Els nens de l’Escola del Mar, avui situada al Guinardó, fa dos anys, quan van rebre la visita de l’alcalde Collboni, aleshores acabat d’estrenar, li van preguntar per què, tal com se’ls havia promès, no s’havia reconstruït l’edifici històric de la Barceloneta, destruït el 1938 per les bombes feixistes. Van agafar l’alcalde a contrapeu. No sabia de què li parlaven. I va dir-los que s’hi posaria. Dos anys després, els nens li han retornat la visita aquest divendres al consistori i, somrients però determinats, li han preguntat de nou el mateix: "Alcalde, i la reconstrucció de l'Escola del Mar, què?" L’alcalde els ha dit que es farà, sí... Però encara no se sap ni on ni quan. L'escola no seria per a ells, sinó per a la ciutat. Però se l'han fet seva: són les seves arrels. I les nostres.

"Probablement és l’error econòmic més greu des de la perspectiva legislativa, comès pel govern de Pedro Sánchez, a instàncies de la vicepresidenta Yolanda Díaz, en aquests 46 anys de democràcia". Així ha qualificat el president de Foment del Treball, Josep Sánchez Llibre, la imposició per llei de la reducció de la jornada laboral a les 37,5 hores setmanals durant el seu discurs en el marc de l'assemblea general de la patronal catalana.

En temps de pandèmia la cultura va ser refugi. I en temps foscos com els que s'atansen, totes les veus es tornen a girar cap als artistes perquè serveixin de far, de llum al final del túnel. "Ens trobem en un mar de fons reaccionari al qual hem de plantar cara —deia l'alcalde Jaume Collboni, aquest dimecres en l'entrega dels premis Ciutat de Barcelona— perquè el camí del progrés és el de la cultura, la democràcia i la protecció dels drets que entre tots hem conquerit". Els premiats en les tretze categories culturals són "els que marquen el rumb" de la ciutat, i per això l'alcalde els demanava “fer la revolució contra la reacció”.

Estimat alcalde Collboni, us escric des de la ultratomba. Ja ho veieu, em costa deixar de dir la meva. M’estimo massa Barcelona. Aquest dissabte 20 de desembre hauria fet 99 anys. Estic, doncs, a les portes d’un centenari que no cal que celebreu. Sobretot no ho feu per obligació. Em sembla molt bé que m’hàgiu oblidat ràpidament, toca donar pas als joves, a la renovació, a polítiques radicals i trencadores. I per això us escric: perquè ho trobo a faltar, tot això. Veig que la vostra idea força, profundament conservadora, és un adotzenat i populista Pla Endreça per respondre a les pors de la gent. Home! Això és com allò dels soldats, que el valor se’ls suposa.

Agafat desesperadament al manual del supervivent polític, el president Mazón ha entrat en la fase del contraatac. Que no era a la reunió del Cecopi perquè és un òrgan del qual no forma part. O sigui, que està baixant la riuada del segle i el president no hi és. Estan morint valencians a casa seva, en residències o garatges, però el president es veu que no hi ha de fer res, al Cecopi. Entesos, president, ara ja està clar. Segons vostè, la responsabilitat de les 219 morts deu ser dels tècnics que sí que estaven reunits. I si el dia que baixa tot vostè no hi havia de ser, per què hi ha anat tantes vegades després, amb l’armilla, com si estigués dirigint alguna cosa?

Enguany, en comptes de pessebre, l'Ajuntament de Barcelona col·locarà una estrella de grans dimensions a la plaça Sant Jaume. El disseny que s'ha presentat, que recorda l’estrella que es va col·locar fa tres anys a la torre de Maria de la Sagrada Família, té una factura molt elegant i ofereix un simbolisme escaient a les festes nadalenques, com són la llum del dia que s'allarga quan arriba el solstici d'hivern i l'estel anunciador. I en la societat del mòbil en què vivim, segur que tindrà un gran èxit a Instagram.

Visc a Barcelona i la Copa Amèrica m’ha passat de llarg. Malgrat que ha estat portada repetidament a tots els mitjans, la competició m’ha estat tan aliena com el Congrés Internacional d’Espeleologia celebrat a Coahuila (Mèxic) les mateixes dates. Només una persona del meu cercle d’amistats me n’ha fet menció durant aquests mesos. I va ser l’últim dia. "Ha tornat a guanyar Nova Zelanda", va dir-me dissabte un company que sol navegar; amb un interès, per tant, per aquesta mena d’esdeveniments. El meu cap va començar a rumiar a tota velocitat, però les neurones no es connectaven. La primera imatge que vaig processar eren els All Blacks. "Però enguany no hi ha Mundial de rugbi, no?", vaig preguntar-me desconcertat. Fins una hora més tard no vaig lligar caps i vaig entendre el comentari.

L'escultura Carmela, de Jaume Plensa, continuarà al davant del Palau de la Música fins al 2032. Plensa i l'Ajuntament de Barcelona han acordat una nova cessió temporal de vuit anys de l'obra, que es va instal·lar el 2016. L'única condició que ha posat l'escultor és que es quedi al mateix lloc que ocupa des d'aleshores. "Cedir una obra és un esforç. A mi m'agrada més vendre, perquè gràcies a vendre puc fabricar més obres", ha dit Plensa aquest divendres en un acte celebrat a la Sala Lluís Milet del Palau de la Música. "Jaume Plensa és una persona molt estimada al Palau", ha assegurat Joaquim Uriach, president de la Fundació Orfeó Català Palau de la Música Catalana.

Seria xocant que, després de les sobreactuacions dels patriotes, haguéssim de veure les sobreactuacions dels tecnòcrates. Prendre possessió del càrrec de president de la Generalitat i partir tot seguit de vacances d’estiu, en companyia del president del govern d’Espanya, mentre al primer bon dia apareixen dos nomenaments de familiars directes d’alts càrrecs del nou Govern en llocs destacats de l’administració (el marit de la consellera de Territori Sílvia Paneque, Alfons Jiménez, com a cap de gabinet de la mateixa conselleria, i la germana del batlle de Barcelona Jaume Collboni, Yolanda Collboni, com a assessora del departament de Presidència) és una lletja manera de començar la feina. Ja hem entès tots que aquest serà un govern de decisions fredes, executades amb l’utillatge vell i nou dels gestors i no amb les inspiracions flamígeres dels salvadors del país. Però per això mateix, cal no incórrer en gestos que recorden mals estils i pitjors moments d’administracions anteriors, catalanes o d’onsevulla. Que la sintonia entre el president de Catalunya i el d’Espanya sigui bona, o fins i tot excel·lent, pot ser un fet positiu, però no cal emfasitzar-lo escenificant trobades vacacionals entre tots dos a les terres d’ultramar (Tenerife, en aquest cas), més que més quan Sánchez no ha volgut reunir-se allà ni amb el president del Govern de les Canàries, Fernando Clavijo, de Coalició Canària. Si la relació entre Illa i Sánchez és tan i tan bona, precisament, fora millor no fer-ne escarafalls i deixar que corri una mica l’aire entre els dos presidents, com recomana a les parelles d’enamorats un conegut poema de Khalil Gibran. Pel que fa als nomenaments de familiars, amics, coneguts i socis, com a principi general s’han d’evitar sempre. Per bons professionals que puguin ser en allò que facin, el mal d’ulls que causa aquest tipus de nomenament danya per força la credibilitat del govern que els consent.

Per primera vegada se celebra a Barcelona la trobada anual de directors dels Instituts Cervantes del món, que l'Ajuntament de Barcelona ha aprofitat per anunciar una beca d'investigació sobre Cervantes i una trobada de Ciutats Cervantines a Barcelona el 2025. El director de la institució, el poeta Luis García Montero (Granada, 1958), veu aquesta cita com un gest en defensa de la diversitat lingüística, la principal bandera del seu discurs. Aquest dimarts ha participat a una de les reunions de treball la reina Letícia, a la qual no han assistit els regidors de l'oposició. Montero, un intel·lectual d'esquerres que havia mostrat afinitat pel cas català, avui revisa el Procés amb ulls crítics.

L’alcalde Collboni i el seu equip de Cultura i Educació han decidit avortar el projecte de construir una rèplica de l’emblemàtica i meravellosa Escola del Mar. Meravellosa tant des del punt de vista arquitectònic com des de l'educatiu. És una decisió incomprensible. Igual com Barcelona va saber reconstruir el Pavelló de la República (París, 1937) de Josep Lluís Sert i el pavelló Mies van der Rohe (Barcelona, 1929), fa temps que toca recuperar aquest edifici escolar únic de Josep Goday. No és només un deure de memòria democràtica i cultural, també és un gest en defensa de la qualitat educativa. En temps de turbulències pedagògiques, era –és– més necessari que mai. Als impulsors de la iniciativa –Marc Cuixart, Marina Subirats, Teresa Guillaumes i tants d’altres–, que aspiraven a impulsar l'obra pel centenari de l'escola (1922), els va costar molt que l’anterior consistori al final del mandat tirés endavant el projecte. I ara de cop tot se’n va en orris de nou. ¿Barcelona no és capaç de tornar a fer seva aquesta joia històrica i de donar-li un sentit de present i futur?

Podria tractar-se del títol de la llargament esperada i encara no escrita mai gran novel·la sobre Barcelona, però es tracta d’una descripció de la realitat. Per ordre del senyor alcalde, es fa saber que al districte de Ciutat Vella de Barcelona ja no es podran obrir més comerços de cànnabis, manicura i carcasses de mòbil, fins ara aixoplugats a l’ordenança municipal sota els nobles epígrafs d’herboristeria, tractaments de bellesa i accessoris de telefonia.

Els imagino després de l’evidència. I ara com ho arreglem, això? Pensem, pensem. Segur que trobem una sortida digna. Que no tinguin pressa, que ja han fet tard. Tardíssim. Perquè el menyspreu de l’alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, cap a les jugadores del Barça que acabaven de guanyar la Champions, i especialment cap a la capitana Alexia Putellas, demanava una reacció ipso facto, que es deia a casa meva quan algú havia de fer una cosa sense esperar ni un segon. Però això només passa en el nostre món ideal, de reconèixer que t’has equivocat de seguida que t’has equivocat. I no passa en el món real perquè el problema és que no estem parlant d’un error sinó d’una dinàmica admesa com a normal. Per això es comet, i per això s’hi reacciona tard i malament. Perquè si no fos per les xarxes (alguna cosa positiva han de tenir) la imatge lamentable de l’alcalde i, de rebot, del president del Barça, Joan Laporta, hauria passat com ha passat tantes altres vegades: els homes robant el protagonisme a les dones, complaguts amb les seves gràcies i els seus èxits, els d’ells que, a sobre, en aquest cas, són inexistents. El Barça masculí no ha guanyat res i Collboni és alcalde sense haver guanyat les eleccions. Imagina’t. Però esclar, les que estem acostumades a perdre som les dones, i com que ho portem a l’ADN ja no ens ve d’aquí. Sort que Alexia Putellas va gestionar el moment deixant en evidència un senyor (vull dir que no és una criatura) que es deleix per sortir només ell a la foto, seguint un protocol anacrònic. Agafa la samarreta sense ni mirar la jugadora i fa grupet amb els homes com si la victòria d’elles fos l’excusa per trobar-se ells i parlar de les seves coses. Putellas deixa el braç estès al buit, amb el rostre expressa la seva estupefacció i busca la complicitat de l’entorn amb la mirada. La nostra. Que la té tota. Perquè totes hem estat en aquesta situació unes quantes vegades a la vida. I hi estarem, malauradament. Que anem acumulant exemples, però s’obliden amb una facilitat sospitosa. 

Finalment no hi ha hagut gir de guió. Les bases de Barcelona en Comú han acordat aquest dimarts per àmplia majoria votar també en contra dels pressupostos de Barcelona. El motiu? La negativa de l'alcalde, Jaume Collboni, de fer govern amb ells abans de debatre els comptes. D'aquesta manera, el ple de l'Ajuntament d'aquest divendres tombarà els comptes, que, si no hi ha sorpreses, només rebran els vots favorables dels regidors del PSC i d'ERC. La derrota abocarà Collboni a sotmetre's a una qüestió de confiança per aprovar els pressupostos automàticament, i deixa molt tocada la relació entre socialistes i comuns de cara a tot el que queda de mandat.

No hi ha edat per reivindicar. Als premis Ciutat de Barcelona ho van fer els més joves però també, i de manera contundent, una artista de 97 anys que continua ben activa: l’organista Montserrat Torrent. "No m’esperava gens aquest premi", va dir la música per afegir ben aviat dues coses que la "preocupen molt": "L’Auditori de Barcelona no té orgue i això és inexplicable. I hi ha l’orgue de Sant Felip Neri que no aconseguim acabar. Barcelona és bona si l’orgue sona", assegurava la veterana artista que encara fa gires i publica nous treballs discogràfics. Collboni va dir que li semblava una reivindicació justa i que en prenia nota.

1. Memòria. “Viure més de pressa és una forma de gestionar la nostra finitud: si doblem la velocitat de les nostres experiències vitals és com si tinguéssim dues vides”, ho deia el sociòleg Hartmut Rosa a Lola Galán, en una entrevista a El País. I és un bon retrat de certa histèria contemporània. No n’estic segur que aquesta excitació ajudi a assaborir l’existència. Més aviat ens situa en una espiral en què tot passa, gairebé res és. I més encara si, com diu el mateix Rosa, “la innovació i la velocitat no porten a una vida millor perquè estem destruint el planeta”. Podríem dir que és la paradoxa del ciutadà contemporani.

Fa poc, l’advocat Xavier Melero deia que hem passat d’un model de potentats industrials a un model de rendistes. “És una classe capitalista rendista sense moral cívica, es dediquen a l’especulació i devoren l’única propietat que ens queda, que és la ciutat. Al final només quedarà la carcassa fastigosa”. Un avís contundent d’algú que coneix bé de què parla. Certament, ens trobem en una cruïlla històrica, on hem de decidir si volem ser una ciutat per a rics, com Londres o Dubai, o una ciutat per a tothom, com Viena o Singapur. Els barris de Barcelona i les seves entitats socials ho tenen clar: per això el 2018 van impulsar una mesura que dicta que el 30% de qualsevol nou edifici o rehabilitació integral ha de destinar-se a habitatge protegit. L’objectiu és construir una ciutat amb més habitatge assequible, fora de la lògica del mercat, i no només als barris perifèrics: a tot arreu, per evitar la gentrificació. Assemblar-se més a Viena i menys a Dubai.

El balanç dels primers cent dies d’un governant tendeix a ser un balanç trampa, perquè sovint s’acaba concloent que en tres mesos no hi ha temps de res. Però entomarem el clàssic i, si parlem de l’alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, direm que, almenys, no ha empitjorat la ciutat. 

El 4 d'agost hi va haver un robatori a casa de l'alcalde de Barcelona, Jaume Collboni. Però ningú va entrar-hi ni va tocar cap pertinença seva. Un grup de lladres van assaltar el cotxe dels escortes de Collboni, que estava aparcat a la porta del domicili: en aquell moment els agents estaven fent una ronda pels voltants de l'edifici. És a dir, no hi havia ningú a dins. Es tracta d'un vehicle policial de la Guàrdia Urbana de Barcelona sense logotipar.

A propòsit del pregó “alternatiu” de les festes del barri de Gràcia, a Barcelona, llegeixo a l’ARA que “un grup de veïns disfressats de paneroles han atacat el model de ciutat que Collboni pretén impulsar”.