Aquest estiu, veure plegats la cerimònia d’inauguració dels Jocs de París ens va fer recordar altres juliols congregats entorn de la tele: el casament de Lady Di, els Jocs de Barcelona, l’assassinat de Miguel Ángel Blanco, la final de no sé quin mundial de futbol. 

Avui dia vivim un mal humor enquistat i ferotge. La xerrameca infinita de les xarxes socials i les plataformes de comunicació bombardeja una lletania de coses per fer: com buidar el cap, desintoxicar el cos, fer ioga de cadira, ensinistrar la mascota, tractar la menopausa per seguir essent jove, trobar i mantenir relacions amoroses no-tòxiques; en fi, una colla inacabable de promeses falses envers una suposada felicitat impossible d’assolir per una persona normal i corrent. Qui més qui menys, ho sàpiga del cert o sense adonar-se'n, acaba passant per l’adreçador d’aquestes consignes sobre com ser i, sobretot, què fer per controlar la vida, que vol dir trepitjar qui faci falta. Al mateix temps, la capacitat de jutjar-ho tot i tothom, d’opinar sobre el mort i qui el vetlla, converteix els altres en una font inacabable de crítica. Tothom s’equivoca, fa les coses malament, la vessa dia sí dia no. Se'ns ensenya a veure una palla en els ulls dels altres i no veure la biga en els propis. En aquest panorama de judici permanent i fals perfeccionisme, qui no s’apunta a la queixa constant, a la insatisfacció insuportable, al rondineig quotidià? Per més que ho provem, no ens podem espolsar del tot la sorra de les sabates.

Poques seqüències de paraules deuen convocar una imatge tan exacta de la felicitat i la festa i de les ganes de viure i passar-ho bé com aquestes: nit de divendres a París. La nit del divendres 13 de novembre de 2015, però, París no tan sols no va ser una festa sinó que va ser un infern. Un triple atemptat jihadista als afores de l’Stade de France, a la sala de concerts Bataclan i a les terrasses de diversos bars va provocar més d’un centenar de morts i prop de mig miler de ferits i va deixar tot un país traumatitzat. Quan sis anys després, l’estiu de 2021, per fi va començar el procés judicial contra els terroristes supervivents –la majoria havien mort fent-se esclatar amb cinturons explosius– i els seus còmplices, l’escriptor parisenc Emmanuel Carrère (1957) va proposar a L’Obs de fer una crònica setmanal del judici. D13. Crònica judicial és una refosa reestructurada d’aquelles peces periodístiques.

Pere Arquillué i Carles Martínez s'enfronten a un duel interpretatiu a L'adversari, l'espectacle que inaugura aquest divendres el festival Temporada Alta al Teatre Municipal de Girona. Es tracta d'una adaptació a l'escenari de la novel·la d'Emmanuel Carrère sobre Jean-Claude Romand i la gran mentida que va mantenir durant divuit anys, fent-se passar per un alt funcionari de l'Organització Mundial de la Salut. Quan la veritat estava a punt d'esclatar, Romand va assassinar la dona, els fills i els pares i es va intentar suïcidar. L'adversari és el cara a cara dialèctic entre Romand i Carrère.

Emmanuel Carrère ha estat reconegut amb el premi Princesa d'Astúries de les Lletres 2021, segona vegada -després de Fred Vargas- que el guardó recau en un autor francès. Nascut a París el 1957, ha publicat novel·les com L'adversari, Limónov, El regne i, més recentment, Ioga –totes publicades a Anagrama–, on explora les fronteres entre realitat i ficció, sovint situant-se com a narrador i protagonista dels relats. El jurat ha destacat de Carrère que amb els seus llibres ha contribuït a fer "un retrat incisiu de la societat actual" i a "desemmascarar la condició humana". "El que explico de mi als llibres són les misèries quotidianes de tots nosaltres -ha dit l'escriptor aquesta tarda-. Escrivint he hagut de sacrificar una mica la meva intimitat, sí, però ni m'ha molestat fer-ho ni em sembla tan greu".

“El catàleg d’Anagrama és una barreja increïble d’idees, filosofies, estils, codis morals i apostes estètiques”, explicava ahir Sergi Pàmies, més de tres dècades després de publicar la traducció castellana del seu primer llibre, T’hauria de caure la cara de vergonya, i de començar un llarguíssim i fructífer vincle amb l’editorial barcelonina com a autor, traductor i presentador. Era el 1987, dos anys abans que l’escriptor conegués, justament en una festa convocada per Jorge Herralde, la seva futura dona i mare dels seus fills. Ahir havien tornat a quedar per anar-hi plegats, temps després de separar-se, procés que Pàmies ha explicat a L’art de portar gavardina.

Emmanuel Carrère no escriu novel·les ni tampoc assaig, és un observador. Va passar per Barcelona, al cicle Converses a la Pedrera, i ho va aprofitar per presentar el seu últim llibre, Conviene tener un sitio adonde ir (Anagrama), on es recullen una trentena d’articles escrits entre el 1990 i el 2015. Guionista i escriptor, el periodisme és a la base de totes les seves obres, una mena de novel·les periodístiques o de periodisme ficcionat que atrapen el lector perquè l’interpel·len directament.

L’escriptor i guionista Emmanuel Carrère (París, 1957) explica que quan ha de fer un reportatge, sigui per encàrrec o per decisió pròpia, dedica la primera setmana a aquells que, a priori, considera que li són més afins, i els dies següents s’acosta a les persones amb qui no comparteix pràcticament res. “Una bona part del reportatge consisteix a allunyar-nos de la nostra base natural -assegurava ahir a la Pedrera Carrère-. La virtut del reportatge és que et permet allunyar-te de tu mateix”. A la trentena d’articles escrits entre 1990 i 2015 que aplega a Conviene tener un sitio adonde ir (Anagrama), Carrère fa aquest exercici perquè intenta escoltar moltes veus i explora terrenys i vides tràgiques que li són estranyes, però la seva mirada i ironia són molt presents (sempre escriu en primera persona) a cada línia.

Problemes amb l'heroi

L'Art français de la guerreDu domaine des murmures