La festivitat de Tots Sants sol ser un moment en què giram la mirada cap als cementeris, espais que, massa vegades, associam a moments trists, de record, d’emocions, de pena. També n'hi ha que hi troben reconfort i benestar. És aquest, també, un espai on treballen persones en el seu dia a dia i que conviuen amb les penes i moments difícils de totes les famílies dels nostres pobles.

El cementeri Vell d’Eivissa s’aixeca silenciós i hermètic en ple barri de les Figueretes, a només un parell de quilòmetres del Hï i l’Ushuaïa, llocs de pelegrinatge de bona part dels clubbers europeus. En aquest cementeri hi descansen Isidor Macabich, autor d’una incommensurable història d’Eivissa en quatre volums; el poeta Marià Villangómez, qui va deixar escrites coses com Les fulles tremolaven a la fina carícia de la gran mà del vent, i la sindicalista Margalida Roig Colomar, qui va impulsar la Unió Obrera Femenina el 1936, entre d’altres. Morts preeminents, constructors d’una Eivissa que, si bé no és immortal, es resisteix a fer mutis pel desguàs. La llista de senyors de Vila (i no tan senyors) que descansen entre els murs d’aquest cementeri, construït el 1835, és llarga i notable.

Sovint, quan un adolescent ha d’afrontar el dol, no se’l sap acompanyar. En el seu dia a dia, així ho viu Sofia Dengra, psicòloga i voluntària d’AVES, una entitat que dona suport als qui viuen la situació i ho necessiten. Per a Dengra és especialment important oferir un “espai per plorar” i “temps" per fer el dol. No fer-ho així pot paralitzar el procés i deixar que, anys després, una circumstància sobrevinguda el destapi en forma de patologia física (migranyes, insomni…) o fins i tot mental. “És important que el dol es faci quan s’ha patit la pèrdua”, assenyala Dengra, per evitar que amb els anys no es confongui amb altres patologies com la depressió. 

Al llarg de l'última dècada, i a mesura que el necroturisme s'ha anat consolidant arreu, cada vegada més gent s'acosta als cementiris quan, per fi de vacances, pot escapar-se a algun indret per descobrir. Fins i tot hi ha casos extravagants. Sense anar més lluny: “Una parella de nord-americans va venir al cementiri de Montjuïc a fer-se les fotos de casament, vestits de nuvis”.

Cada any, entre 140.000 i 150.000 persones són enterrades al Regne Unit. Aproximadament, entre el 22% i el 25 % de les defuncions que es registren, d'acord amb les dades de l'Oficina Nacional d'Estadística. Des del 1968 les cremacions superen els enterraments. Però el desig dels morts i especialment dels vius que els difunts tinguin un lloc on descansar en pau eternament on es pugui anar a visitar-los i recordar-los comença a ser un problema.

El periodista i escriptor escocès Peter Ross passava molt de temps als cementiris quan era petit. Li encantava jugar entre les tombes i imaginar-se les vides que havien tingut els morts. Ja d'adult, la tomba del comediant i cantant Mark Sheridan, cèlebre per la cançó Do like to be beside the seaside, va ser el detonant per escriure Una tumba con vistas. Historias y glorias de cementerios. Editat per Capitan Swing i traduït al castellà per Isabel Hurtado de Mendoza, el llibre és ple d'històries: més d'amor que no pas mòrbides. Ross explica qui és Phoebe Hessel, que es va disfressar d'home i se'n va anar a la guerra, i recorda Lilias Adie, acusada de bruixeria. Es passeja pel cementiri de Milltown, a Belfast, on es ret homenatge als republicans que van morir lluitant contra els britànics, i per Crossbones, a Londres, on fa segles enterraven a les prostitutes. Arriba als llocs més recòndits del Regne Unit buscant tombes. Al llarg del llibre planeja una pregunta: quin futur poden tenir els cementiris quan tres quartes parts de la població opta per la incineració.

L'Ajuntament de Ciutadella ha obert un expedient a l'empresa Edifincas, l'encarregada de la construcció i gestió del nou cementeri municipal. El motiu, les sospites de frau detectades a diversos informes i que confirmarien que l'empresa hauria obtingut importants beneficis amb la venda presumptament fraudulenta de sepultures que havia d'haver entregat una vegada finalitzada la concessió l'any 2005.

En el dia de Tots Sants, el cementeri de Palma s'ha omplert de gent i de flors. El sol ha picat fort durant tot el matí, i els visitants cercaven ombra, on fos. Els ciutadans han aprofitat per tenir alguns moments d'intimitat amb els seus difunts, a qui aquest dimecres, 2 de novembre, se'ls dedica el dia: és el Dia dels morts. Roses, clavells, corones de flors diverses, crisantems... Els colors vius i el perfum de flors fan més agradable aquesta trobada estranya entre la mort i la vida.

“Sens jo, res parlaria de la meitat que em manca”, escrivia el poeta palmesà Joan Alcover l’any 1909, al poema Desolació. Pres el vers de l’autor, que escrigué per plànyer el record dels seus quatre fills morts (només va sobreviure Pau, el més petit), les paraules ens interpel·len: de tots és responsabilitat guardar record i parlar (per bé o per mal) d’aquells que ja no hi són. Dia 2 de novembre és el Dia dels Difunts, un context adient per recordar homenots i donasses enterrats als nostres cementeris, o esglésies. No són pocs; en aquestes tres pàgines que venen, idò, n’hi ha just una petita selecció.

La Guida Rubio va perdre el primer bebè que esperava durant l'embaràs, i el segon un any més tard. El seu primer fill viu, com li agrada remarcar, no va néixer fins al cap de tres anys. Però aquell embaràs tampoc va ser fàcil, ja que el va viure amb la por de tornar a passar pel mateix i sense haver pogut compartir el dolor de les dues pèrdues. Per això, anys més tard va decidir formar-se en psicologia perinatal, per poder donar a altres famílies l'ajuda que no va tenir: "A la gent no li agrada que li parlis dels teus fills morts".