Hi ha diversos cromos a sobre de la taula. De Lamine Yamal, de Leo Messi, d'Alexia Putellas. Dues persones qualssevol intercanviant cromos, podria resumir fredament algú que observés l'escena des de la distància. Però els cromos que el Ferran Roig (Barcelona, 1977) ha deixat sobre la taula són com si en una partida de pòquer hagués tret un as rere un altre. Alguns tenen un valor de milers d'euros. I els de Lamine Yamal tot just aquest any han començat a incrementar el seu preu. El del barri de Rocafonda de Mataró també embogeix els col·leccionistes.

Dècades enrere era fàcil quedar fascinat pels segells. Aquests petits trossos de paper dentat arribaven enganxats a la correspondència i la canalla els començava a col·leccionar per entretenir-se. Obrien la porta a descobrir animals i plantes, grans invents i personatges de la humanitat, destacades efemèrides o indrets captivadors fins i tot de països remots.

En cinema, un sleeper és una pel·lícula d’èxit prolongat en taquilla, un film revelació que aguanta insospitadament en cartellera més enllà del més àvid dels pronòstics optimistes. En art és una altra cosa. És l’obra d’art que torna a la llum pública després d’anys dormint en lloc desconegut. Fa un mes que el mercat de l’art s’ha vist sacsejat per un possible sleeper. La reaparició del quadre Elogi del maquillatge, de l’artista impressionista Edgar Degas, ha sigut tota una sorpresa. Es va presentar el dia 28 del mes passat a l’Institut Francès de Madrid amb els honors de joia que torna a la vida i amb una història força fascinant al darrere. D’entrada, com ha tornat de les tenebres? Aquesta és la part més rocambolesca. El 6 de desembre de 2021 es va vendre a la web de col·leccionisme Todocolección per l’irrisori preu de 926 euros. L’autentificació a què l’ha sotmès el nou propietari —que es manté en l’anonimat— diu que és autèntic i que el seu preu de mercat podria rondar els deu milions d’euros. Els anteriors propietaris, hereus de l’industrial Joan Llonch Salas, mecenes, col·leccionista, president del Banc de Sabadell —que el va adquirir a principis dels anys quaranta—, dubtant severament de la seva autenticitat, el van posar a subhasta a la web a un preu de sortida tan testimonial i temerari com 1 euro. Una aposta valenta —no especialment temerària veient el preu final—, la de qui va endur-se el botí. Després, el procés de reconstrucció de la història, que tan bé va explicar Maria Palau en el seu article a El Punt Avui —el primer que va aparèixer sobre el cas— i que posteriorment altres mitjans hem reproduït.  

Naroa Cerdán Galmés (Manacor, 1989) passeja pel menjador de casa seva a Sant Llorenç. En un lateral mig amagat però ben il·luminat hi ha diverses vitrines plenes. Un santuari de figures, peces, records, graneres o bolles de neu. Tot amb un fil conductor: Harry Potter i el seu univers fantàstic. A prop, un còmode espai de lectura i la darrera adquisició, una figura a mida real de Dobby, un dels personatges més estimats de la nissaga creada per J.K. Rowling el 1997, fa més de 25 anys.

"El col·leccionisme és d’avis". No em direu que no heu sentit mai aquesta afirmació, oi? Tòpica i temerària, fins i tot tan rònega com la suposada antigor que pretén denunciar qui la formula. I, si no, visiteu qualsevol matí El Col·leccionista o entreu a la seva botiga en línia de Todocoleccion. Us sorprendreu. El Col·leccionista és la botiga d’Enric Granados amb Còrsega que fa vint-i-tres anys que alimenta el passat i el present de tot aquell que ha tingut l’encert i la sensibilitat de caure de quatre grapes als poderosos i addictius tentacles d’una afició consistent en acumular, seriadament i continuadament, qualsevol mena d’objecte.

El Velòdrom de les Illes Balears acollirà els pròxims dies 16 i 17 de setembre la Fira Internacional del Disc. Els amants i col·leccionistes de música podran trobar-hi tota classe de discos, des de novetats més recents fins a peces clàssiques, de la mà de les millors botigues especialitzades, segells discogràfics, editorials i especialistes del sector.

Només fa falta sortir al carrer per comprovar-ho: la samarreta de futbol, especialment els models retro –dels anys vuitanta i noranta–, està conquerint cada vegada més espais. Estan de moda, i ja no només s'utilitzen per fer esport o animar el teu equip, sinó que molta gent comença a veure-les com una peça més de l'armari. Nostàlgia, iconografia i influència de la música urbana es mesclen en aquesta tendència que no sembla que hagi de desaparèixer i que s'ha fet forta a través d'aplicacions de venda directa com Vinted o Wallapop on una samarreta original Meyba del Barça de Lineker, la d'Alemanya del Mundial d'Itàlia del 1990 o una de l'antiga Unió Soviètica vesteix i val el seu pes en or.

Té un ca i és “el seu tresor”. Cada matí, a les 8 h, queda amb el seu germà per fer un cafè. És col·leccionista d’art contemporani i amant de la gastronomia. Alterna la política amb el càrrec de CEO a l’estudi d’arquitectura que té amb la seva dona, especialitzat en establiments turístics. Darrere del líder del Partit Popular de Palma i nou batle de Ciutat, Jaime Martínez, hi ha un pare i un germà, però també un arquitecte expert en hotels, un membre del Rotary Club de Mallorca i un amic que amenitza la sobretaula a qualsevol restaurant que acaba d’obrir. Persones que coneixen Martínez de prop el descriuen, sobretot, com “una persona que sap escoltar” i subratllen que això serà clau en el seu nou paper com a batle. 

“Tengui, falti”, “Tengui, falti”. La cantarella continua sentint-se. Des de mitjans del segle XIX, els cromos són una estructura d’estat a casa nostra. Potser la més arrelada i longeva de totes les tradicions col·leccionistes que coneixem –filatèlia, numismàtica, postals, discos, etc.–. Una prova vivent són les aglomeracions que cada diumenge es produeixen als voltants del mercat de Sant Antoni i que han provocat algun malestar entre comerciants de la zona que, per culpa de la multitud, veuen limitat l’accés dels clients als seus establiments.

El filòsof francès del segle XVII Jean de La Bruyère va definir el col·leccionisme com "una passió gairebé sempre tan violenta que només es distingeix de l'amor o l'ambició per la insignificança del seu objectiu". Al llarg de la història s'ha teoritzat molt sobre per què col·leccionem i no hi ha estudis científics que expliquin per què recopilem i acumulem objectes, però alguns experts creuen que buscar i adquirir nous exemplars per augmentar una col·lecció pot arribar a generar dopamina, que és la responsable de l'alegria i el benestar. Això ens porta a assegurar que el col·leccionista experimenta plaer, no només quan suma nous exemplars, sinó també quan observa i mostra el botí. Philipp Blom, periodista i autor de llibres sobre la història de la col·lecció, especialment d'art, explicava al New York Times que "els col·leccionistes reals busquen una altra cosa" que no té res a veure amb el fet monetari: "El valor real d'una peça no està en el preu de subhasta, sinó en la importància que té en la col·lecció".

“Per a mi no té sentit acumular coses a casa i que ningú les vegi. Un col·leccionista ha de ser generós, ha d’explicar allò que té i que tothom pugui gaudir-ne”. Marc Martí ho té claríssim. El col·leccionisme és coneixement, pot servir per explicar el passat, entendre d’on venim, historiar hàbits, costums, modes, estètiques, simbolismes i tots els significats ocults en els objectes i els papers vells. Els objectes tenen vida i memòria, no em cansaré mai de repetir-ho. I és un goig saber i comprovar que un col·leccionista tan il·lustre com Marc Martí, precursor en l’arxivística i difusió de la seva fabulosa col·lecció de publicitat i arts gràfiques, és de la mateixa opinió.

"Tu ja saps quins et falten, eh?", pregunta una mare al seu fill d'uns set o vuit anys mentre creuen el pas de vianants del carrer Urgell. L'últim moment de calma abans d'entrar en la munió de gent, àlbums i cromos en què es converteix, cada diumenge al migdia, el xamfrà d'Urgell amb Tamarit, just davant del Mercat de Sant Antoni. Una estampa que no és nova, ni de bon tros, però que s'ha desbordat aquestes setmanes amb la febre que ha generat el Mundial i la bogeria per aconseguir tots els cromos de Messi i Cristiano Ronaldo, en la que podria ser la seva última cita mundialista. El carrer s'omple tant que es fa impossible caminar-hi sense una pila de cromos a la mà i l'únic objectiu de canviar els repetits amb algú altre. Tal és el col·lapse que hi ha fins i tot alguna botiga de la zona que ja ha decidit donar els diumenges per perduts, com la floristeria que hi ha al carrer Urgell gairebé a tocar de Tamarit, que aquest serà el tercer diumenge que no obre. "Els veïns ens diuen que l'últim dia potser hi havia 500 persones acumulades aquí. Si ja és impossible caminar, imagina't com costa controlar la parada de flors que tenim al carrer. No entra ningú a comprar", es lamenta July Albiol, que fa un any i mig que regenta aquest establiment.

El col·lecionista d'art i gestor cultural Miquel Servera ha mort aquest diumenge a 84 anys. Servera fou el primer director i l'artífex de la Fundació Pilar Juncosa i Joan Miró a Mallorca. Advocat de formació, va dirigir l'entitat entre 1985 i 1991, i va promoure la construcció de la seu, obra de Rafel Moneo, amb qui mantenia una forta amistat.

Les grans ciutats estan majoritàriament poblades de gent anònima, de persones que no deixen un llegat recordable. Sören Manzoni no és una d'aquestes persones. Involucrat en desenes de projectes des de fa més de vint-i-cinc anys, Manzoni és un tipus conegut a Barcelona. No d'aquells que apareixen a les notícies o als llibres d'història, sinó dels coneguts a partir del boca-orella. Ha sigut el dependent de botiga de surf més famós de la ciutat, un punxadiscos icònic, el col·leccionista de coses més inesperades, l'skater etern. Inquiet, nerviós, emprenedor. El seu últim projecte és Boombox attack, una exposició de més de 80 radiocassets antics que ha instal·lat a l'hotel Ocean Drive.

Les galeries d’art exploren cada vegada nous camins sorprendre els col·leccionistes coneguts i trobar-ne de nous. L'àtic que corona l’edifici d’habitatges de luxe del número 10 de la plaça Francesc Macià de Barcelona acull fins al 14 de novembre una exposició orientada a inversors (només s’hi pot accedir amb invitació) amb 45 obres de 25 artistes, representats per nou galeries barcelonines i una de madrilenya, entre els quals hi ha Joan Miró, Jaume Plensa, Antoni Tàpies, Luis Gordillo, Manolo Valdés, Soledad Sevilla, Gino Rubert, Joaquim Chancho, Blanca Muñoz, Yago Hortal, Joan Fontcuberta, Regina Giménez i Esther Ferrer.

“Era una dona amb molt de caràcter. Baixeta, poc interessada en la vida social, es distreia tot fent exercicis de matemàtiques i tocant el piano. Va començar a substituir els mobles que tenia a casa per mobles d’època (antics). Els comprava directament als antiquaris, sense intermediaris, i anava omplint les sales del Mas Ravetllat, el casalot del barri barceloní del Guinardó on vivia. Posava un moble al costat de l’altre, sense preocupar-se de la decoració. Recordo que hi havia una bombeta nua a cada cambra”, m’explica la Mònica Piera, historiadora de l’art, especialista en mobiliari i presidenta de l’Associació per a l’Estudi del Moble.

Quan estaven en marxa, devien fer un soroll de mil dimonis els aparells per assecar els cabells d’allò més rudimentaris -alguns funcionaven amb bateries de cotxe- que ara es troben al Museu de la Perruqueria Raffel Pagès. Però les dones havien d’estar-se quietes sota els cascos una bona estona, perquè l’aire que en sortia no era pas calent. Un dels assecadors, de la marca nord-americana Turbinator, és la peça més antiga d’aquest museu situat a la rambla de Catalunya de Barcelona. Pertanyia al saló de perruqueria del pare de Raffel Pagès. L’havia comprat de tercera mà per 200 pessetes. Quan va quedar obsolet, el volia llençar. EnRaffel Pagès va salvar-lo.

Diuen que la tercera és la bona. François Pinault tenia una espina clavada des de feia vint anys, quan el seu projecte museístic per exhibir a París una part de la seva vasta col·lecció personal d’art contemporani va quedar en res. Llavors es va conformar amb el Palazzo Grassi i la Punta della Dogana –dos espais ancorats a Venècia–, que li han donat renom internacional i reputació de prescriptor, amb una col·lecció valorada en 1500 milions d’euros, segons Challenges.

Peces de mestres d’aixa, peces de calafat del mestre d’aixa Antoni Llom Vich, ormejos de pesca i eines de navegació per a embarcacions menors. Aquests són els quatre tipus d'objectes que el mestre d'aixa Antoni Pep Munar ha donat al Museu Marítim de Mallorca. Aquest dimarts, 18 de maig, en el marc del Dia internacional dels museus, s'ha formalitzat la donació. Algunes d'aquestes peces, que ja han arribat ordenades i inventariades, s'exposaran a la seu del museu de Palma, a ses Voltes.