<![CDATA[Ara Balears - empoderament]]> 10 <![CDATA[Melody i Mónica Naranjo]]>

Assisteixo emocionada al debat sobre si la cantant Melody no va ser ben puntuada al festival d’Eurovisió perquè Televisió Espanyola va mostrar un missatge contrari a Israel.

]]> <![CDATA[Pamela Anderson, d'icona de la bellesa artificial a abanderada antimaquillatge]]>

Si a qualsevol persona que tingués televisió als anys noranta i als primers anys dos mil li diguessin que Pamela Anderson acabaria convertida en una abanderada de la bellesa natural, segur que es posaria a riure. Però la vida és així de capriciosa i les estrelles de Hollywood són especialistes a fer plot twists inversemblants per intentar salvar les seves vides en el context extrem en què viuen. Un context molt aparent però insofrible que podríem definir com la intempèrie amb les millors cases del món, la soledat patida entre més gent o el desconfort viscut amb més luxes.

]]> <![CDATA[Set sèries amb històries de dones empoderades]]>

De vegades les sèries, a més d’entretenir-nos, ens mostren històries que ens acompanyen a descobrir personatges que poden ser un reflex de la nostra realitat. En els últims anys trobem moltes sèries que han fugit del retrat estereotipat de les dones i que plantegen relats sobre el masclisme que pot condicionar-los la vida. A continuació recordem diverses protagonistes que són exemple de dones fermes i independents.  

]]> <![CDATA[La paraula que ens matarà]]> Llegeixo a l’ARA un reportatge de Núria Juanico Llumà sobre la companyia La Virgueria, que estrena l’obra El missioner, que tracta de “l’impacte dels vídeos musicals sobre la societat”. Hi aniré. Al text, el director de l’obra reflexiona sobre el fet que la cançó de la cantant Shakira que explica la seva ruptura matrimonial amb el futbolista Piqué “demostra el poder increïble d’un vídeo musical, que es comenta absolutament a tot arreu”. A l’obra de teatre s’hi citen els vídeos de Madonna, Ariadna Grande o Miley Cyrus. Tot dones.

]]> <![CDATA[Emma empoderada]]> Hi ha històries, com les paràboles de la Bíblia o algunes sèries, que, igual que segons quin plat de restaurant, contenen tots els ingredients per agradar i fer sentir millor, al final, un tipus de consumidor. Que piqui, però no gaire, que sigui una mica àcid, una mica cruixent, que tingui una salsa amable... És un consumidor “aspiracional moral”. Abans, el consumidor aspiracional llegia les no sé quantes ombres d’en Grey (a la segona ombra jo ja estava desitjant-li la insolació) i volia sentir-se com la protagonista: desitjada, estimada i megarica. Ara, el consumidor aspiracional moral vol que la protagonista s’empoderi. Que pateixi, però que se’n surti, que se senti forta, que tiri endavant els fills, entengui i practiqui la diversitat i lluiti contra el patriarcat. El casament que acabava amb el llibre el segle passat és ara un reconeixement social, una compensació. No dic que no sigui meravellós aconseguir-ho a la vida real. Dic que si els protagonistes, sobretot les protagonistes, no se’n surten, no vol dir que l’autor no vulgui que les persones se’n surtin a la vida real.

]]>