L’horabaixa del 18 de febrer de 1976, en un apartament del carrer de Catalunya de Ciutat, es presentava als mitjans de comunicació el Partit Socialista de les Illes Balears. Una pluja de pastor amb prou feines banyava la calçada, mentre un estol de policies de la Brigada Política Social estava, a l’aguait, al carrer. Tot just havien passat tres mesos de la mort del dictador. En el procés de creació del nou partit hi havien participat un ampli grup de ciutadanes i ciutadans amb un compromís ferm i actiu en l’antifranquisme: de Bandera Roja (que venien del Partit Comunista d’Espanya, al qual s’havien integrat un any abans), del Partit Socialista Popular i d’altres organitzacions d’esquerres, sindicalistes, de cercles del nacionalisme, i independents que havien participat en un procés de debat entorn de la idea.

Promocions Socials Illenques. Aquest era el nom que figurava fa mig segle a un local del cèntric carrer de Can Verí, a Palma. Ben a prop d’on és la redacció d’aquest mitjà de comunicació que ara mateix teniu a les mans, o a la pantalla. Potser algú es demanaria què eren, aquelles promocions. La resposta és tan senzilla com que era el camuflatge d’un partit polític, aleshores il·legal, com tots: el Partit Socialista de les Illes (PSI), les sigles del qual coincidien amb les d’aquella entitat. I allò era la seva seu. Fa 50 anys, el 18 de gener del 1976, va fer la seva presentació a la premsa aquell PSI, el qual després es convertiria en el Partit Socialista de Mallorca (PSM).

Deia Theodor Adorno que el marxisme és una ciència malenconiosa. A les seves Consideraciones sobre el marxismo occidental, Perry Anderson assenyalava una cosa semblant quan explicava que l'estat de les idees de Marx a Occident era el resultat de les derrotes del moviment obrer europeu del segle XX, que haurien desplaçat l'interès intel·lectual dels marxistes de la política i l'economia cap a l'art i la filosofia. Tot això ens ho recorda el professor de la Universitat de Cornell Enzo Traverso en el seu monumental La cuestión judía (Verso) per assenyalar que l'èxit del sionisme va tenir com a conseqüència per a les tradicions marxistes la fi del judeomarxisme. I és que, efectivament, el marxisme va ser un immens pol d'atracció per a jueus que, si bé eren ateus, eren perfectament conscients de la seva exclusió i persecució social pel fet de ser jueus. Ser jueu no tenia necessàriament a veure amb professar una fe, sinó amb la pertinença a una comunitat cultural perseguida. El mateix Sigmund Freud al pròleg a la primera edició en hebreu el 1930 de Tòtem i tabú (un llibre en què parla dels orígens de la religió i la moral) afirmava que, encara que estava alienat de la religió paterna i no tenia gens de simpatia pel nacionalisme jueu, no dubtava de la seva pertinença al seu poble.

El 15 de gener del 1919 uns esquadrons de la mort formats per soldats prussians van assassinar Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht, líders de l’esquerra socialdemòcrata i fundadors del Partit Comunista d’Alemanya (KPD). Però els autors intel·lectuals, per acció o omissió, van ser els principals dirigents del Partit Socialdemòcrata (SPD) -Ebert, Scheidemann, Noske-, que fins feia poc havien sigut els seus camarades i amb qui havien partit peres políticament i personalment. Un dia abans, Rosa Luxemburg (RL) havia escrit l’últim article, titulat L’ordre regna a Berlín, en què analitzava el final de la Revolució Alemanya del 1918-1919, protagonitzada en els dos bàndols, el dels vencedors i el dels vençuts, pels socialdemòcrates: va ser una revolució socialdemòcrata sufocada pels dirigents socialdemòcrates, que no la volien. La segona setmana de novembre del 1918 hi va haver un motí de la flota d’alta mar contra els seus caps que es va estendre per tot el país; els mariners van triar els seus consells (que després es van mimetitzar tant en fàbriques com en quarters), van desarmar els oficials, es van armar i van hissar la bandera roja.

La missió de reconstruir el Partit Socialista (PS) francès s'anuncia difícil per al seu flamant primer secretari, Olivier Faure. La formació ha celebrat aquest cap de setmana a Aubervilliers (al departament de Sena Saint-Denis) el seu 78è Congrés, que alguns han batejat, malèficament, com el de la temptativa de resurrecció.

El nou primer secretari del PSC, Miquel Iceta, ha expressat aquest dilluns la seva voluntat de formar una executiva plural, però ha advertit que la integració "té també els seus límits" i que "posar tothom a dins", com va fer el seu antecessor, Pere Navarro, va suposar convertir-la en "una olla de grills".