Fa trenta anys, mentre l'atenció del món se centrava en el sagnant conflicte a Iugoslàvia, els membres del Parlament de Txecoslovàquia, dividits nacionalment, van aprovar una llei que separava oficialment la República Txeca (Txèquia) i la República Eslovaca (Eslovàquia). El divorci de vellut, nom que es va donar a la divisió de Txecoslovàquia, va seguir la incruenta revolució de vellut que va enderrocar el règim comunista del país el 1989. Hi van participar líders polítics, com Václav Havel (president de Txecoslovàquia) i Vladimír Meciar (primer ministre d'Eslovàquia), que van tenir un paper crucial per guiar Txecoslovàquia a través del difícil procés de fragmentació. Tant la República Txeca com Eslovàquia van seguir els valors democràtics i van decidir desenvolupar i expressar pacíficament les seves identitats nacionals. No es van disparar trets ni es van saquejar ni destruir edificis públics. Tant la República Txeca com Eslovàquia es van incorporar a la UE el 2004 i es van alinear amb els valors europeus. La democràcia, més que el populisme o el nacionalisme, es va convertir en el cor dels dos països. Deu anys després de la fragmentació de Txecoslovàquia, el president Havel va afirmar en el seu discurs anual de Cap d'Any a la ràdio i la televisió estatal txeca l'any 2003: “No puc deixar de pensar que, per molt estrany que fos el que va passar aleshores, és una bona cosa que hagi passat”. Per descomptat, hi havia ànimes infelices a les dues parts, sobretot per l'absència de referèndum, però aquesta sensació de "malestar" no es va convertir en esclats violents i disturbis urbans.

Situem-nos a les acaballes de la Primera Guerra Mundial. El jove soldat Paul Bäumer, que entre els companys d’habitació de l'hospital militar hi té el veterà Lewandowski, pensa per dins. "Tot [el que s’ha escrit i pensat al llarg dels segles] deu haver estat fraudulent i insignificant, si milers d’anys de civilització ni tan sols han estat capaços d’evitar que es vessin aquests rius de sang". Bäumer és el protagonista de Res de nou a l’oest i és l'alter ego d’Erich Maria Remarque (1898-1970), l'autor d'aquest clàssic antibel·licista, una gran novel·la: senzilla, descarnada, commovedora.

El darrer mes i mig, arran de l’article “Un futur geoestratègic sense complexos” de Victòria Alsina, consellera d’Acció Exterior de la Generalitat, s’han publicat diversos posicionaments, entre ells “Volem una política pública de pau”, signat per membres del Consell Català de Foment de la Pau, en aquest diari. Més enllà de les posicions confrontades d’uns i altres sobre l’OTAN, vull destacar la necessitat que ambdós manifesten d’establir un “diàleg reposat sobre seguretat i defensa” que posi les bases “d’una estratègia de pau i un pla director que la implementi” i que, en el futur, identifiqui quins han de ser els fonaments en el cas que Catalunya pugui constituir-se com un estat.

La invasió d’Ucraïna per l’exèrcit rus, i el consegüent desencadenament de la guerra, està colpint Europa i el món sencer i ens té el cor encongit. La primera gran víctima d’aquesta agressió és, evidentment, la població d’Ucraïna, que veu el seu país envaït i en molts punts arrasat o en perill de ser-ho. Els milers de persones mortes i ferides i el gran nombre de desplaçades en són la imatge més esfereïdora. També en són víctimes els mateixos soldats russos, enviats a matar i a morir per ordre i interès d’un dirigent autocràtic, com també ho és la part de la població russa que s’atreveix a enfrontar-se a la política agressiva del seu govern.

Els enfrontaments recents entre joves palestins i israelians a Jerusalem i a la Cisjordània ocupada ens tornen a recordar per què és tan important entendre que el repte d'aconseguir la pau en aquesta regió del món és en realitat el repte de tots els que hem estat testimonis durant els últims 70 anys d’un conflicte assassí i horrible entre àrabs i jueus. Negar-se a matar o a legitimar l'assassinat és el punt de partida cap al qual apuntar la reconciliació palestino-israeliana. La pregunta que cal fer aquí és: els israelians i els palestins ¿es poden percebre a si mateixos com a autors de la violència, així com se'n perceben com a víctimes? Un pare o una mare israelians ¿es poden imaginar que la vida d'un nen palestí és tan valuosa com la dels seus fills? Un palestí ¿pot tenir el mateix sentit de l’horror, el fàstic i el dolor quan veu la imatge de nens israelians a qui els coets o els suïcides han fet esclatar en trossos? Per respondre a aquestes preguntes cal que palestins i israelians reconeguin la seva humanitat comuna i valors compartits, més enllà de reivindicar-se contínuament com a víctimes i més enllà d’una tendència persistent a culpar l’altre. Tots aquests són símptomes d’una por persistent d'acceptar les accions errònies que serveixen per perpetuar i aprofundir la guerra entre les dues nacions. Els homes i les dones que tenen por no poden concebre cap objectiu ni cap bé concret més enllà del simple instint de supervivència. La por converteix en desconeguda gent que hauria de ser amiga, perquè odiem allò que temem. La persona temorosa no pot estimar, desitjar ni esperar. Potser és massa tenir esperances que una comunitat, un estat o, de fet, fins i tot un individu aïllat pugui admetre que s’equivoca. Però tenir esperances ja és un pas endavant.

El 1991, quan li van donar el premi Nobel de la Pau, Aung San Suu Kyi estava sota arrest domiciliari a Birmània i no va poder pronunciar el seu discurs d’acceptació fins 21 anys més tard. Aleshores va afirmar que, al concedir-li el premi, el Comitè Noruec del Nobel reconeixia que “els oprimits i aïllats de Birmània també formen part del món, reconeixia la unicitat de la humanitat”. És irònic que la mateixa Suu Kyi que ha fet els ulls grossos davant del sofriment dels musulmans rohingyes del seu país torni a estar, trenta anys després, sota arrest domiciliari per ordre de la junta militar de Birmània. Setmanes de manifestacions no-violentes i una duríssima repressió han sacsejat l’estat birmà després del cop militar de l’1 de febrer, que ha tornat a instaurar un règim militar després d’uns quants anys de democràcia tutelada.

Els presos polítics han estat contundents i unànimes: "Tot el suport a les mobilitzacions i a les marxes massives i pacífiques. Cap violència no ens representa". El govern de la Generalitat també ha demanat, a través del seu vicepresident, Pere Aragonès, i del seu conseller d'Interior, Miquel Buch, "aïllar els violents minoritaris" que han alterat l'ordre públic i el caràcter no-violent i cívic de les accions de rebuig a la sentència del Procés. Tant Aragonès com Buch han defensat, a més, l'actuació dels Mossos per garantir el dret de manifestació i l'ordre públic, alhora que es comprometien a fer una avaluació de possibles excessos en les càrregues policials. El president Torra, tot i remarcar el caràcter pacífic de l'independentisme, no va voler posar-se al capdavant de la defensa del cos ni de la denúncia dels violents durant hores, fins que es va veure obligat a comparèixer a última hora de la nit. Aquest dijous té una nova oportunitat per fer-ho al Parlament.

El segon aniversari del referèndum de l'1-O s'ha celebrat al carrer com sempre ho ha fet el sobiranisme, de forma pulcrament pacífica i fins i tot estètica: una nit simbòlica de llums al les agulles de la serralada de Montserrat i un dia de concentracions descentralitzades per tot el país. Davant l'impúdic intent de criminalitzar l'independentisme equiparant-lo al terrorisme, els missatges dels líders polítics i civils sobiranistes han reiterat la no-violència, la desobediència civil i les urnes com l'única via possible. Entre la imatge que des de la justícia, la política i els mitjans espanyols s'intenta projectar de l'independentisme i la seva realitat a Catalunya cada cop hi ha una distància més gran.

Els últims mesos hem viscut respostes ciutadanes no-violentes davant l’embat d’un Estat que continua intentant establir un discurs únic i que utilitza la imposició i la violència, metamorfosant-la de mil maneres i des de mil posicions diverses.