Durant més de dues dècades, els analistes de l’Orient Mitjà han especulat sobre les conseqüències que tindria un atac a les instal·lacions nuclears iranianes, una vella amenaça de Washington i Tel-Aviv. L'opinió majoritària sempre havia sigut que un atac d’aquesta naturalesa incendiaria la regió sencera i provocaria una gran guerra de conseqüències imprevisibles. Tanmateix, tots els càlculs i els equilibris a la regió han canviat després dels atacs del 7 d'octubre a Gaza, ja que la xarxa d’aliats que Teheran havia anat construint des dels anys vuitanta per protegir-la d’un atac està ben foradada.

Han passat sis mesos des de la caiguda de Bashar al-Assad i Síria continua atrapada entre l’esperança i el col·lapse. Ahmad al-Sharaa, exlíder de la milícia d'Hayat Tahrir al-Sham, encapçala ara un govern provisional que intenta donar estabilitat a un país devastat. Tot i que no té legitimitat constitucional, compta amb un cert suport internacional i ha enfocat els seus esforços en trencar l’aïllament diplomàtic i atreure inversions per impulsar la reconstrucció.

El president dels Estats Units, Donald Trump, s'ha reunit aquest dimecres amb el president interí de Síria, Ahmed al-Sharaa, durant més de mitja hora després que ahir anunciés l'aixecament de totes les sancions al nou govern de Damasc per donar-li "una oportunitat per créixer". Sobre les catifes infinites del Palau Reial de Riad, teixides a mà amb motius geomètrics que evoquen la solemnitat del poder, Trump i Al-Sharaa, acompanyats del príncep hereu i líder de facto de l'Aràbia Saudita, Mohammed bin Salman, han posat junts per a la premsa en una imatge molt estudiada i carregada de simbolisme.

El president de la República Francesa, Emmanuel Macron, s'ha convertit aquest dimecres a el primer dirigent europeu en rebre el president sirià interí, Ahmed al-Sharaa, una figura controvertida perquè va liderar una de les branques de l'organització terrorista Al-Qaeda. Amb la caiguda al desembre del règim de Bashar al-Assad, el nou president interí ha canviat la vestimenta de jihadista pel vestit i la corbata. Al-Sharaa ha saludat Macron amb una encaixada de mans –cordial però menys efusiva del que és habitual en l'inquilí de l'Elisi– i ha respost totes les preguntes que li han fet els periodistes.

La caiguda del règim de Bashar al-Assad a finals del 2024 no només va sacsejar el tauler polític sirià, sinó que també va encendre una nova rivalitat entre dos actors clau de la regió: Turquia i Israel. Tot i que durant anys van mantenir les seves tensions sota control, avui competeixen obertament per la influència al territori sirià, i els seus moviments ja estan generant friccions que podrien escalar si no s’estableixen mecanismes de contenció.

Com vells sentinelles, els turons s'alcen a l'occident de Damasc, custodiant la capital siriana amb la mateixa solemnitat amb què, a l'orient, s'eleven les muntanyes de runa als seus suburbis, testimonis muts de la devastació. Durant catorze anys, la ciutat ha resistit els embats de la guerra, però més enllà dels seus límits, la destrucció és absoluta. El barri de Jobar, que va ser llar de 300.000 persones, s'ensorra a l'altra banda de les seves fronteres. Aquest suburbi és l'ombrívol llegat que la brutalitat del règim ha deixat com a herència per al futur de Síria.

Entre l’enorme quantitat de complicacions que hi ha al Pròxim Orient, Síria no és la menys important. El govern del nou president islamista Ahmed al-Sharaa té un munt de reptes al davant i no queda clar si se’n sortirà. El seu futur depèn d’Israel, i concretament del primer ministre, Benjamin Netanyahu, que l’ha declarat enemic dels seus interessos. Els mitjans d'Israel indiquen que el seu exèrcit ha establert almenys nou bases militars als alts del Golan, que fins ara era sirià, la qual cosa és tota una declaració d’intencions. Pel que fa al sector del Golan, ocupat per Israel en la guerra del 1967, va ser annexionat unilateralment a Israel, una decisió que no ha aprovat la comunitat internacional, tot i que Donald Trump la va acceptar durant el seu primer mandat.

L'anunci de la formació d'un nou govern de transició a Síria, encapçalat per Ahmed al-Sharaa, marca un punt d'inflexió en la política del país, però les primeres decisions de la seva administració han generat dubtes sobre el veritable abast del canvi. Tot i el discurs d'inclusió i diversitat, l'estructura de poder es continua concentrant en mans d'una elit que ha demostrat poca obertura a fer una transformació real. L'eliminació del càrrec de primer ministre, que consolida el poder executiu d'Al-Sharaa, juntament amb el nomenament de figures properes a ell en posicions clau, genera preocupació sobre la possibilitat d'un nou règim autoritari disfressat amb algunes reformes.

Un degoteig constant de famílies sirianes desborda el riu Nahr al-Kabir, la frontera natural entre la costa siriana i el nord del Líban. Exhausts després de diverses jornades a peu per esquivar els punts de control imposats fa una setmana per les forces de seguretat, travessen per les zones on el nivell de l'aigua és més baix, i fugen de la violència sectària perpetrada per milícies radicals islàmiques contra la minoria alauita, a la qual pertanyia la dinastia Al-Assad.

La transició política a Síria, després de caiguda de Bashar al-Assad el desembre passat, ha desembocat en una espiral de violència que posa a prova el nou govern interí d'Ahmed al-Sharaa. Tot i les promeses d'estabilitat i de reconciliació, l'onada recent de matances contra la comunitat alauita ha exposat la incapacitat del règim per garantir la seguretat i el control efectiu del país. Les milícies que van contribuir a enderrocar Assad, lluny de desmobilitzar-se, han actuat amb impunitat als territoris sota el seu domini i han comès crims que han causat més de 1.300 morts i el desplaçament de milers de persones.

Tres dies d'enfrontaments entre les forces de seguretat del nou govern de Síria i els lleials al dictador derrocat Bashar al-Assad han deixat desenes de civils morts, segons dos grups de seguiment de la guerra, que afirmen que molts d'ells han estat assassinats per les forces del govern. L'Observatori Sirià per als Drets Humans, amb seu al Regne Unit, i que supervisa el conflicte sirià des del 2011, informava aquest diumenge a primera hora que més de 1.000 persones han mort a les províncies costaneres de Tartús i Latakia. Aquesta xifra incloïa uns 700 civils, la majoria assassinats per les forces governamentals. La informació no s'ha pogut verificar de manera independent.

Poc menys de tres mesos després de la caiguda de Bashar al-Assad, Síria es troba en un procés de transformació política sense precedents. Amb Ahmed al-Sharaa com a president interí i Mohammed al-Bashir al capdavant del govern interí, la nació busca consolidar una estructura política estable abans que s'acabi el mes de març. El règim del clan Al-Assad va caure el 8 de desembre passat, i el compromís dels rebels de l'Organització per a l'Alliberament del Llevant (Hayat Tahrir al-Sham o HTS en àrab), que van liderar l'ofensiva, era que l'1 de març es constituís un nou govern de transició. Ara es dona un cert marge, però es compromet que sigui durant aquest mes. La comunitat internacional segueix de prop aquest procés, especialment per la influència creixent d'Israel al sud del país i la possible inclusió de l'empresari Ayman Asfari en la nova administració.

Cinc dies després d'assumir la presidència de Síria el 29 de gener, Ahmed al-Sharaa va concedir la primera entrevista. I va exposar a The Economist la seva visió de la reconstrucció d'un país trencat, fracturat i en fallida. Quaranta-vuit hores des de l'arribada al poder, l'antic líder d'Al-Qaeda al territori conegut amb el seu nom de guerra, Abu Mohammad al-Julani, assenyalava un full de ruta per dur Síria "cap a" la democràcia i cap a unes eleccions presidencials.

“Están puestos en balanza dos corazones a un tiempo / Uno pidiendo justicia y otro pidiendo venganza”. En aquests versos que obren les alegries Un tiro al aire que cantava Camarón ressona un sentiment atàvic de la condició humana: la lluita interna i ancestral entre l’impuls violent que demana apaivagar un dolor causat per altri tirant pel dret i la moral que aconsella correcció, lleis i, en general, superar l’estadi de barbàrie. En aquest estira-i-arronsa es mouen, doncs, els 106 minuts de La red fantasma.

La nit del 8 de desembre, després del col·lapse del règim sirià de Bashar al-Assad, els saquejadors van intentar entrar al Museu Nacional de Damasc. La policia encarregada de custodiar-lo va fugir tan bon punt va saber que el dictador havia abandonat el país davant l’avanç de Hayat Tahrir al-Sham (HTS). Es van despullar a correcuita i van deixar Mahmoud al-Khatib, guarda del museu, a la seva sort. “Soc fill d’aquesta terra. Perdre el nostre llegat és perdre’ns a nosaltres mateixos”, gesticula Mahmoud davant de centenars de relíquies sirianes. “Aquell dia vaig decidir viure i protegir el nostre patrimoni o morir en l'intent”, proclama el guarda. 

Un mes i mig després de la caiguda del dictador sirià Bachar al-Assad, la vida a Damasc ja ha recuperat el pols habitual. Lluny queda aquella ciutat fantasma que es van trobar els primers rebels que hi van entrar. Ara bé, per als damasquins el concepte de normalitat és particular, allunyat no només del que regeix a les ciutats occidentals, sinó fins i tot a la mateixa Síria abans de tretze anys d'una guerra brutal. La destrucció de moltes infraestructures, l'efecte d'un règim de sancions internacionals molt sever i la hiperinflació han convertit la quotidianitat de milions de sirians en un exercici de supervivència.

Donald Trump és segurament l’únic que pot frenar Benjamin Netanyahu, però quan falten deu dies perquè entri a la Casa Blanca no tenim cap indicació que vulgui intervenir en el conflicte. Això significa que la situació al Pròxim Orient en els pròxims anys serà força complicada en diversos fronts, i no només en el palestí, on continuarà l’expansió colonial israeliana amb sang i fetge.

L'adveniment de la nova Síria no ha acabat amb llargues cues per al pa, però les files han aparegut ara en un lloc inèdit: a les comissaries i altres edificis de les forces de seguretat, abans temuts per ser centres de brutals tortures. Els que ara ocupen aquestes dependències són els combatents de Hayat Tahrir al-Sham (HTS), la milícia que va liderar l'ofensiva llampec que va enderrocar el dictador Bashar al-Assad fa un mes, i els que s'arremolinen davant de les portes són policies, soldats i oficials de l'exèrcit durant l'antic règim a la recerca d'una mena d'amnistia.

N’hi ha prou amb un passeig per Suwayda, una capital de província al sud de Damasc, per adonar-se que té una identitat pròpia. Les dones no porten el hijab i, en canvi, molts homes sí que es cobreixen el cap amb un barret blanc. A més, als punts de control, no hi ha ni rastre dels milicians amb passamuntanyes de Hayat Tahrir al-Sham (HTS), la milícia islamista que va liderar l’ofensiva que va enderrocar Bashar al-Assad fa un mes. El seu lloc l’ocupen uns joves identificats amb una bandera que podria rivalitzar en colors amb la del col·lectiu LGBTQ+. No en va, Suwayda és el bastió de la comunitat drusa de Síria, una minoria religiosa que es va escindir de l’islam fa uns deu segles i que representa prop del 5% de la població siriana. Tot i el seu nombre tan reduït, els drusos poden tenir un paper important en el disseny del futur polític de la Síria post Al-Assad.