El titular del jutjat d'instrucció número 6 de Barcelona ha tancat la investigació al periodista Saül Gordillo, acusat d'una presumpta agressió sexual a una redactora que treballava al digital Principal, del qual ell era director. El magistrat veu "indicis clars" que sustenten "sobradament" la versió de la víctima i, per això, deixa a un pas del judici a l’exdirector de Catalunya Ràdio. Gordillo també té una segona denúncia per agressió sexual d’una altra treballadora, per uns fets que van passar la mateixa nit, l’1 de desembre del 2022, després del sopar d’empresa.

La gran diferència entre Ginestà i la majoria de grups formats al voltant de casals, ateneus i calçotades populars és la pretensió. I això és una molt bona notícia. El grup que formen els germans Júlia i Pau Serrasolsas ha tingut vocació d'obrir-se i no quedar-se fixat en un ecosistema concret. I si fa quatre dies era una banda de pamflet i baixa fidelitat, avui són un dels grups que cal tenir més en compte de l'escena nacional. En aquest context de creixement, dijous van presentar a l'Apolo Suposo que l'amor és això, el seu tercer disc, un exercici d'estil pop i una mirada calidoscòpica a l'amor amb tots els seus triomfs i derrotes.

“Help me to survive / Metalhammer, metalhammer / Help me to stay alive”, cantaven And One a Metalhammer el 1990. Tot just feia un any que s’havia enderrocat el Mur de Berlín i el grup de pop electrònic format per Steve Naghavi i Chris Ruiz veia com la idea del sorgiment d’una Europa moderna refulgia amb optimisme a Alemanya. Tres dècades més tard, Metalhammer ha estat la inspiració de Xavier Quero i la companyia G3 per construir una obra de teatre homònima que reflecteix el moment de canvi a Alemanya i la influència de la música electrònica. L’espectacle, que es va estrenar al juliol a la Sala Fènix coincidint amb el 30è aniversari de la caiguda del Mur de Berlín, arriba el 9 de novembre a La [3] de la Sala Apolo, on fins ara mai s’havia pogut veure cap muntatge teatral. “Naghavi era un refugiat iranià i Ruiz era fill d’espanyols que treballaven a la Volkswagen. Van ser un dels màxims exponents de la música electrònica a Alemanya”, recorda Quero, que s’ha encarregat de la dramatúrgia i la direcció de l’espectacle.

@font-face { font-family: "Times New Roman"; }@font-face { font-family: "CenturyOSMTPro"; }@font-face { font-family: "CenturyOSMTPro-Italic"; }p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal { margin: 0cm 0cm 0.0001pt; font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman"; }table.MsoNormalTable { font-size: 10pt; font-family: "Times New Roman"; }span.TOBCNITALIC { font-style: italic; }div.Section1 { page: Section1; } Sembla una parella impossible. D’una banda, un dels grans del pop de l’escena indie barcelonina. De l’altra, una artista que està boja pel jazz, el flamenc i tot allò amb gust d’arrels populars. Però veient la complicitat amb què es desenvolupa la seva relació des de l’exquisida versió que van fer de Menuda de Serrat per al projecte Inmigrasons (2006), la combinació de Sílvia Pérez Cruz amb Raül Fernandez, Refree, promet una vida fructífera. La llista de col·laboracions entre els dos és llarga, tot i que potser hagi estat la recent publicació de Reinas del Matute (2010), debut de Las Migas, en què la Sílvia milita i que Refree ha produït, el punt àlgid d’aquest llarg festeig. Els dos joves, imparables i apassionats, s’han trobat en el moment ideal de dues carreres fetes sense pressa però sense pausa. A l’empordanesa tan aviat la veiem amb Las Migas com acompanyant amb veu lluminosa la guitarra de Toti Soler o estrenant el projecte En la imaginación amb Javier Colina. Refree ha estrenat un nou i personal disc, Matilda (2010), sense oblidar la feina de productor i director musical de diferents espectacles.

@font-face { font-family: "Times New Roman"; }@font-face { font-family: "CenturyOSMTPro"; }@font-face { font-family: "CenturyOSMTPro-Italic"; }p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal { margin: 0cm 0cm 0.0001pt; font-size: 12pt; font-family: "Times New Roman"; }table.MsoNormalTable { font-size: 10pt; font-family: "Times New Roman"; }span.TOBCNITALIC { font-style: italic; }div.Section1 { page: Section1; } Mireia Madroñero mai no ha buscat concerts per al seu projecte de cançó pop que defensa amb la guitarra i el piano, Miss Carrussel. “Sempre he esperat que m’ho proposessin”, diu. I els últims que li ho han proposat ha estat Time Out Barcelona, dins del cicle de concerts d’artistes femenines Estrella Girls! Sobre l’escenari de La [2] la Mireia no serà sola. “M’acompanyarà la Núria Muntaner d’Oh! Cake & the Cookie, i estic mirant si alguna altra músic”, explica. I estaran molt enfeinades. “Tindrem pianos, guitarres, ukeleles, melòdiques, carillons, percussions petites i encara no sé si la maquineta aquesta de fer loops que m’acabo de comprar. Sense bateria, probablement. Serà un concert elèctric acústic”.