“A les Balears arrossegam un dèficit públic insuportable, governi qui governi aquí i a Madrid”, afirma sense embuts Jordi Mora, president dels petits i mitjans empresaris de Mallorca (PIMEM). La frase resumeix la frustració del que representa ser la segona comunitat que més aporta a l’Estat i menys rep, només per darrere de Madrid, i veure venir que les coses no canviaran gaire amb el nou model de finançament. Tot i l’escepticisme empresarial, Mora també ha dit aquests dies que no es pot caure en el pessimisme perquè “aquesta proposta aporta més recursos i millorarà serveis públics, i obre una porta a negociacions bilaterals. Per tant, el Govern encara el podrà millorar”.

La proposta de nou model de finançament autonòmic que ha presentat aquest divendres la vicepresidenta primera del Govern i ministra d'Hisenda, María Jesús Montero, suposaria per a les Balears incrementar amb 412 milions l'any els recursos que rep amb el sistema de finançament vigent actualment. En roda de premsa, el delegat del govern a les Illes, Alfonso Rodríguez, ha explicat que amb aquest nou sistema l'Arxipèlag se situa per sobre de la mitjana en finançament per habitant ajustat, davant del model actual en què es troba per sota de la mitjana.

Diguem les coses pel seu nom. El que s'està dirimint en aquest nou procés que només acaba de començar no és el model territorial d'Espanya. És el model fiscal.

El president Aragonès i la consellera Mas han presentat una treballada proposta de relació econòmica amb l’estat espanyol. L’han anomenada “Finançament singular. Proposta de finançament just per a Catalunya”. Evidentment, el govern de l’Estat s’ha apressat a dir que “ni parlar-ne” i a recordar que tota proposta ha de passar pel Consell de Política Fiscal i Financera (CPFF). El Partit Popular i els inspectors d’Hisenda han parlat d’inconstitucionalitat i la col·lecció de reaccions contràries d’altres comunitats autònomes (CA) és indescriptible. Sobresurt l’enuig ofès del candidat del PNB a les eleccions basques que es realitzaran el 12 d’abril. Sap greu que algunes reaccions catalanes només s’hagin fixat en el fet que era una proposta que s’anunciava pensant en l’imminent horitzó electoral català, malgrat que el president de la Generalitat feia temps que en parlava i que la proposta, en si mateixa, és sòlida.

L’amnistia és una realitat. Després del vot en contra de Junts per Catalunya i de reobrir-se les negociacions, finalment es va assolir un text concertat entre els tres grans actors en aquest assumpte, PSOE, Junts i Esquerra Republicana. El partit de Carles Puigdemont ha pogut introduir aquells elements que creia necessaris per restringir al màxim el marge d’interpretació de l’elit judicial espanyola, revoltada contra la idea d’amnistiar els independentistes i, sobretot, obsessionada per tombar Pedro Sánchez. El PSOE i el govern central han aconseguit un articulat que estan convençuts que no serà impugnat pel Tribunal Constitucional. Al seu torn, ERC, que ja havia donat per bo el text anterior, ha restat importància a les millores incorporades a instàncies de Puigdemont. Oriol Junqueras, fins i tot, s’ha queixat del que, per a ell, ha representat una pèrdua de temps que, en definitiva, afegeix, no ha millorat una llei que ja estava ben feta.

La població no atura de crèixer a les Balears: 85.587 habitants més la darrera dècada, 100.000 des de 2009 i prop de 300.000 més en 20 anys (un increment de més del 30%). És una de les tres comunitats que han suportat un increment proporcional de població més gran i ha hagut de fer front a una forta pressió de població sobre els principals serveis públics, com són la salut i l'educació. Segons les dades de l'Institut Nacional d'Estadística (INE) recollides per l'agència Europa Press, Madrid, Catalunya, les Balears, Andalusia i el País Valencià han guanyat 1,1 milions d'habitants des de 2013, mentre que altres territoris, com les dues castelles, Aragó, Galícia, Astúries i Cantàbria perden habitants.

Pocs temes generen més embolic que aquest. El sistema del finançament autonòmic de règim comú és un dels grans mals de cap d’acadèmics, polítics i ciutadans, no només perquè sol anar de bracet d’un debat crispat, sinó perquè està ple de tecnicismes i xifres que sovint carrega el diable. De nou serà un dels temes que marcarà la pròxima legislatura, però també les negociacions amb els partits independentistes catalans de cara a una possible investidura de Pedro Sánchez.

És cert que darrerament hem vist algunes aproximacions, però estem bastant lluny de tenir clar el que cal fer en el terreny fiscal. No és estrany que sigui fàcil fer-se un cert embolic mental en uns moments en què s’han ajuntat un conjunt important de problemes de caràcter ecològic (canvi climàtic), social (empobriment i augment de les desigualtats), sanitari (perill de pandèmies), militar (guerres) i econòmic (inflació i endeutament). El repte de mantenir la sostenibilitat, tant del planeta com de la convivència humana, demana als governs polítiques valentes i urgents, que en molts casos no es fan. I, sobretot, exigeix disposar de molts més recursos financers. És lògic que s’hagi obert arreu un fort debat fiscal que està provocant enfrontaments polítics davant la incomprensió dels ciutadans, i que marcarà els colors de l'etapa en què entren les nostres societats. Voldria exposar, molt simplificades, unes quantes idees al respecte, centrades sobretot en Espanya, Catalunya i la UE.

Isabel Díaz Ayuso i ara Ximo Puig són els últims presidents autonòmics que des de les seves respectives comunitats autònomes han encès les alarmes al govern espanyol. El president de la Generalitat Valenciana és l’exemple recent que en la política espanyola els problemes territorials estan guanyant espai als estrictament estatals, en un procés originat per la força dels nacionalismes perifèrics i que amb el pas dels anys ha anat adoptant altres angles. El president espanyol, Pedro Sánchez, posarà esforços en la gestió dels fons europeus, però altres maldecaps venen des de Catalunya –sobiranisme–, el País Valencià –finançament autonòmic–, el centre peninsular –l’Espanya rural– i la Comunitat de Madrid –illa fiscal.  

Madrid, les illes Balears, Catalunya i València són les comunitats més perjudicades pel sistema de finançament autonòmic d'Espanya. Així ho mostren les últimes dades disponibles, corresponents a l'any 2017, recollides en un estudi publicat per l'Institut d'Economia de Barcelona. La tendència no és nova, assenyala la institució, ja que es va repetint, a grans trets, d'ençà que l'any 2009 es va començar a aplicar el model de finançament actual.

L'economista Daniel Lacalle, assessor econòmic del líder del PP Pablo Casado, ha defensat l'extensió del sistema de finançament aplicat al País Basc a la resta de comunitats autònomes. En una entrevista al diari 'El Mundo', Lacalle assegura que sempre ha elogiat el concert basc com "una solució bona per vertebrar un estat de les autonomies en què es conjugui la responsabilitat fiscal amb l'autonomia".

No descobrirem ara i aquí que l’especialitat del president espanyol, Mariano Rajoy, és deixar que les coses passin. No fer res. Això té unes implicacions polítiques, però també econòmiques, i aquestes últimes potser estan passant més desapercebudes.

El president de la Generalitat valenciana, Alberto Fabra, ha reclamat aquest dimarts, davant del president espanyol, Mariano Rajoy, un sistema de finançament autonòmic que "garanteixi que els drets dels ciutadans siguin els mateixos a qualsevol punt d'Espanya" i que "no parli de territoris, sinó de persones", en una clara al·lusió a Catalunya. En aquest sentit, el president valencià ha dit que no entendria "en absolut" un sistema de finançament amb un tracte diferenciat per a Catalunya. "No poden haver-hi acords bilaterals amb ningú. L'acord ha de ser entre tots per tal de garantir que els serveis siguin els mateixos, independentment de la comunitat autònoma", ha remarcat.