L'historiador mallorquí Jaume Serra i Barceló ha mort aquest divendres als 74 anys. nascut a Palma l'any 1951) era historiador, mestre i músic. Es va llicenciar i doctorar en Història per la Universitat de les Illes Balears (UIB), on ha desenvolupat la activitat investigadora centrada en la història social i l'etnohistòria de Mallorca. Era especialista en la Germania mallorquina i les banderies de la Mallorca d'època moderna, entre d'altres camps d'estudi.

A banda de compartir aquesta pàgina de l'ARA, vaig tenir la satisfacció de coincidir molts cops amb l'admirat Joan B. Culla i Clarà a la ràdio o a la tele. Molt a començaments de la dècada del 1990, també vam compartir escala (al número 4 de l'exigu carrer dels Segadors, a Sant Andreu, a tocar de la plaça d'Orfila; a l'ascensor sempre ens vam parlar de vostè). Com bé deia l'altre dia Toni Güell, Culla ja és un clàssic, i com a clàssic cal tractar-lo. A banda d'historiador i professor universitari, ha deixat una empremta decisiva en l'articulisme català, tant quan va escriure al llarg de molts anys a El País com a l'ARA. Avui parlarem d'articulisme, doncs, i provarem de resumir la nostra manera d'entendre el gènere en cinc punts. 

El 21 de setembre, minuts després que s’acabés l’acte d'homenatge a Joan B. Culla al CCCB, vaig comentar a l'historiador Josep M. Muñoz que portava tot el dia recordant l'homenatge a l’historiador i jesuïta Miquel Batllori, que més que celebrar-se es va oficiar a la basílica de Santa Maria del Mar fa una colla d’anys, quan jo era adolescent. En un gest espontani Muñoz em va picar el braç: "He pensat exactament el mateix". En aquell altre homenatge, tan bon punt van acabar els elogis inicials i se li va donar la paraula, el pare Batllori va voler frapar els presents. "Voldria agrair aquest funeral de corpore vivente et insepulto", va dir d’entrada, amb una pausa dramàtica just abans de la llatinada. El públic que atapeïa la basílica, que coneixia la mordacitat proverbial del jesuïta, va riure; no sé si en Culla hi era; jo seia a la nau central al costat del meu pare. I molts anys després, el vívid record d'aquell sintagma antic va sobrevolar-me tot el dia de l'homenatge al Joan. Ho he d’admetre, al CCCB vaig passar-me l'acte esperant el moment que l’historiador, citant evidentment la font original, ens engaltaria la mateixa frase. Perquè, podem dir-ho, tant en Batllori com en Culla eren prou saludablement animals per exigir a l'audiència la cintura emocional i irònica que cal per encaixar-la. No la va dir. Potser no va voler, potser no li va venir a la memòria o no li semblava escaient, potser l'emoció l'estovava i va tenir pietat de nosaltres.

No passa sempre que la gent parli amb les mateixes paraules sobre una persona. Passa, però, en el cas del pare Josep Massot i Muntaner, que va morir a Montserrat el 24 d’abril a 80 anys. “Infatigable”, “generós”, “de país”, “exigent”, “cohesionador”. Una persona que confiava en els investigadors joves, que sempre estava disposat a donar una mà, conscient de la necessitat de crear xarxa, d’unir voluntats. “La part més humana de Massot i Muntaner ha fet que no només sigui admirat per la seva tasca, sinó també estimat per tots els que hi han pogut ser a prop”, diu la historiadora de la literatura Margalida Tomàs, que fou amiga i mà dreta de Massot i Muntaner, especialment en el projecte més personal de l’historiador, la revista Randa.

Com a historiador, Gabriel Mayol Arbona (Montuïri, 1986) para atenció de manera molt especial a les reivindicacions ciutadanes i les seves formes de manifestació en la contemporaneïtat a Mallorca. Aquest interès es constata sobretot amb la tesi doctoral que presentà a la UIB el 2017, Mobilitzacions ciutadanes a Mallorca durant l’etapa autonòmica (1983-2007): en defensa del territori, els drets socials, la cultura i l’autogovern. Aquella investigació és a l’origen del llibre ja centrat en la lluita ecologista, En defensa de la terra. Mobilitzacions ecologistes a Mallorca (1983-2007), que acaba de publicar Lleonard Muntaner Editor. Ja s’ha presentat a Montuïri; a Palma, serà a l’Espai Sus Cultura el 20 d’octubre.  

“El Valle de los Caídos només podrà ser bonic quan estigui en ruïnes”, deia l’historiador gallec Santos Juliá, mort ahir a Madrid als 79 anys a conseqüència d’un càncer. Doctor en Sociologia i catedràtic emèrit d’història social i del pensament polític a la UNED, Juliá es va dedicar a estudiar a consciència en més d’una dotzena d’assajos l’Espanya del segle XX. Entre els seus títols més destacats hi ha Política en la Segunda República (1995), Un siglo de España: política y sociedad (1999) i Historias de las dos Españas (2004), amb el qual va rebre el Premio Nacional d’història. Posteriorment va dedicar un llibre a l’etapa franquista, coescrit amb Giuliana de Febo ( El franquismo, 2005) i un altre a les víctimes del conflicte que acabaria amb la llarga dictadura (Víctimas de la Guerra Civil, 2005). Juliá hi escrivia: “Cal insistir que la del 1936 no va ser una guerra com les altres sinó una guerra de vencedors i vençuts, d’aniquilació dels derrotats”. I afegia: “Quan va ser l’hora de la revolució, els rebels van saber què calia destruir i a qui calia aniquilar, però molt pocs sabien què s’havia de construir i quins recursos i amb quins objectius calia utilitzar la força desfermada per la Guerra Civil”.

L'historiador Ramon Gubern i Domènech ha mort aquest divendres als 88 anys a Barcelona. Gubern, deixeble i col·laborador de Jaume Vicens Vives a través de l''Índice Histórico Español' (1954-56), va ser professor a la Universitat Laboral de Tarragona entre 1956 i 1962. Catedràtic d'història, Gubern i Domènech es va especialitzar en història medieval.

"L'historiador és el mecanisme íntim de desenvolupament humà d'un país", va escriure Jaume Vicens Vives (Girona, 1910 - Lió, 1960) a Notícia de Catalunya , assaig publicat l'any 1954 a Destino. Dos anys després de celebrar la doble efemèride dels cent anys del naixement i els cinquanta de la mort a partir d'exposicions, conferències i reedicions, Quaderns Crema ha fet un pas important en la reconfiguració del llegat de l'historiador català: en primer lloc, ha publicat l'inèdit Espanya contemporània (1814-1953), un brillant exercici d'europeisme escrit l'any 1953 per encàrrec de l'editor italià Marzorati; la segona aportació és Amb el corrent de proa , un assaig escrit a quatre mans per Cristina Gatell i Glòria Soler que vol mostrar el compromís de Vicens Vives a partir d'una biografia que explora les seves diverses vides polítiques.