Aquests dies passats, els capricis de l’algorisme han volgut fer aparèixer en el meu feed d’Instagram el fenomen dels therians. Es tracta d’una gent que senten una “connexió interna amb animals reals”. Dit d’una altra manera, se senten animals. Si són cans o moixos, caminen de quatre grapes. Si són serps, s’arrosseguen amb l’elegant ondulació escatada d’aquests bífids que tanta de gent troba poc agradosos. Es veu que el fenomen és viral a l’Argentina. Potser es tracta de gent que ha vist que intentar ser persona dins el règim de la motoserra és un impossible. Però no cal anar tan lluny: a algun institut de Mallorca ja hi ha famílies que empatitzen amb aquestes peculiars necessitats identitàries dels seus fills.

Les Balears van registrar el 30 de maig passat la presència d'1.816.629 persones, fet que suposa un increment respecte de l'any anterior de l'1,27% i trencar un nou rècord de pressió humana per al cinquè mes de l'any, segons les dades publicades aquest dimecres per l'Institut Balear d'Estadística (Ibestat).

Des de temps ancestrals els humans ens hem preguntat què ens fa humans. Diferents disciplines han buscat resposta a aquesta infinita pregunta, i segurament, una de les propostes més seductores prové de la biologia, particularment de la genètica. La biologia comparativa és, en aquest sentit, una eina molt poderosa que ens permet no només quantificar les diferències entre espècies, sinó entendre com aquestes diferències poden haver contribuït a trets específics del nostre llinatge. Mitjançant la comparació de genomes humans amb espècies properes amb les quals compartim un origen recent comú, com ara els grans simis,  podem identificar quins canvis moleculars són únics en els humans i quins compartim amb altres primats. Aquesta perspectiva evolutiva ens ajuda a destriar quins trets són veritablement humans i quins són part d’una herència comuna més profunda.

La datació d'un pont submergit dins la cova Genovesa a Manacor, que es remunta a fa almenys 5.600 anys, indica que els humans varen arribar a Mallorca almenys 1.000 anys abans del que es pensava, segons un estudi publicat a Communications Earth & Environment i recollit per EFE. Investigadors de la Universitat de les Illes Balears (UIB) varen descobrir aquest pont megalític submergit el 1999 mentre estudiaven la topografia de les coves de la zona. Aquest fet l'explica un dels autors, Joan Fornós, científic del Departament de Ciències de la Terra de la UIB.

“No hem de témer la tecnologia sinó els humans”. M’ho deia Lluís Nacenta, matemàtic i músic, comissari de l’exposició sobre la intel·ligència artificial del CCCB, en una conversa a SER Catalunya. I té raó. Al cap i a la fi les màquines les construeix l’home, i ell és qui té la capacitat de connectar-les i desconnectar-les. I de decidir l’ús que se’n fa. El problema és que saber que els humans carreguem amb aquesta responsabilitat no forçosament tranquil·litza. Com explica Nacenta, les màquines “saben més coses de nosaltres que nosaltres mateixos”, però “no pensen el que volen dir: ho articulen amb paraules, estan entrenades per calcular estadísticament la paraula més probable”. És a dir, són més limitades que nosaltres. Tanmateix, saber, per exemple, que ja és impossible que un campió d’escacs guanyi la màquina perquè aquesta té una capacitat d’anticipació de les jugades molt superior, és una humiliació que fa feredat. Fins on poden arribar?

Des del meu punt de vista —a una alçària exactament d'1,52 metres—, ser alta és una fantasia de superioritat molt estesa que hauria d'haver-se jubilat fa temps. L'exaltació de l'alçada tenia sentit quan facilitava la supervivència. Segles enrere, quan la necessitat de l'autodefensa sorgia cada dia, o a cada hora, a les persones altes els resultava més fàcil protegir les seves famílies i portar a casa un bon filet de rinoceront. Avui, els que poden aguantar una jornada sencera asseguts en una cadira d'oficina porten a casa talls de carn embolicats amb plàstic.

Un dels aspectes més importants en biologia de la conservació és anticipar fins a quin punt les espècies es podran adaptar amb prou rapidesa als canvis que s’estan produint en el clima, deguts, en bona part o en la seva totalitat, a l’activitat humana. Per ser consistents, aquestes adaptacions han de comportar canvis evolutius permanents que tinguin una base genètica. ¿Amb quina rapidesa estan evolucionant les poblacions naturals de mamífers i d’ocells? Aquesta és la pregunta que s’han plantejat el biòleg Timothée Bonnet i els seus col·laboradors, una quarantena de científiques i científics de més d’una vintena d’universitats i centres de recerca d’arreu del món. La conclusió a què han arribat, que s’acaba de publicar a la revista Science, és que la taxa d’evolució adaptativa de les espècies analitzades és gairebé el doble de la que fins ara s’havia pressuposat, però tanmateix pot no ser suficient per garantir la seva supervivència en els hàbitats que ocupen actualment.

Colin Carlson, biòleg de la Universitat de Georgetown, ha començat a preocupar-se per l’ectromèlia infecciosa o verola del ratolí. Aquest virus, descobert el 1930, es propaga entre els ratolins i els mata amb una eficiència implacable. Però els científics no l’han considerat mai una possible amenaça per als humans. Ara Carlson, els seus col·legues i els seus ordinadors ja no ho tenen tan clar.

Hi ha dos camps que la intel·ligència artificial usa recurrentment per demostrar els seus últims avenços. Un és el dels jocs: començant amb els escacs i altres de tradicionals i continuant amb els d’ordinador, que cada vegada requereixen més habilitat, tal com passa amb els d’estratègia. En aquest àmbit, ja hi ha diversos programes que han demostrat que poden superar els humans. L’altre camp és el dels vehicles autònoms, que ja han passat de la teoria a la realitat i cada vegada són més a prop de començar a omplir ciutats de tot el món. Un estudi publicat recentment a la revista Nature ajunta ambdues coses i presenta una xarxa neuronal capaç, per primera vegada, de vèncer els humans en un joc que simula de manera molt realista una cursa de Fórmula 1.

La confiança en el progrés i la millora de la humanitat té dos grans adversaris. El primer és que no tothom entén el mateix per progrés. Per dir-ho amb una exageració: uns troben que el progrés passa per ampliar un aeroport i fer possible el creixement i benestar econòmic del país, i els altres que cal defensar la flora i fauna d’un aiguamoll com a expressió de la resistència a un creixement que consideren destructiu. El segon adversari de la confiança en el progrés és que aquesta millora, sigui quina sigui, sempre topa amb una condició humana tossudament inalterable i limitada. Per entendre’ns: les passions humanes no canvien per molt que ho faci el món sencer, com demostra la seva obstinada presència a les tragèdies gregues, al teatre de Shakespeare i fins al cinema més actual. El món canvia, però nosaltres no.

“L’ètica continuarà sent necessària per decidir què ens devem els uns als altres”

Julian Savulescu és catedràtic d’ètica pràctica a la Universitat d’Oxford

La recerca científica aporta progrés. Podríem arribar a ser humans perfectes gràcies a les millores biotecnològiques, però com sabrem si hem de dur a terme aquestes millores? Per a Julian Savulescu, l’ètica és imprescindible per sospesar l’interès propi amb els objectius socials o la moralitat. 

]]> Aquesta setmana un jove barceloní es va declarar transespècie després d’implantar-se unes aletes al crani. Segons va escriure a Twitter, “una nova etapa de la meva metamorfosi ha començat”. Entenem, doncs, que la seva evolució no ha acabat.

]]> Des que l’escriptor txec Karel Capek va inventar els personatges dels robots, que la literatura no ha deixat de fer-se’ls seus. Capek els posava literalment en escena en una obra de teatre de l’any 1921, que mostrava com els homes artificials creats per un fabricant eren els nous proletaris, i acabaven rebel·lant-se i cobrant vida davant d’una humanitat cada vegada més estèril i alienada. ‘Robot’ és una paraula que prové del txec, del vocable ‘robota’, que significa esclavitud. Els robots, doncs, són els esclaus ja a l’inici de les ficcions que s’han fet sobre ells; també a dues novel·les recents que han estat traduïdes a la nostra llengua.

]]>

Quan Edward Prendick va naufragar navegant pel Pacífic, va anar a parar a una illa habitada per uns éssers estranys que semblaven una barreja entre animals i humans, i que després va descobrir que eren conseqüència dels cruels experiments que duia a terme un metge sense escrúpols. Aquest és l’argument de L’illa del doctor Moreau, una novel·la clàssica de ciència-ficció publicada per H.G. Wells a finals del segle XIX. També és un dels primers exemples d’aquell personatge del típic científic boig que, encara avui en dia, ens trobem tan sovint en tot tipus de ficció.

]]>

Novetat en el camp de la ciència i la salut. El Regne Unit ha donat llum verda, per primer cop al món, a l’alteració de l’ADN d’embrions humans, una mesura amb la qual pretenen que un grup reduït de científics de l’Institut Francis Crick investigui per entendre millor com són els primers moments de la vida.

]]> El Govern ha presentat aquest dimecres dos recursos davant del Tribunal Constitucional (TC) per demanar que s'aixequi immediatament la suspensió cautelar de la llei de consultes i el decret de convocatòria del 9-N. En tots dos escrits, d'una trentena de pàgines cadascun, el Govern invoca dues sentències del Tribunal Europeu de Drets Humans (de 2001 i 2005) en què es refereix a la il·legalització d'una organització sobiranista macedònia dins l'estat búlgar. "En una societat democràtica basada en l'estat de dret, s'ha d'oferir una adequada oportunitat d'expressió de les idees polítiques que discuteixin un ordre existent i la realització de les quals es proposi per mitjans pacífics", reflexionava la sentència del Tribunal d'Estrasburg del 2001.

]]>