El solstici d’estiu, el moment de l’any en què el dia és més llarg i la nit, més curta, s’ha celebrat des de fa milers d’anys per moltes de les cultures que han poblat la terra. Es tractava de festes paganes on es feien celebracions rituals i on se celebrava el triomf de la llum per damunt de la foscor. Aquest és el cas de les festivitats de la Grècia Clàssica dedicades al déu Apol·lo, déu del Sol, durant les quals s’encenien fogueres de caràcter purificador. Quan el cristianisme es va estendre, l’Església va adaptar moltes d’aquestes festivitats ja existents. Aquest és el cas de Sant Joan, dia en què se celebra el naixement del sant. Segons la tradició sant Joan va néixer a les 12 h de la nit, a la mateixa hora que va néixer Jesús i just mig any abans que ell.

El pa, aliment bàsic per a la humanitat, sembla que sorgí de la casualitat. Es conta que els primers pobladors recollien cereals silvestres i que llavors aprofitaven el gra matxucant-lo entre dues pedres per fer-ne farinetes. Es creu que, un dia, algú va oblidar una part d’aquestes farinetes prop del foc, o potser les va abocar expressament sobre una pedra calenta. El resultat va ser una pasta seca, plana i cruixent, el primer pa àzim (sense llevat) de la història. El pa tal com el coneixem avui, esponjós, amb molla i volum, va néixer a l’antic Egipte. L’atzar tornà a jugar a favor seu quan algun pastó oblidat captà algun dels fongs del llevat que viuen suspesos en l’aire. Aquella massa s’inflà i quan la trobaren varen decidir coure-la. El resultat va ser talment un miracle: un pa flonjo, saborós i molt més fàcil de digerir.

Una greixonera enorme presidia el centre. Ens asseguérem al seu voltant. Algú tallà pa amb un trinxet i menjà directament del recipient amb l’ajuda d’una llesca. Els altres repetírem el gest i agafàrem la part que ens tocava sense pressa. Llavors el conco contà que quan era petit tots s’afuaven com una fura quan el plat tocava la taula. Hi havia fam. Ell i els seus germans aprengueren a menjar amb pressa i des de llavors tenia com un instint, un sotrac que li regirava la gargamella i l’estómac quan arribava l’hora de dinar. Calia alimentar-se, calmar els gemecs que ressonaven dins la panxa. En la memòria vivien les olors dels aguiats de sa mare, el gust de plats que no tornaria a tastar mai més i que encara sentia. Cuina feta de no-res que configurava un món, una grapada, un pessic, un rajolí.

La tonyina, al centre de tot

El Port de Pollença ha tornat a omplir-se de gent aquest cap de setmana amb la segona edició de Sabors de la Badia, una cita gastronòmica que ja s’ha convertit en un dels grans aparadors del producte local i de la cuina vinculada a la mar. Durant dissabte i diumenge, centenars de persones han passat pel passeig de Saralegui i la plaça de l’enginyer Gabriel Roca, en una edició marcada per l’ambient, la gastronomia i el protagonisme absolut de la tonyina vermella pescada a les Illes.

]]>

Les rosquilles constitueixen una de les tipologies de rebosteria tradicional més esteses dins l’àmbit peninsular. Aquesta pasta fregida, generalment en forma d’anella o de ferradura tancada, elaborada amb farina, greix, ous i alguns aromatitzants remet a un origen molt més antic, a les preparacions de masses fregides en oli, sovint endolcides amb mel o sucre, documentades ja en el món clàssic i que es desenvolupen després en la cuina medieval.

]]>

Els restaurants mexicans de les Balears guanyen pes dins l’alta gastronomia estatal. La Fundació Casa de Mèxic a Espanya i l’Acadèmia Mexicana de Gastronomia han reconegut 10 establiments de les Illes amb el distintiu Sello Copil, una acreditació que posa en valor els locals que preserven l’autenticitat de la cuina mexicana i la seva identitat culinària.

]]>

“Fa 20 anys que vàrem començar. A poc a poc. Ara tothom promociona i cuina els caragols de Sant Marc… però en el seu moment vàrem ser els primers”, explica Guillem Garí, propietari del restaurant Es Cruce de Vilafranca, el temple d’un dels plats mallorquins més cercats aquesta setmana a tota l’illa.

]]>

La Fira del Llonguet celebrarà aquest diumenge, 26 d’abril, la seva desena edició al barri del Pil·larí, a Palma, amb una programació que s’allargarà des de les 9 del matí fins a les 17 hores i que combinarà gastronomia, artesania i activitats familiars. L’esdeveniment, ja consolidat en el calendari festiu de la ciutat, preveu reunir milers de visitants al llarg de la jornada.

]]>

Poques plantes han acompanyat tant l’ésser humà al llarg de la història com les carabasses. Presents en cultures de tots els continents, han estat molt més que un aliment: han servit de recipient, d’eina, d’instrument musical i fins i tot de salvavides. Actualment les associam amb termes gastronòmics, formant part de cremes, en cuinats, aguiats i dolços.

]]>

El me escorxat penjava d’una bastida. Tenia el ventre obert, una gran cova buida d’on havien extret l’or que s’oferiria fregit. Semblava que els seus ulls havien resseguit punt per punt tota la seqüència del seu desmembrament i n’havien quedat esglaiats: la sang colada, la freixura, més enllà la butza que es començava a ensalgar de calç per treure-li tota la brutícia, els budells nets i enllimonats penjats d’unes canyes. Una escena feréstega, un trencaclosques impossible de tornar a refer.

]]>

La panada és un pastís? Una empanada? Sembla una cosa senzilla, però no ho és. Perquè quan intentes definir-la, entens que no és només un plat: és un món. A les illes de la Mediterrània –des de les Balears, amb Mallorca i Menorca, fins a Sardenya– cada lloc sembla saber perfectament què és una panada... fins que comença la discussió. De Palma a Maó, d'Assemini, en el sud de Sardenya, a Cuglieri, a la província d'Oristano, fins a arribar a Oschiri, a Gallura, cada comunitat defensa la seva com la més autèntica. I totes tenen raó.

]]>

Els carrers esperaven el pas en silenci mentre els cants se sentien encara llunyans en una remor sorda. La processó passava, els cants luctuosos de les endolades ens glaçaven la sang per la seva tristesa. Parlaven de la mort i del perdó, de paradisos promesos que fugien serpentejant amb el dringar de la cadena d’un Crist penitent i anònim. Nosaltres no en sabíem res, de tot allò, de la pena, érem infants i el nostre paradís era una butxaca plena de confits.

]]>

Les primeres Jornades mundials del flaó eivissenc ja són aquí. Sant Josep de sa Talaia acollirà el cap de setmana del 10 al 12 d'abril diversos actes i presentacions amb l'objectiu de donar a conèixer i recuperar un dels plats tradicionals més importants de les Pitiüses, en un moment en què pareix que la globalització consumeix la tradició i la història pròpia.

]]>

El Raïm Wine Fest de Palma tindrà el 2026 la seva tercera edició amb novetats destacades com l’ampliació de l’espai fins al recinte de Ses Voltes, al Parc de la Mar, i el canvi de dates, ja que s’avançarà al mes d’octubre.

]]>

La història de la gastronomia no es pot entendre sense el moviment constant dels cuiners. Molt abans que existissin escoles culinàries el coneixement circulava entre les persones que governaven la cuina. En el cas dels cuiners reials, no era res estrany que viatjassin d’un regne a un altre, al servei de reis, nobles o alts dignataris. Amb ells no només viatjaven les tècniques, sinó també els ingredients, les maneres de servir i com havia de ser un banquet.

]]>

Jugàvem a la vorera de la mar, sobretot fèiem clots que ben aviat s’omplien d’aigua. Ens hauria agradat que de cop hi haguessin habitat estrelles i cavallets de mar com les que vèiem en alguns poals de plàstic d’altres nins. A vegades anàvem als esculls on les roques acollien aferrissadament les pegellides. No vaig ser capaç de posar-me’n mai cap a la boca. Tenien la força del mar en el cos i en el sabor, mimetitzades en el seu entorn. Si les onades no ens deixaven nedar cercàvem crancs per les escletxes de les pedres. No era fàcil enganar-los perquè els nostres peuets ens delataven i ben aviat reculaven dins enfonyalls impossibles per a nosaltres. Algunes d’aquestes espècies es troben protegides actualment i, tot i que i m’alleugereix no haver estat mai la causant de la seva desaparició, em dol saber que es troben en un moment tan fràgil.

]]>

Amb aquesta frase tan entusiasta i encertada comença el pròleg d’un dels receptaris més singulars i valuosos de la tradició gastronòmica illenca, Cuina popular de Mallorca, publicat a Sóller l’any 1931. L’obra, de petites dimensions, fou impresa a l’establiment tipogràfic de Salvador Calatayud, qui ja havia participat en alguna de les moltes edicions de l’obra La cuyna de Mallorca, atribuït a Pere d’Alcàntara Penya.

]]>

Un dels grans debats gastronòmics entre els grups d'amics de Mallorca és quin és el millor lloc per menjar els millors pa amb oli i què el fa veritablement especial. Tot i la seva aparença senzilla, aquest plat essencial de la cuina tradicional mallorquina depèn de factors que van molt més enllà de la combinació bàsica de pa i oli. El debat gira al voltant del tipus de pa, la qualitat de l'oli d'oliva verge extra i el seu perfil aromàtic, la sal, i fins i tot la manera com s'ofereix el plat: si amb tomàtiga tallada, amb embotits o simplement pur i net. Alguns defensen que el millor pa amb oli és aquell que respecta la tradició més pura, mentre que altres valoren les reinterpretacions modernes que juguen amb textures i ingredients locals.

]]>

Deia Anthony Bourdain que la millor manera de conèixer algú és compartir-hi taula i menjar i que quan algú et convida a seure a taula en realitat et convida a conèixer el seu món. Perquè a cada plat, per senzill que sigui, hi ha una història i cada recepta és un viatge sense tornada. El municipi d’Algaida recorre el món des de les cuines de les famílies que viuen en el municipi i als nuclis de Pina i Randa, i transforma la gastronomia en un espai de trobada on la diversitat es viu, es comparteix i se celebra.

]]>

Havíem localitzat el gran peix, envoltava la nostra barqueta perseguint el verat que ens feia d’esca. El matí passà de pressa entre l’emoció de veure’l i no saber si podríem capturar-lo. Vàrem jugar una bona estona al gat i a la rata fins que ens guanyà i ens deixà sols enmig de la mar calmada. Llavors vaig respirar alleugerida perquè en el fons m’hauria disgustat veure’l acabar tombat a la coberta, els seus ulls vidriosos fitant el cel i enyorant el blau de l’aigua.

]]>