El conseller d'Interior, Miquel Buch, ha atribuït els aldarulls de les últimes nits a Barcelona i altres capitals catalanes a "grups antisistema molt violents i organitzats". Fins ara Buch havia parlat de "grups violents" però aquest dissabte ha dit que són manifestants "antisistema" que "no és el primer cop que actuen a la ciutat" i que "des del primer moment estan actius". El conseller ha afegit que fan servir "tàctiques i tècniques combatives". Buch ha comparegut per valorar la cinquena nit de disturbis i ha reiterat que "la violència no és l'eina per defensar una idea democràtica". També ha fet esment al "més de mig milió de persones que ahir van ensenyar la millor cara del poble català de forma cívica i pacífica".

Si fóssim a l’any 1984, els Siniestro Total s’ho pensarien dos cops abans de titular un àlbum Menos mal que nos queda Portugal. Resulta que els diaris lusitans van prestar força cobertura al viatge de Quim Torra per les seves terres, i el president va poder fer sentir els seus arguments sense les interferències habituals que li aplica la premsa espanyola. Aquesta insolència va provocar que la diplomàcia espanyola hagués d’activar els seus ben greixats ressorts diplomàtics per mirar de reconvenir la premsa portuguesa i contrarestar els raonaments independentistes que van recollir.

I com li cremava la cadira a Josep Borrell quan se sotmetia a les preguntes de Tim Sebastian al canal DW News! Però la seva extemporània manera d’acabar l’entrevista no ha sigut l’únic revés patit pel ministre espanyol d’Afers Exteriors. El diari conservador Die Welt l’entrevistava i, com sol passar amb els polítics, el més revelador estava en les preguntes. En alguns casos, de fet, ni tan sols eren preguntes, sinó rotundes afirmacions: “El judici davant del Tribunal Suprem amb els líders del moviment independentista tampoc millorarà la imatge d’Espanya” o “Però siguin quins siguin els veredictes finals, una cosa és segura: només reforçaran la llegenda dels màrtirs catalans”.

Esclar. Després d’haver publicat i repetit mil vegades que el major Trapero havia posat els Mossos al servei de l’independentisme -tot i les flagrants evidències en sentit contrari-, ara alguns mitjans miraven de fabricar el relat de la seva reconversió a l’ordre constitucional. Una manera subtil de fer-ho va ser amb la fotografia que van situar en portada El Mundo, El País i La Vanguardia. Cadascú triava una fotografia diferent, però en totes es veia el moment en què un agent de la Policia Nacional saludava el major. Es tracta d’una salutació obligada entre uniformats: la inicia qui té rang inferior, que l’ha de mantenir “en primer grau de salutació” (és a dir, amb la mà estesa tocant la gorra) fins que la faci també l’uniformat de rang superior. Només quan el segon abaixi la mà l’altre podrà abaixar la seva. De fet, qualsevol civil hauria de rebre aquesta salutació en el moment que un policia se li adreça per primer cop.

Costa de veure des d’aquí, amarats com estem de la pluja del relat mediàtic unionista que vessa des de diaris, ràdios i televisions, però la premsa internacional que cobreix el judici té clar quin és l’interès informatiu de l’assumpte. D’una banda, està pendent de si una condemna dura torna a inflamar la situació política espanyola. De l’altra, la sentència permetrà avaluar el grau de cintura democràtica de l’estat espanyol, si finalment acaba castigant amb presó el fet de posar unes urnes. El tema de l’existència o no de violència independentista és un assumpte clarament residual: tots van veure les imatges en vídeo i tenen clar que qui repartia llenya portava porra i uniforme policial.

El meu pare, que en pau descansi, solia rebatre moltes de les meves infantils peticions amb la cua "...i jo vull un helicòpter". És evident que qualsevol persona pot sentir inquietud davant una manifestació de protesta, però el relat brucewilliesc de la secretària judicial Montserrat del Toro estava prenyat d'exageracions, contradiccions i errors, de manera que caldria, com a molt mínim, posar-lo en entredit. L'ús de la paraula essencial 'tumult' en moments claus fa sospitar que la seva declaració estava molt ben estructurada per satisfer el relat dels seus camarades de l'acusació.

Pensar que un cos policial pot ser neutralitzat amb sabó de fregar plats és posar molta voluntat per quadrar un relat de violència que només existeix en les sabonoses imaginacions dels declarants d'aquesta setmana.

Després d’anys i anys de llegir titulars a la caverna dient que el Procés es desinflava -mentre la mobilització popular demostrava persistentment el contrari- resulta balsàmic topar amb un titular en què la deflació s’aplica a un subjecte diferent. És de Le Monde i diu: “El judici dels separatistes catalans es desinfla”. El subtítol amplia: “L’acusació està tenint dificultats per demostrar el delicte de rebel·lió, que era la principal acusació contra els líders catalans després de l’organització d’un referèndum el 2017”. I en el text es parla de com els primers interrogatoris mostren “la fragilitat de l’acusació”.

Tu pots defensar que la Terra és plana. (T'equivoques, però ho pots defensar.) Tu pots especular que la Terra és plana. (T'equivoques, però ho pots defensar.) Però no pots avalar que la Terra és plana. Només podries avalar que la Terra és plana si en presentessis proves irrefutables, cosa que els entranyables terraplanistes del món encara no han pogut aportar.

Temo que trigaré alguns anys a demostrar-ho –i tant de bo m'equivoqui– però dimarts es va forjar el lideratge del catalanisme de l'etapa vinent. Parlo, esclar, de la declaració de Jordi Cuixart al Suprem: a mig camí entre la política i l'humanisme, elevat en els ideals però arrelat a terra. Tanmateix, el seu pas pels interrogatoris ha sigut silenciat o minimitzat a les portades dels diaris. Des de Madrid només 'El Mundo' li dedica un espai ressenyable. "Cuixart ho nega tot però torna a amenaçar", titulen, evidentment en negatiu i amb una foto on se'l veu de lluny i en una pantalla. Cap referència a 'El País', 'Abc' i 'La Razón'. De fet, només en aquest últim diari hi ha una referència a la jornada transcendent del judici, amb un titular que busca l'escarni: "Forcadell nega el que tot el món va veure i afirma que 'la DUI no va existir'". Però encara resulta més eloqüent que, a Catalunya, només mereixi un subtítol sense foto tant a 'La Vanguardia' com a 'El Periódico'.

Si no fos per la gravetat -gens fictícia- que afecta els dotze encausats, el judici de l’1-O podria semblar a estones una estranya sitcom. Els traspaperaments de l’equip de Fiscalia, les seves confusions freqüents, les dificultats a l’hora de fer que els funcionaris mostrin les proves correctes als monitors... Hi ha moments que sembla que Rowan Atkinson, en la seva encarnació de Mr. Bean, apareixerà en escena i començarà a disparar absurdes preguntes als acusats. És un contrast que funciona bé, dramàticament, el que es crea entre la formalitat de les togues i els disbarats que salpebren els interrogatoris.

Que la premsa internacional està donant una imatge més ponderada de la situació catalana que la de Madrid és cosa lamentable, però sabuda. Ara bé, el que resulta més exòtic és que fins i tot les edicions en anglès de diaris com El País acusin disparitat de criteris respecte a les edicions en castellà que s’adrecen a l’audiència de l’ España entera.

El periodisme, com el cinema, funciona sovint per contacte. Una imatge al costat d'una altra es modifica. Si la 'Gioconda' s'exhibís costat per costat d'un quadre que mostrés un pollastre no hi hauria misteri en el somriure: tothom assumiria que està contenta davant la perspectiva de clavar-hi les dents. En periodisme, però, les juxtaposicions es fan servir sovint amb més mala idea. Mirem, per exemple, la portada d''El Periódico' d'aquest divendres. El segon titular diu "El fiscal busca la violència". Es refereix al delicte de rebel·lió que intenten penjar-li a Jordi Sànchez. Fixem-nos ara en la fotografia de portada: el foc d'uns neumàtics que cremen a l'AP-7, per una acció dels CDR. La imatge, en realitat, no il·lustra la notícia del judici, sinó la de la vaga general, que el diari dona just a sobre. Però com que fan frontera, l'estampa subtilment il·lustra també el tema de la declaració al Suprem. I, per tant, el missatge subtil que emana d'aquesta composició és clar: ¿Diu que el fiscal busca la violència? Goita, ja la té! El titular és correcte, la fotografia és lícita, però és en la combinació on hi ha la mala bava.

No deixa de ser interessant, i il·lustratiu, que l'únic ciutadà espanyol a qui la Constitució defineix com a "inviolable" i eximeix de qualsevol responsabilitat ventili les seves opinions sobre el respecte a la llei. Però, esclar, a la inviolabilitat constitucional cal afegir-hi la política. És a dir, els mecanismes d'Estat que, operats sobretot pel bipartidisme sufoquen des d'investigar les activitats econòmiques del rei emèrit, aprofundir en les gravacions a la seva amiga íntima o, directament, plantejar al poble espanyol si prefereix viure en una monarquia o en una república. Aquesta segona inviolabilitat se sustenta en la tercera: la inviolabilitat mediàtica. Certament, s'ha relaxat aquella cotilla que impedia publicar res que pogués pertorbar la pau reial, però el sistema mediàtic –en general– ha optat per una cobertura que en cap cas qüestioni la pròpia existència de la institució i l'oportunitat dels seus actes.

El judici avança i la premsa de Madrid –és la meva interpretació– no acaba de trobar una narrativa contra la línia de defensa exhibida. A l''Abc', per exemple, posen foto de Raül Romeva al banc dels acusats, però el titular és "El PSOE no veu delicte en els referèndums il·legals". El subtítol ("En ple judici contra el cop de l'1-O, els socialistes tornen a votar amb els independentistes en contra que es penalitzi celebrar consultes fora de la llei") tampoc no diu res de l'exconseller. I cal anar al peu de la pàgina per trobar el titolet "Un altre míting a la sala", amb el qual bandegen l'explicació de Romeva.

Ho està explicant esplèndidament la Mònica Planas en aquest diari: la cobertura del judici al Procés a les televisions privades espanyoles és tendenciós i espectacularitzant. El quadre es pot completar amb l’estratègia de RTVE, més curosa en les formes però igualment qüestionable. La pública aplica una tècnica subtil però ben efectiva: deixar fora de l’antena les veus (o sigui, els arguments) dels independentistes processats.

El judici torna a posar la qüestió catalana a l’agenda mediàtica internacional. I, com a mínim en aquesta primera setmana, un element repetit en diaris arreu del món és que no només està en joc el futur dels dotze processats, sinó que també Espanya afronta un judici, en aquest cas a la qualitat de la seva democràcia. “El processament dels líders del referèndum català canviarà la història espanyola”, titulava per exemple La Stampa, que l’endemà entrevistava el vicepresident, Pere Aragonès. “El judici posa a prova els tribunals espanyols”, deia la BBC, una televisió no precisament amable amb els moviments d’independència. “La crisi catalana encara és determinant per a Espanya”, hi afegia Bloomberg, des de la perspectiva econòmica.

El primer dia de declaracions dels processats independentistes va mostrar la qualitat de les defenses (i una matusseria alarmant de la Fiscalia, que es va equivocar en el nombre de cotxes de la Guàrdia Civil del departament d'Economia o va confondre el nom de les persones que pretén engarjolar). Però els diaris de tall més unionista han preferit centrar les seves portades en les divergències a les línies de defensa exhibides per Oriol Junqueras i Joaquim Forn, amb l'objectiu de desviar el tema: es tracta de deixar de parlar de l'aspecte tècnic i polític del judici per aixoplugar-se en el mantra de la divisió de l'independentisme. "L'independentisme també es trenca davant dels jutges", titula l''Abc'. "El judici fa aflorar diferències entre els líders del Procés", secunda 'El Periódico'. I 'El Mundo' rebla: "Forn desmunta la proclama de Junqueras: «El referèndum no era legal»". Esclar, molt millor furgar en la ferida interna sobiranista, que no pas en les vergonyes assenyalades per tots dos encausats pel que fa al seu procés. En subratllen la diferència, però també s'hi podria veure una perfecta complementarietat: hi ha un motiu polític (Junqueras) i per això la instrucció és precària (Forn).

És una conclusió una mica sopa d'all, però crec que val la pena consignar-la: el sistema (mediàtic) surt en defensa del sistema (judicial) perquè, esclar, entre 'sistemites' (o serà 'sisterraquis'?) cal ajudar-se. I, per això, avui la premsa 'sistemiana' surt en tromba per desacreditar la defensa dels acusats independentistes. El mantra escollit és que va ser una defensa política i no jurídica. Subratllar això ja implica un posicionament: que la causa és estrictament judicial.