El 1998, Anthony Giddens va publicar La tercera via: la renovació de la socialdemocràcia (la traducció catalana és del 1999). Tony Blair, llavors primer ministre britànic, semblava decidit a fer-la efectiva. També s'hi referia Schröder a Alemanya. Fins i tot Clinton o Jospin apel·laven de tant en tant al concepte. El 8 de juny de 1999 Blair i Schröder van fer públic a Londres el manifest Europa, la Tercera Via i el Nou Centre. La cosa anava d'un aggiornamento de l'esquerra, òbviament. Consideraven que aquesta ideologia era inviable perquè estava ancorada en vells dogmes que havien fracassat sempre, fossin quines fossin les circumstàncies en què s'havien posat a prova. Feia 10 anys de la caiguda del Mur de Berlín, Al-Qaeda encara era només una amenaça inconcreta i les expectatives del canvi de segle i de mil·lenni semblaven raonablement bones. A Europa tot estava preparat per a la implantació de la moneda única l'u de gener de 2002. Rússia no donava problemes, la presència neocolonial de la Xina a l'Àfrica encara era testimonial i el subministrament de gas i petroli funcionava amb normalitat. Semblava un moment idoni per revernissar la socialdemocràcia. La necessària revisió crítica dels desgastats conceptes de dreta, esquerra i centre, s’havia convertit, però, en un exercici intel·lectual d'alt risc que implicava desqualificacions severes. La més banal i primària deia que negar la distinció entre dretes i esquerres era de dretes. 

Tot semblava bastant clar. Els posicionaments de Pedro Sánchez en els últims temps, gairebé insultants contra Podem i l’independentisme, semblaven dissenyats per acostar-se al PP. Més d’un empresari català partidari de la tercera via en el conflicte entre Catalunya i Espanya començava a sospitar -o potser a desitjar- que, per més manual de supervivència que estigui acostumat a emprar, aquest cop Sánchez estava teixint una estratègia.

“Abans Ciutadans era útil, ara ja no”. Un important directiu català resumeix amb aquesta frase el que considera que és un sentir generalitzat entre el gran empresariat partidari de la tercera via. “Ciutadans ha espantat. Arrimadas ha espantat. Proposen un 155 per sempre”, afegeix aquesta persona, per a la qual “la manifestació de la Plaza Colón no és la centralitat”. Ciutadans, conclou, no és una solució per trobar una solució en el conflicte polític entre Catalunya i Espanya.

El reconeixement del fracàs va ser clar al PSC l’endemà del 21-D. “Volíem canviar el rumb, però els ciutadans han decidit una altra cosa”, va admetre Miquel Iceta. Els socialistes van aconseguir un diputat i gairebé 83.376 vots més, però van veure frustrades les seves expectatives de creixement. “La tercera via no és vista encara com una solució capaç de superar una situació tan polaritzada”, va diagnosticar Iceta, que admetia així l’enèsim fracàs del PSC per convèncer els electors amb la seva solució al conflicte amb Espanya. I, tot i això, continuarà insistint en la mateixa direcció: “No renunciarem al catalanisme ni al federalisme per un grapat de vots”, va afirmar dijous passat. Les propostes del partit, sempre pendents del beneplàcit del PSOE, han sigut diverses, però tenen un denominador comú: fan necessari el pacte amb l’Estat i requereixen o culminen en una reforma federal de la Constitució.

El PSOE ha concretat aquest dilluns la seva proposta davant del referèndum de l'1 d'octubre i el "desafiament independentista": la creació al Congrés d'una "comissió per al diàleg sobre l'avaluació i modernització del model territorial" espanyol. Així ho ha anunciat en roda de premsa el secretari general del partit, Pedro Sánchez, després que ho acordés l'executiva del partit, i ha explicat que aquest mateix dijous registraran la petició al Parlament espanyol.

Regeneració o simple relleu generacional? Va ser la primera incògnita de l'anunci de l'abdicació del rei Joan Carles en favor del seu fill. Si Felip de Borbó tindria la voluntat de convertir-se en el rei que necessitava una Espanya en transició. La proclamació de Felip VI va ser vista pels partidaris de la tercera via com una estratègia reial per temperar Catalunya. Perquè un nou rei afrontés un dels principals reptes de l'Estat i fos capaç d'erigir-se en un àrbitre capaç de forçar el diàleg per evitar el xoc de trens.

Pedro Sánchez ja és nou secretari general del PSOE. No ha calgut cap votació aquest dissabte, n'hi ha hagut prou amb l'aclamació dels 1.036 delegats reunits aquest cap de setmana al congrés federal extraordinari, a Madrid. Després de la consulta de fa 15 dies, en què va sortir escollit Sánchez per sobre d'Eduardo Madina, ja no calia la votació. Perquè el secretari general sigui proclamat directament després dels resultats en els propers congressos, el PSOE modificarà l'article 5.1b dels seus estatuts. D'aquesta manera, a partir d'ara, els pròxims secretaris generals de la formació sempre s'escolliran per vot individual, secret i directe, dels militants.