La mort recent de l'escriptor Mario Vargas Llosa actualitza un tema recurrent en la història de la cultura: el discutit i probablement també discutible vessant ideològic d'un autor de ficció (o pintor, músic, cantant, escultor, etc.) en contraposició a la categoria i bondat unànimement consagrada de la seva obra. Davant de situacions com aquestes, l'acord és complicat, sempre segons el prisma ideològic o polític des del qual es miri. Un exemple. Vam llegir Viatge al final de la nit, de Louis-Ferdinand Céline, i vam quedar corpresos per una mena de miracle estètic, pel que ens revelava de les guerres i sobretot per com ens ho revelava. Però un dia vam saber que Céline havia destacat com un ferotge antisemita en plena ocupació nazi. El dilema va sorgir de seguida: ¿havíem de continuar llegint-lo o no? Hi va haver qui el va cancel·lar i qui no. Qui escriu això va pertànyer als primers. Però ningú no pot negar, ni jo mateix, el tomb que va patir la llengua francesa a partir de la poderosa i subversiva escriptura de l'escriptor francès.

A ells els fa gràcia, fins i tot en fan befa, del fet que tantes senyores es passin les tardes fent el que despectivament anomenen “extraescolars per a adults”. I és ben cert que els clubs de lectura, les conferències, els tallers als centres cívics, els cursos sobre les matèries més variades se sostenen majoritàriament per una assistència formada gairebé sempre per dones i d’una certa edat. Els homes que prefereixen dedicar l’energia vital que els queda a mirar-se un parell de dotzenes de noiets en calça curta perseguint una pilota no es pregunten com és que es comportin així, les dones, com és que els hagi agafat aquesta hiperactivitat. Per començar perquè a elles els noiets que corren sobre la gespa no els interessen gens i per continuar perquè moltes formen part d’una generació que no ha pogut fer mai el que ha volgut, que ha anat deixant de banda, al llarg d’anys i dècades, tots aquells interessos que no fossin estrictament útils per al sosteniment de la vida familiar i l’altra feina, la que dona un salari. Algunes es queixen per aquest robatori massiu i normalitzat. Una d’elles ho va expressar amb una indignació raonable: “Ara me n’adono, que m’han ben enganyat tota la vida”. D’altres callen i deixen el marit “encarat a la televisió” (expressió que va fer servir una feminista valenciana quan explicava els seus inicis en l’associacionisme per la igualtat als anys setanta i com s’ho feia per assistir a les reunions) i disposen del seu propi temps ara que ja no han de cuidar fills ni nets ni pares ni sogres ni malalts ni discapacitats. 

Mario Vargas Llosa, que com a home va voler ser president del Perú, menystenia, displicent, les llengües no imperials i precolombines i va ser bel·ligerant amb tota reivindicació indígena, incloent-hi la catalana. Però com a escriptor va fer La fiesta del Chivo.

En paral·lel a les seves celebrades obres literàries, Mario Vargas Llosa no va deixar mai d'intervenir en el debat públic a través d'articles, assajos, entrevistes i conferències, i fins i tot va arribar a ser candidat presidencial al seu Perú natal l'any 1990, quan va ser derrotat per Alberto Fujimori. De jove havia flirtejat amb el castrisme, però ràpidament va evolucionar cap a posicions primer liberals i després més clarament conservadores. Les seves opinions no van deixar mai ningú indiferent. El que segueix és un recull de les seves polèmiques més sonades.

Quan Mario Vargas Llosa va guanyar el premi Nobel el 2010, a Catalunya era recordat sobretot per la seva estada de cinc anys a Barcelona i com un dels impulsors del boom llatinoamericà. S'havia instal·lat a la ciutat el 1970, i s'hi va quedar fins al 1974. Durant aquell lustre, l'autor peruà va escriure la novel·la Pantaleón y las visitadoras (Seix Barral, 1973) i l'assaig La orgía perpetua (Taurus, 1975), centrat en un dels autors que més admirava, Gustave Flaubert. "En aquells moments, Barcelona era la capital cultural d'Espanya, el lloc on acudien els joves de l'Amèrica Llatina. Era on s'havia d'estar. Una ciutat cosmopolita on anaven els espanyols quan volien sentir que eren a Europa", explicava.

Mario Vargas Llosa ha mort aquest diumenge a Lima (Perú) als 89 anys. L’escriptor hispanoperuà premi Nobel de literatura ha mort "envoltat de la seva família i en pau", segons han confirmat els seus fills en un missatge a X. "El seu comiat entristirà els seus parents, amics i lectors d'arreu del món, però esperem que trobin consol, com nosaltres, en el fet que va gaudir d'una vida llarga, múltiple i fructífera, i que deixa una obra que el sobreviurà", han apuntat els fills del prolífic autor. També han informat que la cerimònia de comiat a Mario Vargas Llosa es farà en l'estricta intimitat, sense cap acte públic.

Tot i que no concedeix entrevistes i que porten 45 anys divorciats, Julio Iglesias ha despenjat el telèfon a la revista ¡Hola!, que li ha trucat per esbrinar el seu parer sobre la polèmica ruptura entre la seva exdona i el Nobel de literatura Mario Vargas Llosa. Des de la seva mansió de les Bahames, el cantant no ha dubtat a prendre partit per Preysler, mare de tres dels seus fills més grans, a la qual en el seu moment li va dedicar una agressiva cançó de despit –Lo mejor de tu vida– que ara sembla que ja no li dedicaria perquè li sembla "una senyora".

Mario Vargas Llosa ja és el primer escriptor sense obres en francès amb seient a l'Acadèmia francesa després que la institució li hagi donat la benvinguda oficial en una solemne cerimònia que se celebra des de finals del segle XVII. L'acte, com és habitual, va comptar amb amics i familiars de l'homenatjat. En aquest cas, però, entre els convidats destacaven especialment dos noms: l'escriptor hispanoperuà va voler que l'acompanyessin Joan Carles I i la infanta Cristina. Cap dels dos va fallar.

Mario Vargas Llosa ja és a París, on demà es farà la recepció d'ingrés a l'Acadèmia Francesa. I hi ha anat acompanyat per la seva exdona, Patricia Llosa Urquidi, i els seus fills, segons ha fet saber la família a través de les xarxes socials. "Amb els meus pares a París, en vigílies de grans esdeveniments", va escriure el primogènit de tots dos, l'assagista Álvaro Vargas Llosa, al seu compte de Twitter. Al costat del missatge va publicar una foto en què se'ls veia tots tres asseguts i relaxats. Al matí, s'havia encarregat de donar detalls del viatge la filla de tots dos, la fotògrafa Morgana Vargas Llosa. "Rumb a París. Malgrat les coses dures que estan passant, també hi ha motius per celebrar la vida", va escriure ella a Twitter.

“El Mario i jo hem decidit posar fi a la nostra relació definitivament. No vull fer cap declaració més i agraeixo als amics i mitjans de comunicació que ens ajudin amb aquesta decisió”. Amb aquestes poques paraules, però amb un ampli reportatge fotogràfic, s'ha acomiadat Isabel Preysler del que ha sigut el seu company durant els últims 8 anys de relació. A través de la portada de la revista ¡Hola!, la filipina ha anunciat la seva ruptura amb el Nobel de literatura, amb qui va començar una relació, fa gairebé una dècada, que va sacsejar la premsa rosa espanyola per inesperada, ja que ningú els havia vist mai junts, tot i que es coneixien de feia anys.

Dedicàvem l’article de la setmana passada a unes malhumorades i oprobioses opinions de Javier Marías, i aquest el dediquem a unes paraules esborronadores de Vargas Llosa, novel·lista també, que al darrer congrés del PP va dir que, quan es vota, l’important no és la llibertat, sinó “votar bé”, paraules, les dues últimes, que van fer pensar tothom que advocava per votar el Partit Popular, que deu ser el seu.

Els tocaments que va patir de nen per part d'un religiós van portar l'escriptor Mario Vargas Llosa a apartar-se de la religió, segons ha revelat en una entrevista a El País. L'escriptor peruà, que també té nacionalitat espanyola, va recollir en el seu llibre de memòries El pez en el agua, la primera edició del qual es va publicar a l'editorial Planeta el 1993, que de nen un religiós, el germà Leoncio, el va portar a la seva cambra en un col·legi en què estudiava a Lima i va notar que li tocava la cremallera, fet que va provocar que sortís corrent.

L'actor Juan Echanove (Madrid, 1961) és un nom consagrat del cinema, el teatre i la televisió espanyols, i al mateix temps manté un to combatiu tant pel que fa a les condicions laborals dels artistes com socialment. "Si vols trobar un punt d'unió entre l'esquerra i la dreta d'aquest país, és el desinterès per la cultura", assegura Echanove, que a partir del 17 de setembre protagonitzarà al Teatre Poliorama de Barcelona La fiesta del chivo, l'obra basada en la novel·la homònima de Mario Vargas Llosa sobre els últims dies del dictador dominicà Rafael Leónidas Trujillo. "Si en aquest país hi ha alguna cosa positiva culturalment, o un avenç, no trobarà consens; si és un retrocés, sí que en trobarà", subratlla. Així mateix, es mostra "pessimista" respecte al fet que a Espanya es pugui produir una "revolució cultural" que estableixi la cultura i l'educació com a prioritats. I després de ser molt crític amb l'anterior ministre de Cultura, demana al nou, Miquel Iceta, que es preocupi per tirar endavant l'Estatut de l'Artista "com a primera mesura" i que faci servir els fons europeus per al desenvolupament cultural i de les infraestructures, però sobretot de la ciutadania.

Sabem de tota la vida que es pot ser un gran escriptor, o filòsof, o historiador, o físic, i al mateix temps estar completament mancat d’intel·ligència política. Com que no soc crític literari i, a més, conec poquíssim la seva obra, m’abstindré de formular cap judici sobre el talent novel·lístic de Mario Vargas Llosa. En canvi, crec que la seva trajectòria ideològico-política ofereix un catàleg de giragonses, contradiccions i errades veritablement excepcional.