Va escriure Contra Ana fa tres anys, una obra on s’enfronta als tabús i els prejudicis que envolten l’anorèxia i amb la qual ha guanyat el premi Max al millor espectacle revelació. Alma García (Manises, 1996) és dramaturga, actriu, investigadora i directora, i desenvolupa part de la seva tasca amb col·lectius de persones que tenen problemes de salut mental, amb diagnòstic o sense –a Mallorca, col·labora amb l’associació La Nostra Veu i dirigeix l’obra El retaule dels monstres. Ha participat en la jornada Teixir xarxes d’afectes. Teatre i literatura per a la transformació social –al Casal Sa Fàbrica d’Inca– on parla precisament del procés de creació de la seva obra.

En ple segle XXI i a l’era de les xarxes socials i dels influencers que mostren cossos irreals, molta gent es creu amb el dret d’opinar sobre els cossos que no s’ajusten als cànons imperants. Tradicionalment, les persones amb sobrepès han estat més estigmatitzades que les primes. Ara bé, les més magres també pateixen el seu particular viacrucis quan a l’estiu s’han de posar roba que els tapa menys. Reben comentaris que, si bé no van amb mala intenció, poden ferir-los fort. “M’han dit de tot: que tall l’aire, que si em menjassin passarien fam, que som ossos que caminam…”, explica Marc Garcia, un jove de 23 anys, d’1,85 metres d’altura i 68 quilograms de pes.

Ivette Nadal (Granollers, 1988) té dos grans projectes entre mans: el 28 de març, al festival Barnasants, estrena un espectacle amb cançons de Pau Riba i Jaume Sisa, i al maig publicarà el llibre autobiogràfic Justícia poètica. Igual que ha fet amb els sis discos anteriors i els quatre llibres de poemes, la Ivette haurà de combinar la seva vigorosa trajectòria artística amb una salut fràgil. Des dels 9 anys ha conviscut amb un trastorn de la conducta alimentària que l’ha tingut entrant i sortint de centres hospitalaris, i ara li ha arribat un altre diagnòstic: esclerosi múltiple.

Els trastorns de la conducta alimentària (TCA) s’han duplicat entre els adolescents catalans des del confinament per la pandèmica de la covid. Els diagnòstics han crescut especialment entre les noies d’entre 10 i 19 anys, amb independència del seu nivell socioeconòmic i la seva situació familiar. No obstant això, l’anorèxia, la bulímia i els trastorns per afartament no són només patrimoni dels infants i dels adolescents. L’enquesta de salut de Catalunya apunta que, actualment, hi ha més de 85.000 persones que pateixen alguna mena de TCA. Totes aquestes dades van posar-se de manifest l'octubre passat, en el marc d’un Sant Pau Talks en què, a través de diversos professionals de la unitat de TCA de l’hospital i dels testimonis d’alguns dels seus expacients, es van abordar les causes i les afectacions personals i familiars d’aquest grup de malalties mentals, així com les fases de la seva curació i la importància de l’entorn del pacient en aquesta travessia tan dura.

–"Tenia atacs d'ansietat quan veia el menjar a taula".

Potser pel fet d'anar amb xandall, per fer l'entrevista descalça asseguda en un sofà de casa o pel clima de proximitat que crea Vicky Martín Berrocal amb els convidats al seu pòdcast, el cas és que els entrevistats se senten còmodes. Després de les converses amigables que ha tingut la presentadora de televisió amb Victòria Frederica i José Luis Martínez-Almeida al pòdcast A solas con, aquest dilluns s'ha publicat un episodi amb Malú. La cantant va acabar confessant que durant anys va patir un trastorn alimentari que va evitar tractar per prioritzar la seva carrera musical, un fet que fins avui dia no havia explicat públicament.

“No m’agraden les meves cames, a la piscina m’hi fixo i les altres nenes les tenen més primes que jo”, comenta la Marina, de només sis anys. Els infants no són immunes als cànons de bellesa socialment acceptats i poden, en edat primerenques, patir insatisfacció corporal.

El llegat de Johan Cruyff continua intacte vuit anys després de la seva mort. L'arribada al Barça d'aquell jove neerlandès de només 26 anys que ja destacava a l'Ajax va canviar per complet la manera d'entendre el futbol d'aleshores, tant esportivament com culturalment. Va revolucionar la història moderna del club blaugrana des de la gespa i, més tard, la va revolucionar a la banqueta.

Durant decennis s’ha pensat que els trastorns de la conducta alimentària afectaven majoritàriament, si no exclusivament, les noies i les dones. De fet, fins al 2013, es va considerar la pèrdua de la menstruació com un símptoma oficial de l’anorèxia nerviosa. Al llarg de l'última dècada, però, els experts sanitaris han anat prenent consciència del fet que els nois i els homes també pateixen trastorns de la conducta alimentària i han adquirit una millor comprensió de les diferències que presenta la malaltia en aquest grup. Un nombre reduït però cada cop més nombrós de científics i metges s’ha dedicat a identificar el problema, avaluar-ne l’abast i desenvolupar tractaments per abordar-lo.

La pandèmia va impactar plenament en la salut mental dels infants i adolescents i va ser un detonant de trastorns de la conducta alimentària (TCA), com l'anorèxia nerviosa i la bulímia. Si bé les xifres han disminuït lleugerament després de l'escalada de diagnòstics causada per la covid, el nombre de persones ateses per aquesta mena de trastorns es manté encara molt per damunt de les xifres prèvies a la crisi sanitària del 2020. Alguns dels casos en infants i adolescents són d'alta complexitat que requereixen una atenció més especialitzada. Des de l'octubre passat, molts d'aquests pacients greus s'atenen a l'Hospital Sant Joan de Déu i amb una iniciativa innovadora a l'Estat: la unitat terapèutica de TCA d'alta complexitat Minerva. Aquest projecte, que té una durada de quatre mesos, no només dona servei al pacient, sinó a la família al complet. Això vol dir que la criatura o l'adolescent ingressa inicialment a l'hospital i, després, durant uns quinze dies, també ho fan els pares i germans. Ara bé, aquest ingrés familiar no es fa a l'hospital, sinó en un pis tutelat que permet intensificar el procés de recuperació de l'infant.

Bea Pászthy és pediatra i psiquiatra infantil de trastorns de la conducta alimentària (TCA) a la Universitat de Semmelweis, a Hongria. La seva especialitat és l'anorèxia nerviosa i el seu mètode terapèutic, la motivació dels pacients. Defensa que, a través de la intervenció familiar, es poden conèixer i modular els desencadenants de qualsevol conducta anòmala amb el menjar, entre els quals destaquen la falta d'autoestima o la incapacitat a l'hora de gestionar la pressió social, i incidir en els factors que la perpetuen, com els traumes o els conflictes amb els pares.

Fa dos anys que no es veu en un mirall i ni tan sols reflectida en un aparador. Quan va a la perruqueria demana que l'hi apartin. Tampoc sap quant pesa (ni hi té gens d'interès) i fins fa poc no entrava al supermercat i desconeixia quina era la seva talla de pantalons. A més, tenia prohibit portar-ne dels que es corden amb botó. Paula Turon, de 27 anys, va caure en el món dels trastorns alimentaris durant la pandèmia. Està diagnosticada d'anorèxia. De la seva etapa més fosca en tot el llarg trajecte que està fent per recuperar "la seva vida", n'ha sortit el llibre Soc així (BABIDI-BÚ), amb què vol conscienciar nens i nenes a partir de 5 anys que les persones són molt més que una imatge.

Som més microbis que humans, quantitativament parlant. Tenim trilions de microorganismes dins el cos, el 95% colonitzant els nostres budells. Bacteris, fongs i virus, però també paràsits i arqueus, formen l’anomenat microbioma intestinal, un ecosistema que funciona com un autèntic òrgan humà. La comunitat científica investiga des de fa dues dècades com tenir una determinada microbiota pot contribuir en l’aparició de malalties com el càncer, l’obesitat o les malalties inflamatòries. I, ara, investigadors danesos suggereixen que un conjunt microbià desequilibrat podria ser un factor a tenir en compte en el desenvolupament de l'anorèxia, que afecta aproximadament l'1% de la població adolescent mundial.

La desfilada de Victoria's Secret era un fenomen molt estrany. Es tractava d'una desfilada de moda, però al mateix temps era un concert i una catifa vermella. Conceptualment, també era un esdeveniment molt contradictori, ja que era un xou estrictament femení perquè no hi desfilaven homes, però alhora la mirada masculina ho impregnava tot. És a dir, era una gran botiga de calcetes i sostenidors que no atenia ni a una necessitat de la dona. Dit d'una altra manera, era un xou que es miraven les dones, però que en realitat estava més pensat per als senyors que es miren la Superbowl que no pas per a elles, que eren les que suposadament s'havien de posar aquelles minipeces de moda íntima que circulaven per allà.

Paula pateix anorèxia nerviosa i és pacient de l’hospital de dia de la Clínica Bofill, a Girona, un dels centres privats especialitzats en els trastorns de la conducta alimentària de Catalunya. Aina, de Sineu, i amb atenció pública i privada va superar el seu TCA, després de descobrir que també patia un trastorn obsessivocompulsiu (TOC). Ambdues han acceptat fer aquesta entrevista i donar la cara per ajudar altres joves. 

¿Com pots afrontar una situació que no entens? ¿Com pots acompanyar en la cura d’una situació mental que distorsiona la percepció d’un mateix i condiciona la mirada sobre tu, la teva vida i tot el que t’envolta? Aquesta és la pregunta que es feia la mare de la Maria quan la seva filla, fins aleshores tècnicament perfecta, va ser diagnosticada amb un trastorn de la conducta alimentària (TCA).

El procediment per entrar als grups de WhatsApp és sempre el mateix. Cal enviar un missatge de presentació indicant el nom, l'edat, el país de residència, quin era el teu pes inicial quan vas començar el règim, quin és el teu pes actual i quin el teu pes meta, el que vols assolir. També cal precisar si ets ana o mia, és a dir si pateixes anorèxia o bulímia. En alguns grups també és necessari enviar una foto en roba interior o fins i tot un vídeo. Amb totes aquestes dades, la persona que l'administra decideix si t'hi dona accés o no.

Com podem saber si una filla pateix un trastorn de la conducta alimentària o si el seu comportament només és degut a l'adolescència? Què cal fer en cas que tingui anorèxia o bulímia? I on es pot buscar ajuda? Els professionals donen els consells següents als pares:

Va ser llegint una entrevista publicada en un diari que el David va començar a entendre el que li passava a la seva filla. La noia del reportatge tenia poc més de vint anys i en feia vuit que patia un trastorn alimentari. "Vam estar perduts durant molts mesos", recorda ara el David. Després d’una travessa per l’infern, ara la família torna a somriure i, mentre comença a deixar enrere aquest malson, prova de servir d’exemple i ajudar. La Lydia ja ha sortit al programa Planta baixa de TV3 i no té cap problema en aparèixer en aquest reportatge: "És que jo no tinc vergonya i la meva intenció és conscienciar la gent, ajudar", explica per telèfon. Acaba de sortir de la teràpia. Un dia més des del mes d’abril. Escola al matí i la clínica especialitzada Ita a la tarda. I això ara, que la cosa va bé. Durant els pitjors mesos havia d’estar al centre tretze hores al dia. "Jo crec que soc feliç, em sento superbé", diu decidida. Venint d’ella, té valor. Amb només deu anys va patir una anorèxia nerviosa molt greu i va anar caient en un pou del qual ningú sabia sortir. Quan els pares van començar a veure coses estranyes la van portar a una psicòloga una hora a la setmana. Però allò no servia de res. "La malaltia creixia", recorda el David. L’entrevista que van llegir al diari els va obrir els ulls i van anar a visitar la pediatra, que els va fer entendre que allò era greu. "Vam perdre un any sense saber que tenia anorèxia i que era greu. És molt bèstia", diu.