Josep Llinàs (Castelló, 1945) és un dels arquitectes més importants de la segona meitat del segle XX a Catalunya. És conegut per obres com un bloc d'habitatges al carrer del Carme de Barcelona, biblioteques com ara la Jaume Fuster, el centre d'arts escèniques L'Atlàntida de Vic i l'Institut de Microcirurgia Ocular de Barcelona. El Consell Superior de Col·legis d'Arquitectes d'Espanya (CSCAE) li ha concedit la Medalla d'Or de l'Arquitectura per "la seva obra serena, la seva valuosa intervenció en arquitectures existents i l'atenció a la qualitat de l'entorn urbà, referències actuals de les quals és precursor". També perquè les seves obres transmeten “valors permanents, útils per a la societat” a les noves generacions, i per la seva tasca com a professor.

Regna la calma al Parc Sanitari Sant Joan de Déu de Sant Boi de Llobregat, on s'ubicava l'antic psiquiàtric de Sant Boi. Tot el complex té un aire nòrdic, auster i al mateix temps amable. La poca alçada dels edificis que el formen i l'abundància de zones enjardinades en potencien la sensació de confort. Entre tant blanc, crida l'atenció l'antiga bugaderia feta amb maó, que encara segueix en funcionament, i la xemeneia de l'antiga bòbila en la línia de la laborteràpia, que estava en voga aleshores. I tot plegat esclata en arribar al conjunt modernista que es conserva al cor del complex, un jardí xinès que inclou un reguitzell d'estructures espectaculars, en el seu moment plenes d'aigua, que l'arquitecte David Agulló Galilea atribueix des de fa uns anys a Antoni Gaudí i Josep Maria Jujol: la cova-cascada, és a dir, una gruta de rocalla amb forma de cova i muntanya coronada per un baldaquí; una gruta també de rocalla que té forma de drac i que contenia una capella dedicada a la Mare de Déu de Lourdes, i una plaça amb mitja dotzena de bancs guarnits amb trencadís.

Després que l'ARA fes pública l'existència de dues donacions de l'Arxiu Jujol, primer al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) i després al Col·legi d'Arquitectes de Catalunya, aquest divendres el MNAC ha emès un comunicat amb el qual es resol la disputa: el gruix de l'Arxiu Jujol se'l quedarà el MNAC, i el Col·legi d'Arquitectes de Catalunya (COAC) rebrà, seguint la voluntat que Josep Maria Jujol fill els ha transmès amb un comunicat, "únicament els plànols tècnics referits a les obres" a la demarcació de Tarragona. El COAC rebrà aquests materials "una vegada acabat l'inventari" de tot el fons. Fonts del COAC afirmen que la situació no ha canviat respecte al comunicat que fan fer públic després de signar l'1 de desembre, és a dir, després del MNAC; un conveni de donació amb Josep Maria Jujol fill de “tota la documentació vinculada a l’obra que Josep Maria Jujol té al Camp de Tarragona”. Al COAC també hi ha plànols i dibuixos de les obres a la demarcació de Barcelona que van ser donats pels hereus de Jujol el 2017.

El director del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), Pepe Serra, i el degà del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC), Guim Costa, treballen per reconduir la polèmica sobre per què hi ha dos acords de donació de l’Arxiu Jujol signats: un del mes d’octubre amb el MNAC i un altre de l’1 de desembre amb el COAC. Tot apunta que la situació es resoldrà la setmana que ve després que el degà i el director es reuneixin i que l’hereu de l’arquitecte, Josep Maria Jujol fill, ratifiqui quina és la seva voluntat sobre el futur del llegat. 

El futur de l'arxiu de l'arquitecte Josep Maria Jujol viu una situació insòlita. L'ARA ha pogut saber que existeixen dos acords de donació signats: un del mes d'octubre amb el Museu Nacional d'Art de Catalunya i un de l'1 de desembre amb el Col·legi d'Arquitectes de Catalunya (COAC). Prèviament, el 2017 els hereus de Jujol van donar al COAC els plànols i dibuixos corresponents a les obres que Jujol tenia a les comarques de Barcelona. El degà del COAC, Guim Costa, té previst reunir-se amb el director del MNAC, Pepe Serra, per abordar la situació.

La bona arquitectura pot influir en l'estat d'ànim de les persones que viuen o treballen en un edifici. Centenars de trinxeraires que malvivien pels carrers de Barcelona van trobar una llar quan la Junta Provincial de Protecció a la Infància de Barcelona, amb l'impuls del mossèn Josep Pedragosa, va convertir el desaparegut convent de les Monges Mínimes del carrer del Carme de Barcelona en un alberg de 50 places, un centre d’observació i una casa de família, amb l'arquitecte tarragoní Josep Maria Jujol (1879-1949) com a "director artístic", com deia la premsa de principis de segle XX. Fins ara aquesta obra de Jujol només era coneguda per una ampolla amb trets escultòrics que ell mateix va dissenyar per al menjador de la institució i que l’empresa BD Barcelona Design produeix des de finals dels anys vuitanta. Ara es recullen per primera vegada el gruix de les intervencions de Jujol, fins ara desconegudes. Sí que el fill de l'arquitecte havia publicat el rètol de la façana, però la feina de l'arquitecte va anar molt més enllà: també va fer el dormitori de l'alberg provisional, una aula instal·lada en una antiga capella que hi havia en un extrem del pati, un sòcol pintat a la façana interior del convent i una sinuosa escala metàl·lica al pati.

El cambril del Carme de Tarragona, actualment desaparegut, va ser molt estimat pels tarragonins. Aquesta petita capella situada darrere l'altar de l’església dels Carmelites Descalços era tan espectacular que, durant la construcció, cròniques de l’època es van referir a l'obra de l’arquitecte Josep Maria Jujol com una "minúscula Sagrada Família". L'ARA ha tingut accés a l'arxiu de l'orde i en publica per primera vegada les imatges històriques. "L’arc principal, que dona del cambril a l’església, és superb i grandiós, tot ell brodat de fistons relligats de garlandes de roses", es pot llegir a la mateixa crònica, en què també lloen les solucions "senzilles i elegants" que Jujol va aplicar per connectar el cambril amb una sala per al tresor de la Mare de Déu, la sala de música i l’interior del convent. Per tot això, l’autor qualifica Jujol de "poeta l’arquitectura".

Els restauradors d’obres d’art arriben a fer meravelles amb les obres d’art, a les quals dediquen hores i més hores de feina: les tres grans teles que Antoni Gaudí va encarregar a Josep Maria Jujol per als Jocs Florals del 1907 van ingressar al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) l’any 2016 molt deteriorades i ara la més imponent, la dedicada a la fe, ha recuperat l’esplendor després d’un llarg i costós procés de restauració de cinc mesos. Com que havien de ser unes obres efímeres i no els va donar gaire valor, el mateix Jujol les va guardar a casa després de la cerimònia com va poder, i el pas del temps va fer-hi la resta. “Va costar molt que la tela s’aplanés sense posar-hi pesos a sobre ni aixafar-la, afirma la cap del departament de restauració i conservació preventiva del museu, Mireia Mestre. Després de tanta feina, el gran públic la podrà veure a la gran exposició que el MNAC dedicarà a Antoni Gaudí a partir del novembre.

L'arquitecte Josep Maria Jujol (1879-1949) va dissenyar per al seu propi domicili una tauleta de centre que té la peculiaritat de tenir dues alçades. De fet, tenint en compte que va ser un home molt religiós, crida l'atenció que les dues parts formin una creu, i també cal destacar el camí que va fer: els seus fills la van dipositar al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) el 2014, i ara l'empresa Mobles 114 n'ha tret una versió al mercat.

L’arquitecte Josep Maria Jujol va néixer a Tarragona l’any 1879 però només hi va passar la infantesa, ja que la família es va traslladar a Gràcia l’any 1886. Tot i així, sempre va mantenir uns vincles profunds i carregats d’afecte amb les comarques tarragonines i va construir-hi un reguitzell d’obres, d’entre les quals destaquen el Teatre Metropol a Tarragona, la Casa Bofarull als Pallaresos i l’església de Vistabella. Ara hi ha l’oportunitat de visitar-les i també de descobrir tretze obres més de l’arquitecte a la capital tarragonina i al Camp de Tarragona amb la ruta Territori Jujol, impulsada per l’arquitecte i professor de la Universitat Rovira i Virgili (URV) Roger Miralles.

La col·laboració d’Antoni Gaudí i Josep Maria Jujol a la Pedrera és un dels capítols més brillants de les seves trajectòries i alhora dels més problemàtics, ja que la propietària de l’edifici, Roser Segimon, va acomiadar Gaudí abans que acabessin les obres. Josep Maria Jujol tampoc no va tenir bona sort a la Casa Planells, un edifici d’habitatges que va projectar als anys 20 força a prop de la Pedrera, en un dels xamfrans de la Diagonal amb el carrer Sicília. Com es pot veure a la nova exposició que el Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC) dedica als dibuixos de Jujol, titulada Jujol i el dibuix, la primera intenció del client, Evelí Planells, era fer-se un habitatge fastuós, però les vicissituds econòmiques l’hi van impedir perquè es va veure obligat a trossejar el solar i vendre’l per parcel·les. Sí que es va poder permetre un petit bloc d’habitatges de quatre pisos, que Jujol va abandonar abans d’acabar les obres. Va ser un arquitecte anònim qui es va ocupar de la construcció de l’última planta. Tot i així, la Casa Planells és un tresor arquitectònic. Malgrat que no va arribar a estar guarnida amb el coronament i la profusió d’elements decoratius que havia dissenyat Jujol, la Generalitat va iniciar els tràmits per declarar-la Bé Cultural d’Interès Nacional coincidint amb la inauguració de l’exposició la primera setmana de juny.

“La diferència d’edat no va ser un obstacle en la relació personal i artística de Josep Maria Jujol i Antoni Gaudí: tot i que havien nascut amb 27 anys de diferència, els va unir l’admiració i el respecte mutu per les obres respectives”, afirma Josep Maria Jujol Jr. al nou llibre que dedica a l’obra del seu pare, Jujol & Gaudí (Triangle Postals). Algunes de les aportacions que Jujol va fer a algunes de les obres més emblemàtiques de Gaudí són extraordinàries: la façana de la Casa Batlló, els sostres i les baranes esculturals de la Pedrera, el trencadís del banc del Parc Güell i els murals ceràmics de la capella reial de la Seu de Palma. Hi ha consens entre molts dels testimonis que apareixen al llibre sobre la força d’aquests treballs: Jujol va donar “color i vida” a l’arquitectura de Gaudí, com diu l’arquitecte japonès Masayuki Irie; va ser qui “va estimular i va catalitzar la transformació de Gaudí”, com explica l’arquitecte i crític Josep Maria Montaner. Tot i així, el final d’aquesta unió va ser trist: malgrat haver col·laborat també en la Sagrada Família, quan Gaudí va morir Jujol no va rebre l’encàrrec de continuar-la. Montaner ho considera “un misteri insondable” i Oriol Bohigas assegura que només Jujol les hauria pogut continuar perquè era “el seu únic deixeble”.