“Fa 20 anys que vàrem començar. A poc a poc. Ara tothom promociona i cuina els caragols de Sant Marc… però en el seu moment vàrem ser els primers”, explica Guillem Garí, propietari del restaurant Es Cruce de Vilafranca, el temple d’un dels plats mallorquins més cercats aquesta setmana a tota l’illa.

La Fira del Llonguet celebrarà aquest diumenge, 26 d’abril, la seva desena edició al barri del Pil·larí, a Palma, amb una programació que s’allargarà des de les 9 del matí fins a les 17 hores i que combinarà gastronomia, artesania i activitats familiars. L’esdeveniment, ja consolidat en el calendari festiu de la ciutat, preveu reunir milers de visitants al llarg de la jornada.

Poques plantes han acompanyat tant l’ésser humà al llarg de la història com les carabasses. Presents en cultures de tots els continents, han estat molt més que un aliment: han servit de recipient, d’eina, d’instrument musical i fins i tot de salvavides. Actualment les associam amb termes gastronòmics, formant part de cremes, en cuinats, aguiats i dolços.

El me escorxat penjava d’una bastida. Tenia el ventre obert, una gran cova buida d’on havien extret l’or que s’oferiria fregit. Semblava que els seus ulls havien resseguit punt per punt tota la seqüència del seu desmembrament i n’havien quedat esglaiats: la sang colada, la freixura, més enllà la butza que es començava a ensalgar de calç per treure-li tota la brutícia, els budells nets i enllimonats penjats d’unes canyes. Una escena feréstega, un trencaclosques impossible de tornar a refer.

La panada és un pastís? Una empanada? Sembla una cosa senzilla, però no ho és. Perquè quan intentes definir-la, entens que no és només un plat: és un món. A les illes de la Mediterrània –des de les Balears, amb Mallorca i Menorca, fins a Sardenya– cada lloc sembla saber perfectament què és una panada... fins que comença la discussió. De Palma a Maó, d'Assemini, en el sud de Sardenya, a Cuglieri, a la província d'Oristano, fins a arribar a Oschiri, a Gallura, cada comunitat defensa la seva com la més autèntica. I totes tenen raó.

Els carrers esperaven el pas en silenci mentre els cants se sentien encara llunyans en una remor sorda. La processó passava, els cants luctuosos de les endolades ens glaçaven la sang per la seva tristesa. Parlaven de la mort i del perdó, de paradisos promesos que fugien serpentejant amb el dringar de la cadena d’un Crist penitent i anònim. Nosaltres no en sabíem res, de tot allò, de la pena, érem infants i el nostre paradís era una butxaca plena de confits.

Les primeres Jornades mundials del flaó eivissenc ja són aquí. Sant Josep de sa Talaia acollirà el cap de setmana del 10 al 12 d'abril diversos actes i presentacions amb l'objectiu de donar a conèixer i recuperar un dels plats tradicionals més importants de les Pitiüses, en un moment en què pareix que la globalització consumeix la tradició i la història pròpia.

El Raïm Wine Fest de Palma tindrà el 2026 la seva tercera edició amb novetats destacades com l’ampliació de l’espai fins al recinte de Ses Voltes, al Parc de la Mar, i el canvi de dates, ja que s’avançarà al mes d’octubre.

La història de la gastronomia no es pot entendre sense el moviment constant dels cuiners. Molt abans que existissin escoles culinàries el coneixement circulava entre les persones que governaven la cuina. En el cas dels cuiners reials, no era res estrany que viatjassin d’un regne a un altre, al servei de reis, nobles o alts dignataris. Amb ells no només viatjaven les tècniques, sinó també els ingredients, les maneres de servir i com havia de ser un banquet.

Jugàvem a la vorera de la mar, sobretot fèiem clots que ben aviat s’omplien d’aigua. Ens hauria agradat que de cop hi haguessin habitat estrelles i cavallets de mar com les que vèiem en alguns poals de plàstic d’altres nins. A vegades anàvem als esculls on les roques acollien aferrissadament les pegellides. No vaig ser capaç de posar-me’n mai cap a la boca. Tenien la força del mar en el cos i en el sabor, mimetitzades en el seu entorn. Si les onades no ens deixaven nedar cercàvem crancs per les escletxes de les pedres. No era fàcil enganar-los perquè els nostres peuets ens delataven i ben aviat reculaven dins enfonyalls impossibles per a nosaltres. Algunes d’aquestes espècies es troben protegides actualment i, tot i que i m’alleugereix no haver estat mai la causant de la seva desaparició, em dol saber que es troben en un moment tan fràgil.

Amb aquesta frase tan entusiasta i encertada comença el pròleg d’un dels receptaris més singulars i valuosos de la tradició gastronòmica illenca, Cuina popular de Mallorca, publicat a Sóller l’any 1931. L’obra, de petites dimensions, fou impresa a l’establiment tipogràfic de Salvador Calatayud, qui ja havia participat en alguna de les moltes edicions de l’obra La cuyna de Mallorca, atribuït a Pere d’Alcàntara Penya.

Un dels grans debats gastronòmics entre els grups d'amics de Mallorca és quin és el millor lloc per menjar els millors pa amb oli i què el fa veritablement especial. Tot i la seva aparença senzilla, aquest plat essencial de la cuina tradicional mallorquina depèn de factors que van molt més enllà de la combinació bàsica de pa i oli. El debat gira al voltant del tipus de pa, la qualitat de l'oli d'oliva verge extra i el seu perfil aromàtic, la sal, i fins i tot la manera com s'ofereix el plat: si amb tomàtiga tallada, amb embotits o simplement pur i net. Alguns defensen que el millor pa amb oli és aquell que respecta la tradició més pura, mentre que altres valoren les reinterpretacions modernes que juguen amb textures i ingredients locals.

Deia Anthony Bourdain que la millor manera de conèixer algú és compartir-hi taula i menjar i que quan algú et convida a seure a taula en realitat et convida a conèixer el seu món. Perquè a cada plat, per senzill que sigui, hi ha una història i cada recepta és un viatge sense tornada. El municipi d’Algaida recorre el món des de les cuines de les famílies que viuen en el municipi i als nuclis de Pina i Randa, i transforma la gastronomia en un espai de trobada on la diversitat es viu, es comparteix i se celebra.

Havíem localitzat el gran peix, envoltava la nostra barqueta perseguint el verat que ens feia d’esca. El matí passà de pressa entre l’emoció de veure’l i no saber si podríem capturar-lo. Vàrem jugar una bona estona al gat i a la rata fins que ens guanyà i ens deixà sols enmig de la mar calmada. Llavors vaig respirar alleugerida perquè en el fons m’hauria disgustat veure’l acabar tombat a la coberta, els seus ulls vidriosos fitant el cel i enyorant el blau de l’aigua.

L’animal em sotjava des de la seva gàbia de fusta. Estava tan estret allà dins que pareixia que havia d’esclatar si imposava la seva força. Si hagués estat a l’alçada de la meva mà l’hauria alliberat amb ganes perquè sentís l’aire de nou entre les seves ales obertes. Com que estava rodoneta, la perdiu només podia treure el cap entre els barrots. L’ull esquinçat de vermell em fitorava inquiet, el seu antifaç semblava abocar-la al seu destí, un ocell-lladre tancat en una presó minúscula.

Cremaven els foguerons repartits aquí i allà. Alguns s’arreceraven vora el foc, altres s’allunyaven del fum. Voleiaven les espires, petejava alguna branca humida. Els botifarrons i les llonganisses sortien dels rebosts per caure a les brases. Les converses, els crits i les rialles encerclaven el foc. Llavors sempre hi havia algú que s’animava a cantar al compàs ronc de la ximbomba. Els cantadors servaven un cant antic, après de temps enrere. El so despertava des de molt endins, animat per l’esperit i la calentor de les soques que cremaven i llavors resplendia per volar amunt com les espires que encenien la fosca negra.

Si parlam de croquetes a domicili a Palma, hi ha tres noms que sobresurten clarament: Coyunda, Asador Real i La Rosa Vermutería. Segons dades de Glovo, durant el 2025 es van demanar gairebé 18.000 croquetes a les Balears, amb Palma al capdavant del rànquing, seguida d’Inca i d’Eivissa.

El dia assenyalat prengueren el camí cap a la muntanya. El padrí caminava amb pas ferm malgrat els anys, bon coneixedor de les tresques i les dreceres. La tardor es trobava a la meitat del seu recorregut i les plogudes havien amarat la terra. Havia arribat el moment cobejat durant tant de temps. Un pinar arrecerat a l’obaga els esperava. Hi creixien salvatges les mates, alguna alzina i també els millors esclata-sangs de la contrada. El padrí del padrí ja coneixia l’indret, i els seus repadrins abans d’ells. L’home s’ajupí i indicà al seu net com havia d’agafar-los, sempre amb respecte i gratitud. Abans de partir i amb el paner ple, li recalcà les fites per tornar una altra vegada, quan ell ja no hi fos; marques als arbres i a les pedres, invisibles a altres ulls. El secret havia estat transmès.

El restaurant Can March fa 100 anys. Un segle d’estances, menjars i converses. De tot allò que es mou en un espai arrecerat del poble, i des d’on sembla que es poden dominar camp i ciutat, la tradició i l’evolució lògica que s'aconsegueix amb els anys. És fruit de l’evolució personal i professional d’una família de Manacor. Fou l’any 1925 que començà la seva trajectòria com a fonda Can March.

L’aranya clavada ben enmig del menjador il·luminava tota l’estança. Per a un dia tan assenyalat havien desplegat les ales de la taula i l’havien vestida amb les estovalles brodades de fil. Bessons torrats, coca amb verdura, coca de quarto, panades, olives, bunyols... amics, veïns i parents anaven passant, s’asseien i brindaven, reien entre coverbos i molts d’anys. Un any més lloarien la mà destra de la cuinera, enllepolits encara pels bunyols de vent. La pasta, en principi seca, s’amorosia per la crema i esclatava saborosa i lleugera dins la boca. Brufaven el sant i partien cedint el relleu a altres més tardans en un sainet circular que acabava fins ben entrada de fosca. Els tassons a mig beure, els plats buits. La casa quedava en silenci i el lleu ressò dels convidats restava engolit per les ombres.