El ritme neix a l'Àfrica. Convé començar per aquí abans de demanar-nos què és el jazz. Perquè encara hi ha qui l’imagina com una música de clubs foscos, copes cares i una certa litúrgia cultural reservada als iniciats.

Durant anys, la música va quedar en un segon pla per a Valtònyc. Ara, 18 anys després dels seus inicis en el món del hip-hop, el raper torna als escenaris amb un projecte que ell mateix defineix com el “més madur” de la seva trajectòria. Es diu Jazztonycs i abandona les fronteres més convencionals del rap per endinsar-se en una combinació de jazz, funk, improvisació i groove.

La plaça de Mallorca d’Inca es convertirà aquest dissabte, 19 de setembre, en un punt de trobada de diverses generacions de músics per retre homenatge a Cucorba, un dels grups de música infantil més vinculats a la cultura popular en català de Mallorca. El concert, organitzat per l’Obra Cultural Balear (OCB), començarà a les 19.30 h.

Encara faltaven unes hores perquè el Consell el proclamàs Fill Predilecte de Mallorca, però Rels B ha preferit començar la celebració sense esperar el diploma. Davant més de 30.000 persones concentrades entre el parc de la Mar i el passeig Marítim i amb la Seu il·luminada darrere, Daniel Heredia ha volgut celebrar la distinció a la seva manera: amb un concert gratuït, la vigília de la Diada, perquè qualsevol pogués compartir amb ell el reconeixement.

Palma acull aquest divendres, 11 de setembre, el concert gratuït de Rels B, un dels actes centrals de la Diada de Mallorca. L’artista mallorquí actuarà a partir de les 21.30 h al parc de la Mar i el passeig Marítim, en un concert coorganitzat pel Consell de Mallorca i l’Ajuntament de Palma. L’accés serà gratuït fins a completar-ne l’aforament.

La Coral de Sant Joan ha vist completat el programa d'actes del seu 50è aniversari amb la presentació del llibre commemoratiu escrit per la musicòloga i investigadora Bàrbara Duran Bordoy. Sota el títol de Cantar al Pla de Mallorca. 50 anys de la Coral de Sant Joan, dissabte passat i en el marc de les festes patronals l'església parroquial s'omplí d'amics, cantaires i veïns.

Joan Oliver Roig (Manacor, 2002) Cosijoan, és raper i estudiant d'Història de l'Art. Gorra vermella de Manacor i collar de perles Majorica. Acaba de treure el seu primer àlbum Morir d'èxit, tota una declaració d'intencions per un treball que comença melòdic però que acaba traller a més no poder. El presenta el pròxim dissabte dia 12 de setembre a Sa Factoria de Manacor.

L’artista mallorquí Daniel Heredia, conegut artísticament com a Rels B, oferirà el pròxim 11 de setembre un concert gratuït a Palma amb motiu de la Diada de Mallorca i del seu nomenament com a Fill Predilecte de Mallorca. L’actuació, organitzada pel Consell de Mallorca, començarà a les 21.30 hores a l’espai comprès entre el parc de la Mar i el passeig Marítim de la capital balear.

L'Orquestra de la Comunitat Valenciana dirigida pel seu titular, Sir Mark Elder, va ser l’encarregada de fer esclatar la traca final del gran castell de focs que ha estat la darrera edició del Festival de Pollença. Seixanta-cinc edicions el contemplen i la seva dinàmica no fa més que engrandir la seva llegenda. L’aforament complet de tots i cadascun dels set concerts que han conformat el programa podria ser un prou eloqüent resum del que ha estat, amb aquest fi de festa d’una magnitud que no fa més que esperar la següent edició. 

Potser en el temps que tarda a publicar-se aquest text, ja es considera charca dir que alguna cosa és charca. Però aprofundir en aquest tema ha esdevingut una necessitat, una obligació (i per a les meves amigues, una obsessió). En definitiva, una cosa molt més complexa i menys frívola del que hauria desitjat, que en un principi es reduïa a un llistat de les coses que ens feien ser charca (segons la meva interpretació, és clar).

Penúltim concert d’una edició, a càrrec de les Muffati-Orquestra Barroca de Brussel·les, fins aleshores immaculada i amb un dels concerts que per a alguns era gairebé la cirereta d’un grandiós pastís. Una vetlada íntegrament dedicada a qui ho fou tot, Johann Sebastian Bach, amb un programa saborós i ric, com una petita gran demostració de la indiscutible condició de gran cappare de la història de la música. Per exemple, amb la primera peça, el Concert de Brandenburg núm. 5 en re major BWV 1050, el qual atresora un primer moviment majestuós i original, la impecable combinació dels diferents instruments solistes, clave, flauta i violí coronada per una innovadora cadència de seixanta-quatre compassos a càrrec del clave, el qual fins en aquells moments de la història només s’encarregava d’exercir de fonamental però poc ostentós baix continu. Tan sols amb aquest Allegro inicial teníem prou ingredients per gaudir de valent. No va ser així. Tot just quan gairebé havia començat, un cop de vent va fer volar les partitures de Frank Theuns i potser aquí els elements s’aliaren en contra de qualsevol possibilitat de gaudi. L’esperança estava dipositada en la cadència, però tampoc. Violaine Cochard, en el moment àlgid de la seva intervenció, semblava encalçar les notes com si fos una cursa d’obstacles per aconseguir quadrar-les amb les que venien d’origen; val a dir que una tasca gairebé impossible sense la (sobre)dosi adequada de virtuosisme. Resulta fàcil imaginar que no era senzill endreçar el desgavell.

El 2024, vint anys després d’arrencar el projecte musical Mazoni, el capità que hi ha darrere, Jaume Pla (la Bisbal d’Empordà, 1977), va decidir que havia d’aturar. Les alarmes eren clares: “Abans d’alguns concerts, pensava que, si plovia i em pagaven, ja anava bé. Aquest pensament em va fer por. No pot ser que un músic no vulgui sortir a tocar”, conta en una conversa amb l’ARA Balears. Aquesta setmana té dos concerts a les Illes per presentar el disc que publicà el setembre passat, Banderes per daltònics, un retorn als sons més pop de la història del projecte: dijous, 20 d’agost, serà al Jazzbah de Ciutadella; divendres, 21 d’agost, presentarà el disc a Santanyí (al pati del Col·legi Bisbe Verger), en un concert que forma part de la programació del festival d’estiu de la Fundació Mallorca Literària, La Lluna en Vers. Seran concerts amb tota la banda: “Els darrers cops que he vingut a Mallorca ha estat en solitari. Em fa molta il·lusió venir amb tot el grup per fer aquests dos concerts, que siguin enèrgics i trobar aquella sensació que sembla que flotes quan fas música. Crec que és un disc que es gaudeix més en grup”.

La segona setmana d’agost Menorca ha donat la benvinguda a un nou festival de música de gran format, l’Ukalari Live. Els gestors del teatre del mateix nom a Ciutadella, Alberto Gómez i Miriam Torres, s’atreveixen a programar 10 dies de concerts, des de David Bustamante fins a The Tyets i l’homenatge This is Michael, en un recinte habilitat al camp de futbol de l’Sporting Maonès on caben 4.000 persones. Aquests dies donen feina a una trentena de persones i provoquen la creació indirecta –calculen– de 300 llocs de treball més. Un salt important, però diuen que controlat, respecte del que estan acostumats a l’antic teatre de Calós, ara Ukalari, on en dos anys han aconseguit omplir regularment les seves 575 localitats i han atret prop de 25.000 espectadors.

A Mallorca, un dels grans aliats del boom del turisme varen ser les anomenades cançons turístiques. Les lletres elogiaven les meravelles paisatgístiques de l’illa. La llavor ja fou sembrada als anys 40 del segle XX pel músic palmesà Pere Bonet Mir (1917-2002), més conegut com a Bonet de Sant Pere i professionalment Bonet de San Pedro. En plena postguerra, a la cançó Bajo el cielo de Palma, clamava als quatre vents “paisajes lindos tiene Mallorca”. La mateixa temàtica tractaria a Un viejo hogar en la isla, Juntito al mar, Cala d’Or i Canto a Mallorca. Aquestes composicions del tot naïfs contrastaven amb el famós tema Raska-yú, que el 1943 l’artista illenc va escriure com a paròdia de la mort en temps de molta misèria (el franquisme l’arribà a censurar, perquè sospitava que contenia una crítica implícita a la dictadura).

Pollença, el festival, viu temps de monogràfics. Ho va ser el que el Quartet Ébène va dedicar a Ludwig van Beethoven. Ho serà el que Les Muffati-Orquestra barroca de Brussel·les lliurarà a Johann Sebastian Bach. I ho fou el que la Freiburger Barokorchester va interpretar dissabte, exclusivament amb peces de Wolfgang Amadeus Mozart. Tres compositors que tenen un denominador comú: són inabastables. Podrien dedicar infinits monogràfics a qualsevol d’ells i mai no deixarien de tenir màxim interès. El que ens ocupa no n'és una excepció, sinó una petita gran selecció que mostra la versatilitat de qui feia música gairebé sense voler-ho. Així, l’orquestra de cambra, amb vint-i-quatre professors, dirigida per Éva Borhl al violí, inicià la comesa amb l’obertura de La finta giardiniera, obra primerenca, senzilla, amb molt ritme i prioritzant la melodia, on de quasi res sorgeix una joia. Era un preludi que d’alguna manera es convertí en una declaració de principis del que seria el concert, en què, de bell nou, el claustre de Sant Domingo presentava un aspecte immillorable, o cosa que és el mateix, un ple de gom a gom. 

Continua la tradició. El Festival de Pollença, enguany més orquestral que mai, ha incorporat de bell nou la presència en la seva programació de l’Orquestra Simfònica Illes Balears. És el colofó d’or a la sempre densa temporada, com un merescut regal de prestigi. L’ocasió va gaudir de la direcció de Patrick Hahn i del violoncel·lista Alban Gerhardt com a solista interpretant el Concert per a violoncel en mi menor op. 85 d’Edward Elgar. Una obra de maduresa, la seva darrera peça orquestral, com un testament, el d’un home major i malalt que esbrina el final de la seva existència i vol explicar el seu estat amb aquest intens i dolorós gemec. Ni un brot d’entusiasme des del lament inicial de l’instrument solista, que no fa altra cosa que presagiar i confirmar tot el que vindrà a continuació, quan les violes l’acompanyen en aquest primer, ombrívol i profund passeig. Un adagio moderato. Alban Gerhardt, gran protagonista, va aconseguir fer sorgir del seu instrument la immensa riquesa melòdica que atresora la composició, amb una lectura molt introspectiva que, d’alguna manera, aportava fidelitat a l’esperit de l’original. Patrick Hahn, el jove director austríac, d’una banda, i la Simfònica, de l’altra, oferien la imprescindible ponderació i circumspecció per aconseguir l’idoni equilibri d’una partitura que concentra bellesa i tristesa a parts iguals. Amb un Preludi de Johann Sebastian Bach, Alban Gerhardt va fer com si acabàs la seva intervenció.

La música sempre ha estat present en la seva vida. Té formació clàssica, va cantar en diferents cors quan era petit i també tocà en alguna orquestra. Al llarg dels anys ha passat per diversos grups i abans de Paco Pecado havia arrencat un projecte en anglès “molt menys identitari”, diu, i que pertanyia a una altra etapa artística. Javier Morales (Barcelona, 1993), l’home que hi ha darrere el projecte, considera que Paco Pecado és el seu “primer projecte plenament personal i en solitari”. Així, el març del 2025 va publicar Entre bodegas y ferias, un disc d’onze cançons que presentarà a Mallorca dia 7 d’agost a Consolació, Sant Joan, en el marc del festival La Lluna en Vers de la Fundació Mallorca Literària. Serà un vespre de doble concert, perquè també sonarà Gregotechno, projecte que mescla cant gregorià amb música electrònica contemporània. Una nit titulada Ad peccatum.

La voluntat inicial d'aquest projecte era “fer accessible” un repertori que havia colpit profundament Marc Vilajuana. Fa aproximadament deu anys va descobrir el cant gregorià i va quedar fascinat per aquest univers sonor. “Més enllà del vessant espiritual, és el fonament de la música occidental. És amb el cant gregorià que comença l'escriptura musical a Occident, ja que fins aleshores la música s'havia transmès oralment”, apunta.

“Crec que puc ser la veu de la meva generació… O almenys una veu d’una generació” és la frase més icònica del personatge de Hannah Horvath a Girls, la sèrie escrita i protagonitzada per Lena Dunham i que ja és un dels millors relats generacionals de principis del segle XXI. En el cas de Mallorca, en plena dècada dels 2020, tot un cor d’artistes joves posen veu a la seva generació. Anna Picornell, Miquel Mas, Lluïsa Febrer, Josep Alorda i Mariona Jaume en són cinc. Amb la música, el teatre, el dibuix, el cinema i la dansa, respectivament, capturen el seu Zeitgeist (l’esperit d’una època, en alemany). El moment que els ha tocat viure –com a Hannah– els atorga aquesta dosi justa d’entusiasme, marcada per un realisme que no arriba a ser pessimista, i una necessitat de definir-se marcada per les xarxes socials.

Xanguito acaba d'editar Batecs, un nou EP de cinc cançons amb què el grup obre una etapa més arriscada, íntima i madura dins la seva trajectòria. Després de gairebé una dècada damunt els escenaris, la formació mallorquina reafirma la seva identitat amb un treball que posa el focus en la intensitat i la cura de cada detall.