Un fort vent rep Pedro Sánchez a Barcelona, fet que pot complicar el míting: amb algú que es mou ideològicament en funció de la direcció on bufa cada enquesta, una ventolada aixi pot fer-li dir una cosa i la contrària a la vegada. El que no l’inquieta és un grup de CDRs que crida a la porta, però no va més enllà: el més proper a la violència en el tancament de campanya del PSOE és el grup que amenitza -o terroritza- l’espera, que maltracta versions amb una afinació digna de karaoke.

A l’Auditori Barradas de l’Hospitalet hi emeten Como pez fuera del agua, una comèdia que ha seduït dos milions d’espectadors. Sembla fet expressament per anunciar un míting del nou Gabriel Rufián, l’ordenat, aquell que ara no es fia de la seva primera impressió: ha abandonat la impressora i apareix renovat en home d’estat davant els ulls atònits dels dos milions d’independentistes. A ca n’ERC parla tanta gent que, si fa deu anys haguessin fet un acte a l’Hospitalet amb la mateixa quantitat d’intervencions, hi hauria hagut més dirigents a l’escenari que a platea. Però eixamplar la base ja ho té, això: hi ha 200 persones i hi ha qui, com la consellera de Justícia, es deixa portar per l’eufòria: “El 10 de novembre, a omplir les botes!”, crida, convidant a brindar ja abans de votar. Però aclareix que és un lapsus, que parla d’urnes: “Quan ERC veu urnes, s’hi tira de cap”. Tot i que últimament descompta les eleccions per victòries, Esquerra té molts precedents en què s’hi ha tirat de cap però ha caigut de cul.

Quan arribes al míting de Pablo Iglesias a Cotxeres de Sants has de buscar referents polítics per adonar-te que estàs en un acte de campanya. La primera impressió és la d’estar en un festival de música, perquè hi ha de tot: una cua gegant per entrar, una carpa per deixar els nens, una altra per fer-se apoderat… Però aquí no hi ha ni food trucks per a vegans ni cerveses a vint euros.

L’exercici d’escriure una crònica sobre Íñigo Errejón sense caure en metàfores infantils és difícil, però com que l’acte és a la Nova Jazz Cava de Terrassa caldrà sortir de la partitura habitual i improvisar. “Mai havia fet un míting en un club de jazz, mola”, ho celebra Errejón quan acaba el seu candidat català, Juan Antonio Geraldes. El repertori de Geraldes contrasta amb l’escenari, una profanació similar al dia que la Pantoja va actuar al Liceu: si al jazz tot és fluïdesa i fantasia, al discurs hi manen la monotonia i les idees inconnexes. Errejón ni s’immuta, i el mira amb la mandíbula serrada, fent cara d’hores greus.

D'ençà que es va posar de moda fer mítings a l’aire lliure que hi ha partits que ho volen implantar per sobre de tota lògica. La CUP, però, té excusa. La plaça Vella de Terrassa té reminiscències cupaires: aquí els Minyons hi van descarregar el primer 4 de 10 de la història, i 4 de 10 van ser els diputats que van retenir el 21-D. En un cas va ser un èxit, en l’altre van fer llenya. A Terrassa hi actuen Maties Serracant, exalcalde de l’antagònica Sabadell; la diputada Maria Sirvent, que juga a casa, i Eulàlia Reguant, que després de passar pel Parlament i l’Ajuntament de Barcelona aspira a arribar al Congrés, perquè a la CUP no es repeteixen càrrecs i es volen cares noves. Però els cupaires estan assumint contradiccions en aquesta campanya: menys de cinc són dogma, repetia habitualment David Fernàndez. Més de 10, processisme, es podria afegir. Presentar-se al Congrés ha costat, i el partit no s’estalvia explicacions. “Són moments excepcionals”, exclama Serracant, amb una expressió que feia servir Artur Mas el 2012 per demanar una “majoria excepcional” –també va fer llenya, per cert.

“Quines coses”, s’exclama en Galán. Als seus 83 anys, 50 rere la barra del bar homònim de l’Hospitalet de Llobregat, n’ha vist de tots colors, però un míting de Ciutadans al seu establiment encara no. Ell, satisfet de tenir clientela nova: “Qui no coneix el Galán no coneix Bellvitge”, presumeix mentre sona la fanfàrria per aclamar Inés Arrimadas, Lorena Roldán i Edmundo Bal. S’han fet esperar, però, entre cerveses, les tapes del Galán i el vídeo que Albert Rivera penja a Twitter ensumant un gos que “fa olor de llet”, tot passa millor.

Que una marquesa com la candidata Cayetana Álvarez de Toledo es proclami líder de la resistència provoca d’inici una certa perplexitat, però al segle XXI la missió de l’aristocràcia deu ser sobreviure. En el cas d’Álvarez de Toledo, la resistència és contra el “virus separatista” i es fa al costat de velles glòries (s’autoanomenen lluitadors ) que se’n van anar a fundar altres partits i que tornen a la casa popular per Nadal (bé, una mica abans, però la il·luminació ja està posada i va bé per a la metàfora).

L’aplaudiment és pel míting el que el gol és pel futbol o la promesa incomplerta per l’independentisme: la clau perquè tot funcioni. A l’inici de campanya de JxCat es comença patint quan el dramaturg Joan Lluís Bozzo, que presenta l’acte, ha d’aclarir a la primera frase: “Ara s’havia d’aplaudir”. Un miratge, perquè la claca -unes 200 persones- s’activa quan apareixen un per un els candidats per posar-se a l’escenari. Desfilen com si fossin alumnes acabats de graduar fins que Laura Borràs creua el passadís -últimament està de moda fer-ne- per arribar a l’escenari.