Just quan el Comitè Olímpic Internacional (COI) segueix sense saber quina serà la seu dels Jocs Olímpics d'Hivern del 2030, el sector dels esports de neu segueix amb una barreja d'incredulitat i interès les declaracions dels portaveus del govern de l'Aràbia Saudita, que vol entrar fort en aquest camp malgrat que el país no té ara mateix cap pista d'esquí. En una terra on neva de forma molt ocasional als cims de muntanyes i té alguna nit freda al desert, el govern de Riad considera que les noves tecnologies i l'aposta per la neu artificial els poden permetre ser la seu dels Jocs Asiàtics d'Hivern de l'any 2029. I si se'n surten, valorar aspirar a portar uns Jocs Olímpics d'Hivern per primer cop a un país àrab.

Tot apunta que el Pirineu, Barcelona i Catalunya veuran avortada la possibilitat de guanyar la candidatura per organitzar els Jocs Olímpics d’Hivern de l’any 2030. Molt haurien de canviar les coses perquè no fos així.

"A l’Aragó tothom sabia que Lambán no volia els Jocs". Aquesta frase es repeteix un cop i un altre quan es parla amb diferents estaments polítics i socials aragonesos, però sembla que ni el COE ni la Generalitat en van ser conscients fins a última hora, quan es van estavellar contra la crua realitat. Per entendre, però, la posició del president aragonès, Javier Lambán, cal assenyalar tres factors clau, un de més conegut, i dos que no ho són tant.

L'executiva del Comitè Olímpic Espanyol (COE) s'ha reunit aquest dimarts per fer oficial l'adeu a la candidatura catalanoaragonesa als Jocs d'Hivern del 2030. "La candidatura conjunta entre Aragó i Catalunya no existeix, i no es pot materialitzar", ha dit el president del COE, Alejandro Blanco. El dirigent de l'olimpisme espanyol ha culpat del fracàs directament el president aragonès, Javier Lambán, i ha obert la porta a una candidatura només catalana per al 2034.

Els prego que em disculpin l’autoreferència: el passat 15 de febrer vaig publicar aquí mateix un article (titulat "El moment de deixar-ho córrer") en què, prenent com a excusa irònica la intromissió de Societat Civil Catalana (intromissió, perquè ¿quants vots té SCC?, ¿a qui representa?) en el debat sobre els Jocs Olímpics d’Hivern de 2030, creia arribada l’hora d’abandonar definitivament un projecte tan problemàtic des del punt de vista climàtic, mediambiental, polític, territorial, etcètera.

¿Candidatura als Jocs Olímpics d'Hivern 2030 o 2034? Fins ara, tots els actors, sobretot la Generalitat, el govern aragonès i el Comitè Olímpic Espanyol (COE), treballaven amb l'objectiu d'aspirar a ser la seu dels Jocs del 2030, però les reticències amb l'Aragó –que ja han provocat que el govern català posposi la consulta sobre la candidatura– estan superant els terminis previstos. Tant és així que aquest divendres el COE ha obert per primer cop la porta a passar els Jocs al 2034. Ho ha dit el seu president, Alejandro Blanco, que ha avisat que si no s'aconsegueix abans de l'abril o el maig del 2023 –quan s'acaba la convocatòria– un projecte "presentable", s'haurà d'anar al 2034. "Si no, anirem a la següent candidatura", ha advertit Blanco en una entrevista a Catalunya Ràdio. La resposta del Govern ha sigut immediata i la consellera de Presidència, Laura Vilagrà, ha afirmat que no es plantegen "cap altre escenari" que no sigui el del 2030: "Hi podem arribar", ha dit la consellera. Tot plegat dos dies després que el president del Comitè Olímpic Internacional (COI), Thomas Bach, passés per Madrid.

No sé si és bona idea celebrar uns Jocs Olímpics d’Hivern enmig d’una esfereïdora crisi climàtica mundial i en un país que no té ni les condicions climàtiques ni les instal·lacions òptimes per fer-ho. El que sí que sé és que les dues consultes populars no referendàries que ha proposat el Govern de la Generalitat per al 24 de juliol no s’haurien de celebrar, com a mínim en les condicions establertes pels dos decrets que les insten. De fet, el Govern ja ha pres la decisió d’impulsar la candidatura dels Jocs Olímpics i Paralímpics d’Hivern Pirineus-Barcelona. I es fa difícil no pensar que la jugada de sotmetre la candidatura a dues consultes populars –que són formalment no vinculants però que diversos membres del Govern han declarat que es prendran com si ho fossin– no és més que un intent estratègic del mateix Govern de “legitimar democràticament” una decisió que és controvertida i perillosa. Però els referèndums i les consultes populars no referendàries són instruments de participació ciutadana extremadament delicats. I el que neix com un intent de “legitimar” una decisió política ja presa pot convertir-se ràpidament en una deslegitimació en tota regla, si no s’organitzen amb la màxima cura. Porto 25 anys estudiant i defensant la legitimitat democràtica i els mecanismes de participació ciutadana, i no puc deixar de dir que aquestes consultes no estan ben plantejades i que podrien esdevenir il·legítimes. Em centraré només en els dos problemes principals.

Els dubtes ja feia temps que s’acumulaven. A alguns –un servidor, per exemple– ens ha semblat sempre malament la diguem-ne filosofia segons la qual les ciutats i els països han d’avançar en el seu desenvolupament, i millorar les seves infraestructures, a cop de grans esdeveniments efímers que excitin les energies col·lectives, igual com la pastanaga que, penjada dos pams per davant de la boca del ruc, esperona l’animal a caminar més de pressa. És una fórmula potser justificable el 1888 i el 1929, ja discutible el 1992, humiliant de cara al 2030. ¿Calen uns Jocs Olímpics perquè l’Estat posi fi a l’escandalós dèficit inversor a Catalunya? ¿Són necessaris perquè la línia ferroviària Barcelona-Puigcerdà abandoni els segles XIX-XX i assoleixi freqüències i velocitats pròpies de la tercera dècada del segle XXI?

Els patinadors de dansa Adrià Díaz i Olivia Smart han brillat com a parella sobre la pista de gel de l'estadi Capital Indoor, de Pequín, i han aconseguit un diploma olímpic històric, el primer en patinatge de la història de l'esport olímpic espanyol en aquesta disciplina. Díaz, nascut a Barcelona, i Smart, nascuda a Sheffield (Anglaterra) però amb passaport espanyol des de l'any 2017, han executat a la perfecció la seva versió de La màscara del Zorro. Amb la novena posició després del programa de dansa rítmica, els dos eren conscients que podien entrar per primer cop en el top 10 a la final. Els jutges han valorat la seva actuació amb 121,41 punts, que, sumats als 77,70 que havien aconseguit en la dansa rítmica, donen els 199,11 punts que els han valgut la vuitena posició i el primer diploma olímpic en la història d'aquesta modalitat per a una parella espanyola. L'or l'ha aconseguit la parella francesa, una de les favorites, formada per Fabriella Papadakis i Guillaume Cizeron, mentre que la medalla de plata ha anat a mans de Viktoria Sinitsina i Nikita Katsalapov, vigents campions del món. La patinadora russa ha relliscat al final de l'actuació i això els ha allunyat de l'or.

La sabadellenca Queralt Castellet ha fet història als Jocs d'Hivern de Pequín al penjar-se la medalla de plata en la prova de halfpipe de surf de neu que s'ha disputat aquest dijous a Zhangjiakou. Per primer cop, un esportista català ha guanyat una medalla als Jocs d'Hivern. Aquesta és tot just la cinquena medalla espanyola en uns Jocs d'Hivern, la primera catalana. A part, el nord-català Martin Fourcade, nascut a Ceret, havia guanyat cinc medalles d'or en la prova de biatló amb França.

El català Jaume Pueyo no va poder accedir a la segona ronda de la prova d’esprint d’esquí de fons dels Jocs Olímpics d’Hivern de Pequín 2022, a la pista de Zhangjiakou, a l’acabar en la 37ª posició. Els trenta primers accedien a la segona fase. Aquest era el debut del jove esquiador de la Seu d’Urgell, de 20 anys, que sortia amb el dorsal 52. Pueyo va quedar-se a tan sols 1.32 segons de la classificació per a la final masculina d’esprint amb un temps de 2:55.76.

Els Jocs Olímpics de Pequín ens han deixat rècords mundials, noms que fan més gran la seva llegenda i un gest reivindicatiu. Una jornada en la qual el francès Quentin Fillon Maillet ha guanyat l'or a la prova de biatló i ha agafat el relleu del nord-català Martin Fourcade, campió olímpic cinc cops ara ja retirat. Al patinatge de velocitat segueixen arribant medalles dels neerlandesos, ara el tercer or olímpic de Kjeld Nuis, amb nou rècord olímpic als 1.500. A l'esprint clàssic de l'esquí de fons, les sueques Jonna Sundling i Maja Dahlqvist han fet doblet, mentre que en categoria masculina Johannes Hoesflot Klaebo, de Noruega, ha guanyat el seu quart or olímpic per davant de l'italià Federico Pellegrino. Aquests són els noms del dia:

Si els Jocs Olímpics d’Hivern del 2030 s’acaben fent al Pirineu i els seus organitzadors s’inspiren en els que van començar ahir a la Xina, la creació de llocs de treball durant els dies de competició no serà un argument vàlid per convèncer els habitants de les comarques afectades, si més no en el sector de l'hoteleria. A la vila olímpica de Pequín no hi ha cambrers ni cuiners humans: els menjadors per als atletes i la premsa estan del tot automatitzats. Les comandes es fan amb una aplicació mòbil i el menjar –una hamburguesa, uns fideus amb verdures cuits al wok, un gelat o fins i tot un còctel– el preparen i el posen al plat braços robòtics industrials abans de lliurar-lo al client per una finestreta d’autoservei. Si et fa mandra estar-ne pendent o no t’interessa observar l’hipnòtic procés de preparació, pots seure a la taula i esperar que una de les safates de transport automàtiques que es desplacen pel menjador penjant d’una graella que hi ha al sostre et porti directament el plat.

Al dossier d'aquest diumenge analitzem els pros i contres de la possible candidatura dels Jocs d'Hivern al Pirineu, una iniciativa que, emulant l'èxit dels Jocs del 1992, vol tornar a posar el nostre país al mapa mundial amb un plantejament que trenqui precisament amb el model de jocs sumptuosos com els de Sotxi 2014 o Pequín 2022 (el 2018 es van fer a Corea del Sud), és a dir, de països dictatorials i poc sensibles en termes ambientals. 

Sis comarques tindran a les seves mans la candidatura de Barcelona-Pirineus 2030. El Govern s’ha compromès a respectar el resultat de la consulta que farà, a finals de primavera, a la Vall d’Aran, el Pallars Jussà, el Pallars Sobirà, l'Alta Ribagorça, l'Alt Urgell i la Cerdanya. Entre els alcaldes d’aquests territoris hi ha disparitat d’opinions, però ara guanyen clarament dos posicionaments: o hi estan a favor o bé requereixen veure el projecte per poder opinar. “Seria una gran oportunitat perquè tot el món conegués el Pirineu i la Vall d’Aran”, defensa l’alcalde de Naut Aran, César Ruiz-Canela (Convergència Democràtica Aranesa). “S’ha de tenir informació per poder opinar. No sabem res del projecte, si es faran inversions i quines seran. Les podrà escollir el territori?”, es pregunta el batlle d’Alp, Carles Adsera (Endavant Cerdanya). 

Encara ningú sap gaire bé en què es concretaran els Jocs d’Hivern que es vol fer a l’Alt Pirineu, però el que és segur és que el fet de plantejar-los ha tocat una qüestió que fa anys que ningú afronta: quin futur volem per a les comarques de muntanya?

Una vegada més ERC es troba lliurant la batalla que no desitja. La dels Jocs Olímpics d’Hivern del 2030. La candidatura compta amb el suport dels empresaris, el sector turístic, el PSC i Junts, raons suficients per malfiar-se’n; a més, no sembla que un esdeveniment d’aquesta volada hagi d’afavorir la lluita contra el canvi climàtic. Però hi ha enquestes que indiquen que el projecte agrada a la majoria de la població (en part per la nostàlgia del 92), i també hi ha experts que diuen que l’empenta olímpica, ben administrada, pot accelerar canvis que el Pirineu necessita per evitar el seu esllanguiment. Aquests canvis, ¿es podrien produir igualment, sense pagar el peatge d’uns Jocs? No estic en disposició de proclamar-ho. Espero que els veïns de les comarques pirinenques, que ho han de votar en referèndum, ho tinguin més clar que jo.

Estem massa acostumats a veure com els barons territorials que governen l’Espanya autonòmica construeixen el seu discurs polític a costa de malparlar de Catalunya i a brandar la bandera del greuge encara que les afirmacions que fan es contradiguin amb la realitat més contrastable. Durant anys, qui va ocupar el primer lloc del podi en aquesta competició va ser qui fou president de la Junta d’Extremadura, el socialista Juan Carlos Rodríguez Ibarra, que amb la tècnica de repetir mil vegades la mateixa mentida sobre els privilegis fiscals dels catalans que havien de sufragar els extremenys, forjava un discurs sense projecte a base d’ingredients clarament nacionalistes per buscar constantment l’antagonisme amb Catalunya.