Tenint en compte que la desesperació abunda a El càntic del profeta (Periscopi/Alfaguara, 2024), últim premi Booker, és normal que l'autor, l'irlandès Paul Lynch (Limerick, 1977), no sigui l'home més lluminós i afable. La claustrofòbica, magnètica i brillant història que planteja a la novel·la arrenca amb una visita de la policia a casa de l'Eilish, microbiòloga i mare de quatre fills, per advertir-la que el seu marit, en Larry, hauria de deixar de banda les activitats sindicals si no vol tenir problemes amb les autoritats. L'home no trigarà a ser detingut i empresonat en algun lloc que l'Eilish desconeix. Aquest és el punt de partida d'un seguit de prohibicions, violència institucional i retallades de drets per part del govern d'extrema dreta que mana a la Irlanda de la novel·la. El càntic del profeta, traduïda al català per Marc Rubió, ha estat descrita com a distopia, però malauradament es llegeix com la crònica d'alguns dels punts més foscos del nostre present.

Una nit que ha pres MDMA i se sent en pau amb el món, la protagonista d'El celo (Alfaguara, 2024), de Sabina Urraca (Sant Sebastià, 1984), es troba un gos abandonat i se l'emporta a casa. Conviu amb l'animal mentre pren ansiolítics i prova d'evitar pensar en el passat fins que va a parar a un grup de teràpia i allà, gràcies al fet d'escoltar les històries d'altres dones –joves i madures–, s'adona que ella també amaga una història de maltractament a dins i que necessita compartir-la. És el punt de partida de la tercera novel·la d'una autora que, en paral·lel a llibres com Las niñas prodigio (Fulgencio Pimentel, 2017), ha practicat el periodisme gonzo, assistint a parts en directe o explicant com va anar l'experiència de quedar amb el seu principal hater, i que també ha editat llibres com Panza de burro, el celebrat debut d'Andrea Abreu (Barrett, 2020).

Joël Dicker (Ginebra, 1985) ha passat per Barcelona en una de les seves gires frenètiques per presentar nova novel·la, Un animal salvatge (La Campana / Alfaguara), traduïda al català per Imma Falcó García. Es tracta d'un thriller que funciona –i perdó per la broma– com un rellotge suís. D’una banda, s’estructura com un compte enrere imparable de vint dies fins a arribar a un robatori i, de l’altra, inclou els seus habituals salts d’espai i temps que aprofundeixen en els personatges. Aquí tenim una parella perfecta, rica i exitosa, l’Arpad i la Sohpie, i els seus veïns més convencionals i insatisfets, que els admiren i els segueixen de prop; potser massa. Dicker hi aborda des d’un nou angle els seus temes: què s'amaga sota les aparences, les convencions socials, la força de l’instint, la por i, al capdavall, "el sentit de la vida".

Ottessa Moshfegh (Boston, 1981) no és l'escriptora més simpàtica del món. Potser seria estrany que ho fos, tenint en compte que els personatges dels seus llibres són mariners alcohòlics i assassins (McGlue, 2014), joves còmplices de crims (Eileen, 2015), noies que s'atipen de somnífers i relaxants per fugir del món insuportable on viuen (El meu any de repòs i relaxació, 2018) i adolescents que pateixen tota classe de vexacions en plena Edat Mitjana (Lapvona, 2022). L'autora nord-americana ha visitat Barcelona per primera vegada amb motiu de la publicació, en català i castellà, de la seva primera novel·la, McGlue (Angle/Alfaguara; traducció d'Alexandre Gombau). Asseguda en una petita cadira d'una sala gegant del CCCB –com si estigués atrapada en un relat claustrofòbic de Franz Kafka–, Moshfegh respon les preguntes amb una barreja d'introversió i desgana, mentre fa glops mínims d'una tassa de te.

Barcelona comptarà, a partir d'aquest cap de setmana, amb un nou festival literari anual dedicat al young adult, una tendència literària que fa furor entre els adolescents perquè els converteix en protagonistes de novel·les romàntiques, fantàstiques i de misteri i n'exposa les pors, els reptes i les misèries. El Crush Fest aposta per una etiqueta amb una rendibilitat comercial creixent: actualment, segons dades de la Federació de Gremis d'Editors d'Espanya, el young adult mou 2.700 milions d'euros, xifra que representa un 17% de les vendes totals del sector.

Julio Cortázar és molt més que l'artífex de Rayuela, aquella novel·la que es podia llegir des del capítol 1 o començant pel capítol 73 i seguint un ordre alternatiu proposat per l'autor. Publicada el 1963, Rayuela va consagrar l'argentí, que en aquells moments estava a punt de fer 50 anys i ja tenia una fructífera trajectòria com a narrador.

El mes de desembre del 1992, quan l'URSS acabava de desintegrar-se, la periodista Olga Merino va fer les maletes per instal·lar-se a Moscou, on va acabar passant cinc anys. "La meva intenció era anar-me'n a algun país llatinoamericà, però vaig canviar de plans quan la corresponsalia de Moscou va quedar lliure", recorda. Aquella experiència va donar desenes de cròniques i reportatges per a El Periódico. "Paral·lelament, i com he fet sempre, anava omplint llibretes amb tot el que veia, les semblances i diferències amb el que coneixia. També el que llegia: la literatura m'explica el món, i més la d'un país tan complex com Rússia", afirma.

Antonio Scurati (Nàpols, 1969) ha trobat en la vida de Mussolini el material perfecte per construir una obra mestra. Tant a M, el hijo del siglo com a la seva continuació M, el hombre de la providencia (Alfaguara), Scurati ens planteja un viatge no només a una època determinada, sinó a l'interior d'una de les ments que més van influir en el segle XX.

De la nord-americana Otessa Moshfegh (Boston, 1981) s'ha dit que escriu "com una cirurgiana" i també "com una assassina en sèrie", recorda l'editora d'Alfaguara, María Fasce. La majoria de lectors van descobrir-la gràcies a la seva novel·la més celebrada –i potser la més devastadora–, El meu any de repòs i relaxació (en castellà publicada el 2018). Hi explicava un any en la vida d'una jove que ha perdut la feina i decideix tancar-se al seu pis per entrar en un estat d'hibernació, acompanyada d'una quantitat ingent de fàrmacs. Després va venir la pandèmia, i és probable que es llegeixi de manera diferent ara que, fa dos mesos, ha sortit a Angle la traducció al català d'Alba Dedeu.

En un dels primers capítols de Berta Isla, tretzena novel·la de Javier Marías, la protagonista que dona títol al llibre acaba anant a parar al pis d’un jove banderiller -“De toros?”, li pregunta, i el noi respon: “No, de rinoceronts... De què vols que sigui?”-, i després de curar-li la ferida que ella s’ha fet al genoll en té prou deixant les mans al damunt d’una de les seves cuixes, mentre li estudia el rostre, per seduir-la.

'Los detectives salvajes' i '2666' són els títols amb els quals l'editorial Alfaguara ha inaugurat la Biblioteca Bolaño, en la qual publicarà la totalitat de l'obra de l'escriptor xilè, així com 'El espíritu de la ciencia-ficción', la novel·la inèdita que sortirà a la venda el 3 de novembre.

José Saramago (1922–2010) tenia una pregunta al cap que volia resoldre narrativament des de feia anys: com és que no es té notícia de cap vaga a la indústria armamentística? Després de 'Cain' (2009) va creure que era el moment ideal per començar-hi a treballar, tot i que només en va poder escriure els tres primers capítols. 'Alabardas' explica la història d'Artur Paz Semedo, un home fascinat per les armes que treballa en una fàbrica d'armament. La seva exdona, pacifista i intel·ligent, l'empeny a investigar què s'amaga rere l'aparença de normalitat de l'empresa on treballa.

Una editorial amb gairebé 50 anys d'història

"Escric sobre experiències personals, obscenes i honestes. El meu terapeuta no m'aconsella publicar els llibres que escric, perquè diu que podria fer-me mal, però jo necessito fer-ho". Charlotte Roche acaba de passar per Barcelona per presentar Furores íntimos (Anagrama), una novel·la que ha estat precedida per Zonas húmedas , una de les últimes revelacions de la literatura alemanya, traduïda a 25 països i amb dos milions d'exemplars venuts. Quan Roche, fins llavors presentadora de televisió a Viva, Arte i ZDF, va recórrer tot el país fent lectures públiques, alguns dels assistents perdien el coneixement mentre escoltaven el relat de les experiències sexuals extremes i les autolesions que l'autora confessava.