Fa gairebé un segle que Francesc Macià va capitanejar un intent d'insurrecció armada per alliberar Catalunya, quan estava sota el jou de la dictadura de Miguel Primo de Rivera. Un intent que va sortir del seu particular quarter general, situat a Prats de Molló (Vallespir), en què va reclutar més d'un centenar d'homes armats fins a les dents per proclamar la república i en què esperava tenir l'acompanyament del poble català, amb un descens de les tropes des de la Catalunya Nord fins a Olot. Però no es va arribar a produir mai a causa de la traïció d'un dels reclutes forasters. Aquest episodi succeït el 1926 es va anar covant fins dos anys abans i ha tingut la seva commemoració particular per part de la Universitat Catalana d'Estiu (UCE).

1. És una dèria que em persegueix. De petit, quan viatjàvem amb cotxe per Europa, comptava cementiris. De més gran, volia saber quines eren les darreres paraules que havia dit qualsevol familiar que canviava de barri. Després, he mirat d’esbrinar quina és l’última música que han escoltat en aquest món les persones que he estimat. A vegades, he entrat a casa del parent mort i he tret el CD que tenia a l’aparell d’alta fidelitat. Sempre m’ha fascinat mirar d’interpretar la data de la mort d’una persona. Busco patrons, faig càbales i acabo perdut en el no res de les casualitats. Però alguna cosa hi ha el 23 d’abril que Shakespeare, Cervantes i Pla morissin el mateix dia. I, més encara, no pot ser una broma de l’atzar que Francesc Macià, Pompeu Fabra i Joan Miró morissin el dia de Nadal. Mai no sabrem si Jesús va néixer el 25 de desembre, però sí que està certificat que Macià, Fabra i Miró van fer mutis tal dia com avui, igual que Charles Chaplin. Això pot ser un senyal, un missatge que no arribo a desxifrar o, senzillament, una charlotada. 

Ei, si sabeu d’alguna cosa m'ho dieu. És per a un amic. Busca pis. La casa li cau a sobre. Ja fot anys, però, ves, qui dia passa any empeny. Però ara pinten bastos. Ha rebut notificació. Col·lega, no. Ca teva no la farem bé cultural d'interès nacional (BCIN). L'hi diu la conselleria de Cultura de la Generalitat de Catalunya. I l'hi diu a Francesc Macià, que no és nom de carrer, que el paio va ser president de la Generalitat. La seva casa de Vallmanya (Segrià) té els dies comptats, però, és igual, només diuen que hi “estiuejava”. Ha, ha... 

El 4 de novembre de 1926 la gendarmeria francesa va avortar l'intent d'alguns centenars d'independentistes catalans i d'antifeixistes italians d'envair Catalunya des de Prats de Molló, a la comarca sota administració francesa del Vallespir. Al capdavant hi havia Francesc Macià, un militar amb una llarga carrera: havia estat tinent coronel de l'exèrcit espanyol i diputat catalanista al Congrés. L'historiador Giovanni C. Cattini ja havia abordat la revolta de Prats de Molló a El gran complot. Qui va trair Macià? La trama italiana (Ara Llibres, 2009). La seva recerca l'ha dut ara a resseguir el control de l'exili per part de la policia espanyola i a constatar que era més ampli del que sovint s'ha relatat als llibres d'història. A L'aixecament de Prats de Molló. 4 de novembre de 1926, dins la col·lecció Dies que han fet història (Rosa dels Vents), reconstrueix com es van viure aquells dies, explica els motius de la revolta i el naixement del moviment independentista. "Em sembla fonamental contribuir a dissipar la boira al voltant de l'actuació de Macià i de la imatge perenne de Quixot que envolta el personatge", diu Cattini.

De Francesc Macià (1859-1933) se’n coneix la biografia política, però no tant tot el que passava en l'espai més íntim, el familiar. Qui va ser president de la Catalunya republicana entre 1931 i 1933 va passar, en pocs anys, de ser un militar, monàrquic i amic d’Alfons XIII a proclamar la República, a ser independentista i a treballar per les classes més desfavorides. L’historiador Marc Macià creu que les 200 cartes inèdites que es van escriure la germana del president, Maria del Consol, i el seu germà Josep, poden ajudar a entendre el seu pensament polític: “Expliquen molt la intrahistòria, les tragèdies i els problemes econòmics i personals que va viure la família, i ajuden a entendre el pensament de Macià, la seva sensibilitat social envers els més desafavorits”, assegura l’historiador. Les cartes les tenia el besnet de Josep Macià, Bernat Padró, i les ha donat a l’Espai Macià de les Borges Blanques.

Noranta anys després, la proclamació de la República ressona encara amb força a Catalunya. Tal com els retrats en blanc i negre dels antics alumnes de l’Acadèmia Welton parlen als xicots d’El club dels poetes morts a través de la veu del professor Keating, les imatges de Francesc Macià al balcó del Palau de la Generalitat dirigint-se a la gernació interpel·len els polítics del present.

Les fotografies amaguen moltes històries, les que hi ha a l’anvers i les que hi ha al revers. Les 30 imatges que van estar a la venda al portal TodoColección i que han estat retirades gràcies a la intervenció de l’historiador Joan Esculies -que no vol que es dispersin i acabin en mans de diferents particulars- tenen, a la cara de la imatge, part de la història de la presidència de Francesc Macià. A l’altra cara, la que van deixar escrita en bolígraf tres dels fotoperiodistes més importants dels anys 30 del segle passat: Josep Maria Sagarra, Pablo Lluís Torrents i Josep Gaspar. Se’ls coneixia amb el sobrenom dels Tres Reis Mags i treballaven conjuntament al número 54 de la Via Laietana, però la Guerra Civil va estroncar les seves carreres. Torrents i Gaspar van haver de marxar a l’exili i mai més van poder exercir com a fotògrafs a Barcelona. Gaspar va tornar a Catalunya els últims anys de la seva vida, on va morir sol i en la més absoluta misèria.

El president de la Generalitat, Quim Torra, ha respost aquest dimarts al discurs de Nadal que va fer ahir el rei Felip VI. Durant la tradicional ofrena floral a la tomba de l'expresident Francesc Macià, Torra ha subratllat que a Catalunya "no hi ha un problema de convivència, hi ha un problema de democràcia i de justícia". El president de la Generalitat ha destacat, en aquest sentit, els cinc grans consensos que, segons ell, hi ha a Catalunya: "Som republicans, i la institució monàrquica no la considerem pròpia; estem en contra de la repressió; considerem l'escola catalana part essencial; no tolerarem un altre 155 i volem una desjudicialització, i l'exercici del dret a autodeterminació.

Una setmana després de la signatura -l’11 de novembre del 1918- de l’armistici de la Primera Guerra Mundial, a Catalunya es vivia la victòria dels aliats amb entusiasme foll. Ho experimentava el republicanisme i també l’incipient separatisme, que anhelava un estat propi per federar-lo o confederar-lo amb la resta d’Espanya o, fins i tot, amb Portugal. El president nord-americà Woodrow Wilson havia donat fonament, sense pretendre-ho, a les demandes dels qui s’hi enquadraven: joves pixatinters i saltataulells sortits del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria i de la vetusta Unió Catalanista, presidida pel doctor Joan Solé i Pla -ànima de la campanya propagandística dels voluntaris catalans a la Gran Guerra.

Crítiques unànimes al rei en l'ofrena floral d'aquest dilluns de Nadal a la tomba del president Francesc Macià. Un rere l'altre, els representants dels partits i les entitats independentistes i de les institucions catalanes que han participat en l'homenatge han qüestionat el paper del monarca, al qual han acusat -en paraules del portaveu de Junts per Catalunya, Eduard Pujol- d'haver tornat a actuar com "el rei del 155" i de sentir-se més cómode avalant la repressió de l'1-O que no pas escoltant els anhels dels catalans a les urnes.

Homenatge a Francesc Macià marcat per les absències. La dels dirigents independentistes a la presó i a l'exili, però també la d'unes institucions catalanes encara intervingudes pel govern espanyol. Tot plegat, un 84è anivesari de la mort de l'expresident atípic, en què el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, ha volgut participar malgrat ser a Brussel·les. Han estat els consellers Josep Rull i Jordi Turull els que, després de fer una ofrena floral el nom de la Generalitat, han posat veu a les paraules de Puigdemont, que a través d'una carta ha denunciat que Catalunya viu en un “estat de persecució de les idees legítimes, democràtiques i no violentes”.

El president Puigdemont, destituït per l’Estat i acusat per la justícia de rebel·lió, ha marxat de Catalunya i, de moment, s’ha establert a Brussel·les. No ha deixat clar en quines condicions està disposat a retornar i no ha demanat asil, però pensa defensar-se contra una possible demanda d’extradició. Des de l’estranger, té la intenció de mantenir simbòlicament la legitimitat del càrrec. Aquest assaig d’exili ha estat comparat amb el de Tarradellas, que durant dècades, amb la dictadura de Franco, va mantenir-se a França com a president de Catalunya. Però hi ha un altre precedent amb algun paral·lelisme. Francesc Macià, en el seu cas abans de ser president, també es va exiliar i va ser objecte de judici a França.

El 26 de desembre del 1933, un dia després de la mort del president Francesc Macià, els consellers del govern de la Generalitat i quatre metges que van assistir el president van decidir embalsamar el cos i extreure-li el cor per conservar-lo en una urna de plom. L'urna es va guardar en una caixa forta de la Generalitat i l'any 39, amb la victòria franquista, Tarradellas s'emportà l'urna amb el cor del president Macià cap a França, i la va custodiar durant els 40 anys d'exili. Les anècdotes familiars derivades de la custòdia han servit a Anton Tarradellas, nét del president Tarradellas, i a Ivan Fox per fer-ne un muntatge teatral.

"A Barcelona, en aquell moment, teníem un mal bisbe, un gran enemic de Catalunya, que es deia Irurita. Estalviem la paraula senyor perquè no n’era. Es NEGAVA a enviar capellans, els quals demanava la família del president, per anar-li a cantar o resar l’absolta, abans de lliurar el seu cos al Govern de Catalunya pel seu embalsamament". És un extracte d'un dels documents que ha recuperat l'associació Memòria i Història de Manresa sobre les darreres hores del president català Francesc Macià. Es tracta d'una carta que el polític i industrial Jaume Creus, amic íntim de Macià, va enviar al mossèn Ramon Muntanyola, autor del llibre Vidal i Barraquer. Cardenal de la pau. Creus volia alertar Muntanyola sobre alguns "errors" que havia comès al llibre quan relatava els funerals de Macià.