Era porter de futbol sala fins que va començar a tenir por de les pilotades. També feia natació. Li agradava (i potser encara ara) jugar al Pro Evolution Soccer amb els amics. Té un germà petit, amb qui s’han criat al barri de l’Escorxador. És un personatge “polièdric i difícil d’explicar”. Potser és el seu caràcter més esquiu i distant de primeres que no una altra cosa, però fins i tot al seu amic de tota la vida, Àngel Mendoza, li costa definir el caràcter de Lluís Cabot (Palma, 1990), músic i productor. És conegut, sobretot, per haver estat el líder de Da Souza durant una dècada. Àngel Mendoza, que ens acostarà al personatge, fou el bateria del grup.

Aquest mes de març, la cantant Júlia Colom va publicar a xarxes una tonada que no forma part de cap dels discs que ha tret fins ara al mercat. Es tracta d’una cançó escrita a quatre mans amb el seu germà Martí en què parla d’una Mallorca que plora, de rècords històrics i d’allò que, diu Colom, tots sabem que hem de fer quan el dia ja s’allarga: “fer bonda tancats a casa per no fer-los gaire nosa”. En un vídeo que comença amb un primer pla d’ella i acaba amb la imatge d’un hotel de la costa mallorquina, la cantant de Valldemossa sentencia: “Mallorca, t’han castigada, / per treure’t el màxim guany: / producte de temporada / que ara dura tot l’any”. És només la darrera mostra de tota una sèrie de cançons amb què músics i cantants illencs s’han manifestat en contra de la massificació turística en els darrers anys.

Amb el disc El Ghorba el músic Rachid B s’ha convertit en un dels noms que han revolucionat el panorama musical espanyol. Inclòs en els llistats dels millors treballs discogràfics del 2025 de diversos mitjans, l’àlbum reflexiona sobre el sentiment d’enyorança i de pèrdua que acompanya qualsevol procés de migració, tal com explica aquest cantant, que ha passat mitja vida al Marroc i mitja vida a Madrid. El presentarà el pròxim 28 de març en un concert a l’Estudi General Lul·lià de Palma, on també actuarà el manacorí Miquel Serra.

Dia 7 de maig del 1992 va néixer per cesària el segon fill d’Antònia Riutort: “Un nin feliç, que tot el temps reia. Això sí, era ben entremaliat i molt, molt inquiet!”, recorda sa mare, que diu que el seu fill no li ha dit mai mamà: “Encara ara, em diu mami”. En tenir just nou mesos, Riutort va adonar-se d’una cosa: “Un dia va sonar, no sé on, la cançó I will always love you de Whitney Houston. El nin va posar cara de pena i li començà a tremolar la barbeta. Va quedar en xoc i es va emocionar un munt”. El nin que s’emocionà amb la veu i música de Whitney Houston és el músic i productor Juanjo Monserrat (l’Arenal de Llucmajor), “un perfeccionista que no vol perdre ni al parxís”.

La mort mai no és benvinguda. Molt menys quan es tracta de la d’un amic. Christian Völker Llull (Manacor, 1962) ens ha deixat el dia abans de la Nit de Nadal, víctima d’una malaltia. Massa aviat per a una persona d’energia i actitud captivadores. Sempre a punt per a la defensa, coratjós en l’atac, els projectes li brollaven i els volia aconseguir amb la passió punk que sempre el va empènyer. Una de les darreres vegades que ens vàrem veure, a ca seva, parlàrem de música (sempre la música) i de Punk in London, un documental alemany del 1977 on sortien els nous grups de l’escena anglesa i que, és clar, vàrem veure sencer.

Als anys 80, a Morlanda (Manacor), els estius passaven tan a poc a poc, i el dia a dia era tan repetitiu que podies, fins i tot, avorrir-te. Els carrers no estaven pavimentats i, durant uns anys, la zona es va mantenir allunyada de la transformació voraç que arrasava Mallorca. Allà creixeren feliços, entre capficos, jocs de pilota, ‘famobils’ i algunes cançons dels Beatles, el músic Miquel Serra, juntament amb el seu germà gran, Joan Serra, i Joan Pasqual, l’encarregat de posar paraules a la infància de Miquel.

És ben bé una llegenda viva, el rei de la cançó country en català. Fill de Toni Nicolau i Maria Morlà, “jornalers que sobrevivien amb pocs doblers i fent intercanvi amb els veïns”, i que no tenien cap vincle amb la música més enllà de saber ball de bot. I, així i tot, quan el nin va dir que volia ser cantant, Toni Nicolau va partir a Manacor a comprar-li una guitarra. Un gest que va canviar la vida del menut Tomeu Nicolau Morlà de Vilafranca de Bonany, nascut l’any 1949, a qui avui tothom coneix amb el nom artístic de Tomeu Penya.

El cantant mallorquí Jaume Anglada ha estat traslladat a la planta d'hospitalització convencional i estarà ingressat a càrrec del servei de Traumatologia de l'Hospital Universitari de Son Espases. Així consta al darrer comunicat mèdic sobre l'estat de l'artista, que ha passat un poc més de dues setmanes ingressat a la Unitat de Cures Intensives (UCI).

“Vaig conèixer en Marco quan tenia set anys, a l’Escola de Música de Maó. Jo era el seu primer professor de piano i llenguatge musical. Era un infant molt normal, ni molt inquiet, ni especialment tranquil”. Parla Tomé Olives, organista i compositor menorquí i, com ja ens ha dit, primer professor de piano del pianista menorquí Marco Mezquida (Maó, 1987), un dels músics actuals més internacionals de l’àmbit balear.

Hi ha un moment del documental A las mujeres y a los libros canto, una carta d’amor i agraïment que la cineasta María Elorza va dedicar a les dones que van fer d’ella una apassionada lectora, en què una de les seves mestres reprodueix un dels comentaris que més sovint li feien a les classes de literatura. “Jo no llegesc poesia perquè no l’entenc”, li deien molts dels seus alumnes. Amb el temps, però, la professora havia après a respondre amb una pregunta. “I els arbres, els entens? I les flors? Vols dir que entens les muntanyes? Doncs amb la poesia passa exactament el mateix”, sentenciava.

Per a Adele el teatre Colosseum del Caesars Palace de Las Vegas ja és com casa seva. Després de més de cent concerts a la ciutat de Nevada i una prolongació de la seva residència en aquest auditori, sembla que poques novetats podria tenir un espectacle que no ha esgotat encara la seva fórmula de l'èxit. Però aquest dissabte, per a sorpresa de tothom, hi ha hagut una cara coneguda que ha captat tota l'atenció durant el concert de la britànica. Ha estat mentre cantava When we were young que l'artista ha interromput la cançó per córrer a abraçar Céline Dion, que era a primera fila.

Des que va néixer la Gala, passada la primera fase de son i dedicació exclusiva a ella, em mirava al mirall dient: “Hola, Polete, quants dies, que fort tot el que t'està passant”.

Nascut a Palma l'any 1936, Joan Moll Marquès va destacar per ser un dels músics i pianistes més prestigiosos de les Balears. Fill del lingüista i escriptor Francesc de Borja Moll i germà d'Aina Moll, va iniciar els estudis musicals a Palma. Posteriorment, continuà la formació a Barcelona i, posteriorment, a Alemanya, on residí durant nou anys i amplià i perfeccionà els seus coneixements. Distingit amb diversos premis nacionals i internacionals, ha ofert recitals a quasi tots els països d’Europa i també a Mèxic i als Estats Units d’Amèrica. Com a solista, ha actuat amb nombroses orquestres, especialment a Alemanya, i a l’estat espanyol ha treballat sota la batuta de F.P. Decker, E. Toldrà, C. Stepp, E. Jordà, E. García Asensio i O. Alonso, entre d’altres.

Fa poc Greg Marston, un actor de veu britànic, va descobrir per casualitat a internet el Connor: un clon de la seva veu generat per IA a partir d’una gravació seva del 2003. Era la seva veu pronunciant paraules que mai havia dit.

Rafel Bestard Perelló (Muro, 1997) diu que sempre ha tingut “el cul calent”. Cada temporada en du qualcuna, de moguda: de petit, futbol; de més gran, vòlei; llavors, tennis i pàdel, i fa més poc, triatló. Allò que sempre ha estat constant, però, és la música. Aquest graduat en Educació Primària estudia ara el Grau Superior de Piano Jazz al Conservatori.

Ser del poble i dues persones o menys. Aquestes són les condicions que eximeix qualsevol artista que vulgui actuar a l'aire lliure a Santa Margalida d'haver de demanar un permís a l'Ajuntament. El batle del municipi, Joan Monjo, va emetre el 26 de juny un decret que autoritzava "la realització de concerts d'artistes locals de màxim dos integrants a les terrasses dels bars i restaurants des de les 18 h fins a les 00.00 h". D'aquesta manera, només els músics de fora i els que formin part d'un grup de tres o més membres hauran de demanar autorització expressa al Consistori.

Quan falten pocs dies per tancar l'any, Forbes publica la seva llista actualitzada dels cantants que han guanyat més diners el 2019. Un rànquing que marca els signes dels temps i que deixa constància que el dance o el pop, i sobretot el rock, han estat lleugerament desplaçats per figures del rap i el R&B.

Ser músic no és fàcil. I ser-ho aquí, encara menys. La majoria de bandes que ens podem trobar tocant en algun local de la nostra ciutat un dissabte a la nit acostumen a comptar entre les seves files amb persones que, tot i el seu amor per la música, tenen una altra feina. La precarietat de la situació obliga molts músics a relegar la seva passió a un mer 'hobby'. A què es deu, però, aquesta precarietat? Per què hi ha una diferència tan gran, per exemple, entre els avantatges que tenen els músics a França o a Catalunya o l'estat espanyol?