectament.

La comunitat afroamericana dels Estats Units sempre ha estat necessitada de mites, de símbols, de moments, que han servit d’inspiració i de guia en la recerca contínua per la seva equiparació social, política i econòmica dins l'Amèrica del Nord blanca. El moviment pels drets civils que va tenir lloc als EUA a mitjans dels 60, necessitat de portaveus i de figures rellevants en l’àmbit de la cultura popular que amplifiquessin el seu missatge, va recórrer a noms com Sam Cooke, Ray Charles, James Brown o la gran Aretha Franklin. Aquests artistes van ser protagonistes d’uns moviments que els necessitaven per donar veu a les seves reivindicacions, i les seves cançons van superar la seva intencionalitat primigènia d’entretenir (i ser rendibles) per convertir-se en la banda sonora de la lluita per la igualtat social dels afroamericans.

Aretha Franklin, reina eterna del soul, ha mort aquest dijous a Detroit als 76 anys. Amb ella s'apaga una de les veus més imponents i majestuoses del segle XX, una força de la natura que va encarnar el costat més lluminós de la música negra nord-americana. Més que una cantant dotada, Franklin va ser una icona cultural dels Estats Units comparable a Ray Charles o Elvis, artistes del sud tots ells que van definir la música popular de la seva època secularitzant les músiques afroamericanes en el trànsit del món rural a la ciutat. Aretha Franklin, a més, va ser una de les primeres grans dives transversals de la música negra: quan Beyoncé encara no havia nascut, Franklin ja triomfava en un món de blancs amb un discurs antiracista i feminista. Cada vegada que una cantant (negra o no) extreu un doll de veu i projecta una personalitat orgullosa i indomable, està invocant l’esperit d’Aretha Franklin. Ella és, al capdavall, la raó per la qual moltes dones han agafat un micro i s’han posat a cantar.

Era un animal de l'escenari, un prodigi del soul. La seva energia i vitalitat s'encomanava al públic com un virus de felicitat que s'escampa per les cames i els malucs fins a arribar al cor. Sharon Jones, la gran revelació tardana del soul contemporani, va morir ahir als 60 anys. Segons el comunicat de la seva discogràfica, ho va fer acompanyada dels seus éssers estimats i de la seva banda, els Dap-Kings, després "d'una heroica lluita contra el càncer pancreàtic".

"