Aquest any 2021 ens ha portat dues commemoracions de poetes que aquí han passat sense massa pena ni glòria. Potser perquè un d’ells era francès i l’altre italià. Parlo de Baudelaire i de Dante. Charles Baudelaire i Dante Alighieri. 

Charles Baudelaire no en va tenir prou sacsejant els fonaments de la poesia amb Les flors del mal, ni tampoc eixamplant-ne els límits amb les proses líriques –clarividents i irades– de L'spleen de París: també va revolucionar la crítica d'art amb un assaig imprescindible, El pintor de la vida moderna, que va publicar en tres episodis a finals del 1863 a Le Figaro.

"En aquest llibre atroç hi he posat tot el meu cor, tota la meva tendresa, tota la meva religió (transvestida), tot el meu odi", escrivia Charles Baudelaire el febrer del 1866, evocant Les flors del mal, que amb els anys es convertiria en una de les grans fites de la poesia del segle XIX.

“Es tendeix a identificar una traducció com a equivalent de l’original, però no és així: la traducció és la lectura d’algú altre, en un moment concret i en una cultura específica d’un text original”, explica Miquel Cabal Guarro, que acaba de presentar una nova traducció catalana de Crim i càstig, de Fiódor Dostoievski, a la col·lecció Bernat Metge Universal. La llengua esvalotada, torrencial i propera de l’autor rus torna a resplendir en català noranta anys després que Andreu Nin donés a conèixer la seva versió a Proa. “Tinc un respecte immens i fervorós pel Crim i càstig de Nin, però una traducció no pot ser vàlida per sempre, val la pena tenir lectures diverses d’un mateix llibre, i si es poguessin fer d’una forma més propera en el temps seria interessantíssim”, explica Cabal, que aquest 2021 ha revisat a fons –sense arribar a retraduir-se– els Apunts del subsòl de Dostoievski per a Angle editorial.

Una edició original de Les flors del mal, de Charles Baudelaire, conté una estrofa manuscrita inèdita del poema Les bijoux, que va ser afegida a mà pel mateix poeta. El volum es posarà a la venda el 22 de novembre a la casa de subhastes Drouot, a París, i es calcula que el preu pot oscil·lar entre els 60.000 i els 80.000 euros.

Charles Baudelaire (París, 1821-1867) somiava amb fer un llibre de les seves rancúnies. “Tinc tanta necessitat de venjança com tot home fatigat té necessitat d’un bany”, prometia el poeta en una carta adreçada a la seva mare el 1863. Feia temps que el projecte literari li voltava pel cap; fins i tot l’havia batejat amb el títol d’ El meu cor despullat. Però Baudelaire va morir abans d’hora. Aquell somni va quedar ofegat enmig d’un conjunt d’anotacions íntimes i aforismes que ara l’escriptor Pere Rovira ha traduït i editat sota el segell de Proa, en un llibre que pren el títol ideat per Baudelaire i que, a més, inclou part de la seva correspondència.

Una carta manuscrita de l'escriptor francès Charles Baudelaire que va escriure abans d'un intent de suïcidi al qual va sobreviure el 1845 s'ha subhastat aquest dilluns a França per 234.000 euros, gairebé tres vegades més que el preu màxim de sortida, segons ha informat la casa de subhastes Osenat, que l'havia valorada en una xifra d'entre 60.000 i 80.000 euros. Un col·leccionista privat va aconseguir aquest document en què l'autor de 'Les flors del mal' (1857) deixava per escrit a la seva amant Jeanne Duval els motius pels quals volia suïcidar-se.

“La poesia moderna seria difícil d’explicar sense un autor com Charles Baudelaire. Utilitzant formes clàssiques va aconseguir dir coses que fins llavors no s’havien pogut llegir”. El poeta, novel·lista i dietarista Pere Rovira parla amb la saviesa de qui ha llegit i rellegit Les flors del mal al llarg dels anys. El va descobrir “de molt jove”, però hi va tornar amb més profunditat “i traient-me un profit més gran” quan ja havia superat els trenta anys: “Per llegir-lo bé necessites que t’hagin passat unes quantes coses a la vida”, assegura. Rovira va explicar Baudelaire als seus alumnes de la Universitat de Lleida durant diversos cursos i mentre treballava en els seus llibres el va començar a traduir: va publicar Vint-i-cinc flors del mal el 2008, només un any després que n’aparegués la versió completa de Jordi Llovet. “He anat traduint més poemes de Baudelaire i actualment en tinc una cinquantena -recorda-. La intenció és fer-los tots. Hi vaig treballant”.

L'escriptor català Carlos Pujol, crític literari i històric membre del jurat del Premi Planeta, ha mort als 75 anys després de tota una vida dedicada a la literatura, ja sigui des del vessant creatiu com l'executiu, sense oblidar una aportació fonamental com a traductor.

"A partir de La ruina de Kasch, que vaig publicar l'any 1983, tots els meus llibres han anat insistint sobre una sèrie d'obsessions temàtiques -diu Roberto Calasso (Florència, 1941)-. En el cas de La Folie Baudelaire he tornat a la França del segle XIX per explicar el naixement d'aquesta cosa estranya i difícil de definir que és la modernitat". Tenint en compte que una de les grans inspiracions de l'últim assaig de l'autor de La follia que ve de les nimfesés Libro de los pasajes, de Walter Benjamin, no és gens estrany que Calasso recuperi la figura central del gran llibre inacabat del pensador alemany i converteixi Charles Baudelaire (1821-1867) en l'eix principal del volum.

L'escriptor i editor italià Roberto Calasso ha considerat avui a Barcelona que un concepte com el de modernitat és en l'actualitat un terme obsolet i ha mostrat certa preocupació perquè allò que el segueix, encara no té nom. Durant la presentació del seu últim títol, La Folie Baudelaire (Anagrama), Calasso ha reconegut que mai ha utilitzat la paraula "postmodernitat", perquè li sembla un terme que "evita pensar". "L'únic veritable -ha prosseguit- és que el modern s'ha acabat i el que fa por és que el que segueix, encara no té nom. Jo ho denomino l'innominable actual".