La darrera proposta constitucionalista del PP consisteix en una esmena a la totalitat de la llei d'amnistia, que serà el papus contra el qual els patriotes espanyolistes projectaran, en els propers mesos, odis i entusiasmes. L'esmena es presenta com una mesura dissuasòria contra allò que el PP anomena “deslleialtat constitucional”, i inclou dues propostes cridaneres: la il·legalització tant dels referèndums d'autodeterminació com de les declaracions d'independència, i la dissolució dels partits i/o organitzacions que els promoguin. Diversos juristes (progressistes, d'acord) alerten que es torna a tractar d'una proposta involucionista, i que, en concret, la idea de dissoldre partits polítics entra en un terreny altament fangós i dubtosament democràtic. En realitat, es tracta d'un clàssic de l'arsenal retòric de la dreta: enduriment del Codi Penal contra allò que no els agrada. En aquest cas, per partida doble: d'una banda, es tractaria de recuperar (ampliat, i rebatejat com a deslleialtat constitucional) el delicte de sedició. I de l'altra, el que es proposa torna a anar en la línia de la llei de partits de l'època Aznar: lleis fetes a mida per deixar fora de la llei l'adversari a qui es vol impedir que pugui participar en el debat públic. En aquell moment es tractava de l'esquerra abertzale, ara de l'independentisme català.

Després de la manifestació contra l'amnistia a Barcelona, les reaccions no s'han fet esperar. El president del Govern, Pere Aragonès, ha criticat des de Masquefa el "fracàs" de la marxa, que ha aplegat 50.000 persones segons la Guàrdia Urbana –65.000 menys que la protesta independentista de l'11-S, segons el mateix cos–, i ha lamentat que la dreta espanyolista hagi vingut a la capital catalana a promoure "venjança, odi i repressió". A parer del president, la presència dels líders del PP i Vox és "inversament proporcional al seu èxit i suport" entre la ciutadania de Catalunya, on només tenen 8 dels 48 diputats que els catalans envien al Congrés de Diputats. Aragonès també ha assenyalat que la fallida de la protesta "empeny més que mai a batallar per l'amnistia i l'autodeterminació".

Sembla que hi ha la temptació –i alguns ja hi han caigut– d’emprar el terme constitucionalista per qualificar les organitzacions polítiques que a Catalunya defensen posicions unionistes en relació a Espanya. És una designació que ja va ser usada amb èxit els pitjors anys del conflicte polític basc per la premsa nacionalista espanyola, la “Brunete mediàtica”, anomenada així per la seva actitud bel·ligerant en contra del nacionalisme basc. 

En un text famós titulat Desobediència civil, Hannah Arendt recordava d'una manera molt pedagògica el 1970 que tot contracte social democràtic –valgui el pleonasme– s'ha de basar en l'assentiment dels ciutadans. Els humans arribem sempre a un món ja preexistent en què som ben rebuts pels nostres pares i per la comunitat, de manera que els nounats accepten passivament el conjunt de normes que acompanyen l'afecte i les cures. Tots vivim, diu Arendt, per una mena de consentiment tàcit que, tanmateix, no podem anomenar voluntari. O sí? Podem anomenar-lo voluntari, afegeix, només si vivim en una comunitat, o sota un contracte social, on es dona per fet que en qualsevol moment podem dissentir. No podríem negociar cada gest ni ratificar en plebiscit cada costum i cada procediment –i això tantes vegades com nens venen al món o com ciutadans arriben a la majoria d'edat– sense soscavar l'ordre democràtic mateix. Però hem d'estar segurs que dissentir és una possibilitat legal que es pot exercir de facto: "Qui sap que pot dissentir sap que, d'alguna manera, assenteix quan no dissenteix". En això consisteix bàsicament una societat democràtica. Vivim en democràcia quan tots donem el nostre assentiment tàcit a un règim amb el qual tots podem dissentir obertament.