El Museu d'Història de Catalunya farà una revisió en clau LGBTIQA+ del seu contingut. "Volem replantejar el museu. Té 30 anys d'existència i quan es va inaugurar, a finals dels anys 90, es va fer amb idees d'aquella època. Hi havia un enfocament molt polític, s'explicaven sobretot esdeveniments polítics, i nosaltres volem destacar les lluites quotidianes i posar de manifest que tenim una societat molt diversa i molt complexa", afirma l'historiador i arqueòleg Jordi Principal, que va assumir la direcció del Museu d'Història de Catalunya el juny de l'any passat.

"Aquí veureu la diferència entre el món miserable dels furts famèlics i l'alta societat, on els crims anaven per altres camins, es matava molt i es guanyaven molts milions", anuncia Andreu Martín, que amb una llarguíssima i prolífica trajectòria com a escriptor de novel·la negra comissaria l'exposició Crim i delicte, que es pot veure al Museu d'Història de Catalunya fins al 26 de febrer. L'exposició retrata una època, la postguerra espanyola, a través de la delinqüència, però també mostra com actuava una policia amb pocs recursos: "Quan els preguntaves si tenien ordinadors se n'enreien, ni tan sols tenien cotxes", assegura Martín. "Era una policia que perseguia i castigava, paranoica", afegeix l'escriptor.

Fa dos anys, el novembre del 2020, el Govern va donar llum verda al futur Museu Nacional d’Història i Arqueologia de Catalunya, que havia d'agrupar el Museu d’Història i el d’Arqueologia en una única seu. Tot plegat, però, és un projecte i, mentre no hi ha res que indiqui que serà una realitat, el CoNCA ha publicat aquest dijous la seva avaluació d'un Museu d'Història de Catalunya (MHC) que afronta moltes incògnites. Entre elles, el seu trasllat de seu a curt o mitjà termini, perquè l'edifici que ara ocupa, el Palau de Mar, no és propietat de la Generalitat de Catalunya.

El Museu d'Història de Catalunya té una directora en funcions, Margarida Sala, des del gener del 2016, quan va marxar el Jusèp Boya. El Museu Marítim va convocar un concurs públic el setembre del 2018 després que es jubilés Roger Marcet, que portava vint anys com a responsable, però encara no se li ha designat cap successor. El director del Museu Frederic Marès, Josep Maria Trullén, es va jubilar el novembre passat després de nou anys al capdavant de la institució, i no ha estat substituït. El director del Museu Etnològic i del Museu de les Cultures del Món, Pep Fornés, ha anunciat que es jubila aquest gener. El Museu Arqueològic de Catalunya també té un director en funcions, Jusèp Boya, que hi va arribar de rebot després de sortir de la direcció general de Patrimoni Cultural, i tampoc s'ha convocat cap concurs públic. L'Arxiu Fotogràfic de Barcelona té vacant la direcció des que el juliol passat en va marxar Jordi Serchs. El Consorci del Patrimoni de Sitges té un director en funcions des que es va jubilar Vinyet Panyella fa gairebé un any. I la llista és més llarga. Tots aquests museus podrien penjar el cartell d'"Es busca director", però de moment no ho han fet o s'han quedat a mitges.

El dissabte 20 de juliol farà cinquanta anys que la humanitat va trepitjar la Lluna per primera vegada. Coincidint amb la celebració, el Museu d'Història de Catalunya a Barcelona instal·larà un planetari al vestíbul per explicar de manera exhaustiva com va ser la missió Apol·lo 11. L'activitat, pensada per als joves que no van poder viure en directe la fita històrica, comptarà amb quatre sessions i caldrà inscriure-s'hi amb antelació.

En cada imatge hi ha una història que moltes vegades es perd sense deixar cap rastre. A vegades, però, hi ha sort perquè algú s’entossudeix a recuperar el nom que s’amaga rere els rostres. És el cas de les fotografies que es poden veure, fins al 3 de novembre, a l’exposició Més enllà de les trinxeres (1931-1939). Fotografies d’Alec Wainman del Museu d’Història de Catalunya. Wainman (1913-1989), pacifista, conductor d’ambulàncies, intèrpret i oficial de premsa de la Guerra Civil va captar molts moments de la rereguarda. Les seves imatges mostren sobretot la feina, l’optimisme, la il·lusió i la solidaritat dels milers de voluntaris estrangers que van venir a ajudar la República. Hi ha mirades que diuen molt, com la que entrecreuen la diputada i educadora britànica Leha Manning i el miner Harry Dobson a la cova hospital de Santa Llúcia, a prop de la Bisbal de Falset (Priorat), a principis d’agost del 1938. Manning es va quedar amb Dobson, que havia estat malferit al front de l’Ebre, fins que aquest va morir perquè no hi havia sang del seu tipus disponible. Li podia parlar en anglès, la seva llengua.

La Gran Guerra es va viure amb autèntica passió a Catalunya. Fins i tot es va inaugurar un Museu de Guerra al Tibidabo el 1916 –es va tancar el 1940– on s’organitzaven visites escolars i revetlles amb focs artificials. A Catalunya, els efectes d’un conflicte que va canviar el continent europeu van ser molt més importants del que es podia pensar fins ara. Va sacsejar la vida política, cultural, econòmica, periodística i social. Va canviar el nomenclàtor de pobles i ciutats i, amb l’armistici, van sorgir els mites i les memòries plurals. 'Flames a la frontera. Catalunya i la Gran Guerra', que obre les portes avui i es pot visitar fins al 18 de novembre al Museu d’Història de Catalunya, repassa amb documentació inèdita l’abast del seu impacte.

Fins a quin punt els missatges amb què ens han bombardejat la publicitat i el cinema han influït en la manera com es concep la dona en l’imaginari col·lectiu? I això quines conseqüències ha tingut? Com s’han combatut i discutit tots els estereotips d’amor romàntic, submissió o superwoman? Sobre totes aquestes qüestions reflexiona l’exposició Dones: ficcions i realitats, que es pot veure al Museu d’Història de Catalunya fins al 28 de maig. “S’han intentat imposar uns models però també hi ha hagut dissidència i resistència”, assegura Marta Selva, que ha comissionat l’exposició amb Anna Solà. Dones: ficcions i realitats,doncs, no segueix cap ordre cronològic sinó que entrecreua relats sexistes amb manifestacions de rebel·lió i missatges de protesta. L’exposició comença amb la postguerra i acaba amb el film Thelma i Louise (1991).

En motiu de l'Any Llull, la Universitat de Barcelona i el Museu d'Història de Catalunya presenten l'exposició 'Tresors del Coneixement', que comptarà amb objectes tan diferents com el fragment d'un meteorit de Mart o un exemplar del llibre de Ramon Llull 'Arbre de la ciència', imprès el 1515. Aquest títol és el primer que es pot veure en el recorregut de l'exposició, que serà al vestíbul del museu fins al 22 de maig.

El Museu d'Història de Catalunya acollirà aquest vespre l'acte de cloenda de la commemoració del 50è aniversari dels aiguats del Vallès, que van causar un gran nombre de víctimes mortals i quantiosos danys materials. Es projectarà la pel·lícula inèdita de Joan Llobet i Prunés 'La noche del martes', i hi haurà una taula rodona en què participaran els historiadors Jordi Calvet i Martí Marín, el periodista Jaume Valls Vila i el director del museu, Agustí Alcoberro.

L'any 2009 es va decidir restaurar el panteó reial del Montestir de Santes Creus, planificat per Jaume II el Just entre 1291 i 1316, per millorar la conservació de les tombes, les úniques bastides d'estil gòtic i que s'han conservat íntegrament fins l'actualitat. Quan es va comprovar que el cos del rei Pere II el Gran estava intacte dins el sepulcre, es va decidir obrir les tombes per estudiar tant les característiques del rei com els rituals funeraris de l'època.

El Museu d'Història de Catalunya ret homenatge a un dels historiadors il·lustres del país: Santiago Sobrequés. En el centenari del seu naixement, 'Santiago Sobrequés i Vidal, el compromís d'un historiador (1911-1973)' repassa la vida i obra de l'historiador gironí, al mateix temps que vol explicar la seva època a partir del seu testimoni.

Jon Paredes, Txiqui, va ser un dels cinc últims afusellats pel règim franquista. Es va signar la seva pena de mort el 26 de setembre de 1975 –dos mesos abans de la mort de Franco– i a les 8.30 del matí de l'endemà moria a tocar del cementiri de Collserola, abatut pels trets de sis soldats voluntaris.