Més guerra. Ara Israel-Iran. Fins on arribarà aquesta espiral bèl·lica mundial? Ho va escriure Mercè Rodoreda al pròleg de la seva novel·la Quanta, quanta guerra, la darrera que va escriure: "Una guerra serveix perquè la perdi tothom". I perquè després, tard o d’hora, en vingui una altra per venjar els morts. Més perdedors. I així sense fi. La violència genera odi i violència. És l’espiral tràgica de la història de la humanitat. També hi ha una espiral feliç, col·laborativa, on vida i mort s’entrellacen per seguir generant vida, com passa a la natura. La guerra és un fracàs de la vida natural humana. La condició humana, la consciència d’estar vius i de buscar un sentit a l’existència, és una arma de doble tall: ens fa déus i dimonis, ens dona un poder alhora fabulós i terrible. L’amor i la guerra. Eros i Tànatos. Com sublimar l’instint autodestructiu? La política, l’esport, l’art, els diners, la religió... Quantes coses hem inventat i sovint se’ns han tornat a girar en contra, recuperant els instints bastards?

El Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) vol que els èxits del 2024 no siguin flor d'un dia, sinó el full de ruta que garanteixi un futur brillant. Es tracta d'aprofitar l'embranzida (i la resposta de públic) d'exposicions com Subúrbia i la dedicada a la cineasta Agnès Varda, totes dues modèliques, en contingut i presentació. Aquest propòsit guia també la proposta expositiva del 2025, que inclou una mostra sobre Mercè Rodoreda, una altra sobre Chris Ware —segurament l'autor de còmic més rellevant dels últims 25 anys— i una sobre les emocions a l'art desenvolupada per Georges Didi-Huberman, que torna a desplegar el seu coneixement artístic a Barcelona després de l'exposició Insurreccions que va comissariar al MNAC el 2017. I encara caldria afegir-hi la mostra Amazònies. El futur ancestral, en cartell fins al 4 de maig.

"M'agrada el dia de Nadal. I m'agrada passar-lo a casa. I recordar", escrivia Mercè Rodoreda (1908-1983) el 23 de desembre del 1933 a la revista Clarisme. El to nostàlgic de l'article –en què l'autora desitja que nevi i que es parli de pau i amor– vira cap al sentit de l'humor quan cap al final demana que caldria deixar "una mica de banda el ventrell" i que no s'aprofiti la diada "per a embotir-se fins a sobreeixir".

Per als admiradors de Rodoreda, l’autora de Mirall trencat sembla ser un pou que no s’asseca mai. Després de la novel·lista vam descobrir la poeta, i la pintora, i ara ens arriba la Rodoreda periodista.

L'actriu i cantant Alèxia Pascual (Constantí, 2001), protagonista del retorn del musical Mar i cel a partir del 14 de setembre, està vivint un estiu molt intens, sense ni un dia de vacances. Després de la feina que han fet a la sala d'assaig, aquests dies la companyia ha desembarcat al Teatre Victòria per començar a concretar els diferents aspectes de l'obra damunt l'escenari. L'estrena està cada vegada més a prop, així que seran unes setmanes encara més intenses. Al teatre, els vint intèrprets de l'espectacle incorporaran a la interpretació del text d'Àngel Guimerà "la interacció amb el vaixell, l'attrezzo, el vestuari i el moviment en l'espai –explica Pascual–. És una segona capa de la feina".

Abans que comenci l'extraordinària programació de recitals de lied a la Canònica de Vilabertran, la Schubertíada ha començat a caldejar l’ambient líric empordanès amb un primer concert a Vilajuïga, a càrrec del tenor català David Alegret. El cantant, acompanyat del mestre Rubén Fernández Aguirre al piano, ha brindat un programa de cançó catalana preciós i equilibrat.  

Anna Sala, de Sant Feliu de Guíxols, i Lara Magrinyà, d’Eivissa, formen el duet musical L’arannà i juntes acaben d'estrenar el seu primer treball discogràfic, La salamandra (Blau Atzavara, 2024), inspirat en la literatura de Mercè Rodoreda. Els vuit temes del disc, però, no parteixen dels versos, rimes i estrofes dels poemes de l’escriptora, presumiblement més fàcils de convertir en cançó, sinó que, de manera molt original i sorprenent, es basen en la prosa dels seus contes breus. El resultat són vuit peces molt singulars i interessants, amb una estructura lliure, experimental, entre el pop electrònic, la música clàssica i la tradició popular, que troben en la prosa exquisida de Rodoreda una atmosfera ideal per buscar noves sonoritats. Les dues artistes presentaran el disc el 20 de juliol a Gàrzola (la Noguera) i el 27 a la terrassa de l'Auditori de Girona.

A principis dels anys seixanta, Mercè Rodoreda (1908-1983) treballava des de l'exili a Ginebra en dues novel·les: una d'elles, Colometa, va acabar sent La plaça del Diamant (1962), que no va trigar a convertir-se en el llibre més emblemàtic de l'autora, i al cap dels anys també en un dels més traduïts de la literatura catalana; l'altra era un projecte enigmàtic, estrany i inquietant que l'autora reprendria al final de la seva vida, La mort i la primavera (1986).

Armand Obiols (1904-1971) ha estat un dels intel·lectuals catalans més importants del segle XX, però va morir sense haver publicat cap llibre. "Va ser algú que al llarg de la vida es va dedicar a perdre coses", assegura Quim Torra, que acaba de publicar l'assaig biogràfic Armand Obiols, d'una fredor que crema (Empúries). "Armand Obiols havia de ser un gran poeta, però va abandonar els versos molt aviat. Es va convertir en un crític literari prestigiós i molt temut, tot i que també ho va deixar per convertir-se en analista polític. D'allà va passar a Acció Catalana, el partit dels intel·lectuals, on hi havia Carles Riba, Eugeni Xammar i Josep Maria de Sagarra, entre altres", afegeix Torra. Les idees catalanistes, liberals i republicanes que Obiols defensava se'n van anar en orris a partir de l'esclat de la Guerra Civil. El 1939 es va exiliar i mai més va tornar a trepitjar Catalunya.

Un dels llibres més divertits que he llegit és Com no escriure una novel·la, de Howard Mittelmark i Sandra Newman (publicat en castellà per Seix Barral), un manual que t'explica, a través d'exemples que fan pixar de riure, el que un escriptor no ha de fer si vol que el seu manuscrit arribi a publicar-se. Hi ha textos, tot i això, que, malgrat no caure en els errors que els autors detecten, no acaben de funcionar, o no hi acabem de connectar, i no en sabem ben bé el perquè.

Joan Gurguí (1982) dirigeix juntament amb Andreu Balasch La Bikineria, un concepte en expansió que ja té cinc anys, i que acaba de rebre el seu primer premi, atorgat per la revista Cuina, com a entrepà preferit dels catalans. L'entrevistem a l'establiment del carrer de Muntaner mentre està acabant els preparatius per a una nova obertura, que s'inaugurarà dins del Mercat Gastronòmic del Born, de nom Born14, al carrer del Sabateret de Barcelona.

El Teatre Nacional de Catalunya (TNC) inaugura la temporada amb tres propostes artístiques de Mercè Rodoreda. El vestíbul principal de l'equipament acull, fins al 5 de novembre, l'exposició Rodoreda, mirall de llengües, que gira al voltant de les traduccions fetes de La plaça del diamant des que es va publicar per primera vegada, el 1962. És una mostra que es va poder veure al Centre Cultural Blanquerna de Madrid el 2008 i que ara el TNC ha adaptat. "Dediquem la temporada a la memòria perquè, quan saps el que t'ha passat, l'art pren un altre sentit. L'exposició serveix per centrar la figura de Rodoreda. Després obrim la Sala Gran amb l'espectacle de La plaça del Diamant, i a la Tallers hi tindrem la instal·lació Flors i viatges de Cabosanroque. Com a teatre públic, tenim el dret i l'obligació de revisar el nostre patrimoni", explica la directora del TNC, Carme Portaceli.

Quan la directora i dramaturga Carlota Subirós va rebre la proposta del Teatre Nacional de Catalunya (TNC) i el Festival Grec d'adaptar a l'escenari La plaça del Diamant, el primer que es va demanar va ser: qui farà de Colometa? Els referents a l'hora de versionar aquest clàssic universal de Mercè Rodoreda són tan potents com les actrius Sílvia Munt a la pel·lícula del 1982, Sílvia Bel al muntatge del 2007 dirigit per Toni Casares al TNC i Lolita Flores en l'espectacle dirigit per Joan Ollé i estrenat el 2014. La intuïció de Subirós va ser "parlar des d'una perspectiva contemporània, des de la multiplicitat i la diversitat" i, per això, va optar per construir una Colometa feta d'onze intèrprets de caràcters, edats i biografies molt diferents. La nova La plaça del Diamant s'estrena aquest dijous al Teatre Grec, farà una segona funció diumenge i després farà temporada a la Sala Gran del TNC a partir del 28 de setembre.

El Teatre Nacional de Catalunya (TNC) acaba la temporada amb satisfacció. "En l'era postcovid estem contents. Hem fet rècord històric d'abonaments, amb 5.634 abonats, i rècord d'abonats joves", celebra la directora del teatre, Carme Portaceli. Amb dades d'aquest dimecres i a l'espera de tancar les xifres, el TNC ha acollit 108.634 espectadors i ha tingut una ocupació del 76%. De cara a la temporada vinent, la memòria serà l'eix central que travessarà totes les propostes escèniques. "És un compte pendent que tenim al nostre país; la memòria ens explica qui som i d’on venim. Representa el reconeixement de la nostra essència com a éssers humans", subratlla la directora.

Aquest dijous es commemoren quaranta anys de la mort de l'escriptora Mercè Rodoreda (1908-1983). L’Institut d’Estudis Catalans (IEC), hereu de la propietat intel·lectual de l’autora, que gestiona a través de la Fundació Mercè Rodoreda, ho celebra amb un audiovisual en què se subratlla la internacionalitat de l'autora, una de les més traduïdes de la literatura catalana. 

En aquest 2022 que s’esmuny, l’escriptora Mercè Ibarz ha escrit dos llibres que són una aportació important sobre l’escriptora catalana més traduïda al món: Retrat de Mercè Rodoreda i Rodoreda, un mapa. Ja són sis els llibres que aquesta narradora nascuda a Saidí (1954) ha dedicat a l’autora de Mirall trencat. Li pregunto què n’ha xuclat ella, com a escriptora, de la Rodoreda. L’autora del Tríptic de la terra, un llibre que va merèixer bones crítiques, respon que ha trigat molt temps a descobrir que estudiar Rodoreda l’ha impulsat a ser ella mateixa, a trobar el seu to i a ser austera en la frase. Parlem molt de literatura i de la vida de la Rodoreda, sense fer cas del consell que la seva amiga, Anna Murià, va donar a Mercè Ibarz: “Evita les tafaneries de porteria”. Convençut que en els detalls de la vida es forja la millor literatura, no me n’he sabut estar.

El mes de gener de l’any passat, Vicenç Pagès Jordà –que hauria arribat a ser un referent en el món intel·lectual de Catalunya– lamentava que les lectures escolars no es triessin adequadament, que no s’hi treballés de manera rendible per a la capacitat de comprensió dels textos i que, en termes generals, la lectura es convertís en una tortura per als estudiants, en especial a partir del primer any de BUP.

M’han preguntat moltes vegades per què escric. És una pregunta que fan sovint als escriptors. Les respostes són diverses i jo mai no he acabat de saber quina és exactament la meva. 

Recordo perfectament el dia que vaig saber que Mercè Rodoreda –aleshores, i segurament encara ara, la meva autora preferida– havia tingut un fill que va deixar a Barcelona quan va marxar a l’exili. Tot feia pensar que la relació mare-fill mai no va aconseguir ser gaire bona a partir d’aleshores.