Una clienta ha estat agredida per haver parlat en català a Hipermueble, una coneguda botiga de mobles. Segons ha explicat la víctima, el responsable de la botiga l'ha convidat a abandonar l'establiment de manera violenta per haver-se dirigit en català als responsables de la botiga. "El gerent m’ha expulsat del seu negoci després de negar-me a canviar al castellà essent jo la clienta", explica Júlia a través d'una publicació a les xarxes.

Quan Trump va engegar la guerra comercial en curs (en el que ell va anomenar "Liberation Day", i que a The Economist van rebatejar com a "Ruination Day"), el Partit Popular espanyol va pensar que li havia arribat el moment de fer el paper de partit sistèmic, estructural, capaç d'actuar amb sentit d'estat quan l'ocasió ho requereix. De manera que Feijóo va declarar que, davant d'una agressió com la dels aranzels, el PP es posava al costat del govern espanyol. Encara més, va acusar de poc patriòtics (alerta) aquells que fessin una altra cosa, en referència a Vox.

1. La setmana de la condonació de part del deute de les comunitats autònomes ha acabat amb una propina després del teló final. La presidenta de Madrid, en una entrevista de portada a El Mundo d’aquest diumenge, deixava aquest titular: “Ahora hay que asumir la deuda catalana, nos tratan de idiotas”. Isabel Díaz Ayuso sap quin és el tema que indigna una part de la ciutadania, esparvera els seus fidels i, al capdavall, dona vots al Partit Popular. És la seva versió del “Catalunya ens roba”. Fa dècades que tenen comprovat que, quan les coses van mal dades, atiar la catalanofòbia dona rèdits electorals i titulars gloriosos. A Ayuso, amb una ambició inflada i un cinisme patològic, se li’n fot que sigui veritat allò que afirma, li importa un rave que generi mal rotllo entre persones del seu mateix estat i, si convé, amaga que a la resta d’autonomies també se’ls perdona la part proporcional d’un deute que no haurien pogut tornar mai i que, només en interessos, era una sangonera per a cada comunitat. L’objectiu del Partit Popular no és altre que fer caure Pedro Sánchez i, pel que hem vist novament aquesta setmana, el fi justifica els mitjans. Però sap greu que, en aquest sil·logisme pervers, sempre rebi Catalunya. Tant se val que el Procés estigui en via morta, que l’independentisme ja no sigui majoritari al Parlament i que el català sigui tan sols la llengua habitual d’un terç dels ciutadans. Ja han guanyat, però els agrada rabejar-s’hi. Canya a “los catalanes”. Contra Junqueras i Puigdemont ja no en tenen prou.

M’avorreix sobiranament el debat lingüístic. M’avorreix perquè pens que, en aquestes alçades, hauria d’estar més que superat i que, tanmateix, l’escorament cap a una posició o una altra, a favor o en contra de la immersió, depenen en gran part de quina és la teva llengua materna i la sort o dissort que has tengut a l’hora de créixer en un entorn propens a l’ús d’un idioma o l’altre. En tot cas, entenc perfectament que un adolescent provinent d’un entorn castellanoparlant, amb pares castellanoparlants, criat en un barri castellanoparlant, consideri una nosa absurda aprendre una llengua que li resulta completament aliena. També entenc que, tot i tenir uns pares catalanoparlants, els joves que creixen en aquests entorns es deixin arrossegar per la inèrcia i facin servir socialment el castellà. Aquesta mateixa inèrcia és la que em fa ser poc optimista: estam traient aigua amb un didal mentre la barca s’enfonsa. Les estadístiques són clares: no arriba a un terç el percentatge de la població de les Balears que fa servir habitualment la llengua pròpia de les Illes al seu entorn familiar. I és fàcil suposar que aquest percentatge és encara inferior un cop sortim de casa.

Aquesta setmana el Govern, per boca del seu conseller de Turisme i Cultura, Jaume Bauzá, ha tornat a negar que es produeixin agressions lingüístiques a les Balears contra catalanoparlants. Ho podeu llegir a la crònica d’Anna Mascaró en aquest diari: per a Bauzá, la cosa es redueix a episodis de “mala educació”, i a “fòbies interessades” dels partits de l’oposició. De maleducats, argumenta el conseller, ja se sap, “n’hi ha a totes bandes, no són patrimoni de ningú”. I ho va rematar amb una consideració del que ell i el Govern consideren una actitud de bona educació: el català, va dir, “no podem permetre que es perdi, però tampoc podem imposar-lo”. Les imposicions són molt dolentes, ja ho pot ben dir el conseller. Deixem per a una altra ocasió el comentari sobre la pirueta conceptual de fer una conselleria de Turisme i Cultura: recorda la novel·la distòpica Andrea Víctrix, de Llorenç Villalonga (un autor poc sospitós d’esquerranisme ni de catalanisme radical), en què Mallorca ja no es deia Mallorca, sinó Turclub, probablement després de seguir un llarg camí de bona educació i absència d’imposicions.

El Govern continua negant l'existència d'un clima anticatalà als carrers. Com ja va fer la presidenta, Marga Prohens, el conseller de Turisme, Cultura i Esports, Jaume Bauzá, ha tornat a negar que existeixin discriminacions lingüístiques patides per catalanoparlants. Els episodis de mals tractes denunciats per diversos ciutadans són, al seu entendre, just un fruit de la "mala educació".

Des de diumenge, quan li vas etzibar a l'entrenador de l'Espanyol que no entenies el català "gràcies a Déu", que el teu nom és notícia. Comentem-la. Per començar, segur que ja saps que, en realitat, Déu no té res a veure amb el coneixement de llengües. La ignorància és cosa teva. Però tu vas anar molt més lluny, vas presumir de la ignorància, tot agraint al cel no entendre el català.

És igual la norma que tramiti el Parlament o el debat que s'hi dugui a terme: Vox no canvia les seves propostes ni els atacs al català. Les esmenes del partit d’ultradreta al projecte de llei de simplificació administrativa, que promou el Partit Popular, proposen l’eliminació del mínim del 50% de català com a llengua vehicular a l’ensenyament, un article que figura a la Llei d’educació i que prové del conegut decret de mínims. “La llengua catalana serà la d’ensenyament i aprenentatge emprada com a mínim a la meitat de l’horari escolar”, diu l’article 12 de la Llei d’educació, que ara Vox vol rebaixar simplement a assegurar que els alumnes siguin competents en les dues llengües.

La Coordinadora d'Associacions per la Llengua Catalana (CAL) de Mallorca ha denunciat que un dels seus membres va ser víctima aquest dilluns d'una agressió lingüística i física per part d'un conductor del TIB. Segons han avançat mitjans locals, la víctima, Carme R., va dirigir-se en català al conductor i ell li va exigir que parlàs en castellà: "Som a Espanya", li va dir.

Una mestra del col·legi públic Mediterrani d'Alacant ha estat denunciada per “discriminació lingüística” pel pare d’una alumna per no haver traduït íntegrament al castellà una circular que informava sobre una excursió. Tal com ha avançat el diari La Veu, l'escrit estava redactat tant en valencià com en castellà, com és costum al centre per evitar aquests tipus de conflictes, a excepció de dues línies que, per error, la docent no va traduir al castellà.

La branca de la Fiscalia de Barcelona que s'encarrega dels delictes d'odi i discriminació planteja endurir el càstig en aquells casos vinculats a l'origen territorial i la llengua. En la memòria anual del 2018, Miguel Ángel Aguilar constata l'increment d'atestats policials relacionats amb agressions, insults i amenaces motivades per l'ús d'algun dels idiomes oficials de l'estat espanyol o bé per la comunitat autònoma d'origen, tal com han avançat 'El Periódico' i 'El Mundo'. La proposta que recull el fiscal és modificar el Codi Penal per especificar una pena més greu en aquest tipus de casos, com per exemple els que estan relacionats amb la catalonofòbia, però també amb la resta de territoris de l'Estat.

Aquest divendres es va commemorar el vuitantè aniversari de la Nit dels Vidres Trencats, durant la qual es van produir arreu d'Alemanya diversos actes violents en contra de la població jueva, instigats pel règim nazi. Aquella nit del 9 de novembre del 1938, que va acabar amb més de 90 persones assassinades i prop de 300 sinagogues cremades arreu del país, a més de milers de detencions i de negocis destruïts, es considera el punt de partida de l'Holocaust.

Espanya -i consti que ara no parlo de l’Estat, sinó de la mentalitat espanyola en general- sembla haver estat incapaç d’assumir que a Catalunya hi ha, si més no, un parell de milions de persones que no se senten espanyoles, i potser unes quantes més que no se’n senten gaire. Això depèn, evidentment, de com emprem les eines de la demoscòpia, sempre més properes al vell art de la prestidigitació que no pas a l’avorrit rigor científic. Si vostè vol, posem per cas, que mai aparegui una majoria sobiranista entre els seus percentatges truculents, només cal que divideixi la qüestió en quatre o cinc ítems. És tot aquell reguitzell confús de sentir-se “més espanyol que català”, “més català que australià, però una mica gallec”, etc. Resultats assegurats, escolti. És impossible que li surti cap cosa clara i concreta: podrà afirmar o negar el que li vingui de gust. En tot cas, amb trucs o sense, tota aquesta gernació a la qual fem referència existeix.