Prenc la commemoració dels 50 anys de la fundació del CIEMEN (Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i les Nacions) per afegir-me a la defensa radical de la responsabilitat que torna a tenir la societat civil per fer avançar la nostra nació, els Països Catalans, cap a la seva plena dignitat, llibertat i reconeixement internacional. I no com a un replegament, sinó com a un nou avenç. Sovint al costat, però ara necessàriament per damunt, de la política institucional. 

Envio bons desitjos a un col·lega que es jubila i em contesta tot fent aquesta reflexió: “El món va tan accelerat que la sensació d’estar perdent el tren és inevitable”. I afegeix que el planeta de tot just quinze o vint anys enrere, comparat amb el d’ara, “semblava segur i confortable (i segur que no ho era gens)”.

L’ordre dels factors no altera mai el producte –si més no, en matemàtiques–. Però en política, economia o història, ja són figues d’un altre paner. Els comptes no surten, les previsions desquadren i les promeses davallen. Ara que l’estiu s'acaba, potser caldria tornar a recordar els que no l’han pogut ni començar: el 2022 un 30% de la societat catalana no es va poder permetre ni una sola setmana de vacances fora de casa. Les dades són calentes, de l’abril del 2023, de la darrera Enquesta de Condicions de Vida de l’Idescat. Com un etern retorn, l’estiu també ha tornat a demostrar que l’aporia principal del món és la contradicció irresoluble entre turistes i migrants –tots els antagonismes junts segons el sentit del trajecte–. I això que vam arrencar el juny retransmetent en prime time el naufragi del Titan, mentre recomptàvem des dels marges la xifra inacabable dels que perien ofegats al Mediterrani. Més de 1.800 des del gener, entre ells 300 menors. Potser ja no recordem ni una cosa ni l’altra. L’espectacle –dantesc– ha de continuar.

"Que Déu beneeixi els nostres germans i germanes caiguts, les seves famílies, els seus amics i els seus éssers estimats", ha dit Bruce Springsteen aquest dissabte al 9/11 National Memorial de Nova York, just abans d'interpretar la cançó ll see you in my dreams. Tot sol a la guitarra i l'harmònica, Springsteen ha homenatjat les víctimes dels atemptats de l'11-S vint anys després de l'atac contra les Torres Bessones.

Demà és el dia 11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya. Aquell dia que commemorem la rendició dels catalans davant dels invasors borbònics. S’ha dit milers de vegades que som un poble masoquista, que celebrem les derrotes. Potser sí. Potser ens agrada abaixar el cap i ploramiquejar per la nostra desgràcia. Aquests darrers anys la commemoració s’ha significat per unes manifestacions multitudinàries en què cridàvem in-inde-independèn-ci-a. La cridàvem però ella, és clar, no venia. Va haver-hi un moment que ens vam creure que sí, que vindria, vam sentir-ne fins i tot l’oloreta feliç, però els mateixos que ens van induir a creure’ns-ho, els mateixos, ens van fer baixar del burro en un moment. I uns van anar a la presó i uns altres van anar a l’exili. De fet, no hi havia cap raó per creure res, el més calent era a l’aigüera. Europa va fallar. Rússia també. En fi. Ni tan sols van saber, els nostres polítics, arriar la rojigualda, per deixar ni que fos per uns moments la nostra quadribarrada voleiant en solitari. Potser els va fer por tanta solitud. No ho sabrem mai, em temo. El cas és que la força invasora es va venjar d’aquell tímid intent i encara es venja, i els catalans, amb el cap cot, com sempre, tornem a estar tranquils amb aquesta faula de diàleg que tant tranquil·litza tothom. Aquí no passa res. Tornem a la nostra estimada autonomia intervinguda. Treballem i callem, que és la nostra tasca en aquest món. 

Als Estats Units, com a tots els imperis grans i diversos, la unió nacional i una relativa pau interna solen anar vinculades a l’enfrontament amb un enemic extern. Els moments de més èxit dels EUA van ser la Segona Guerra Mundial i els dos períodes de Guerra Freda dels anys cinquanta i vuitanta: entre els polítics hi havia cooperació bipartidista, mentre que els ciutadans, que tenien molta por, es concentraven en assumptes privats. Però des de la dissolució de la Unió Soviètica, l’agenda pública s’ha omplert de problemes socials i culturals que abans havien estat domesticats o deixats de banda i que han generat grans controvèrsies i polarització.

L'advocat novaiorquès Reed Brody és l'autor del demolidor informe que Human Rights Watch va publicar el juliol del 2011 sobre les tortures practicades per l'administració Bush en la seva guerra contra el terror, després dels atemptats de l'11-S. Les pràctiques que descriu són esfereïdores, posen els pèls de punta. Algú ha pagat per allò? I com és possible que s'arribés a aquest extrem? Brody respon per telèfon des de París. L'advocat és conegut amb el sobrenom de Caçadictadors per les seves causes obertes contra Pinochet, Duvalier o els genocides de Ruanda. Malgrat això, admet, portar George W. Bush davant els tribunals seria molt difícil.

La Diada de demà passat ha arribat de puntetes, sense fer gaire fressa. Encara que, oportunament, el Procicat hagi permès les reunions de més de deu persones just en la setmana de l’11 de setembre, no sembla que la concentració de dissabte a la tarda hagi de ser històrica, sentida o multitudinària, que han estat tres adjectius que els mitjans han emprat durant una dècada, amb un cert orgull còmplice, per descriure tantes manifestacions exemplars consecutives. La pandèmia i la crueltat de les successives onades de contagis han canviat, és ben cert, algunes prioritats de la ciutadania, però no són ni de bon tros l’excusa per explicar la desinflada general. El temps –la impossibilitat d’estar en permanent tensió durant deu anys– i els indults –saber que cap de les nou persones ja no és a la presó– han rebaixat la indignació. També la manera com els partits polítics independentistes i els nostres governants ens han decebut, del 2017 ençà, ha estat un factor determinant perquè hagi baixat la flamarada de carrer. Adonar-se que, en la majoria dels casos, els egos, les cadires, els càrrecs oficials i l’entossudiment passen per davant d’allò que els reclamava la gent ha destrempat part de la parròquia. Aquest parc temàtic de les desavinences sospitosament constants, en públic i en privat, ha fet obrir els ulls a molta gent de bona fe. Paradoxalment, en el moment que al Parlament hi ha més diputats independentistes que mai, i quan per primera vegada –en les darreres eleccions– els vots sobiranistes van ser majoria, la convocatòria d’aquest dissabte a la tarda té molts números de donar una xifra de participació que serveixi de munició als mitjans que abracen el nacionalisme espanyol. Amb tot, no conec ningú que el 2012 fos independentista i ara hagi deixat de ser-ne. Tampoc em crec que –per dir-ho a la manera d’Ada Colau referint-se al referèndum d’autodeterminació– “la gent ja no està per tonteries”. Votar, tenir el dret a decidir, mai serà banal. El que cal és fer les coses bé, que coherència rimi amb independència. 

]]>

1. Art. Quan el compositor alemany Karlheinz Stockhausen va qualificar l’atemptat a les Torres Bessones de Nova York com “la més gran obra d’art de tots els temps”, molta gent es va indignar. El seu col·lega Ligeti va sentenciar que si ho havia dit “l’haurien de tancar en un manicomi”. Després Stockhausen va assegurar que hi havia un malentès, que la seva frase era una altra: “La més gran obra d’art de Llucifer, l’àngel caigut que envia el mal”. La frase de Stockhausen podia ser inoportuna en el clima de xoc en què es va produir, però ens diu molt sobre les regles de la societat espectacle que els terroristes van interpretar a la perfecció, fins a aconseguir un impacte que en la seva potència ha deixat ocultes les víctimes (2.977 morts i més de 25.000 ferits segons les xifres oficials) i en un núvol els altres esdeveniments d’aquella insòlita jornada: ¿què sabem de l’acció contra el Pentàgon i de l’avió que es va estavellar a Pennsilvània?

]]> Tota jo a punt de neu, llegeixo a l’ARA que Ciutadans “celebrarà un acte a la Diada sota el lema «Desmuntant el mite nacionalista» a la Vila Olímpica de Barcelona per denunciar «el segrest de la festivitat autonòmica per part del nacionalisme»". Anem prosperant. Em sembla que va ser l’any passat o l’altre que el que deien era que la diada havia de ser Sant Jordi, com els autors de cartes de La Vanguardia el segle passat. Suposo que al bolo hi haurà d’anar en Carrizosa.

]]>

Arriba l’11-S, amb la torna de l'1-O, i l’independentisme es mira al mirall per saber si hi ha horitzó i si encara té força per arribar-hi. O potser, consirós, s’emmiralla per saber si encara s’agrada. I és que em temo que la frustració pel malbaratament de la gran victòria de l'1-O l’ha portat a quedar atrapat en un estat emocional que provoca més adhesions incondicionals i antipaties insuperables que no pas una reflexió freda i una clara voluntat de tornar-hi.  

]]>

Una imponent torre de resina negra travessada per la forma d'un avió. Vint anys després de viure en primera persona els atemptats de l'11-S a Nova York, l'artista italià Maurizio Cattelan presenta Blind, la seva resposta al tràgic dia en què van caure les Torres Bessones. L'obra és el colofó de Breath ghost blind, una exposició individual que s'inaugura aquest dijous a la fundació d'art contemporani Pirelli Hangar Bicocca de Milà, segons explica The Art Newspaper. Cattelan és conegut sobretot per la seva actitud provocativa i l'humor absurd d'obres com Comedian (2019), un plàtan enganxat a la paret amb un tros de cinta adhesiva i venut per 120.000 dòlars a Art Basel (Miami Beach), i America (2016), una tassa de vàter d'or sòlid de 18 quirats en perfecte funcionament i que va ser robada el 2019. Breath ghost blind deixa enrere la comicitat i mostra la preocupació de l'artista per "qüestions existencials que ens afecten a tots, el cicle de la vida des del naixement fins a la mort", d'acord amb Roberta Tenconi, comissària de l'exposició juntament amb el director artístic d'Hangar Bicocca, Vicente Todolí.

]]>

'The mauritanian'

(3 estrelles)

Direcció: Kevin Macdonald. Guió: Rory Haines, Sohrab Noshirvani i M.B. Traven a partir del llibre de Mohamedou Ould Slahi. 129 minuts. Regne Unit (2021). Amb Tahar Rahim, Jodie Foster, Benedict Cumberbatch. Estrena als cinemes i disponible en lloguer a iTunes, Google Play, Movistar +, Orange TV, Rakuten TV, Amazon, Filmin i Vodafone

]]> La concentració davant del Parlament per denunciar l’immobilisme dels partits independentistes -convocada per les xarxes socials, tal com va avançar l’ARA- va acabar amb aldarulls. Un grup de manifestants encaputxats van llançar objectes contra els mossos que els barraven el pas i que van impedir que entressin a la cambra catalana.

]]>

Un desafortunat comentari en contra d'una congressista nord-americana musulmana ha enfosquit la commemoració dels 18 anys dels atemptats de l'11-S a Nova York i el Pentàgon, que fins ara s'havien mantingut en un exquisit respecte per la diversitat religiosa i ideològica. L'efecte Donald Trump s'ha deixat sentir en els parlaments dels oradors que surten a llegir cadascun dels noms de les 2.977 víctimes que van morir en els atacs planejats amb avions que van canviar per sempre el món perquè l'home ha assenyalat la representant Ilhan Omar, que ha sigut blanc d'insults del president i mitjans de comunicació ultradretans i ha qüestionat el seu patriotisme.

]]> Dimecres, uns quants centenars de milers de catalans tornaran –tornarem– a sortir al carrer per reivindicar el dret a l’autodeterminació i, si és té la majoria necessària, aconseguir la independència de Catalunya. S’hi arriba amb estats d’ànim diversos, i si fa uns anys l’entusiasme hi arrossegava indecisos, ara un cert desencís –i l’impacte de la repressió– pot fer que fins i tot alguns convençuts es quedin a casa. Però, sigui com sigui, d’un procés polític començat fa més d’una dotzena d’anys ja no se’n pot dir que hagi anat massa de pressa, que no s’hagi mostrat molt resilient a les adversitats i que és un suflé. La pregunta, doncs, és: què ens fa tornar a sortir al carrer?

]]> Davant un Onze de Setembre novament excepcional, els presos/es i els exiliats/des polítics/ques catalans/es tornem a cridar la societat catalana a protagonitzar una mobilització excepcional. Abans de la sentència del Tribunal Suprem, i mentre la repressió contra els drets humans, civils i polítics continua, estem convençuts/des que sabrem fer de la manifestació de la propera Diada un clam de persistència i confiança en el futur. No deixarem que ens prenguin la il·lusió de fer el país que volem.

]]>

Amb la votació de la declaració simbòlica d’independència del 27 d’octubre del 2017 es va acabar la unitat d’acció independentista que s’havia forjat al voltant de la fita de l’1-O. Poques hores després, cada actor va agafar un rumb diferent en funció d’una lectura dels fets particular. El cas és que, dos anys després, aquella unitat ni hi és ni se l’espera.

]]>