El mestre de la crítica francesa André Bazin va defensar sempre el pla seqüència com el recurs fílmic que, en mantenir la continuïtat de l’espai-temps sense la intervenció del muntatge, més podia acostar una pel·lícula a la realitat. Què n’hauria pensat, el cofundador de Cahiers du Cinéma, de la deriva recaragoladament exhibicionista que aniria agafant aquesta tècnica i, sobretot, de com el cinema contemporani l’ha contaminat amb efectes digitals fins a dur-la al terreny de l’impossible? Segurament es retorçaria a la seva tomba si li arribessin els ecos d’un títol com MadS, que narra el sorgiment d’un brot epidèmic potencialment apocalíptic en directe, a través d’un sol pla seqüència d’hora i mitja.

"Al zenit d'una orgia –assegura Baudrillard a Cool memories–, un home va xiuxiuejar a l'orella d'una dona: «Què faràs després de l'orgia?»"

El filòsof i activista croat Srećko Horvat (Osijek, 1983), un dels fundadors del Moviment Democràcia a Europa 2025 (DiEM25) juntament amb Ianis Varufakis, és una de les veus internacionals més autoritzades per parlar de política europea i moviments de protesta mundials, i també sobre la post-Iugoslàvia després d'haver viscut la guerra de prop. Col·labora en mitjans internacionals com el Guardian i Al Jazeera i entre els seus llibres publicats hi ha Després de l'apocalipsi (Arcàdia), que va haver de reescriure per incorporar-hi la realitat pandèmica. Ha visitat Barcelona gràcies al CCCB per participar en un debat sobre Europa.

En un dels últims textos que Mark Fisher va publicar abans de suïcidar-se, titulat Bo per a no res, afirmava que la depressió col·lectiva que patim com a societat és el resultat d’un projecte de ressubordinació de classe. El neoliberalisme no només estaria fragmentant la societat i privatitzant cada engruna de la nostra existència, sinó que, al mateix temps, propiciaria un clima emocional que responsabilitza els individus del seu malestar, convertint els problemes estructurals en fracassos individuals i les injustícies en patologies mentals. 

De Gràcia al Paral·lel passant pel Raval. Podria ser una nit de festa qualsevol a Barcelona, però és l’itinerari dels protagonistes de Bird Box Barcelona a través d’una versió postapocalíptica de la capital catalana, arrasada per l’onada de suïcidis massius provocats per l’aparició d’unes criatures misterioses. Àlex i David Pastor tornen al gènere distòpic d’Els últims dies (2014) en una producció de Netflix que funciona com a spin-off barceloní d’un dels grans èxits de la plataforma, Bird Box (A cegues).

Amb Els últims dies (2014), Àlex i David Pastor van dirigir una ficció postapocalíptica ambientada a Barcelona en què un mal sense nom obligava la població a estar en espais tancats, i el protagonista bregava amb la por a la paternitat. L'any 2018 Netflix estrenava un dels seus films originals de més èxit, Bird Box: A cegues, sobre una societat postapocalíptica en què cal aïllar-se visualment de l'exterior i la protagonista viu amb conflicte la maternitat. Resulta prou coherent, doncs, que la plataforma encarregués als germans Pastor la direcció de la nova entrega de Bird Box, situada a la capital catalana.

A primer cop d'ull, pot semblar que La estrella de la mañana, la nova novel·la de Karl Ove Knausgård, és molt diferent del que l'autor noruec ha fet prèviament. No és el cas: sota l'aparença d'una història fantàstica, en què una gran estrella apareix a Noruega i causa estralls, hi bateguen els mateixos temes de sempre de l'autor del sextet autobiogràfic La meva lluita, entre els quals hi ha la lluita amb el passat familiar, la sensació de no encaixar, la inestabilitat mental i la passió per la creació artística. Knausgård s'endinsa en una galeria de personatges d'edats i perfils molt diferents –des d'una adolescent amb un do per a la música fins a un periodista cultural amargat o un catedràtic amb problemes a casa– enmig d'una situació delicada. Ho fa en una primera persona que, en cada capítol, canvia de barret. Anagrama publica la novel·la amb traducció al castellà de Kirsti Baggethun i Asunción Lorenzo.

Recordo perfectament l’impacte de veure al cinema Down by law, la pel·lícula de Jim Jarmusch que protagonitzaven tres fugitius d’una presó que es dedicaven a vagar per suburbis de ciutats i aiguamolls desolats mentre cantaven cançons absurdes, mataven conills i tocaven el saxo. Sempre he tingut la sensació que aquella pel·lícula aconseguia atrapar l’esperit del moment, encara una resta de l’underground dels anys setanta que desbordava la dècada i envaïa la dels vuitanta. En castellà la van titular Bajo el peso de la ley, quan hauria d’haver estat Pasando de la ley, que era el que feien els personatges tota l’estona.

‘Moonfall’

(2,5 estrelles)

Direcció: Roland Emmerich. Guió: Spenser Cohen, Roland Emmerich, Harald Kloser. 120 min. Estats Units i Xina (2021). Amb Halle Berry, Patrick Wilson i John Barry. Estrena als cinemes el 5 de febrer.

]]> No és que hagi de venir l’apocalipsi, és que és aquí: la fi del món ja se’ns ha revelat, per a qui ho vulgui veure. Ho escriu el pensador croat Srecko Horvat a Després de l’apocalipsi (traduït per Anna Llisterri per a Arcàdia). El que diu, més que fer por, produeix una fonda i sacsejadora basarda. ¿Hi som i no ens en volem adonar? La cita de Soren Kierkegaard que encapçala el llibre m’ha recordat el genial Monstres i pallassos d’Albert Sánchez Piñol (i de Gustau Nerín) sobre els dictadors africans i també el Divertim-vos fins a morir de Neil Postman sobre la societat de l’espectacle. El 1843 Kierkegaard escrivia això: “Es va calar foc entre els bastidors d’un teatre. El pallasso va sortir a alertar el públic; es van pensar que era un acudit i el van aplaudir. Ell ho va repetir; el van aclamar encara més. Jo crec que el món s’acabarà així: entre aplaudiments generals dels llestos que es creuran que és un acudit”.

]]>

'De amor y monstruos'

Com ser optimista durant l’apocalipsi

De amor y monstruos barreja comèdia amb criatures terrorífiques per… Espereu! No marxeu encara! D’acord, jo també recelo de les mixtures de gèneres, ja que solen tenir tantes picades d’ullet metalingüístiques que es fa impossible que projectin una mirada autèntica. Però la pel·lícula de Michael Matthews resulta refrescant precisament pel seu total desinterès en reinventar la roda. Ans al contrari, és un acte de fe en la narració canònica que pren la forma del viatge iniciàtic (una mica tardà) que empren en Joel, un noi per a qui l’apocalipsi va significar un coitus interruptus, literal i metafòric, que el va separar de l’Aimee, la seva xicota, i el va condemnar a una adolescència inconclusa en un refugi subterrani, cercat per mutacions gegantines i letals d’insectes i animals. Segueix llegint. Disponible a Netflix

]]>

'De amor y monstruos'

(3 estrelles)

Direcció: Michael Matthews. Guió: Brian Duffield i Matthew Robinson. 108 min. Estats Units i el Canadà (2020). Amb Dylan O’Brien, Jessica Henwick, Dan Ewing i Michael Rooker. Disponible a Netflix

]]> Aquell professor ens va dir –anava a escriure “ensenyar”– que la pesta era un dels quatre genets de l’Apocalipsi. Costa de vegades rectificar els coneixements erronis que se’ns inoculen a certes etapes de la vida, sobretot les més grenyals. Va ser gràcies a la pel·lícula de Vincente Minnelli Els quatre genets de l’Apocalipsi, que servidor vaig tenir l’oportunitat de posar ordre en el petit –si és que n’hi ha, de petits– caos creat per aquell professor. Com se sap, aquest film (1962) és la segona versió cinematogràfica de l’obra de Blasco Ibáñez del mateix títol –en castellà–, i trasllada l’acció a la Segona Guerra Mundial. La novel·la i la seva primera versió per al cinema, amb Rodolfo Valentino, transcorrien durant la Primera.

]]> Dilluns, al Telediario del migdia, el de TVE, una veu en off alertava –avui ja no s'informa: s'alerta– dels perills de xuclar els caps de la gamba vermella o dels seus cosins més pobres (llagostins, etc.). Mentrestant, es veien persones amb cara d'èxtasi actuant d'aquesta manera tan imprudent. Perquè resulta que els caps de gamba poden portar cadmi, i la ingestió d'aquest element provocaria problemes renals i, a llarg termini... Sí, ho han endevinat: càncer. La font de la notícia era l’Agència Espanyola de Seguretat Alimentària, que feia referència a un consum elevat i continuat d'aquests crustacis. Al final de la peça, la veu en off deixava caure aquest detallet sense importància, però el mal ja estava fet. Xuclar caps de gambes = càncer. El problema és greu perquè la majoria de gent que conec endrapa diàriament tres quarts de quilo de gamba de Palamós per dinar i mig quilet per sopar. Com que són tan barates, és una pràctica habitual a Catalunya.

]]>