Teresa o la vida amorosa d’una dona, publicada l’any 1932 a Llibreria Catalònia –el mateix any que apareix Soc una dona honrada? de Mercè Rodoreda, on un dels tres narradors també es diu Teresa–, va ser l’única novel·la escrita per Carme Montoriol i Puig (1892-1966), una autora polifacètica que en el seu temps va tenir un ampli reconeixement però que, fins a data molt recent, ha estat gairebé oblidada per la historiografia més canònica. L’editorial Brau en va fer una primera reedició l’any 2021 i li va donar nova vida a la novel·la, i ara Adesiara n’aporta una altra amb una lluminosa i extensa introducció de Neus Real i coberta de Francesc Vayreda. Montoriol va ser una artista completa avançada a l’època, pianista i dramaturga d’èxit, primera traductora dels Sonets de Shakespeare l’any 1928, compromesa amb la causa de la República i activista amb la lluita feminista dels anys 30 del segle XX.

"El debat erudit sobre els orígens del gènere novel·lístic ha estat llarg i al cap del temps resta en bona mesura obert", escriu Jaume Almirall, traductor i doctor en filologia clàssica per la Universitat de Barcelona, a la introducció de Cal·lírroe, de Caritó d'Afrodísias, publicada per Adesiara. Entre les obres pioneres en aquest gènere de gèneres, que s'alimenta tant "d'elements en prosa provinents de gèneres com la història i l'oratòria com d'elements de la poesia", precisa Almirall, hi ha cinc novel·les escrites en grec antic que ens han arribat completes. Entre elles, les més conegudes són Dafnis i Cloe, de Longus, i les Etiòpiques d'Heliodor, datades de finals del segle II i mitjans del segle III, respectivament. Cal afegir-hi les Efesíaques, de Xenofont d'Efes, d'inicis del segle II, i Leucipe i Clitofont, d'Aquil·les Taci. Aquesta última, de finals del segle II, ha estat traduïda recentment per Roser Homar per a la col·lecció Bernat Metge (2020).

L’inici de Bambi, el precedent literari de la pel·lícula que tothom coneix, no podria ser més idíl·lic: una mare cabirol i la seva cria tresquen pel bosc en els primers dies de vida del petit, que ha d’aprendre les quatre coses bàsiques per no morir abans de fer-se adult, com ara quines baies pot menjar i quines no, com s’ha de moure camp a través, quins sorolls són amenaces i quins cants joiosos d’ocells, o qui és l’ésser que camina sobre dues potes i que és tan perillós. Tot això es desenvolupa a través d’uns diàlegs entre els dos animals, perquè som dins del gènere de la faula, i també podríem dir que dins d’un bildungsroman clàssic: infantesa, adolescència i maduresa d’un animal que, ho veurem aviat, no difereix gaire de la d’un noi que es va fent gran.

"Jo vaig estimar un noi que es deia Ton. Va morir el dia dels seus vint anys en un hospital de sang a Solsona. La guerra no era encara acabada, però ja l'havíem perduda". Aquest és l'inici, directe i magnètic, d'Una noia i un soldat, novel·la fins ara inèdita de Teresa Pàmies (Balaguer, 1919 - Granada, 2012) que Adesiara acaba de publicar i que aporta, en paraules de l'editora del volum, la filòloga i catedràtica Montserrat Bacardí, una visió diferent de la Guerra Civil en la literatura catalana: "És la primera novel·la que aborda la Guerra Civil des dels ulls d'una militant", afirma. La protagonista del llibre és Cinta Planes, una jove marxista que festeja "plàcidament i amorosa, sense sobresalts", amb un noi, Ton Juneda, fins que esclata la guerra. "Ell va a parar al front, com a soldat republicà, i ella es queda a Barcelona. Quan comença el relat, fa mesos que no s'han vist, i el fil argumental que el sosté és el retrobament", recorda Bacardí, que aquest 2023 ha publicat la interessantíssima i reveladora biografia La veritat literària de Teresa Pàmies (Eumo, 2023).

"Amic Maurici: Aurèlia ha traspassat avui. Si véns, encara podràs veure-la". Aquest és el missatge que Joana fa arribar al protagonista d'Una nit, de Domènec Guansé (Tarragona, 1894-Barcelona, 1978), novel·la que no es reeditava des del 1935, any en què la va posar en circulació la Llibreria Catalònia. Al llibre, la mala notícia precedeix la vetlla de la jove de qui l'home havia estat enamorat mentre, al mateix temps, l'assalten els records, "tots més aviat amargs, tintats de melangia".

La traducció al català viu una etapa esplendorosa, no només gràcies a la quantitat de textos que s'hi publiquen versionats d'altres llengües, sinó pel que fa a la diversitat lingüística –fa uns mesos arribava la primera novel·la traduïda directament de l'islandès i es reprenia la publicació de traduccions del gal·lès, del serbi i del danès– i també en relació a la varietat dels títols que arriben. Un dels camps en què l'oferta s'ha enriquit més durant l'última dècada ha sigut el dels clàssics. Hi ha editorials que hi dediquen col·leccions senceres, com ara Viena, Adesiara, Flâneur i Edicions de 1984, i d'altres que hi han apostat puntualment, com ara Proa, Club Editor, Comanegra, Quaderns Crema, Lleonard Muntaner, Días Contados i Lapislàtzuli. A més, noves editorials com Extinció, Cal Carré i Cràter hi dediquen un espai central als catàlegs. Escollim deu novetats escrites entre el segle XX abans de Crist i mitjans del segle XX que traslladen el lector a geografies i èpoques molt diferents. Bon viatge!

En la introducció d'aquesta nova edició de La parada, Lluïsa Julià recull una interessant observació planiana sobre Joaquim Ruyra. L’autor de La vida amarga sosté que el gironí és un Tolstoi “d’una complexitat limitada” en “un marc literari més petit”. Un elogi a mig coure, certament. El fet, però, és que l’obra ruyriana s’ha guanyat un respecte que podríem anomenar canònic, tot al llarg del segle passat. Carner i Riba l’esperonaren a escriure i a traduir. Espriu, un dels seus més ferms defensors, s’hi referí com “el príncep de la prosa catalana”. Ferrater el va elogiar, però també va argumentar per què li costava tant escriure una novel·la. Pla admirava la justesa adjectival del seu estil. Rodoreda s’hi interessà pels “estats onírics” i per les “descripcions d’angoixa”.

Aquest Sant Jordi, a la parada de l'editorial Viena –que es dedica, des de fa més de dues dècades, a publicar clàssics moderns en català– van notar un canvi que els va il·lusionar: bona part dels compradors de la nova edició de Seny i sentiment, de Jane Austen, traduïda per Xavier Pàmies, eren estudiants d'institut i d'universitat. "Veies que venien a buscar la novel·la amb una gran il·lusió als ulls: era emocionant", recorda l'editora Blanca Pujals, que ha impulsat col·leccions com Petits Plaers i la recent Club Victòria, que oferirà als lectors catalans novel·les publicades entre la regència de Jordi IV –que arrenca el 1811, un any abans de la publicació de Seny i sentiment– i arribarà fins a principis del segle XX. La col·lecció se centrarà, sobretot, en el llarg i fructífer període victorià, comprès entre el 1837 i el 1902, durant el qual van publicar les tres germanes Brontë, George Eliot, Wilkie Collins, Charles Dickens, Thomas Hardy i Elizabeth Gaskell.

Hi ha novel·les que sembla que demanin una lectura en veu alta. Aquesta de Mishima n’és un bon exemple: no es tracta només del fet que la història sigui narrada en primera persona, perquè es presenta com un relat sobre l’aprenentatge sexual del protagonista, el jove Koo-chan, gairebé un monòleg dramàtic. Forma part, doncs, de la mena d’històries sobre el desvetllament sexual i l’educació sentimental d’un noi, com és ara El petit heroi de Dostoievski, Ernesto d'Umberto Saba i Agostino d'Alberto Moravia. Més enllà d’això, la bellesa de la prosa demana, a parer meu, la veu (que es pugui sentir distintivament), com també l’exigeixen els diversos fragments literaris, d’autoria pròpia, que el protagonista va redactant des de l’adolescència per mirar d’explicar-se la seva diferència, i que va intercalant al relat principal.

Arriba per primera vegada en català un dels autors clàssics de la literatura àrab, Jàhiz de Bàssora (Bàssora, c. 776-869) de la mà d’una de les traductores més solvents d’aquesta llengua, Margarida Castells Criballés, professora associada a la Universitat de Barcelona. El Llibre dels avars, publicat per Adesiara dins la col·lecció Vagueries, recull anècdotes i epístoles al voltant de l’avarícia aplegades per Jàhiz de Bàssora, considerat el primer gran prosista de la literatura àrab. Castells, que va començar a traduir-lo fa temps, destaca la vivor d’aquest text, que dona mil voltes a qualsevol assaig històric sobre el segle IX: “Sociològicament el text té un valor excepcional perquè ve a ser una crònica de la seva època; t’adones que moltes coses no han canviat gens, com ara el tractament que reben les dones, les disputes religioses, les festes o els àpats, i Jàhiz ho veu tot amb una distància i ironia molt actuals”.

“Adesiara és un bolet”, diu Jordi Raventós, editor d’Adesiara. El bolet, “que vol fer accessibles llibres inèdits o introbables fins ara en català”, celebrarà els deu anys d’existència el 2017, però abans de l’efemèride arriba al títol número 100 amb L’enemic de la barba, de Julià l’Apòstata. “Des de l’inici ja ens marcàvem un ritme de publicació volgudament modest, entre 10 i 14 títols a l’any -fa memòria-. Mai no hem superat aquesta xifra. El nostre èxit és haver arribat al centenar de títols sense haver de reorientar els nostres objectius. Som una editorial que omple buits en català. Com tots sabem, n’hi ha molts”.

¿Què se n’ha fet, de bona part de la literatura catalana que publicaven editorials com Aymà i Selecta a la dècada dels 40, durant els anys de persecució més forta contra la llengua catalana? Si no tenim en compte la realitat paral·lela de les llibreries de vell, són títols que s’han esfumat sense deixar pràcticament cap rastre. Quan Adesiara va engegar la col·lecció De Cor a Pensa, ho va fer amb la vocació de recuperar textos totalment o parcialment oblidats d’autors catalans. Fins ara, l’exercici d’arqueologia ha passat per llibres de Josep Pous i Pagès (Revolta, 1905), Jaume Piquet ( La monja enterrada en vida, 1886), Joaquim Miret i Sans ( Sempre han tingut bec les oques, 1905), Santiago Rusiñol (Tots els monòlegs, de principis del segle XX) i Rafael Caria ( Poesia completa, un tresor bell i delicat escrit des de l’Alguer entre 1986 i 1998).

Al pròleg de 'Saviesa grega arcaica' (Adesiara) ressalten la doble condició de centralitat i perifèria del pensament grec arcaic. Són de gran importància, però mai no s'han situat al centre del cànon.

Alcmà d'Esparta, Heràclit, Parmènides, Milet, els Set Savis, Ferecides, Orfeu o Pitàgores són alguns dels protagonistes del volum Saviesa grega arcaica, una exhaustiva edició en català dels primers intel·lectuals d'Occident. Durant més de quatre anys, els professors Jaume Pòrtulas –Premi Nacional de Literatura el 2009– i Sergi Grau han viscut acompanyats per la paraula de les primeres generacions de pensadors de la Grècia arcaica, d'entre finals del segle VII fins al primer terç del segle V, molts d'ells traduïts per primera vegada al català.