Va ser a principis d’any, dia 24 de gener, quan Ferran Palau va treure el disc Aniversari feliç. Un àlbum de deu cançons i amb una part visual plena de boira i un protagonista: el fantasma. El músic explica que la boira representa la “idea d’estar al cel, als núvols”, i el fantasma és una metàfora del fet d’anar-se llevant capes: la roba, la pell, fins que només queda l’ànima o l’esperit. “Necessitava renunciar a certs clixés que s’associaven amb mi i amb la meva música”, diu. Així, ha llevat la bateria, proposant una experiència d’escolta que duu l’oient a un no-lloc, un espai eteri, lleuger. Presentarà Aniversari feliç a Mallorca dia 27 de juny, al jardí de la Casa Llorenç Villalonga, en el marc del festival La Lluna en Vers. N’hem parlat amb ell.

El Molí Rocks no és el que un turista espera d’Eivissa. L’escenari, en efecte, és de postal: la punta del Molí, a la badia de Sant Antoni de Portmany, un lloc idíl·lic per al dia més llarg de l’any –el festival té lloc el pròxim 20 de juny. Però la música no és chill en absolut. Si la cosa més dura que heu escoltat a la vostra vida és una balada d’Aerosmith, això us pot agafar per sorpresa. El públic del Molí Rocks tampoc s’assembla gens al clubber o al turista mitjà; sol anar de negre, portar els cabells llargs i vestir samarretes amb noms tan optimistes com Sepultura, Black Sabbath i Megadeth. El públic reacciona a la música de dues maneres: o bé fa headbanging (sacseja amunt i avall el cap al ritme de la música) o bé fa pogo, una forma de ball molt més animada que el vals, freqüent en concerts rock o punk, i que consisteix –molt resumidament– a espitjar-se en grup.

“Algun tipus d’activisme s’està fent, fent-ho des del territori i en la nostra llengua”, diu la menorquina Anna Ferrer, que a ‘Glosa a Menorca’ del seu anterior treball discogràfic Parenòstic (2024) ja fa dos anys que hi cantava: “Per a una illa que és reserva / i està en perill d’extinció [...] que hi ha peixos que ja suren / a s’Albufera des Grau / se li mor sa posidònia / que preserva es litoral / Me xerra de s’habitatge / i me plora pes jovent / que qui no compta amb herència / ho té́ molt molt malament”. Un glosat contemporani que plora pels efectes locals de l’escalfament global i l’emergència habitacional. “M’inspira cantar a la Menorca present, de veres. I ja no és aquella Menorca verda on gairebé no hi havia ningú. Menorca ja és una altra cosa”, confessa a l’ARABalears.

Al Mallorca Live, en realitat, la música és secundària. Aquesta sensació, que de cada vegada es repeteix més en parlar de festivals, esdevé una certesa en el cas illenc si s’analitza l’arquitectura financera que sosté els esdeveniments vinculats a la marca Mallorca Live. Al capdamunt de tots, un festival que d’aquí a dues setmanes celebrarà la seva novena edició reconvertit en el Mallorca Live Occident. L’entrada de nous patrocinadors i socis a la nova promotora La Isla & Co és la darrera passa en un camí farcit d’incomptables moviments mercantils difícils de resseguir i, sobretot, de desxifrar: la punta de l’iceberg d’un entramat de desenes de societats que mou milions d’euros públics per convertir la cultura en un actiu financer.

Els mallorquins no coneixem el nostre himne. En el nostre país, si no ets de Sóller o una persona una mica estrafolària, no saps cantar La Balanguera. I amb el fet de saber-la cantar vull dir sencera, no només fer la tornada, i amb l'emoció que requereix.

L'escena musical de les Illes Balears ha alçat també la veu contra la massificació turística que es viu a l'Arxipèlag i cada vegada són més els grups i artistes que dediquen cançons a denunciar la saturació i com els residents han quedat relegats a ser pràcticament habitants de segona en detriment dels turistes. Els darrers a fer-ho han estat els artistes mallorquins Amulet i Xisk, que han publicat el tema In Paradise, una nova crítica a la massificació turística i al model actual de les Illes Balears. En la cançó repassen d'una manera irònica i punyent els problemes que deriva aquesta saturació i com l'Arxipèlag s'ha convertit en un parc temàtic on els residents són el darrer. De fet, la primera frase de la cançó ja deixa ben clar aquest missatge: "Venc d'una terra que ja no em vol. Parc temàtic, devora Hong Kong".

Diu el programa de mà de Calidoscopi, la darrera criatura d’Estudi Zero, que “els personatges es mouen per situacions absurdes, violentes o profundament humanes”. Cert, però encara ho seria molt més si la conjunció fos copulativa en lloc de disjuntiva. Si les situacions són absurdes i violentes queda clar que són indiscutiblement molt humanes. La caricatura no desvirtua la realitat sinó que l’accentua, de tal manera que aquest punt tan agosarat, irracional i estrambòtic fa que el metafòric dibuix de la condició humana arribi amb més eficàcia. Que la funció estigui composta per diferents petites històries aporta segell Sans, de tal manera que ens transporta a aquell viatge que a aquesta mateixa sala pilotava Karl Valentin. Per a l’ocasió són diversos els autors que figuren a la nòmina de Calidoscopi –Esteve Soler, Juan Mayorga i Joël Pommerat–, que fa que el tarannà dels diferents esquetxos apugin una mica molt l’escalfor de cadascun. No hi ha humor blanc. Tots contenen una elevada dosi de verí, en la mateixa proporció que de causticitat i sarcasme i sense por de traspassar línies vermelles.

Sidonie és una de les bandes de referència del pop alternatiu espanyol amb un discurs propi que, al llarg de més de dues dècades de trajectòria, ha anat mutant sense perdre identitat. Recentment, però, el grup barceloní va fer un gir inesperat i significatiu: el seu darrer disc, Catalan graffiti (2025), és el primer íntegrament en català. A les portes del seu concert al TribuFest a Felanitx, el divendres 29 de maig, el seu cantant, Marc Ros, parla també del moment vital que travessen, dels dubtes, dels encerts i de la necessitat de tornar a connectar amb la música des d’una mirada més lliure i essencial.

Un estiu més, les agendes culturals de les Balears multipliquen la seva capacitat entre el juny i el setembre amb l’arribada de desenes de cicles i festivals que deriven en centenars de concerts que, amb tanta competència, no sempre obtenen la difusió esperada i sovint acaben soterrats per l’allau de propostes paral·leles. Hem demanat a intèrprets, crítics i gestors musicals que ens ajudin a fer una tria dels directes imprescindibles. La selecció que n’ha sortit passa per Mallorca, Menorca i Formentera –a Eivissa, l’electrònica monopolitza la programació musical estiuenca– i inclou propostes de tots els estils i per a tots els gustos, des de Celtas Cortos a La Zowi passant per Antònia Font i la Simfònica.

El repte tenia molt de risc. La liaison entre el teatre Principal d’Inca i l’Orquestra de Cambra de Mallorca està recollint cada cop més saborosos fruits. Dit això, cal lloar aquesta darrera fita, que ben segur no serà la darrera ni d’un bon tros, com és ara la completa escenificació del Così fan tutte, de Mozart, amb tan sols uns petits i gens transcendents talls argumentals amb els quals, per una altra banda, han aconseguit donar molta fluïdesa a la narració i fan que tot transcorri amb la màxima naturalitat per a una història que, com gairebé totes les comèdies bufonesques, no pretén cap mena de versemblança ni credibilitat. La pretensió està en el rerefons de la trama, que, en aquest cas, va ben atepeïda de lectures. Tant és així que Miquel Àngel Raió, el director artístic d’aquest succeït, en la mesura del possible, n'ha canviat el discurs, salvant una mica el que fan “totes”. No era senzill guanyar un torcebraç a Lorenzo da Ponte. Ho deixarem en taules. Raió, on sí que ha estat indiscutiblement fonamental ha estat en la posada en escena i tot el que té a veure amb l’embolcall –idoni, senzill i eficient–, en la molt acurada direcció d’actors i tots els altres elements que, amb la col·laboració escenogràfica i estilista d’Adema, fan que tot rutlli sense traves ni treves. Fins i tot de la incorporació dels tres ballarins en treu profit argumental.

Després d’anunciar el seu retorn puntual, Ossifar ha publicat una nova cançó, No m’agrada es reguetón, que ja es pot escoltar a les plataformes digitals. El tema és el resultat d’aquest retrobament amb el públic i s’ha presentat aquest mateix dimecres a El Corte Inglés, on el grup també ha avançat que el 30 de maig farà una trobada amb els seguidors amb sessió de signatures i fotografies.

L’Ajuntament de Santa Maria del Camí va nomenar aquest diumenge Fill Il·lustre el cantant Llorenç Santamaria en el transcurs d’un ple extraordinari fet a Ses Cases des Mestres, coincidint amb el dia de la Fira del municipi. L’acord es va aprovar per unanimitat de tots els grups municipals.

Gemma Camps (Palma, 1994) complirà un somni els dies 24 i 25 d’abril. O tancarà un cercle. O les dues coses alhora. Serà llavors quan torni al teatre Principal de Palma, on diu que es va enamorar de l’òpera. Ara, amb l’encàrrec de dirigir-ne una. “Record perfectament la primera que hi vaig veure, asseguda a platea a 15 anys. Era La Bohème, i vaig saber tot d’una que jo em volia dedicar a això”, reconeix. Setze anys després, serà l’encarregada de la direcció musical de La veu humana, producció que s’emmarca en l’edició número 40 de la Temporada d’Òpera del Principal. Amb direcció escènica de Roberto G. Alonso i amb Marga Cloquell de soprano, s’espera que sigui una de les estrenes de la temporada. Ho serà segur per a Camps, que a 31 anys s’ha convertit en una de les figures destacades de la direcció musical, un terreny on encara ara les dones, i molt més les dones joves, són una excepció. Segons l’estudi més complet fet fins ara sobre aquesta qüestió, de la Fundació SGAE, les dones directores no arribaven al 8% l’any 2019.

La Conselleria d’Educació, a través del programa Viu la Cultura, ha programat per dia 20 d’abril un concert educatiu del grup Pitxorines al pati de la Misericòrdia de Palma. L’activitat s’adreça a l’alumnat del tercer cicle de Primària i del primer cicle de Secundària i reunirà un total de 638 estudiants de diferents centres educatius de Mallorca.

El festival d’estiu La Lluna en Vers torna aquest 2026 a Mallorca amb una programació de 14 nits de cultura a l’aire lliure repartides entre diferents punts de l'illa i una imatge marcada per l’eclipsi del 12 d’agost, que enguany inspira el relat visual i simbòlic del projecte.

Era porter de futbol sala fins que va començar a tenir por de les pilotades. També feia natació. Li agradava (i potser encara ara) jugar al Pro Evolution Soccer amb els amics. Té un germà petit, amb qui s’han criat al barri de l’Escorxador. És un personatge “polièdric i difícil d’explicar”. Potser és el seu caràcter més esquiu i distant de primeres que no una altra cosa, però fins i tot al seu amic de tota la vida, Àngel Mendoza, li costa definir el caràcter de Lluís Cabot (Palma, 1990), músic i productor. És conegut, sobretot, per haver estat el líder de Da Souza durant una dècada. Àngel Mendoza, que ens acostarà al personatge, fou el bateria del grup.

L’Orquestra Simfònica Illes Balears ha registrat un ple absolut en els dos concerts que ha ofert aquesta setmana al Teatre Cervantes de Màlaga, en el marc de l’intercanvi artístic amb l’Orquestra Filharmònica de Màlaga. Més de 2.000 persones han assistit a les actuacions de dijous i divendres, segons ha informat la institució en un comunicat.

Manacor acull aquest cap de setmana, 11 i 12 d’abril, una nova edició de l’Acampallengua, la trobada juvenil en català que combina música, cultura popular i reivindicació lingüística. El parc de na Molla serà el centre d’un programa amb més de 30 activitats, acampada i concerts fins a la matinada.

Aquest mes de març, la cantant Júlia Colom va publicar a xarxes una tonada que no forma part de cap dels discs que ha tret fins ara al mercat. Es tracta d’una cançó escrita a quatre mans amb el seu germà Martí en què parla d’una Mallorca que plora, de rècords històrics i d’allò que, diu Colom, tots sabem que hem de fer quan el dia ja s’allarga: “fer bonda tancats a casa per no fer-los gaire nosa”. En un vídeo que comença amb un primer pla d’ella i acaba amb la imatge d’un hotel de la costa mallorquina, la cantant de Valldemossa sentencia: “Mallorca, t’han castigada, / per treure’t el màxim guany: / producte de temporada / que ara dura tot l’any”. És només la darrera mostra de tota una sèrie de cançons amb què músics i cantants illencs s’han manifestat en contra de la massificació turística en els darrers anys.

Mor Toni Aragón, director del Conservatori Professional de Música i Dansa de Mallorca, una figura clau en la formació musical de les Illes Balears.