Les audiències de la ràdio en català són extraordinàries. Segons l’Estudi General de Mitjans publicat ahir, la quarta emissora més escoltada (el camp de treball és Espanya) és RAC1, amb un milió d’oients, més que Ràdio Nacional a tot Espanya, i la setena és Catalunya Ràdio, amb 777.000. Per entendre la força de la ràdio feta en català a Catalunya, aquestes dades poden servir: els dos canals bascos sumats fan 270.000 oients, Canal Sur arriba als 239.000 i Radio Galega als 118.000. Qui vulgui adreçar-se a la societat catalana ha de passar per canals catalans.

1. Abans als rellotges se’ls donava corda, ara els posem a carregar mentre dormim. Hi ha un tema, però, transversal en el temps: la llengua. Concretament, l’estat del català. La tornada acostuma a repetir que, com més va, pitjor. A partir d’aquest diagnòstic greu, es fan tot de mesures per “salvar” el català, com si fos un moribund que entra a urgències amb les constants vitals sota mínims. Sovint són pedaços, solucions parcials, campanyetes de nyigui-nyogui i, malauradament, poc efectives. Per això sap greu que, amb la convocatòria electoral precipitada, per part de Pere Aragonès, no tan sols es deixessin perdre uns pressupostos socials molt ambiciosos, sinó que el Pacte Nacional per la Llengua quedés desat en un calaix, esperant una millor ocasió. Sap greu, perquè s’hi havien esmerçat moltes hores i molts mesos de treball, per part dels agents que més en saben, i perquè els partits del Parlament que no odien el català –que són tots menys dos– havien arribat a un acord. Pel joc polític petit, el fet habitual de mirar més els interessos de partit que el bé del país, la presentació del Pacte Nacional per la Llengua es va anar ajornant... fins que l’avançament electoral el va posar al congelador. Fins que no hi hagi un nou Govern, com a mínim, allò que era vital i tan estimulant continuarà allà, a divuit graus sota zero. Digueu-me ingenu, digueu-me optimista, però jo soc dels que pensen que més que intentar salvar la llengua, és al revés. Precisament em fa l’efecte que la llengua ens salvarà com a cultura, com a nació, com a país o com el que vulguem ser. 

Mala collita de primavera per a la ràdio en català. RAC1 continua liderant amb comoditat, però cau dels 967.000 oients (que era la seva segona millor dada històrica) fins als 855.000, tal com indica l'Estudi General de Mitjans fet públic aquest dimecres. La seva principal rival, Catalunya Ràdio, no pot aprofitar-ho per tornar a retallar distàncies i també baixa, en aquest cas dels 644.000 als 531.000 seguidors. Això vol dir que les dues principals emissores en català es deixen 225.000 oients respecte a un any enrere. La diferència entre la pública i la privada és de 324.000 fidels, la quarta bretxa més gran registrada a l'EGM. La SER és tercera a Catalunya (355.000, en tenia 387.000), seguida de la Cope (256.000, baixa poc respecte a 259.000), Onda Cero (140.000, també lleu pèrdua comparant amb els 145.000 que tenia) i RNA (l'única que puja, de 75.000 a 81.000). Tot plegat implica que la ràdio en català baixa un 14,0% mentre que la que és en castellà només es deixa enguany un 3,9%.

La tercera onada del 2019 de l'Estudi General de Mitjans (EGM) ha deixat una dada per a la història en la ràdio espanyola: després de 25 anys de lideratge ininterromput, el programa de la Cadena SER El larguero ha cedit la iniciativa de la ràdio nocturna a El partidazo de la Cope. L'espai que des del 2016 presenta Manu Carreño va obtingut 748.000 oients, 101.000 menys que el novembre de l'any passat, mentre que el de Juanma Castaño (que va debutar a les nits de la Cope al mateix moment que Carreño a la SER) ha arribat als 790.000, gràcies a un creixement molt notable al llarg dels últims dotze mesos, perquè venia de tenir 542.000 seguidors. En un any, doncs, n'ha guanyat 248.000, un 45,8%, i ha assolit el seu màxim històric.

El naixement. Ho recordo com si fos abans-d’ahir i ja han passat vuit anys. En una nit de bufanda, vuit persones neguitoses esperàvem, al despatx del Carles Capdevila, el moment de tenir el primer exemplar entre les mans. A les quatre de la matinada ens va arribar el primer plec de diaris. Les tisores del director van tallar el cordill, cadascú en va agafar un, el va obrir amb dits de tinta i el va ensumar. Després, vam riure, ens vam abraçar, vam brindar i ens vam fer una foto amb el primer ARA entre les mans, sense que pugui garantir que aquest va ser l’ordre exacte dels esdeveniments. Volíem explicar el món que ve, a la nostra manera. Així de senzill. A pesar que el manifest fundacional del diari va trepitjar algun ull de poll, no volíem donar lliçons de periodisme a la competència. Tan sols preteníem fer-ne, de periodisme. Explicar les coses que passen, aquí i arreu, sense pretendre que l’actualitat sigui allò que a nosaltres ens agradaria que fos. En vuit anys, amb encerts, errors i molta feina, hem acompanyat el país en el que algú en diu les hores greus però que, al meu entendre, han estat il·lusionants.

]]>

L'ARA segueix la seva tendència positiva i, de nou, un EGM el situa com el diari d'àmbit nacional que més creix. En concret, els 121.000 lectors de l'edició en paper aconseguits en aquesta onada suposen un increment d'un 5,2% respecte als 115.000 assolits un any enrere. Es consolida així el 'sorpasso' a 'El Punt Avui' que va indicar l'estudi fa un any, ja que en el mateix període el diari gironí ha crescut només un 2,9%, dels 102.000 als 105.000 lectors, concentrats fonamentalment (48.000) a la demarcació de Girona.

]]>